Els llibres són armes de construcció massiva

Aquesta vesprada he participat en els actes de l’aniversari de la Institució de les Lletres Catalanes. Concretament he fet un dels brindis que ens han demanat a la Montserrat Abelló (fent el seu brindis en la foto), el Josep Maria Pou, la Mònica Terribas, la Muriel Casals, la Dolors Ollé, la Maria Mercè Roca i el Lluís Maria Todó. El meu brindis ha estat aquest:

‘El 1358 abans de la nostra els assiris van invadir l’Egipte faraònic i en entrar a la capital, Tebes, van destruir la seua biblioteca. Aquests dies recordem resistència de la ciutat de Sarajevo, ara que fa vint anys del setge. I en fer-ho hem de recordar també com els serbis van atacar i destruir de forma sistemàtica, com a objectiu de guerra, la seua Biblioteca, una de les més riques d’Europa en llibres islàmics i hebreus, un senyal vibrant de la gran cultura balcànica. Prop de cent mil llibres, però, van ser salvats per ciutadans anònims que es van jugar la vida remenant les estanteries cremades a la recerca de volums encara sencers mentre els franctiradors els acaçaven i en massa casos els mataven.

Els llibres són perillosos. Només això explica la persistència i la constància en la seua persecució, en totes les cultures i tots els segles, en tots els continents. Els cristians van cremar la biblioteca d’Alexandria i els perses la de Jerusalem. I Saladí va cremar la biblioteca Fatimida d’El Caire només vint anys abans que fos convertida en cendra la biblioteca Nalanda, el gran indret de la sabiduria budista -aquella biblioteca que era coneguda amb el preciós nom de Dharma Gunj -la muntanya de la veritat. Quan els ostrogots van entrar a Roma el primer que van fer va ser cremar tots els llibres mentre l’emperador Yuan feia cremar els de Pequín. El 1529 els espanyols, particularment obsessos amb la lletra escrita, van cremar tots els llibres maies i asteques i el 1939 quan van entrar a Badalona el primer que van fer va ser cremar la biblioteca privada de Pompeu Fabra al carrer de la Mercè. També els anglesos han cremat: la biblioteca del congrés de Washington o la més gran col·lecció de llibres escocesos, per ordre d’Eduard I. I els russos, van saquejar la biblioteca nacional estoniana a Tartu. I tants i tants altres…

Fan por els llibres en general, pel seu poder. Però deixeu-me que avui ho concrete en un. Perquè aquesta setmana fa cinquanta anys que va ser publicat ‘Nosaltres, els valencians’ de Joan Fuster per una nova editorial barcelonina que s’anava a dir Edicions 62. L’altre dia puguí veure el manuscrit del llibre en l’exposició que hi ha a la Universitat de València i em va impressionar pensar que tot un país neixia d’aquelles lletres escrites a màquina, d’aquelles correccions tipogràfiques fetes amb boli roig, d’aquell pensament enlluernador expressat sobre paper. Els llibres són tan perillosos que jo, i centenars de milers de persones fins i tot encara que no ho sàpiguen, no seríem qui som sense aquest llibre concret, sense tot el que neix d’aquell manuscrit escrit a Sueca. No tindríem la vida que tenim, ni faríem el que fem, ni somiaríem el que somiem. I això, aquesta capacitat concreta, tangible, gens metafòrica, real de transformar-nos és el que fa perillosos els llibres. Tan perillosos que arreu del món milions de persones han patit per haver-los escrit o per haver-los llegit o per haver-los fet circular -i vull recordar encara les bombes a ca Fuster. Tan fèrtils que han dignificat la vida de milions i milions de persones per l’emoció que encomanen i la sabiduria que transmeten.

Deixeu-me que brinde doncs aquest 14 d’abril per Joan Fuster i pels lectors heròics de Sarajevo. Deixeu-me que brinde per la Institució de les Lletres Catalanes. Però sobretot deixeu-me que brinde pels llibres, la nostra més gran i poderosa arma de constucció massiva.’

2 pensaments a “Els llibres són armes de construcció massiva

  1. La Santa Inquisició va cremar un munt de llibres i va requisar la col.lecció particular de Gregori Maians a Oliva que fins aleshores havia estat bibliotecari reial a la Cort a Madrid.

    Com els documents que van requisar a l’Arxiu de Salamanca on la pretensió era que passaren pel seu coneiximent i filtre manipulador abans de ser exposats o retornats.

    Quan no es feia de forma novelada pels propis escriptors d’època com al Quixot.

    Quan no els incendis a conseqüència o amb l’excusa de les guerres com la darrera Guerra Civil encara cremaren més biblioteques d’edificis importants a València.

    I els historiadors valencians fins ara es queixaven que només rebien subvencions els anglesos per estudiar el poc que n’havia restat i per tant passava pel filtre imperial anglés.

    I si ‘Nosaltres els Valencians’ de Joan Fuster no l’han cremat des del punt de vista de l’oblit, desinterés o d’open-booking de publicacions  i morir d’èxit sobre la mateixa qüestió, que és la forma més addient en el present.

    Pot ser encara no està cremat en el sentit no literal, o es per què encara és un gran èxit al País Valencià, o per manca de profileració de la mateixa temàtica oi no hi altre que l’haja superat o pitjor encara no n’hi haurà altre per innanició. O bé perquè encara interessa a algú i li continua treient els respectius rèdits que fins aleshores, pel qual es va crear i públicar.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *