El meu director
Al llarg dels meus anys de professió he treballat amb diversos periodistes que m’han fet de directors. De molts d’ells he après moltes coses però sempre he dit que Josep Pernau és el meu director.
Ho va ser, de fet, els primers anys del nou Diari de Barcelona. El Brusi renascut era bàsicament una operació política del PSC, del maragallisme, per a contrarestar el pes de l’Avui. Pernau era un periodista clarament d’esquerres, amic del PSC, i supose que això va influir a l’hora de nomenar-lo director, amb el Huertas i el Quim Regàs de subdirectors. Ell va demostrar però que la fidelitat a unes idees i a una gent no era un peatge sinó només una opció personal. Ho va demostrar fent un periodisme que no sempre agradava als qui l’havien nomenat. Potser per això el van acabar tirant i posant en el seu lloc l’Enric Sopena.
Sempre recordaré, però, el dia del seu adéu perquè vaig viure una lliçó que no he oblidat mai.
Ens van reunir a tota la redacció en l’espai que quedava davant del despatx del director per a escoltar uns discursos que anaven a ser una mena de cerimònia del canvi. Pernau amb la seua dignitat habitual es va acomiadar i va abandonar la casa abans que parlara Sopena, perquè ho pogués fer amb plena llibertat i sense sentir-se coartat per la seua presència. Aleshores aquest va fer un discurset i se’n va anar al seu despatx. En fer-ho primer va tancar la porta que unia la redacció amb el despatx de la Sònia, la secretària del director. Després va tancar la porta que unia el despatx de la Sònia amb el seu. I finalment va treure el cap per la porta que unia de forma directa la redacció amb el seu despatx i la va tancar amb un colp ben ostensible.
I en eixe moment em vaig adonar que Pernau mai havia tancat cap de les tres portes. Ni una sola vegada. Per això a la redacció de VilaWeb la meua porta mai no és tancada. I aquest és el meu homenatge diari i permanent a Josep Pernau.
Fa anys li ho vaig explicar un dia que ens vam trobar, relatant aquesta mateixa anècdota que ell no va poder viure en directe. Quan vaig acabar Pernau va fer un ample somriure, amb aquells ulls que li brillaven i em va dir que no li semblava bé que ho anara explicant, perquè el seu successor no eixia massa ben parat…
Gràcies per aquest apunt. Vaix deixar de llegir i pagar la suscripció del ‘nou’ Diari de Barcelona, tot just quan en Josep Pernau va marxar per la porta sempre oberta.
Les lectores i els lectors també hem après molt de’n Josep Pernau.
DEP. Jo hi havia llegit sovint les seves columnes a El Periódico de Catalunya, on la seva ironia (semblava que donava el seu suport a algú, quan en realitat, tot subtilment, li feia una crítica mordaç) era insuperable.
Moltes gràcies Vicent per recordar aquell dia, gràcies per tornar a rememorar aquell any i mig que vem viure plegats a la redacció del DdB al carrer Tamarit i sobretot, gràcies per veure que coincidim amb l’idea, el concepte del que era i va ser en Josep Pernau, el director.
Després de trenta anys d’ofici de les persones que més vaig apendre per estimar aquesta professió i disfrutar-la van ser: Josep Mª Huertas Claveria, Josep Pernau i Hervè Chabalier a l’Agencia CAPA. Gràcies a tots ells.
Josep Morell
Bona l’anecdota. De fet aquestes coses et marquen per ota la vida.
Al despatx on treballem, res a veure amb el periodisme, però no hi hagut mai les portes tancades, tots els professionals treballem amb les portes obertes de bat a bat.
Salut
http://www.miradesalvent.blogspot.com
Des que estem en crisi, i els comiats van que volen, el director de la meua empresa té la portà oberta quan sempre l’ha tenia tancada. Vol controlar a quina hora entrem i sortim…i, al remat, atemorir el personal amb nous comiats…eixa és la diferència amb Pernau.