Mails per a Hipàtia

Nit de coetà de les mlllors dels darrers anys. Diuen que està amenaçada però a la vista del que ha passat aquesta nit seria un error gran del govern espanyol portar a terme l’anunciada prohibició. Molta gent al carrer, molt de foc i moltes ganes de festa sense cap incident conegut, tret d’aquest que relata amb precisió l’Albert al seu bloc i que just va afectar al final la nostra colla quan jo ja m’havia quedat a casa. Una gran festa.

Que ho va ser més amb la colla. Ahir dos dels xiquets dels nostres amics s’estrenaven i vam decidir ensenyar-los a tirar coets a poc a poc i bé. Vam triar un carrer tranquil i començàrem amb pixarretes per a passar després ja als coetons i les femelletes. Ensenyar a estar-se quets, a ‘mirar i pensar’ davant el coet, a tirar per baix mà, a rodar-lo …una festassa en la qual ells van aprendre ràpid i nosaltres vam gaudir, orgullosos d’ells, com feia anys.

Vam estar-nos una bona estona còmodes en el nostre carrer, veient passar colles esporàdiques i gaudint del foc que organitzaven al cantó de dalt una colla amb molta més pirotècnia adquirida que la nostra. Vam divertir-nos d’allò més amb un coet xiulador que no havíem vist mai i que és simplement espectacular. I abans d’eixir a rondar, finalment, vam decidir que calia fer una fotografia, la de dalt, que immortalitzarà aquell moment amb els pares, els amics i els xiquets tot ben vestits i preparats.

Durant la ronda com sempre anàvem trobant els uns i els altres. Vaig passar per ma casa a oferir un poc de foc a la família, amb la meua menuda dirigint l’espectacle des del balcó i em vaig trobar el meu nebot Joan amb la seua colla -la segona fotografia n’és el testimoni.

I finalment vam fer cap a l’Ateneu que era una autèntica plaça de foc. Foc pels quatre cantons i en quantitat. L’estructura alta de la casa que acull el centre permetia, però, estar-se fresquet al patí sense massa perill que algun coet indiscret botarà per damunt de la taulada i ens fera moure’ns amb pressa de la cadira.

Fet curiós: per primer vegada en ma vida em va tocar una rifa. Una rifa, però, poc útil per a mi perquè era una caixa de licors alacantins de tota classe i condició, tots ells ben carregats d’alcohol, beuratges que jo no consumiria ni boig. Així que els vaig posar a disposició de la nombrosa colla de gent que era a l’Ateneu i que espere que se’ls hagen begut amb tanta alegria com prudència.

Finalment el millor moment de la nit que sempre és la dutxa que et refresca després d’hores d’anar encabit en el mono, les botes, el casc i tota la parafernàlia necessària per a gaudir sanament dels coets. I em vaig deixar caure al sofà mentre per la finestra apuntava el dia de Sant Roc. Ni al llit que vaig arribar…

(Salutacions, per cert, als arenyencs que ens prenien el relleu amb l’eixida del sol: Sant Roc! Sant Roc!)