El vidre són mol·lècules que es mouen molt a poc a poc

Matí de conversa llarga amb un físic. Isc escarotat. Ha aconseguit trencar-me els esquemes amb una facilitat esborronadora. Treballa amb el vidre i afirma (i demostra) que el vidre en realitat és un material líquid i que nosaltres el considerem sòlid només perquè es mou a una velocitat tan minsa que a escala humana ens sembla immutable. Diu que si poguérem veure a tota velocitat el que passa en milers d’anys veuríem fluir el vidre igual que ara, a la nostra velocitat normal, flueix l’aigua. 

L’exemple desafia el sentit comú però la ciència al cap i a la fi és això mateix: un combat permanent contra les impresions que ens posa al cervell això que en diem sentit comú. M’he divertit. M’he divertit molt.

3 pensaments a “El vidre són mol·lècules que es mouen molt a poc a poc

  1. Voldria que em respongueres, Vicent Partal, un dubte que tinc d’ençà que he visionat el vídeo que heu penjat en el portal de Vilaweb sobre l’escriptora alemanya Cornelia Funke (sé que no té cap quevore amb el tema d’aquest post, però no se m’acut cap altra via de comunicació amb vós):
    Després que la jovenalla li ha formulat tot de preguntes sobre els seus llibres, unes en anglés, la majoria en català i fins i tot una en alemany, Cornelia Funke s’acomiada amb un gebrador “muchas gracias”, i el dubte és el següent: ¿Sap ella que eixos jóvens li estaven formulant les preguntes en català, o es pensa que era castellà?
    És més, si el xicon que li ha formulat la pregunta en alemany, se l’ha preparada de bestreta, ¿per què ella no ha tingut el xicotet detall d’aprendre, o si més no demanar com es diu “auf Wiedersehen” en català?
    ¿Per què ha hagut de glaçar-me la sang tot just al capdavall de l’entrevista amb eixe inoportú “muchas gracias”?
    Això em fa pensar que no coneix gaire sobre la realitat lingüística en Catalunya, i em dol que els alemanys, fins i tot els cultes com ella, desconeguen que els catalans ens estimem la nostra llengua.
    I encara em doldria més que haguera marxat de l’entrevista tot pensant que allò que parlaven aquells xics i xiques era castellà i no català.
    Moltes gràcies per la vostra atenció, i fins aviat, o com diria qualsevol català que rondara per Alemanya: “Danke schön und auf Wiedersehen!” (no costa tant aprendre’s quatre expressions de compliment, ¿tat, Frau Funke?)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *