Mails per a Hipàtia

Em desperta la notícia de la mort de Joan Solà. L’esperàvem perquè les notícies que arribaven de la seua salut eren dolentes. Però sap greu. Fa poc van morir també Triadú i Jaume Vallcorba. Mala època per a la llengua. 

Quan vas pel món i coneixes altres cultures te n’adones que el nostre cas, malgrat tot no és tan estrany. A tot arreu hi ha grans lingüistes que la gent, com a mínim la gent del ram d’escriure, té en alta consideració. No hi ha cap cultura que en puga prescindir. Ni en els nivells més alts ni en els més populars. El New York Times, per exemple, té una columna de llengua (anglesa, és clar) que és imprescindible llegir.

En el nostre país, però, els lingüistes tenen el valor afegit d’haver de parlar de política. No es pot defensar la llengua sense defensar el país, cosa que en altres països, lliures, és perfectament possible. Ací el lingüista no només treballa per la llengua ans la salva.

Ho vaig aprendre de molt jovenet, quan escoltar el mestre Sanchis Guarner era una lliçó d’estima desesperada pel país, i en el seu cas especialment per la ciutat de València. Sanchis sempre deia que ell només l’estudiava però que qui la salvava era la gent del carrer que la parlava espontàniament. No se m’oblidarà mai quan va dir: ‘no vos enganyeu que una llengua no mor perquè no la parla gent nova, mor perquè els que la parlen deixen de parlar-la’. Ell confiava en la gent però dit això sort n’hem tingut i en tenim d’ells, dels Sanchis i dels Solà. Perquè amb la seua feina constant de dècades ells han estat i són fonamentals per a salvar la llengua. El país, per tant.