Buff… quan de temps de sense escriure. Massa temps. I quina calma que hi ha a can Barça. L’equip fa el millor futbol que es pot veure i a la llotja tot sembla estar tranquil. Però això s’acaba perquè entrem a la setmana de l’enèsim ‘partit del segle’ i, aquest estat de relaxació zen en el que he estat les dues últimes setmanes, comença a veure’s substituït pel niu de cucs nerviosos que està creixen en el meu estòmac.
I em sembla bé que sigui així. Que avorrit seria això del futbol si sempre anés tot com una seda. A més, jo sóc del Barça i, com a bon culé, m’agrada viure el meu amor blaugrana com si fos una cançó de Pimpinella. Necessito tornara al
hardcore i descansar una mica de tanta calma.
Deia Rijkaard en un entrevista que havia notat que en el Barcelona es parla massa de tot i, donava a entendre, que als culers ens agrada viure en el conflicte. I és així. Tota la passió que ens estalviem animant a les grades la guardem per sobreviure en aquest estat de nerviosisme constant. El tòpic que diu que el futbol és una vàlvula d’escapament és fals amb els culers. É tot el contrari. Ser del Barça és carregar-se de conflicte i passió.
Ja arriba el Madrid-Barça. Només de pensar-hi ja s’em posen els pels de punta.