Mails per a Hipàtia

És un dels millors llibres que he llegit mai i un dels llibres fets per periodistes que intentaria publicar si mai em passava pel cap la bogeria de fer una editorial. Es diu ‘Com un lladre en la nit’ i l’escriu John Cornwell. Tracta de la mort de Joan Pau I.

El llibre el vaig llegir en espanyol fa moltíssims anys i l’havia extraviat o perdut, o el té algú que no me l’ha tornat. Feia molts mesos que en parlàvem a la redacció i jo el posava com a exemple així que vaig intentar trobar una còpia a la venda. Com que no he trobat ni tan sols la referència de l’editor en espanyol (i no recorde qui era) vaig entrar a Amazon i el vaig comprar en anglès –vos el recomane i el podeu trobar ací.

L’he rellegit amb passió en dos dies. I m’he reafirmat en com de bo n’és. Cornwell el que fa és explicar la seua investigació, pas a pas amb una meticulositat extraordinària, Té a l’abast totes les fonts imaginables -o gairebé. I vist el que veu decideix que explicar al lector què passa dins el Vaticà i com funciona, interpretant que aquesta és la millor manera d’intentar treure aigua clara d’un afer tan estrany com la mort del papa Luciani.

Per si algú té interès en llegir-lo no explicaré les conclusions (tan lògiques com sorprenents) del relat però sí que explicaré la reflexió periodística al darrere. Hi ha uns fets, evidents i greus. Després hi ha un intent d’ocultació dels mateixos tan talòs que acaba magnificant els fets inicials. I a partir d’ací es crea una llegenda que en la seua major part no té cap base més enllà dels rumors. Aviat hi ha una selva de dades tan espesa i contradictòria que sembla impossible penetrar-la.

El que em resulta més interessant del llibre, rellegit avui, és exactament això: el mètode periodístic. I la convicció que és un exemple del que ens passa a vegades, del que ens ha passat algunes vegades. Que un fet original pot crear amb una certa facilitat un laberint de versions, no necessàriament interessades, que construeixen diverses històries possibles, partint d’interpretacions del fet mateix, de rumors basats en la vida passada o en els llocs comuns dels protagonistes. Hi ha el fet original, és clar i la nostra responsabilitat és arribar a aïllar-lo. Però fins i tot quan el descobreixes i documentes sense cap dubte pot passar que el fet substancial aparega envoltat de tantes ocultacions i diversions que siga factible narrar-lo però alhora siga impossible explicar-lo. O, pitjor encara, que siga demostrable la veracitat del fet malgrat acabar adonant-se que la pròpia investigació inicial es basa en proves falses, en l’assumpció de part d’aquest laberint de versions que no són reals però que al mateix temps han estat utils per a  posar de relleu, generalment per la torpesa del protagonista, el fet original que es volia ocultar.

A voltes pense que aquest meu és un ofici impossible…