Ballant amb la meua menuda, enmig de la coetà

Hi ha moments màgics, molt de tant en tant. Aquesta nit, al bell mig d’una esplèndida coetà amb els nostres amics, la meua filla menuda i jo ens hem posat a ballar ‘The Way You Look Tonight’, la vella i bella cançó de Fred Astaire que és una de que ens agrada més a tots dos.

Ens la cantàvem des de dins dels cascos l’un a l’altre mentre els coets anaven petant al voltant, amb l’Albert encenent tot el que trobava que se li poguera pegar foc.

Aquest matí hem decidit que li podíem posar la música, en aquest cas en una versió moderna de Michael Bublé, i penjar-la. Com un record bonic per a tots dos.

Lovely … Never, never change
Keep that breathless charm
Won’t you please arrange it? ‘Cause I love you
Just the way you look tonight

 

 

El vídeo ha estat filmat per Conxa. Gràcies.

 

He passat per Burjassot, escoltant Borja i Tomàs

He agafat el trenet i he passat per Burjassot. En les orelles, una vegada i una altra, com un eco inacabable, ‘No puc dir el teu nom’, l’impressionant poema de Vicent Andrés Estellés.

I una pàtria lliure, lluminosa i alta
No puc dir el teu nom

Mentre desfilava l’Horta, Massarojos enllà, he intentat descobrir-ne el ritme. Sospite que hi ha dues bateries. Una amb les escombretes i l’altra timbals amunt, amb tanta força… Mirava els camps i intuïa les baquetes. Allà lluny el perfil de Montcada i un groove discret, barrejats en el meu cervell somnolent de bon matí.

No puc dir el teu nom
Tinc el desig de tu

A l’estació de Burjassot he vist un retrat de Lenin, mascarat, sobre una columna. Sol. Amb traços vermells ben marcats que algú ha volgut esborrar. Lluny queden aquells dies que l’Estellés no podia dormir, escoltant com afusellaven els rojos al camp de Paterna, com passaven els camions plens de joves que respiraven per última volta.

No és un desig tan sols sexual
No és un desig tan sols conjugal

He baixat en el trenet i he recordat dies, vells. Molt antics. Quan vaig descobrir jo també aquells primitius aparells que et posaven la música a les orelles. Parle de finals dels setanta potser. M’he vist a mi mateix a la corba de Masies plorant amb una cançó de desamor mentre el trenet pujava lent cap a Bétera, tant lent, aquell inacabable camí.

Desig del cel i del cànter,
del pitxer i de l’argila

Les veus sonen fortes, rotundes, repeteixen el final com un batec descontrolat, pam, pam, pam, pam. La bateria marca la desesperació però el matí es ple de sol a Burjassot i jo mire el camí de l’estació, que es perd entre les finques grogues, anònimes, engendradores de poesia.

Terriblement esbelta
dempeus com una pàtria

He mirat els terrats de Burjassot i he imaginat la mirada del poeta, l’Isabel, els llençols blancs, pulcres, estesos sobre la terrassa i el trenet, el meu trenet, xiulant camí de Benicalap mentre el sol puja fort i les ombres es fan escasses, privilegiades, dignes dels silencis.

 

 

 

(Ací trobareu, i podeu comprar, la cançó de Tomàs de los Santos i Borja Penalba)

Avui ho prohibirien

Amb la meua menuda m’ho passe molt bé ensenyant-li música. Ella és una esponja i quan escolta una cançó o un grup vell en parlem. Ara li ha passat amb Pink Floyd. Me’n va parlar i vam repassar junts algunes de les seues actuacions.

Fins que vam arribar a aquell històric vídeo de presentació d’Another Brick in the Wall. Aquest que veieu ací. Es va quedar molt parada i em va dir ‘això ara no ho deixarien fer: aquesta cançó estaria prohibida’. I em va impactar perquè segurament té raó…

Carmina Burana

Els ‘Carmina Burana’ del Carl Off és una de les músiques de la meua vida. Quan jo era un xiquet la banda del poble assajava a cent metres escassos de ma casa. Ho feia en una casa vella i atrotinada que tenia una figuera al pati. Ara resulta complicat d’imaginar-ho però aquelles nits d’estiu sense televisió, no n’hi havia, ni internet, encara menys!, una de les diversions consistia en anar a escoltar l’assaig. Ho feiem ben sovint. Seiem a la fresca i escoltàvem una vegada i una el xim-pum xim-pum.  

La banda del poble, com en tants llocs aleshores, era bàsicament una banda d’afeccionats, que havien après la solfa suficient com per refilar de manera ordenada passodobles i músiques en general de poca dificultat. No era com ara que les bandes tenen músics increïbles i seccions de corda i tot. Aleshores es limitaven al vent i la percussió i para de comptar.

Però un dia va arribar un director nou, amb idees. I va decidir que la banda tocaria ‘El llac del cignes’ i els ‘Carmina Burana’. Òstres! per a mi allò va ser una explosió mental immensa. Els xiquets de sobte vam emmudir. Jo puc recordar encara el sentiment que vaig tenir en escoltar per primer vegada alguns del passatges més ‘estranys’, diguem-ne, dels Carmina, corprés per allò que no sabia definir, que no havia escoltat mai. Per a Off, com per Stravinsky que el vaig descobrir després, el ritme és la base de la música i la mètrica pot canviar lliurement, deixa que canvie lliurement al llarg de la interpretació. Allò em desconcertava i m’excitava. Tant que mirava les partitures intentant entendre què passava, què creava aquell ambient tan especial. En aquest sentit em fascinà sobremanera descobrir la cesura. Mai no havia vist que el silenci formés part d’una composició ni pensava que això fos possible i aquelles dues ratlletes en el pentagrama em deixaven simplement bocabadat. En la Bétera dels seixanta allò era tan revolucionari que els Carmina em van quedar dins el cor per sempre. Me’ls sé de memòria i m’han acompanyat durant dècades. 

Des d’anit, però, m’acompanyen de forma especial. Anit la meua major va fer el darrer concert amb el Cor Jove de l’Orfeó Català. Deu fer prop de vint anys que canta i com ella va deixar clar amb una foto de l’instagram el Palau de la Música serà per sempre més casa. Hi vam acudir en família, contents i emocionats, a escoltar com interpretaven, precisament!, els Carmina Burana. En una versió a més amb percussió i dos pianos, per tant només amb percussió, que mai no havia tingut l’ocasió de sentir.

En vaig gaudir molt. I em vaig emocionar molt. La van posar en primera fila al mig, així que no vaig treure els ulls d’ella ni un sol moment. Excepte quan els vaig tancar. Hi ha un moment dels Carmina que el meu cor soporta malament. És l”Ave formosissima’, l’instant just abans del retorn a l”O Fortuna’, tant i tant conegut. L”Ave formosissima’ té un moment final, màgic, que et deixa com en suspens un segon, flotant en la història. És com si s’aturarà el món i tot quedarà contingut i comprés en aquella pausa excelsa, en aquell silenci tan sòlid i rotund que precedeix l’atronador inici de la darrera cançó.

De xiquet, assegut a la figuera, quan escometien aquell moment em semblava de vegades que em faltava l’aire i tancava els ulls per assaborir aquell estrany segon final. Ahir els vaig tancar també, amb la pell eriçonada, i només els vaig obrir per a veure-la a ella cantar per darrer cop en aquell escenari que tant hem estimat, ella i nosaltres. No em volia perdre ni un sol dels seus gestos i no ho vaig fer fins que per darrer vegada se’n va anar per la banda de dalt, entrant a l’esquerra de l’escut amb les quatre barres que presideix la que sempre serà la seua casa de música, el que sempre serà el seu palau.

Pete Seeger

Pocs dies després de la mort del mestre Abbado la mort d’un altre mestre. Em desperte amb la desaparició de Pete Seeger, un dels herois més grans de tots els qui estimem la música i la llibertat. Seeger va ser un símbol d’honradesa, compromís, qualitat i coherència. Ell és l’autèntic pare d’això que en deiem ‘música folc’ i que ara prefereixen dir-ne ‘músiques del món’. Tots hem cantat les seues cançons, massa sovint sense saber que eren d’ell. En part perquè ell les feia pujar des de la terra, des de la seua estimada Amèrica. 

El meu homenatge i el meu agraiment etern.

(Ja ho sé que la cançó és de Bob Dylan però el vídeo crec que ressumeix molt bé el que era Seeger) 

There was a time

There was a time when ignorance made

our innocence strong

There was a time when we all thought

we could do no wrong

There was a time, so long ago

there was a time

But here we are in the calm before the storm

While the orchestra plays, they build barricades

to help close the doors

While the musician sings, the holocaust rings

cymbals of war

In the cities we stare at the things that were there

and no longer are and in our hearts

Here we are again in the calm before the storm, oh

There was a time when we had an idea

whose time hadn’t come

They kept changing its name, so we could still pretend

it was not really gone

We heard our screams turn into song

and back into screams again and here we are again

Here we are in the calm before the storm, oh

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm, hey

Here we are, here, here we are, here

in the calm before the storm

Here we are, here, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Lou Reed (1942-2013) 

‘Això no és Espanya’, un peculiar homenatge (musical i polític) a Manolo Escobar

S’acaba de morir Manolo Escobar. Em diuen que era molt bona persona i m’ho crec. Però per a un xiquet nascut durant el franquisme com jo hi ha persones que sempre quedaran associades a la manipulació que el règim feia d’ells. I el ‘Viva España!’ és un dels símbols més preclars d’aquesta utilització –que ignore si ell compartia o lamentava.

La cançoneta no és res de l’altre món però ningú no pot discutir que ha fet una funció sociològica i política que arriba fins avui. També hi ha, però, qui l’ha usat a la contra, com va ser el cas del Josep Maria Cantimplora, amb aquesta versió que enganxe ací.

PD. En un comentari ací a sota Alexandre explica que Manolo Escobar respon a la pregunta del primer pàrraf i confirma que Manolo Escobar sentia aversió per la utilització d’aquesta cançoneta i havia defensat posicions molt allunyades dels qui l’entonen com una mena d’himne. 

 

Richie Havens

La mort de Richie Havens deixa orfena la música nordamericana, per molts motius. Era un cantant peculiar i un músic encara més, un home compromés i honest amb ell mateix. Sempre recordaré la primer vegada que li vaig veure cantar ‘Just like a Woman’. Vaig quedar desconcertat de la manera com posava les mans en el màstil de la guitarra i de la força amb la qual interpretava la cançó de Bob Dylan. La forma que tenia de jugar amb el dit polze em va tornar boig -no havia vist mai una cosa així. L’intentava imitar i mirava d’aprendre’n però no vaig poder mai. I aquell joc de munyica! aquella forma d’acabar la cançó… Oh!