Mèxic (4). A l’Orfeó Català

Aprofitant l’estada a la Ciutat de Mèxic han programat una xerrada meua a l’Orfeó Català, la institució més que centenària que ha estat el pal de paller de la comunitat de parla catalana en aquesta ciutat. L’Orfeó no passa pels millors dies de la seua vida però encara impressiona trobar-te amb aquella gent que manté la llengua, fins i tot en alguns casos sent ja rebesnets dels qui varen arribar originàriament a aquest país.

La xerrada la plantege, com sempre, com un debat. Apassionat. Sobre el país, sobre la república i sobre la llibertat. La distància fa viure les coses amb un matís especial però les preguntes no difereixen gaire de les que es fan a Europa.

Aprofite l’avinantesa per a saludar gent que coneixia només de referència o d’intercanviar correus. I no puc evitar l’enyor per Tisner. Amb ell vaig compartir moltes vesprades a Catalunya Ràdio i com que vivíem molt a prop compartíem taxis i això ens permetia compartir també xerrades. El seu amor per Mèxic, aquest país que amb tanta dignitat i valentia va saber reconèxier i sostenir la república i la Generalitat i acollir al catalans, bascos, gallecs i espanyols que ho necessitaven, era infinit i sempre en parlava meravelles.

Després de la xerrada i a la vista que continuàvem animats hem fet una colla i hem anat a sopar tots junts. Ha estat una sensació rara i extraordinàriament agradable. Érem al centre de Mèxic però una taula ben llarga parlava català i costava molt no fer-se a la idea que érem en algun dels nostres pobles. Entre altres ha vingut l’admirable Josep Maria Murià, un intel·lectual més que notable que ha bastit a Guadalajara la més gran biblioteca en llengua catalana del continent. M’ha sorprès saber que, també, és un gran expert en tequila i fins i tot ha estat tan amable d’ensenyar a la Júlia com es beu de veritat. A la taula també Marlene Fautsch i el seu company Carles Bondia, que m’han acompanyat aquests dies per Mèxic amb una generositat i paciència que no podré agraïr-los mai com es mereixen. Ha estat nit que em costarà molt esborrar de la memòria.

Mèxic (3). Un llibre per a Javier Valdez

Visite la Casa Refugi Citlaltépetl on es troba el memorial dedicat al periodista mexicà Javier Valdez, assassinat pels narcos. És a la planta baixa de l’edifici i consisteix en una part de la llibreria original del periodista, instal·lada en unes precioses estanteries de color blanc. S’ha establert un costum preciós consistent en que els periodistes que passem per allí li dediquem els nostres llibres, com si encara estigués viu. Els llibres són després incorporats a les estanteries però oberts per les pàgines de la dedicatòria.

Jo portava un exemplar de ‘Nou homenatge a Catalunya’ i l’he signat emocionat de participar en aquest ritual.

 

Mèxic (1). Com és possible?

El primer matí a la ciutat de Mèxic el passem al fabulós Museu Nacional d’Arqueologia. Encara amb el jetlag al cap visitar aquest imponent edifici provoca unes sensacions difícils d’explicar.

Comencem per les sales superiors, les que expliquen el món indígena del Mèxic d’avui. Les sales són desiguals i en algun cas discutibles però això no impedeix que siguen  eficaces. Al Mèxic d’avui hi ha encara dotze milions d’indigenes, que venen a representar més del dotze per cent de la població. Però molt dispersos i atomitzats. La frontera, aquest tema per mi tan obsessiu, és ací un autèntic despropòsit. Hi ha pobles com els cucapà que viuen just allà on Trump vol fer un mur, exàctament en la línia, a banda i banda. I al sud de Chiapas n’hi ha poblacions que no només s’estenen per la veïna Guatemala sinó que arriben a Nicaragua o El Salvador.

En qualsevol cas després de recórrer la planta alta, el recorregut per la planta baixa et talla l’alè. La col·lecció d’artefactes de les principals cultures de l’Amèrica pre colombina i la constatació dels seus coneixements, del seu refinat saber et fa preguntar-te continuament com és possible que pobles com aquests acabassen per desaparèixer. A l’enorme sala de la cultura Mexica hi ha un mapa i una maqueta de la ciutat que va trobar Hernan Cortés i és impossible no adonar-se’n, amb admiració, que aquella era una ciutat més gran i complexa segurament que cap de les ciutats europees del seu temps. I, impressionat pel poder de la violència, no deixes de preguntar-te, però com es possible que tot això desaparegués?

L’edific del museu mereix un punt i a banda. El projecte de Pedro Ramírez Vázquez és emocionant en la concepció i en el resultat. Amb una combinació sàvia del racionalisme contemporani i la màgia del passat que la casa allotja. Forma i fons es confonen d’una manera especialment aconseguida en el gran pati interior, amb una cúpula sostinguda per aquesta font impressionant que la Júlia va voler fotografiar en blanc i negre.

Slesvig-Holstein: una bandera en cada galta

Jørgen Kühl és el director de l’Institut Møller Skolen, a Slesvig. El centre ocupa un edifici espectacular, regal de Maesrk, la gran empresa de contenidors danesa, de fet la més important del món. Kühl parla amb passió del seu projecte educatiu i recorda amb un punt d’emoció el dia que la reina de Dinamarca en persona va acudir a inaugurar-la. ‘L’helicòpter va aterrar ací mateix –diu mentre assenyala un espai obert al costat de la pista d’atletisme– i tots els alumnes érem al davant de l’edifici, cadascun amb una petita dannebrog‘, el nom de la bandera danesa, originària de Tallinn, per cert, que ara fa vuit-cents anys.

L’escena no hauria de tenir gran cosa d’especial. L’edifici és un projecte educatiu extraordinari, un exemple de col·laboració i de filantropia. És una autèntica joia arquitectònica i de disseny, obra de C. F. Møller Architects, un dels estudis internacionals més prestigiosos d’Aarhus, amb el qual el 2010 va guanyar el premi del Royal Institute of British Architects. Hi desenvolupa una tasca educativa impressionant i assoleix alguns dels millors nivells educatius del país i cada any envia els seus alumnes en massa a les millors universitats de Dinamarca. I va ser construïda en un temps rècord, tot just un any.

Per tot plegat no hauria de ser sorprenent que la reina Margarida II el volgués inaugurar. Però un detall crida molt l’atenció: Slesvig és a la República Federal d’Alemanya, no al Regne de Dinamarca.

En alguns altres indrets la inauguració d’aquest edifici hauria estat un escàndol. I segurament hauria motivat un conflicte diplomàtic enorme que la reina de l’estat veí hagués inaugurat una escola que s’expressa en la llengua oficial de l’estat veí i que és situada en un terreny que n’havia format part. A més, va ser rebuda per un miler de ciutadans que enarboraven la que se suposa que és la bandera de l’estat veí i la van aclamar com a reina pròpia. Però a Slesvig-Holstein no és el cas. La singular situació creada pel referèndum d’autodeterminació del 1920 fa d’aquesta regió una de les més peculiars d’Europa quant a la identificació nacional dels habitants. Bàsicament Slesvig és dividida en dues parts, la septentrional integrada a Dinamarca i la meridional a Alemanya. Però en totes dues hi ha notables comunitats minoritàries de l’altra nació, comunitats que amb el pas dels anys comencen a reconèixer-se com a parts d’un trencaclosques extraordinari a la porta mateix d’Escandinàvia.

Danevirke: la gran muralla danesa

La ciutat d’Slesvig, de fet, és al final d’una llarga llenca de mar que entra de la Bàltica i que crea l’estrangulament de la península de Jutlàndia. I a molt pocs quilòmetres al sud hi ha Danevirke, una extraordinària muralla començada a construir cap a l’any 500 després de Crist i feta servir militarment fins al 1864, durant la segona guerra d’Slesvig.

En total són trenta quilòmetres de fortificacions que van de l’antic port víking d’Hedeby fins als pantans que donen a l’Atlàntic i que tallen de manera efectiva el pas entre Europa i Escandinàvia. La Danevirke és avui a quaranta-quatre quilòmetres al sud de la frontera oficial de Dinamarca i, tanmateix, com repeteixen constantment en el museu que explica el treball arqueològic que s’hi fa, és ‘el certificat de naixement de Dinamarca’. Un certificat de naixement que els danesos reconeixen solemnement, malgrat ser en un estat diferent.

La visita de la part central de la muralla impressiona perquè es pot comprovar amb un simple cop d’ull de quina manera al llarg de tants segles aquest mur ha alterat el paisatge. Jutlàndia és una península bàsicament plana però a mesura que et vas acostant a la muralla es fa ben visible una línia de turons aparentment naturals, encara que en realitat tenen a sota els maons i les pedres que els danesos i els seus avantpassats hi van acumular de manera extraordinària per impedir el pas dels invasors. Fins i tot una cosa que té tota l’aparença de ser un riuet sec és en realitat una rasa artificial. Del punt més enfonsat al cim de la muralla hi ha quinze metres de desnivell impossibles de superar amb les tècniques i l’equipament de cap soldat durant tots aquests segles.

La visita guiada en aquest indret té un moment especial, que és el pas per la porta. Encara que no ho indica cap escrit, els arqueòlegs han descobert la que era, o havia de ser, sens dubte, l’única porta de pas enmig dels trenta quilòmetres de muralla. I s’hi pot passar i deixar enrere Europa i entrar a això que és, o era, Dinamarca.

La història d’Slesvig-Holstein és la història d’un de tants indrets de contacte com hi ha hagut a Europa. Saxons, víkings, frisons, danesos, prussians primer i alemanys després s’hi han trobat barrejats durant segles, convivint de manera estreta i fent-se la guerra de manera constant.

La partició de Slesvig-Holstein

El 1864 la Guerra dels Ducats va enfrontar Dinamarca d’una banda i Prússia i Àustria de l’altra. El resultat fou que el ducat danès de Slesvig es va incorporar a Prússia juntament amb les províncies de Holstein i Lauenburg. Però Prússia es va comprometre a organitzar un referèndum en un termini de sis anys per donar al poble de Slesvig l’oportunitat de tornar a la sobirania danesa. Així i tot el referèndum no va arribar fins després de la Primera Guerra Mundial, i encara gràcies a la derrota d’Alemanya i als nous aires polítics creats amb la defensa del dret d’autodeterminació per part del president americà Woodrow Wilson.

Per votar, Slesvig es va dividir en tres zones, cadascuna de les quals havia de votar per separat. En la nord, la Zona 1, tres quartes parts de la població es van manifestar en favor de tornar a Dinamarca. En la central, la Zona 2, la majoria va votar per restar a Alemanya i en la sud, la Zona 3, la votació no es va arribar a fer. El problema va ser que tant en la nord com en la central el resultat no va ser homogeni i en algunes poblacions va guanyar l’opció contrària a la majoritària. Però en vista de la dificultat per a establir una frontera homogènia en aquestes condicions, es va decidir que la ratlla seria la que s’havia dibuixat entre les dues zones i es va assumir que a banda i a banda restarien petites minories, daneses a Alemanya i alemanyes a Dinamarca. La decisió va causar una crisi important al govern danès però la nova frontera es va estabilitzar amb el temps fins a l’arribada de la II Guerra Mundial.

Dinamarca va ser envaïda per Hitler en sis hores i l’ocupació nazi va remoure la delicada situació d’Slesvig-Holstein i va crear una tensió enorme entre danesos i alemanys. La col·laboració de la minoria alemanya en l’ocupació de Dinamarca i després els ajuts de Dinamarca als danesos alemanys en forma de menjar i diners immediatament després de la fi de la guerra, van crear una forta tensió entre les dues comunitats, tensió que només es va anar apagant amb el pas dels anys i la unitat europea.

Slesvig-Holstein, després de la II Guerra Mundial, va caure sota el règim d’ocupació britànic, tot i que varen ser bàsicament soldats noruecs els qui van controlar el territori. Precisament l’Institut Møller Skolen s’alça avui sobre la que va ser una caserna de l’exèrcit noruec, abandonada als anys vuitanta. L’escola és envoltada d’una extensa àrea esportiva i recreativa, plena de gespa però sense arbres. Excepte un. Una classe ha estat dissenyada per tenir un angle de visió específic cap a aquest arbre, que serveix per a ensenyar als xiquets la complicada història recent del país.

Mentre es construïa l’institut un home gran noruec va aparèixer i va explicar que ell en persona havia plantat aquell arbre quan de jove havia estat destinat a la caserna militar, que tenia per obligació principal controlar els alemanys vençuts, que vivien en unes condicions terribles del punt de vista material i moral. Ara l’arbre solitari recorda als estudiants de la minoria danesa l’ocupació d’Alemanya i les dificultats per les quals els seus avis van passar a causa del nazisme i de la guerra. I això sense haver-se de moure dels elegants pupitres de disseny.

Però per als alumnes la visió de l’arbre és diferent segons el seu origen. De fet, ara mateix, dues terceres parts són de famílies que s’expressen en alemany i que fa dues generacions no haurien estat considerades membres de la minoria danesa. L’atracció per Dinamarca i la possibilitat de donar als alumnes una vida doblement interessant perquè poden triar entre Alemanya i Dinamarca per continuar els estudis, treballar o viure ha fet que cada vegada més famílies alemanyes apunten els fills al sistema escolar de la minoria danesa, no sense problemes.

Kühl explica que al pati la llengua més comuna és l’alemanya, però que, en canvi, dins l’institut el danès és pràcticament l’únic idioma que se sent. De fet contracten professors danesos que no saben l’alemany perquè d’aquesta manera s’asseguren que no canviaran de llengua en cap moment. I fins i tot els pares que no saben el danès són animats a estudiar-lo i parlar-lo. ‘En les reunions de pares fem que els fills els facen de traductors si no parlen danès i sempre que algú em telefona en alemany jo li parle en danès fins que és possible, no endebades han signat per anar a una escola danesa’, diu. Li pregunte, però, què passa quan juguen un partit d’handbol o de futbol Alemanya i Dinamarca. Respon que una xiqueta en va fer una redacció sobre i va concloure que es pintaria una galta amb la bandera danesa i una altra galta amb la bandera alemanya.

Alemanys a Dinamarca

Li explique l’anècdota de la bandera a cada galta a Gwyn Nissen i ell em diu que a l’altra banda de la frontera les coses són un pèl més complicades. Nissen és el director de Der Nordschleswiger, el diari en alemany de Dinamarca, sobretot representatiu de la minoria nacional alemanya que va acabar al nord de la frontera actual.

Nissen reconeix que les coses han millorat molt aquests darrers anys i posa com a exemple la col·laboració intensa entre els quatre diaris principals d’Slesvig. El Jydske Vestkysten és el gran diari en danès del nord i l’Schleswig-Holsteinische Zeitungverlag és el gran diari en alemany del sud. Tots dos coexisteixen amb el Flensborg Avis, editat en danès a la zona alemanya i amb Der Nordschleswiger, editat en alemany a la danesa. I tots quatre han integrat els sistemes editorials per compartir notícies i informacions d’interès comú. La societat va superant així els estereotips i les majories tenen en consideració les minories. Per exemple, la majoria alemanya a Flensburg ha donat suport a la proposta de retolació bilingüe dels carrers.

Fotografia dels monarques danesos a la redacció del Flenborgs Avis.

Així i tot, segons Nissen, Alemanya és més permissiva amb la minoria danesa que no a l’inrevés. Per exemple, la sorprenent normalitat amb què els símbols nacionals danesos són desplegats a Alemanya no acaba d’existir a Dinamarca. A la recepció del Flensborg Avis em fa notar que en un lloc destacat hi ha la fotografia de la reina i diu que a Dinamarca, en canvi, no és permès d’hissar la bandera alemanya. En part és una conseqüència encara de l’agressió nazi i, en part, per la por d’un veí molt gran i poderós que els pot condicionar de manera evident la vida.

Quan ell anava a escola no era infreqüent que algun company l’insultés dient-li nazi. ‘Això avui ja no pot passar, per sort,’ diu mentre defensa que el funcionament de la regió hauria de ser un exemple per a tot Europa. Diu que ací ha funcionat el reconeixement de la realitat: Hi ha una frontera, hi ha dos estats, però dins de cadascun hi ha una part de la població que se sent diferent i vinculada al veí. Tot això és compatible si tothom se sent reconegut i respectat com allò que és. El reconeixement de l’altre i dels drets de l’altre afirma que ha estat la lliçó principal d’aquests darrers anys, en una terra on la frontera ha anat pujant i baixant al llarg de cent quilòmetres al llarg de dos-cents anys i ha deixat cases i gent ara a una banda i ara a una altra.

Una frontera, per cert, que ara de sobte i sorprenentment ha reaparegut. Després d’anys d’estar completament esborrada, la dura campanya de l’extrema dreta danesa contra la immigració ha fet que el govern danès haja alçat una línia de fil d’aram de metre i mig d’alçada al llarg de la línia de demarcació entre Dinamarca i Alemanya. ‘L’excusa ha estat –diu Gwyn Nissen– la pesta del porc blanc.’ La barrera ha estat justificada per controlar aquesta malaltia, que, certament, podria ser terrible per a la indústria alimentària danesa. Però la conseqüència és que segles després torna a haver una nova gran muralla danesa, encara que a quaranta quilòmetres al nord d’on era l’original. ‘Potser –diu amb resignació– és inevitable, perquè aquesta península és un coll d’ampolla a les portes d’Escandinàvia. Però aquesta vegada, si més no respecte dels humans, hi ha varietat assegurada a aquest costat de la ratlla i a aquell perquè ens reconeguem els uns als altres com això que som i s’ha aconseguit que això no siga un gran problema, sinó més aviat una riquesa.’ Europa, i la immensa majoria dels estats europeus, farien bé de prendre’n nota.

Un cafè a Ca Darwin

Viatge ràpid a Cambridge per visitar Clara Ponsatí. Dinem amb alguns dels catalans del College on ella treballarà les pròximes setmanes, entre els quals Donimic Keown, al qual no coneixia personalment però amb el qual he tingut el gust de ser unit en les Biografies Parcials de Xavier Sierra.

Dinem al College mateix i en acabar em pregunten si vull prendre cafè a la casa de Darwin. Responc, estupefacte. A ca Darwin? Com podria dir que no?

Resulta que dins aquest College, a Cambridge n’hi ha trenta un, hi ha una casa vella de la família Darwin on Nostre Senyor passava temporades freqüents i on va viure la seua dona en morir ell. Ara és un espai social pels professors que tenen clau per entrar-hi i fer un cafè o una reunió o simplement per passar-s’hi una estona.

Evidentment que he dit que sí, amb entusiasme i per una vegada en la vida he decidit que em tenia igual la qualitat del cafè ofert. M’he assegut una estona en la sala gran i m’he mirat amb respecte fins i tot un tros de paper pintat que deien que ja era en temps de Darwin. Entrava molta llum dins la casa, perfectament agradable amb la gespa exterior colgada d’una fina cap de neu, envoltada d’un silenci que en ple migdia i quan t’entra la temptació de la becaina no podria ser més agradable.

Qui m’ho anava a dir? Ca Darwin…

Un diumenge de matí a Waterloo

Dissabte el president Puigdemont va tornar a la Casa de la República a Waterloo. Jo vaig seguir totes les activitats del dia, la conferència de premsa, la recepció a Brussel·les, l’acte a Waterloo i fins i tot l’actuació de Valtònyc-DJ Llarena, fent una crònica per a VilaWeb.

Abans de marxar li vaig demanar a Puigdemont si podia visitar la famosa casa, ja que era la primer vegada que la veia. En aquell moment no va ser possible, per raons de seguretat, però em va demanar si volia passar-me l’endemà, diumenge, al matí. Cosa en la qual vàrem quedar d’acord.

L’endemà mateix, doncs, vaig presentar-me a Waterloo i vaig poder veure per dins la casa. El que no m’esperava, però, és el que passava fora. Cada poc temps a fora hi havia grups de gent que s’hi acostaven a fer fotografies i en diverses ocasions Puigdemont va eixir a saludar-los. Hi vaig veure flamencs que havien arribat en bicicleta i estelades, catalans, lògicament, molts, de diversos llocs i arribats de diverses maneres però també, per exemple, una família gallega que s’hi va estar molta estona parlant amb el president,

Tot sota la mirada atenta del Jami i dels treballadors de seguretat de la casa, sempre alertes amb el que puga passar i enmig de la tranquil·litat d’un Waterloo que en el matí de diumenge sembla el lloc menys trepidant del planeta sencer.

Norvègia (i 9) Enmig de l’Atlàntic

La meua menuda m’ha convençut per acompanyar-la en una excursió de dues hores a l’illa de Runde, un famós santuari d’aus de diversa classe, àguiles marines, puffins, albatros, gavots… Ens diuen abans de pujar a la barca que ens hi menarà que en total hi ha en l’illa cent humans i aproximadament 200.000 ocells ja que la gran majoria de la mateixa és una reserva natural, on no és permesa l’activitat humana. Només t’hi pots acostar amb la barca i sempre a una distància de seguretat.

La barca que ens hi mena és una zodiac potentíssima que arriba a posar-se a 120 quilòmetres per hora sobre el mar, velocitat que per ella sola ja és una experiència impressionant. Hi viatgem deu persones més una conductora que té uns reflexos i una capacitat d’esquivar catàstrofes oceàniques admirable. Quan eixim d’Alesund la mar s’apareix com relativament calmada, relativament. Però quan passem l’illa de Godoya. i ens plantem ja en mar oberta per anar cap al sud, a cercar Runde, aleshores la cosa es complica i molt. Les onades ací són ferotges i la traça de la conductora és posada a prova de manera decidida. Amb tu a dins d’aquella barqueta que de sobte et sembla esquifida…

Camí de Runde hi ha unes quantes illes deshabitades que ens permeten veure de lluny lleons marins i animalons d’aquestes dimensions. La mala mar no ens permet acostar-nos-hi massa així que enfilem cap a Runde, amb la voluntat de fer la volta per la seua costa sud, un enorme penyasegat en el qual milers i milers d’ocells posen niu.

De nou la mala mar va dificultar els potser deu minuts que ens hi vàrem poder estar tranquils. Però pagada la pena. Amb el motor aturat i dotzenes d’ocells sobrevolant la barca la imatge et treia literalment del món. Veies sobre el teu cap albatros que semblava que més que volar flotaven i de sobte un grup de divertits puffins passaven pel teu costat volant a tota velocitat en un contrast que inevitablement et feia somriure.

Norvègia (8) Ålesund

El final del trajecte noruec ens portava fins a Ålesund, una petita ciutat edificada sobre set illes interconnectades per túnels i ponts, més al nord de Bergen. La ciutat es va cremar, amb la sola excepció d’una casa que hem visitat, a primers dels segle XX i va ser reconstruida amb un esforç col·lectiu notable en pocs anys. La petjada de l’incendi la reconstrucció és per això ben visible.

La connexió entre illes és el que primer et crida l’atenció. Des de l’aeroport fins al centre han de travessar dos túnels submarins importants de llargada, amb un pendent crec recordar que del dotze per cent.  Vas cap a baix molt pronunciadament i després cap amunt igual de pronunciadament. Tota una experiència.

La ciutat en si és limitada però molt tranquil·la i bonica. Pots passejar molt a gust pel port o pujar a un mirador que hi ha al final d’una escala realitzada amb tant de gust que causa admiració. A dalt el mirador hi ha un xicotet restaurant de finestres amplíssimes, dissenyat. per deixar veure el màxim d’aquest paisatge d’illes esparses que ací ho és tot. Hi vàrem pujar amb la intenció de veure com s’iluminava la ciutat de nit però vàrem haver de baixar sense aconseguir-ho perquè ací, en aquest. temps, es fa de nit passades les dues de la matinada. La vista, en qualsevol cas, magnífica.

Baixant al port ens vàrem trobar un vaixell amb l’estelada però dissortadament els seus habitants no eren dins. M’hauria agradat molt saludar-los.

Punt i a banda per a l’hotel. Passa a vegades que tries un hotel una miqueta a la babalà –tampoc no hi ha tants a Ålesund– i a la que arribes t’hi trobes una xicoteta meravella, que t’hi passaries un mes. Ens ha passat aquesta vegada amb el Brosundet, un establiment extraordinari en el disseny i l’atenció al client, que et fa estar-hi com a casa. Sembla mentida com una llar de foc encesa en ple juliol, ep! a seixanta dos graus nord, pot arribar a fer tanta il·lusió…

Norvègia (7). Leave the building, immediately

Són les set del matí i de sobte sona una sirena portentosa, tremenda. Un so agut sincopat. que l’acompanya, de primer, una veu en noruec que sona com si algú s’haguera posat dins el teu llit a cridar. Ens despertem estupefactes sense saber què passa a temps d’escoltar una veu en anglès que ens impel·leix a abandonar immediatament l’edifici perquè hi ha una alarma d’incendi.

Mig adormits ens posem la roba que trobem –sabates sense mitjons i coses així– i agafem les claus i els ordinadors –cosa que després ens permetrà debatre sobre les prioritats– i baixem tan ràpid com sabem les escales, car es veu que hem interioritzat això de que en cas d’incendi no agafes mai l’ascensor.

Al carrer el caos és notable. Hi ha gent que l’ha pillat. l’alarma en la dutxa i baixa embolicat en tovalles i barnussos. Hi ha qui ha tingut temps de fer la maleta o dorm amb la maleta feta. Tothom es pregunta què està passant i arriben els bombers. Corren rumors sobre un forn de la vora però ningú no ho sap del cert. Finalment ens deixen tornar a entrar quan encara no són les vuit.

Nosaltres optem per allargar una mica la nit encara però a les nou en punt torna a sonar la sirena i la mateixa veu i ens toca tornar a baixar a tota pressa però ara amb la mosca rere l’orella. Finalment. es comprova que és un detector de fum el que falla i que les dues alarmes han estat completament falses. La gent de l’hotel es disculpa tant com sap i allarga l’hora de l’esmorzar. A mi, però, aquell imperatiu ‘Leave the building, immediately’ se m’ha quedat enganxat a l’orella…

Norvègia (6) Bergen i les cibercabres

Només baixar del vaixell ja veus que el port de Bergen és turístic fins a l’extrem. Ple d’americans, sobretot. Tot està pensat per al turisme, cosa que es fa una mica pesada fins que descobreixes que en realitat hi ha un altre Bergen, només apartar-te una miqueta del moll. O entrant per dins del laberint de cases de fusta, sensacional i únic, que és l’anomenat Bryggen. En pocs llocs del món tens la sensació d’estar segles enrere com ací dins.

Superat l’impacte del moll hi ha un Bergen senyorívol al voltant de la Universitat. Hi hem passejat, hem gaudit del seu petit però interessant museu, hem fet un volt a un petit llac central i hem pujat amb el funicular a dalt de tot de la ciutat, des d’on hi ha una vista privilegiada del capvespre. El sol s’amaga a les onze de la nit i ho fa amb una fúria de rojos que impressiona.

Dalt de tot del funicular hi ha diverses atraccions, entre les quals unes cabres soltes que són objecte d’un experiment que he trobat molt poc sensat. Segons els cartells a Noruega no hi havia la tradició de delimitar els terrenys de cadascú així que els ramats pasturaven amb plena llibertat per qualsevol banda –cosa que està molt bé. Ara voldrien recuperar aquest costum i adaptar-lo a l’época. Per això han creat una app connectada a un collar que porta cada cabra. Mentre la cabra està dins del que podríem dir el seu terreny no passa res, però si la cabra s’escapa aleshores rep una descàrrega elèctrica, diuen que petita. Segons que expliquen això és prou perquè torne. Si no ho fa, però, l’app avisa al pastor pel mòbil (i quina escena aquesta!) que ja l’anirà a cercar.

El cas, però, és que perquè els humans no vesquem les tanques les cabres han de rebre xocs elèctrics…