Una altra ‘bistecca a la fiorentina’

Torne a Florència per la boda del meu nebot Jofre amb Sara. Es casen ni menys ni més que al Palazzo Vecchio, entre esculptures de Miquel Angel i murals de Leonardo Da Vinci, cosa que fa que encara tinga menys ganes de perdre’m unes noces que em fan tanta il·lusió. Acabat l’acte vagaregem una estona buscant un indret on dinar i en descobrim un d’insòlit a la Via dei Castellani, just a tocar d’un centre de la ciutat envait de forma sufocant pels turistes…

La Tratoria Roberto ens deixa sorpresos per un moment. Hi entrem i el brògit de la massa del carrer desapareix de manera instantània. Només hi ha uns quants indigenes, gent clarament del país, asseguts a les taules. El cambrer ve de seguida i amb les primeres paraules ja es veu que anem bé.

El Pep i jo demanem una bistecca a la fiorentina, amb un somriure que va de punta a punta de la cara. Té una explicació. Ara farà quinze o setze anys vàrem venir a la Toscana en un viatge memorable amb autocaranava, amb ell, la Montse, l’Assumpció i les xiquetes, que eren molt menudes encara.

La primera nit vàrem anar a un restarant, esgotats per les hores i més hores d’autopista i vam demanar tot cofois una bistecca a la fiorentina. El cambrer va dir que amb una ja faríem però nosaltres, ignorants com érem, insistiem en demanar-ne una cadascú. Encara riem quan recordem la cara que vàrem posar en veure aquell tall de carn incomprensiblement enorme que ens varen plantar al davant. Jo no havia vist una cosa cuinada d’aquella mida mai i per la cara que va posar el Pep, en veure com el perímetre de la menja superava les dimensions del plat, vaig entendre que ell tampoc.

Per això ara ens va fer tanta il·lusió demanar, de nou, una bistecca …per a dos. El plat era extraordinari, cuinat amorosament i en conseqüència vàrem demanar pel cuiner, per felicitar-lo. Van eixir i el restaurant resulta que era en realitat un afer familiar. El pare cuinava, el fill servia i la mare organitzava. El pare es va mostrat com un extraordinari narrador que ens va detallar amablemenet de quina manera s’ho feia per a servir aquella carn tan ben cuinada i bona. Ens parlà del carnisser, orgullós de comprar al mateix des dels anys setanta! i de la cura que cal tenir en la conservació. Feia goig veure com aquell home s’estimava el seu ofici, se sentia orgullós del seu treball.

A vegades els viatges et permeten moments com aquests que jo, segurament perquè vinc d’una família molt semblant, sempre aprecie. Gent normal que fa coses normals i que li agrada fer-les bé, amb dignitat. I compartir-les. Què més es pot demanar?

 

Vídeo del debat ‘Resistencias, ética y justicia’, a Ciutat de Mèxic

Aquest és el vídeo del debat ‘Resistencias, ética y justicia’, en el qual vaig participar el passat sis de juny, en el marc de la Feria de las Culturas Amigas que es fa a la Ciutat de Mèxic.

Per alguna raó que no acabe d’entendre sembla que des d’alguns telèfons mòbils falla la veu però es veu i s’escolta perfecte en qualsevol altre aparell.

Mèxic (i 6). He pujat a la piràmide del Sol

Aprofitem el darrer dia de l’estada a Mèxic per a anar fins a Teotihuacan, acompanyats d’un professor mexicà membre dels Foreign Friends of Catalonia.

La visita és impressionant. Teotihuacan és el lloc arqueològic precolombí més gran d’ Amèrica. És a l’estat de Mèxic, a 40 km al nord-est de la ciutat. El nom de Teotihuacan prové del nàhuatl, i vol dir ‘ciutat dels déus’, o ‘lloc on els humans es converteixen en déus’. Està inscrit a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1987 i he de dir que amb el màxim mereixement. Poques voltes he trobat un lloc tan impressionant. A l’any 150 abans de Crist aquesta ciutat comptava amb 150.000 habitants superior a la de Roma, que ja era aleshores la ciutat més important d’Europa però encara no havia iniciat el creixement que tant la marcaria en el segle I abans de Crist.

El centre de Teotihuacan, l’espai arqueològic actual, era el lloc on les ànimes transitaven després de la mort i el seu disseny és simplement insuperable. Als costats de l’avinguda central de la ciutat, anomenada calçada dels Morts o via dels Morts (micaohtli en nàhuatl), hi ha edificis cerimonials impressionants, com la piràmide del Sol, la piràmide de la Lluna, i el temple de Quetzalcoatl.

Després de comprar-me un bon barret, el sol és d’una potència bàrbara i pràcticament no hi ha ni arbres ni ombra en tot aquest recinte, he acceptar el repte de pujar dalt de la Piràmide del Sol, que té 75 metres empinadíssims d’alçada i és la tercera més gran del món darrere la gran piràmide de Cholula i la piràmide de Kheops.

La veritat és que l’ascensió ha estat més senzilla del que esperava, tot i que he arribat al cim esbufegant. Els replans que hi ha a diverses alçades permeten dissimular el cansament i hi ha unes cordes a les quals et pots agafar per a fer l’ascensió que s’agraeixen sincerament. Hi ha trams que els escalons són tan empinats que fa, literalment, por.

Des de dalt de la piràmide la vista de l’indret és sensacional i et fas una idea molt aproximada de com de tècnicament excel·lent era la cultura mexica o asteca. No sé ni imaginar-me com van aconseguir una avinguda tan ben traçada i immensa, amb les eines que devien tenir en el seu temps.

 

Mèxic (5). Frida Kahlo

Hem intentat aprofitar bé les poques hores que tenim per a fer una mica de turisme ací a Mèxic. I la visita a la casa blava de Frida Kahlo estava al capdamunt de la llista, especialment pel gran interés que hi tenia la meua filla. La casa no defrauda gens i crec que això era difícil per les grans expectatives que desperta el personatge. Realment és un lloc molt especial però, a més, el projecte museístic és extraordinari. La combinació entre el respecte a la casa i l’explicació de l’activitat i la vida de Kahlo estava magníficament aconseguit.

L’hem passejat sense pressa. Aturant-nos a admirar el jardí i ens hem passat una bona estona a la sala on ella treballava, la Júlia absorta mirant cada detall dels estris de pintura i jo com espiant la biblioteca, mirant amb curiositat quin llibres llegia, sobretot quins d’inesperats. Realment impressiona la potència i la força d’aquesta persona encabida en un cos tan fràgil.

Hi ha un detall addicional que m’ha cridat l’atenció. És l’únic lloc on he vist la senyalització trilingüe, espanyol – anglès – nahuatl, un detall més que explica la cura amb que aquest indret és plantejat ja que Kahlo era una gran amant de la cultura popular de Mèxic i sempre va mostrar un gran interès per les cultures indígenes.

En aquesta foto la Júlia i jo apareixem reflexats en l’espill que la pintora feia servir per a poder fer els seus famosos autoretrats.

Mèxic (4). A l’Orfeó Català

Aprofitant l’estada a la Ciutat de Mèxic han programat una xerrada meua a l’Orfeó Català, la institució més que centenària que ha estat el pal de paller de la comunitat de parla catalana en aquesta ciutat. L’Orfeó no passa pels millors dies de la seua vida però encara impressiona trobar-te amb aquella gent que manté la llengua, fins i tot en alguns casos sent ja rebesnets dels qui varen arribar originàriament a aquest país.

La xerrada la plantege, com sempre, com un debat. Apassionat. Sobre el país, sobre la república i sobre la llibertat. La distància fa viure les coses amb un matís especial però les preguntes no difereixen gaire de les que es fan a Europa.

Aprofite l’avinantesa per a saludar gent que coneixia només de referència o d’intercanviar correus. I no puc evitar l’enyor per Tisner. Amb ell vaig compartir moltes vesprades a Catalunya Ràdio i com que vivíem molt a prop compartíem taxis i això ens permetia compartir també xerrades. El seu amor per Mèxic, aquest país que amb tanta dignitat i valentia va saber reconèxier i sostenir la república i la Generalitat i acollir al catalans, bascos, gallecs i espanyols que ho necessitaven, era infinit i sempre en parlava meravelles.

Després de la xerrada i a la vista que continuàvem animats hem fet una colla i hem anat a sopar tots junts. Ha estat una sensació rara i extraordinàriament agradable. Érem al centre de Mèxic però una taula ben llarga parlava català i costava molt no fer-se a la idea que érem en algun dels nostres pobles. Entre altres ha vingut l’admirable Josep Maria Murià, un intel·lectual més que notable que ha bastit a Guadalajara la més gran biblioteca en llengua catalana del continent. M’ha sorprès saber que, també, és un gran expert en tequila i fins i tot ha estat tan amable d’ensenyar a la Júlia com es beu de veritat. A la taula també Marlene Fautsch i el seu company Carles Bondia, que m’han acompanyat aquests dies per Mèxic amb una generositat i paciència que no podré agraïr-los mai com es mereixen. Ha estat nit que em costarà molt esborrar de la memòria.

Mèxic (3). Un llibre per a Javier Valdez

Visite la Casa Refugi Citlaltépetl on es troba el memorial dedicat al periodista mexicà Javier Valdez, assassinat pels narcos. És a la planta baixa de l’edifici i consisteix en una part de la llibreria original del periodista, instal·lada en unes precioses estanteries de color blanc. S’ha establert un costum preciós consistent en que els periodistes que passem per allí li dediquem els nostres llibres, com si encara estigués viu. Els llibres són després incorporats a les estanteries però oberts per les pàgines de la dedicatòria.

Jo portava un exemplar de ‘Nou homenatge a Catalunya’ i l’he signat emocionat de participar en aquest ritual.

 

Mèxic (1). Com és possible?

El primer matí a la ciutat de Mèxic el passem al fabulós Museu Nacional d’Arqueologia. Encara amb el jetlag al cap visitar aquest imponent edifici provoca unes sensacions difícils d’explicar.

Comencem per les sales superiors, les que expliquen el món indígena del Mèxic d’avui. Les sales són desiguals i en algun cas discutibles però això no impedeix que siguen  eficaces. Al Mèxic d’avui hi ha encara dotze milions d’indigenes, que venen a representar més del dotze per cent de la població. Però molt dispersos i atomitzats. La frontera, aquest tema per mi tan obsessiu, és ací un autèntic despropòsit. Hi ha pobles com els cucapà que viuen just allà on Trump vol fer un mur, exàctament en la línia, a banda i banda. I al sud de Chiapas n’hi ha poblacions que no només s’estenen per la veïna Guatemala sinó que arriben a Nicaragua o El Salvador.

En qualsevol cas després de recórrer la planta alta, el recorregut per la planta baixa et talla l’alè. La col·lecció d’artefactes de les principals cultures de l’Amèrica pre colombina i la constatació dels seus coneixements, del seu refinat saber et fa preguntar-te continuament com és possible que pobles com aquests acabassen per desaparèixer. A l’enorme sala de la cultura Mexica hi ha un mapa i una maqueta de la ciutat que va trobar Hernan Cortés i és impossible no adonar-se’n, amb admiració, que aquella era una ciutat més gran i complexa segurament que cap de les ciutats europees del seu temps. I, impressionat pel poder de la violència, no deixes de preguntar-te, però com es possible que tot això desaparegués?

L’edific del museu mereix un punt i a banda. El projecte de Pedro Ramírez Vázquez és emocionant en la concepció i en el resultat. Amb una combinació sàvia del racionalisme contemporani i la màgia del passat que la casa allotja. Forma i fons es confonen d’una manera especialment aconseguida en el gran pati interior, amb una cúpula sostinguda per aquesta font impressionant que la Júlia va voler fotografiar en blanc i negre.

Slesvig-Holstein: una bandera en cada galta

Jørgen Kühl és el director de l’Institut Møller Skolen, a Slesvig. El centre ocupa un edifici espectacular, regal de Maesrk, la gran empresa de contenidors danesa, de fet la més important del món. Kühl parla amb passió del seu projecte educatiu i recorda amb un punt d’emoció el dia que la reina de Dinamarca en persona va acudir a inaugurar-la. ‘L’helicòpter va aterrar ací mateix –diu mentre assenyala un espai obert al costat de la pista d’atletisme– i tots els alumnes érem al davant de l’edifici, cadascun amb una petita dannebrog‘, el nom de la bandera danesa, originària de Tallinn, per cert, que ara fa vuit-cents anys.

L’escena no hauria de tenir gran cosa d’especial. L’edifici és un projecte educatiu extraordinari, un exemple de col·laboració i de filantropia. És una autèntica joia arquitectònica i de disseny, obra de C. F. Møller Architects, un dels estudis internacionals més prestigiosos d’Aarhus, amb el qual el 2010 va guanyar el premi del Royal Institute of British Architects. Hi desenvolupa una tasca educativa impressionant i assoleix alguns dels millors nivells educatius del país i cada any envia els seus alumnes en massa a les millors universitats de Dinamarca. I va ser construïda en un temps rècord, tot just un any.

Per tot plegat no hauria de ser sorprenent que la reina Margarida II el volgués inaugurar. Però un detall crida molt l’atenció: Slesvig és a la República Federal d’Alemanya, no al Regne de Dinamarca.

En alguns altres indrets la inauguració d’aquest edifici hauria estat un escàndol. I segurament hauria motivat un conflicte diplomàtic enorme que la reina de l’estat veí hagués inaugurat una escola que s’expressa en la llengua oficial de l’estat veí i que és situada en un terreny que n’havia format part. A més, va ser rebuda per un miler de ciutadans que enarboraven la que se suposa que és la bandera de l’estat veí i la van aclamar com a reina pròpia. Però a Slesvig-Holstein no és el cas. La singular situació creada pel referèndum d’autodeterminació del 1920 fa d’aquesta regió una de les més peculiars d’Europa quant a la identificació nacional dels habitants. Bàsicament Slesvig és dividida en dues parts, la septentrional integrada a Dinamarca i la meridional a Alemanya. Però en totes dues hi ha notables comunitats minoritàries de l’altra nació, comunitats que amb el pas dels anys comencen a reconèixer-se com a parts d’un trencaclosques extraordinari a la porta mateix d’Escandinàvia.

Danevirke: la gran muralla danesa

La ciutat d’Slesvig, de fet, és al final d’una llarga llenca de mar que entra de la Bàltica i que crea l’estrangulament de la península de Jutlàndia. I a molt pocs quilòmetres al sud hi ha Danevirke, una extraordinària muralla començada a construir cap a l’any 500 després de Crist i feta servir militarment fins al 1864, durant la segona guerra d’Slesvig.

En total són trenta quilòmetres de fortificacions que van de l’antic port víking d’Hedeby fins als pantans que donen a l’Atlàntic i que tallen de manera efectiva el pas entre Europa i Escandinàvia. La Danevirke és avui a quaranta-quatre quilòmetres al sud de la frontera oficial de Dinamarca i, tanmateix, com repeteixen constantment en el museu que explica el treball arqueològic que s’hi fa, és ‘el certificat de naixement de Dinamarca’. Un certificat de naixement que els danesos reconeixen solemnement, malgrat ser en un estat diferent.

La visita de la part central de la muralla impressiona perquè es pot comprovar amb un simple cop d’ull de quina manera al llarg de tants segles aquest mur ha alterat el paisatge. Jutlàndia és una península bàsicament plana però a mesura que et vas acostant a la muralla es fa ben visible una línia de turons aparentment naturals, encara que en realitat tenen a sota els maons i les pedres que els danesos i els seus avantpassats hi van acumular de manera extraordinària per impedir el pas dels invasors. Fins i tot una cosa que té tota l’aparença de ser un riuet sec és en realitat una rasa artificial. Del punt més enfonsat al cim de la muralla hi ha quinze metres de desnivell impossibles de superar amb les tècniques i l’equipament de cap soldat durant tots aquests segles.

La visita guiada en aquest indret té un moment especial, que és el pas per la porta. Encara que no ho indica cap escrit, els arqueòlegs han descobert la que era, o havia de ser, sens dubte, l’única porta de pas enmig dels trenta quilòmetres de muralla. I s’hi pot passar i deixar enrere Europa i entrar a això que és, o era, Dinamarca.

La història d’Slesvig-Holstein és la història d’un de tants indrets de contacte com hi ha hagut a Europa. Saxons, víkings, frisons, danesos, prussians primer i alemanys després s’hi han trobat barrejats durant segles, convivint de manera estreta i fent-se la guerra de manera constant.

La partició de Slesvig-Holstein

El 1864 la Guerra dels Ducats va enfrontar Dinamarca d’una banda i Prússia i Àustria de l’altra. El resultat fou que el ducat danès de Slesvig es va incorporar a Prússia juntament amb les províncies de Holstein i Lauenburg. Però Prússia es va comprometre a organitzar un referèndum en un termini de sis anys per donar al poble de Slesvig l’oportunitat de tornar a la sobirania danesa. Així i tot el referèndum no va arribar fins després de la Primera Guerra Mundial, i encara gràcies a la derrota d’Alemanya i als nous aires polítics creats amb la defensa del dret d’autodeterminació per part del president americà Woodrow Wilson.

Per votar, Slesvig es va dividir en tres zones, cadascuna de les quals havia de votar per separat. En la nord, la Zona 1, tres quartes parts de la població es van manifestar en favor de tornar a Dinamarca. En la central, la Zona 2, la majoria va votar per restar a Alemanya i en la sud, la Zona 3, la votació no es va arribar a fer. El problema va ser que tant en la nord com en la central el resultat no va ser homogeni i en algunes poblacions va guanyar l’opció contrària a la majoritària. Però en vista de la dificultat per a establir una frontera homogènia en aquestes condicions, es va decidir que la ratlla seria la que s’havia dibuixat entre les dues zones i es va assumir que a banda i a banda restarien petites minories, daneses a Alemanya i alemanyes a Dinamarca. La decisió va causar una crisi important al govern danès però la nova frontera es va estabilitzar amb el temps fins a l’arribada de la II Guerra Mundial.

Dinamarca va ser envaïda per Hitler en sis hores i l’ocupació nazi va remoure la delicada situació d’Slesvig-Holstein i va crear una tensió enorme entre danesos i alemanys. La col·laboració de la minoria alemanya en l’ocupació de Dinamarca i després els ajuts de Dinamarca als danesos alemanys en forma de menjar i diners immediatament després de la fi de la guerra, van crear una forta tensió entre les dues comunitats, tensió que només es va anar apagant amb el pas dels anys i la unitat europea.

Slesvig-Holstein, després de la II Guerra Mundial, va caure sota el règim d’ocupació britànic, tot i que varen ser bàsicament soldats noruecs els qui van controlar el territori. Precisament l’Institut Møller Skolen s’alça avui sobre la que va ser una caserna de l’exèrcit noruec, abandonada als anys vuitanta. L’escola és envoltada d’una extensa àrea esportiva i recreativa, plena de gespa però sense arbres. Excepte un. Una classe ha estat dissenyada per tenir un angle de visió específic cap a aquest arbre, que serveix per a ensenyar als xiquets la complicada història recent del país.

Mentre es construïa l’institut un home gran noruec va aparèixer i va explicar que ell en persona havia plantat aquell arbre quan de jove havia estat destinat a la caserna militar, que tenia per obligació principal controlar els alemanys vençuts, que vivien en unes condicions terribles del punt de vista material i moral. Ara l’arbre solitari recorda als estudiants de la minoria danesa l’ocupació d’Alemanya i les dificultats per les quals els seus avis van passar a causa del nazisme i de la guerra. I això sense haver-se de moure dels elegants pupitres de disseny.

Però per als alumnes la visió de l’arbre és diferent segons el seu origen. De fet, ara mateix, dues terceres parts són de famílies que s’expressen en alemany i que fa dues generacions no haurien estat considerades membres de la minoria danesa. L’atracció per Dinamarca i la possibilitat de donar als alumnes una vida doblement interessant perquè poden triar entre Alemanya i Dinamarca per continuar els estudis, treballar o viure ha fet que cada vegada més famílies alemanyes apunten els fills al sistema escolar de la minoria danesa, no sense problemes.

Kühl explica que al pati la llengua més comuna és l’alemanya, però que, en canvi, dins l’institut el danès és pràcticament l’únic idioma que se sent. De fet contracten professors danesos que no saben l’alemany perquè d’aquesta manera s’asseguren que no canviaran de llengua en cap moment. I fins i tot els pares que no saben el danès són animats a estudiar-lo i parlar-lo. ‘En les reunions de pares fem que els fills els facen de traductors si no parlen danès i sempre que algú em telefona en alemany jo li parle en danès fins que és possible, no endebades han signat per anar a una escola danesa’, diu. Li pregunte, però, què passa quan juguen un partit d’handbol o de futbol Alemanya i Dinamarca. Respon que una xiqueta en va fer una redacció sobre i va concloure que es pintaria una galta amb la bandera danesa i una altra galta amb la bandera alemanya.

Alemanys a Dinamarca

Li explique l’anècdota de la bandera a cada galta a Gwyn Nissen i ell em diu que a l’altra banda de la frontera les coses són un pèl més complicades. Nissen és el director de Der Nordschleswiger, el diari en alemany de Dinamarca, sobretot representatiu de la minoria nacional alemanya que va acabar al nord de la frontera actual.

Nissen reconeix que les coses han millorat molt aquests darrers anys i posa com a exemple la col·laboració intensa entre els quatre diaris principals d’Slesvig. El Jydske Vestkysten és el gran diari en danès del nord i l’Schleswig-Holsteinische Zeitungverlag és el gran diari en alemany del sud. Tots dos coexisteixen amb el Flensborg Avis, editat en danès a la zona alemanya i amb Der Nordschleswiger, editat en alemany a la danesa. I tots quatre han integrat els sistemes editorials per compartir notícies i informacions d’interès comú. La societat va superant així els estereotips i les majories tenen en consideració les minories. Per exemple, la majoria alemanya a Flensburg ha donat suport a la proposta de retolació bilingüe dels carrers.

Fotografia dels monarques danesos a la redacció del Flenborgs Avis.

Així i tot, segons Nissen, Alemanya és més permissiva amb la minoria danesa que no a l’inrevés. Per exemple, la sorprenent normalitat amb què els símbols nacionals danesos són desplegats a Alemanya no acaba d’existir a Dinamarca. A la recepció del Flensborg Avis em fa notar que en un lloc destacat hi ha la fotografia de la reina i diu que a Dinamarca, en canvi, no és permès d’hissar la bandera alemanya. En part és una conseqüència encara de l’agressió nazi i, en part, per la por d’un veí molt gran i poderós que els pot condicionar de manera evident la vida.

Quan ell anava a escola no era infreqüent que algun company l’insultés dient-li nazi. ‘Això avui ja no pot passar, per sort,’ diu mentre defensa que el funcionament de la regió hauria de ser un exemple per a tot Europa. Diu que ací ha funcionat el reconeixement de la realitat: Hi ha una frontera, hi ha dos estats, però dins de cadascun hi ha una part de la població que se sent diferent i vinculada al veí. Tot això és compatible si tothom se sent reconegut i respectat com allò que és. El reconeixement de l’altre i dels drets de l’altre afirma que ha estat la lliçó principal d’aquests darrers anys, en una terra on la frontera ha anat pujant i baixant al llarg de cent quilòmetres al llarg de dos-cents anys i ha deixat cases i gent ara a una banda i ara a una altra.

Una frontera, per cert, que ara de sobte i sorprenentment ha reaparegut. Després d’anys d’estar completament esborrada, la dura campanya de l’extrema dreta danesa contra la immigració ha fet que el govern danès haja alçat una línia de fil d’aram de metre i mig d’alçada al llarg de la línia de demarcació entre Dinamarca i Alemanya. ‘L’excusa ha estat –diu Gwyn Nissen– la pesta del porc blanc.’ La barrera ha estat justificada per controlar aquesta malaltia, que, certament, podria ser terrible per a la indústria alimentària danesa. Però la conseqüència és que segles després torna a haver una nova gran muralla danesa, encara que a quaranta quilòmetres al nord d’on era l’original. ‘Potser –diu amb resignació– és inevitable, perquè aquesta península és un coll d’ampolla a les portes d’Escandinàvia. Però aquesta vegada, si més no respecte dels humans, hi ha varietat assegurada a aquest costat de la ratlla i a aquell perquè ens reconeguem els uns als altres com això que som i s’ha aconseguit que això no siga un gran problema, sinó més aviat una riquesa.’ Europa, i la immensa majoria dels estats europeus, farien bé de prendre’n nota.

Un cafè a Ca Darwin

Viatge ràpid a Cambridge per visitar Clara Ponsatí. Dinem amb alguns dels catalans del College on ella treballarà les pròximes setmanes, entre els quals Donimic Keown, al qual no coneixia personalment però amb el qual he tingut el gust de ser unit en les Biografies Parcials de Xavier Sierra.

Dinem al College mateix i en acabar em pregunten si vull prendre cafè a la casa de Darwin. Responc, estupefacte. A ca Darwin? Com podria dir que no?

Resulta que dins aquest College, a Cambridge n’hi ha trenta un, hi ha una casa vella de la família Darwin on Nostre Senyor passava temporades freqüents i on va viure la seua dona en morir ell. Ara és un espai social pels professors que tenen clau per entrar-hi i fer un cafè o una reunió o simplement per passar-s’hi una estona.

Evidentment que he dit que sí, amb entusiasme i per una vegada en la vida he decidit que em tenia igual la qualitat del cafè ofert. M’he assegut una estona en la sala gran i m’he mirat amb respecte fins i tot un tros de paper pintat que deien que ja era en temps de Darwin. Entrava molta llum dins la casa, perfectament agradable amb la gespa exterior colgada d’una fina cap de neu, envoltada d’un silenci que en ple migdia i quan t’entra la temptació de la becaina no podria ser més agradable.

Qui m’ho anava a dir? Ca Darwin…

Un diumenge de matí a Waterloo

Dissabte el president Puigdemont va tornar a la Casa de la República a Waterloo. Jo vaig seguir totes les activitats del dia, la conferència de premsa, la recepció a Brussel·les, l’acte a Waterloo i fins i tot l’actuació de Valtònyc-DJ Llarena, fent una crònica per a VilaWeb.

Abans de marxar li vaig demanar a Puigdemont si podia visitar la famosa casa, ja que era la primer vegada que la veia. En aquell moment no va ser possible, per raons de seguretat, però em va demanar si volia passar-me l’endemà, diumenge, al matí. Cosa en la qual vàrem quedar d’acord.

L’endemà mateix, doncs, vaig presentar-me a Waterloo i vaig poder veure per dins la casa. El que no m’esperava, però, és el que passava fora. Cada poc temps a fora hi havia grups de gent que s’hi acostaven a fer fotografies i en diverses ocasions Puigdemont va eixir a saludar-los. Hi vaig veure flamencs que havien arribat en bicicleta i estelades, catalans, lògicament, molts, de diversos llocs i arribats de diverses maneres però també, per exemple, una família gallega que s’hi va estar molta estona parlant amb el president,

Tot sota la mirada atenta del Jami i dels treballadors de seguretat de la casa, sempre alertes amb el que puga passar i enmig de la tranquil·litat d’un Waterloo que en el matí de diumenge sembla el lloc menys trepidant del planeta sencer.