El continu lingüístic i l’ortografia

A la part vella de Niça els senyals del carrer estan en bilingüe francès – ‘niçard’. El ‘niçard’ és occità amb fortes influències del ligur italià. Un parlar que alguna gent considera de transició i que evidentment forma part del continu lingüístic que ressegueix la riba de la mediterrània.

El problema és l’ortografia. Veig per exemple una botiga que diu ‘Couïna Nissarda’, o siga cuina niçarda. Exactament igual que ho diríem nosaltres, diferent a com ho escrivim. O un carrer que és el ‘dou fourn’, és a dir el del forn. Una samarreta, un poc més enllà, diu ‘sieu nissart’, perfectament comprensible. La mateixa part antiga de la ciutat, a tot arreu, és coneguda com la Vièia Vila. La Vella Vila, doncs.

En algun moment ho ha proposat diversa gent, intentar una ortografia comuna. Una ortografia comuna, com a mínim de les llengües més pròximes, del continu català, occità, parlars italians. Segurament que els accents ens confondrien un poc però probablement ho llegiríem tot gairebé igual. O igual del tot. Com els xinesos: que no s’entenen parlant però s’entenen escrivint…

I de sobte se t’apareix el català en un mural de Miró…

La Fundació Maeght de Sant Pau de Vence té una història molt interessant. Es va crear arran la mort del fill de Marguerite Maeght. Per treure-la del dolor que patia els seua amics van decidir embarcar-la en el projecte. Ella era una de les més importants galeristes però amics del nivell de Miró, Chagall, Braque o Calder (poca broma) la van convèncer de que calia fer un lloc ideal per a exposar els artistes que a ella li agradaven.

Joan Miró s’hi va involucrar d’una forma molt especial. Va presentar Maeght a Josep Lluís Sert, que acabaria fent l’edifici, i va decidir que ell es feia càrrec de crear un laberint en el jardí. Un laberint amb construccions, aigua i vegetació, tota amb el seu segell.

Com a part d’aquest laberint hi ha un mur de ceràmica, fet amb Artigues, que és impressionant. M’hi vaig acostar a tocar-lo. No tens moltes oportunitats de tocar un Miró i aquella presència densa de la pintura sobre el mur m’impressionava i em fascinava. I anava resseguint-la fins que de sobte en una taca groc em va aparèixer el text. ‘Groc’ diu. Simplement.

És evident que és una instrucció. Aquell tros cal pintar-lo de groc però l’emergència de les lletres ací al mig de la Provença és emocionant. Ignore si deixar aquell senyal és un error, com sembla, o si està previst així. A mi, però, aquest brot insospitat de català m’ha semblat un regal impagable.

 

A Mònegue, ple de curiositat

Estant a Niça se’m fa impossible no anar a Mònegue. És un dels pocs ‘països’ d’Europa on no hi he estat mai i la facilitat d’arribar-m’hi és tan gran que no em puc resistir. Agafe un tren a Niça i en un quart d’hora desemboque a l’estació de tren de Mònegue, Principat independent per aquelles coses de la política internacional que mai no entendre.

En baixar del tren ens equivoquem i en comptes d’eixir per la part de baix de l’estació anem a parar a la part més alta d’aquest poble-estat. La baixada es fa cansada, en les meues condicions encara de convalescent, però és extremadament interessant. Veig portes inversemblants per accedir a casa arrapades al turó. No crec haver vist mai enlloc del món un espectacle com aquest d’apropiació de fins el darrer pam de terreny. En definitiva el país és el segon més petit del món, després de la Ciutat del Vaticà, el primer, però, si tenim en compte com d’estranya és la població de la monarquia absoluta catòlica.

Quan finalment arribem baix de tot enfilem la roca on hi ha el barri vell i el palau dels prínceps. El palau és poca cosa si tenim en compte els metre quadrats de paper couché que ha arribat a omplir al llarg de la història. Un policia fa guàrdia amb un fusell i dos més se’l miren en la distància, des del que sembla ser la seu del govern. Més enllà tot són restaurants i atraccions més o menys turístiques. Al final és difícil posar molta més cosa ací dins, en un espai tan reduït.

Evidentment tinc tot el respecte cap a la independència monegasca però quan estàs en un lloc com aquest és difícil no pensar en la gran incongruència de la societat internacional. Ells són independents i tenen un vot en l’ONU però tenen tan poques possibilitats com a país independent que fins i tot el primer ministre és un funcionari francès. Simplement un dia van tindre la xamba de quedar dins un territori amb frontera i ningú no els discuteix res. Ni les aigües territorials que s’estenen en línia recta des de l’esquifida costa local. I en canvi països enormes han de lluitar per la sobirania, només perquè no van caure dins una frontera pròpia fa segles.

Al tornar cap a Niça entrem a l’estació per la porta de baix i descobrim amb sorpresa que hi ha un tren que va fins a Moscou, el Riviera Express. La pantalla fa gràcia: tot trens locals i de rodalies i de sobte un que va ni més ni menys que a Moscou. És dissabte i aquest tren setmanal té l’eixida poc després del nostre. Els qui l’agafen arribaran dilluns a la nit a la capital russa, després de 46 hores de viatge, amb temps de sobres doncs per aclimatar-se al contrast.

Un cementiri a Sant Pau

Volíem fer alguna excursió cap a l’interior. Acabem anant a Sant Pau de Vence per visitar la Fundació Maeght. L’edifici és obra de Josep Lluís Sert i paga la visita per ella sola. El poble, a una caminada de distància, és massa turístic però interessant.

Anem al petit cementiri local per visitar la tomba de Marc Chagall. La gent hi diposita pedres dibuixades, creant figures sobre la llosa. El cementiri és molt menut i la tomba de Chagall destaca només entrar a mà esquerra.

Visitem la resta de l’indret i em crida l’atenció la gran quantitat de tombes amb cognoms italians. El cementiri té com tres bancals i com més lluny vas més homogeneïtat hi ha pel que fa als cognoms: tots italians. I tanmateix no veig cap placa escrita en aquesta llengua.

Després llegiré que Sant Pau es va dir durant molts anys Sant Pau del Var, perquè ací estava la frontera entre diguem-ne França i Itàlia. I també que va ser ací on va haver el famós incident amb el meu admirat Célestin Freinet, que el va portar a crear un model nou d’escola, fart de la intransigència de la burocràcia estatal.

Vist des de la carretera el poble és escarpat, pujat des d’unes muralles que li donen un to jerusalemita. No sembla que hagen pogut passar tantes coses ací, Chagall, Freinet, Maeght… però han passat. La història és capriciosa i no tries tu on s’escriu.

La Niçàrdia, terra de frontera

La plaça major de Niça porta per nom Garibaldi. I sobta. A Itàlia les places o les vies Garibaldi són a cada ciutat, per honorar el líder de la unificació italiana. Però a Niça? Niça és França. I Garibaldi?

La plaça és d’italiana mida. Als quatre cantons els mateix tipus d’edifici amb persianes venecianes que obren discretament el terç inferior, com si volgueren deixar només la mínima oportunitat a la calor. Un parell d’arbres notables ajuden amb una ombra generosa i sota les porxades s’agrupen bars i restaurants que estenen les taules fora quan cau la nit. Però i el nom?

La història de Garibaldi és per ella sola la història d’aquesta terra de Niça i els seus entorns. Perquè, de fet, el pare d’Itàlia va néixer en aquesta ciutat que avui és França. El 4 de juliol de 1807. I com que Niça anava fent tombs d’una banda a l’altra Garibaldi va ser membre de la Cambra de Diputats del parlament italià i membre de l’Assemblea Nacional francesa. Expliquen que va morir amargat perquè havia aconseguit unificar els territoris italians i just havia quedat fora el seu, el que ells s’estimava més, la seua pròpia ciutat.

Estem una miqueta acostumats a parlar i observar aquestes fronteres difuses en l’Europa oriental però Niça cau ací mateix i constatar-ho pertorba. La que avui és la cinquena ciutat més important de l’estat francès al 1792 va passar a ser francesa però al 1814 va tornar a Itàlia —si és que es pot parlar d’Itàlia en aquest temps. Al 1860 va tornar a França amb un referèndum que precisament Garibaldi va denunciar per la manca de garanties. I al 1942, de nou, Itàlia es va apoderar de la ciutat, en plena guerra. on va restar fins un any després, quan França la va recuperar, combatent els alemanys que havien entrat a la ciutat després de la retirada italiana.

I a tot això els niçards en realitat són …occitans. O parlen occità. El niçard, la parla local, és un occità emparentat de ligur italià que encara deixa més clar, per si quedava cap dubte la condició de frontera de la ciutat. Els darrers anys s’han fet tímids esforços per recuperar un petit espai públic per la llengua, sobretot en la senyalització dels carrers i en els rètols d’algunes botigues. Per les orelles, però, només entra el francès i curiosament molt d’italià, però que sembla més turístic que no local. A l’Europa unida d’avui la gent passa d’una banda a l’altra com qui va a comprar. I encara que la ratlla s’ha mogut uns quilòmetres més enllà sembla que els italians segueixen trobant-se ben de gust en una ciutat que al final porta el nom de Garibaldi. El Petrarca deia que Itàlia començava al Var i ara ho fa a Ventimiglia, ciutat que també ha anat fent el pèndol entre França i Itàlia, uns quilòmetres més a l’est, els suficients per a deixar Niça d’aquest cantó. La gent, però, es mou…

Retorn a Eslovènia (4). Un carnet vell

En trobar-me amb el president Milan Kucan, l’home que va aconseguir fer la independència, li ensenye el meu vell carnet eslovè. El carnet que el govern eslovè de l’època em va expedir com a corresponsal.

Kucan se l’ha mirat amb molta curiositat i ha exclamat ‘això és d’abans de la independència!’ Després ha fer un comentari, inevitable, sobre com de joves érem tots. La meua foto d’aleshores i la meua presència física d’ara són un contrast evident que m’impedeix dissentir.

La persona que treballa al seu costat i li fa d’assistent encara s’ha emocionat més. Treballava en el ministeri d’informació en aquella època i creu que és probable que fos ella mateixa qui me’l fes. Li dic que jo no puc recordar-ho de cap manera però que seria una història bonica. Em demana permís per fer una foto del document, que evidentment li concedisc sense dubtar-ho ni per un segon. ‘Avui això és un objecte històric per nosaltres’ em diu. Kucan somriu al seu costat i jo m’imagine que pensa que la història és molt complicada de fer. Després m’ho explicarà en aquesta entrevista.

 

Retorn a Eslovènia (2). Les dues Gorica

El cotxe que em porta cap a Ljubljana circula ràpid per l’autopista. Un senyal de trànsit indica Trieste i me n’adone que som ben a prop. A Trieste jo hi havia anat precisament des d’Eslovènia, a passar una vesprada tranquil·la enmig del conflicte que es vivia a l’altra banda.

Efectivament de sobte som a Gorica. Però jo ni me n’adone. L’autopista sembla que té el ferm una mica més desgastat i els senyals són d’un altre color. Apareix la llengua eslovena, Però no hi ha cap rastre de frontera ni de res que se li semble. Ni entre les dues Gorica (n’hi ha una d’eslovena i una d’italiana) ni entre els dos països.

A voltes quan veig una cosa així em causa un gran impacte. Durant la independència d’Eslovènia ací va haver-hi un combat important. Recorde tancs i projectils que saltaven a la banda italiana. Hi havia una gran tanca emblanquinada de pedra que partia les dues Gorica per la meitat. Ara supose que per a la gent allò és un record boirós. Algun dia…

Per a mi, però, és una sensació colpidora. Passar d’Itàlia a Eslovènia sense ni adonar-me’n, quan en aquell temps, fa vint-i-cinc anys si fa no fa, els projectils volaven sobre una tanca que havia de tallar el pas tant com fos possible. Quan veig això em reconforte amb Europa, amb aquesta Europa que està tan malament i que critiquem tant però sense la qual el petit miracle d’entrar a Eslovènia sense ni tan sols adonar-te’n seria literalment un impossible.

Retorn a Eslovènia (1). La porta veneciana.

A Eslovènia no tornava des de la independència d’aquest país. Ara ho he fet per una entrevista que apareixerà un dia d’aquests al diari. Com que l’aeroport de Ljubljana és molt petit i no té connexió directa, però, he vingut via Venècia. I m’hi he permès d’aturar-me.

Curiosament no havia estat mai a Venècia. Mai de la vida. I ja tocava. He gaudit de gairebé mig dia per a visitar-la. L’avió de Barcelona arribava a les nou del matí i el cotxe que m’havia de dur a Eslovènia marxava a les 8.30 de la nit. Dotze hores ben bones, doncs, que he aprofitat tant com he pogut i sabut.

Venècia és un lloc únic. Això ja ho sabia. Però veure-la t’ho demostra i de quina manera. Té massa particularitats com per a deixar indiferent ningú. No hi ha vehicles altres que les barques i els vaixells. Ni cotxes, ni bicicletes ni els espantosos patinets que estan tan de moda. Així que no fas res més que caminar o pujar en l’eficient i espectacular servei públic de vaixells. Això fa que el ritme canvie.

Només arribar m’he acostat al pont de Rialto, atret per la seua fama. Això, però, és la seua pena. No s’hi podia ni posar un peu de gent que hi havia. No vull ni imaginar-me com deu ser la cosa a l’estiu. A darrere seu, però, el mercat ja és un espai digne de la passejada. Un mercat obert ple de verdura i peix, pràcticament local, amb parades d’un colorit i un desplegament de matisos espectaculars. A Venècia tot ha d’entrar per barca i et preguntes com i de quina manera arriba tot allò a aquelles petites places obertes al canal. A quina hora ho porten? Com ho organitzen per a que siga possible un cert ordre de descàrrega. I des d’on ve, d’on arriba?

Venècia són una multitud d’illes però la central, on hi ha Sant Marc, és la que s’omple de turistes més enllà del que seria recomanable. Així que he passejat pels sestieri, de Sant Polo i la Santa Crocce on hi ha una Venècia molt més discreta. Ací viu la gent, vull dir la gent del país i això es reconeix en les cases, en la forma dels carrers, en els ponts, en els canals buits de góndoles i plens de barques pràctiques. En alguns racons els canals prenen formes capricioses que semblen impossibles de navegar. M’he quedat una estona veient maniobrar una barca per girar una cantonada minúscula.

Una cosa que crida molt l’atenció és l’organització de la ciutat. Per una banda totes les cases tenen un número. Com que el concepte de carrer ací és esquiu supose que sempre és mes fàcil fer així la identificació d’on vas. Per una altra banda, però, hi ha cartells enormes en les parets on unes fletxes artesanals marquen els grans camins ‘Ferrovia’, ‘Rialto’, ‘Sant Marc’, ‘Placeta de Roma’. Gràcies a aquestes indicacions és més o menys senzill caminar per aquest laberint sense perdre’t. O sense perdre’t massa. Sempre hi ha un moment que has de fer avant o enrere però tenint en compte que cada carrer conté alguna sorpresa amagada, ja està be.

La perla del viatge ha estat, però descobrir, l’Illa de Sant Jordi, a Giudecca, I dins seu l’extraordinària Fondazione Giorgio Cini. Aquests dies hi ha una exposició molt impactant del treball amb vidre d’Ettore Sottsass però he de dir que l’edifici també és meravellós. Al costat mateix el campanar de l’església permet una vista de conjunt de Venècia que et fa veure clarament l’essència d’aquesta ciutat extraordinària. La llacuna que la fa ser única i l’espés mosaic de teules roges que la conforma.

2016: l’equivalent a una volta al món per l’Equador

La nit de cap d’any acostume a repassar la meua agenda de l’any. És com un recordatori de totes les coses que he fet. Avui, en fer-ho, m’ha assaltat una curiositat, a partir d’un comentari que va fer l’Albert l’altre dia, i he mesurat més o menys quants quilòmetres he fet al llarg d’aquest anys que ara s’acaba. El resultat, sense comptar els molts que he fet de punta a punta del país, és d’uns quaranta dos mil. Que equival a una volta al món per l’Equador una miqueta més. (Les voltes al món són molt diferents segons la latitud per la qual voles i la de l’Equador, lògicament, és la més llarga).

Aquest any he viatjat per feina o per plaer a Berlín, Maastricht, Brussel·les un parell de voltes, Amsterdam, Bilbao, Sarajevo, Madrid, Qatar, Dubai, Geòrgia i Japó. I tres vegades a Londres, que és on he anat més, per circumstàncies diverses.

Això pel que fa a l’estranger, que de quilòmetres a casa n’he fet moltíssims més encara, d’Elx a Perpinyà i Andorra o de Palma a Fraga i aquests no els compte.

Bon any a tots. (I, per cert, demà tren Barcelona-València: a seguir viatjant)

Ara ho entenc! (només 25 anys després)

La meua menuda estudia xinés, una activitat que em produeix una sana enveja intel·lectual. M’encantaria tenir el temps, la voluntat i la capacitat de fer-ho jo però aquesta és una perspectiva que se m’escapa, dissortadament.

En qualsevol cas, a través seu, estic aprenent moltes coses apassionants sobre aquella cultura, de fet sobre aquella cosmologia. I per això, quan puc, intente col·laborar.

Avui m’ha passat. He entrat a tafanejar en una llibreria i m’he trobat un llibre amb un títol (‘100 palabras para entender a los chinos’) que m’ha semblat que li podia servir. Així que l’he comprat i l’he fullejat mentre em feia un cafè.

El llibre intenta explicar com la llengua xinesa determina la visió del món que aquella gent té. I ho fa amb una eficàcia demolidora. Tant que de sobte he entès un episodi que em va passar fa 25 anys.

Durant els fets de Tian anmen, a Pequín, un dia vaig anar a una conferència de premsa del govern xinés, que volia explicar el que estava passant. Va ser una conferència de premsa estranya. Els periodistes estrangers que érem allí estàvem molt enfadats i preocupats per la violència que el govern havia desfermat contra els estudiants i que acabaria amb la matança del quatre de juny. Així que vam fer preguntes francament impertinent al portaveu del govern xinés.  Fins que en un moment particular el portaveu va aturar la conferència de premsa i ens va dir que ja estava bé, que no li donarem lliçons de com governar perquè quan nosaltres encara no havíem fundat Atenes ells ja manaven en aquell palau.

L’acte es feia dins la ciutat prohibida i jo, que aleshores encara era un marxista més o menys beat, em vaig sentir fortament indignat amb el fet que aquell comunista pogués assumir la història dels mandarins i declarar-se continuador dels mateixos. No ha estat, però, fins ara que ho he entès. Llegint el llibre.

El llibre explica que quan es van traduir al xinés les obres de Marx i els primers socialistes, els traductors no van entendre el significat de la paraula ‘revolució’. No van entendre un concepte que pels europeus és natural però que evoluciona des de la revolució com a moviment constant al voltant d’un astre a la idea de canvi radical. I aleshores van decidir que era millor agafar-se a la conseqüència natural d’una revolució que és el canvi de govern. I van traduir ‘revolució’ per ‘ge ming’, o siga ‘canvi de mandat’. Sense adonar-se’n que una revolució és molt més que un ‘canvi de mandat’ o fins i tot que no qualsevol ‘canvi de mandat’ és una revolució.

En aquella conferència de premsa jo formulava les preguntes en anglès i el portaveu responia en xinés amb traductor. Però vist el que sé ara entenc molt millor la reacció, aleshores inexplicable per a mi, que va tenir aquell home. Clar que també, entenent això, no puc deixar de preguntar-me, amb una certa inquietud i tot, si els xinesos mai han entès el sentit veritable del que és una revolució.