En la mort de Ludmilla Alexeieva

Avui he sabut de la mort dissabte a Moscou de Ludmilla Alexeieva. Tenia 91 anys d’edat. Alexeieva era la darrera gran representant de la dissidència soviètica. Fundadora del Comitè Helsinki es va haver d’exiliar als Estats Units fins que va tornar a Rússia, després de la caiguda del comunisme. Alexeieva, com no podia ser altrament, va ser molt crítica amb tot el que passava després, especialment amb l’actuació de Vladimir Putin. La protesta contra la barbàrie de la guerra de Txetxènia i els atacs a la llibertat de reunió van motivar que fos arrestada de nou l’any 2010. L’any passat Vladimir Putin la va visitar a sa casa, per regalar-li un quadre de Crimea, on ella havia nascut.

Vaig saber d’Alexeieva a meitat dels anys vuitanta. Ella vivia aleshores a prop de Nova York, en un lloc anomenat Tarrytown i havia escrit un llibre en rus que era el més important recopilatori de dades sobre la dissidència política a la Unió Soviètica. La vaig contactar per via postal i finalment vaig aconseguir una còpia de la traducció a l’anglès del seu text ‘Soviet Dissent. Contemporary Movements for National, Religious and Human Rights’.

El seu llibre va ser la base fonamental del meu primer llibre sobre els nacionalismes a la Unió Soviètica, publicat per l’editorial El Llamp. Aquelles cinc centes pàgines eren una autèntica mina. Poca gent com ella coneixia, fins i tot personalment, a les poques persones, perquè n’eren molt poques, que s’enfrontaven en aquells moments al règim i tenia tanta informació, tan detallada, sobre ells. Gràcies als seus contactes i les dades que acumulava vaig poder contactar posteriorment amb grups polítics, sobretot del Bàltic que més tard desencadenarien els processos d’independència del seu país. El seu nom obria moltes portes pel gran respecte que provocava.

Per això avui, quan he sabut de la seua mort, m’he sentit particularment en deute amb ella i he volgut deixar constància pública de tot el que li dec.

El periodisme, la història…

Sempre m’ha apassionat la relació entra la història i el periodisme, el diàleg entre les dues disciplines que jo crec que tenen en comú molt més que no sembla.

A propòsit del llibre ‘Fear’ de Bob Woodward llisc una crítica poc favorable a la ‘The New York Review of Books’, una de les revistes que llisc amb més regularitat, escrita per Tim Weiner. I al final em trobe amb això: ‘Neither journalism nor history. can rest entirely on anecdote. Their essential elements are irrefutable facts tempered with independent judgment. Daily journalism is mostly what just happened; history is mostly what it means’.

No estic d’acord i em sembla una idea antiquada. Si el periodisme no val per a explicar perquè passen les coses simplement no val.

Politkóvskaia, setze anys després

La casualitat ha volgut que aquest matí de pluja estiguera a casa llegint el ‘Manual de sensacions’ d’Agustí Colomines. I la casualitat ha volgut que em trobés dins aquest interessant volum, just avui! amb un text, originalment escrit com article al diari Avui, que conta la conferència que Anna Politkóvskaia va fer al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a Barcelona, precisament avui fa setze anys, el 15 de novembre de 2002.

En aquella conferència vaig ser l’introductor de l’Anna, Coromines diu que amb una ‘sentida’ intervenció. No recorde res del que vaig dir, com és lògic, però estic ben segur que va ser sentida. Pel que Anna representava de coratge periodístic i cívic a Rússia, un coratge que jo tant admirava. El text de l’Agustí, però, m’ha fet recordar algunes coses d’aquella visita que ja havia oblidat, com ara, efectivament, la poca gent que hi havia a la sala i el pes aclaparador que es va anar apoderant de tots ells mentre l’Anna anava desgranant les brutalitat de la guerra txetxena, amb aquella veu fluixeta però indiscutible que tenia, amb aquells ulls inquiets que tanta crueltat havien arribat a veure.

Després d’aquella xerrada vàrem anar a sopar amb l’Anna uns quants amics, el Carles Torner, la Yael Langella, el David Figueres i la Dolors Ollé, que jo recorde ara, i vàrem insistir-li en que vingués a viure a Barcelona un temps per recuperar-se de tot el que estava visquent a Moscou i a Grozni i a tots els altres llocs. Crec que va ser el Torner que es va atrevir a dir-li que la podien matar i recorde perfectament amb quina serenitat ella ens va dir que ho sabia i que l’acabarien matant, mentre declinava amablement la possibilitat del refugi que li oferíem. Que li oferia el PEN Club català.

Tres anys després, per tant quan ella tenia 48 anys d’edat i jo 46, a l’Anna la van matar a Moscou, al seu apartament. El seu cos el varen trobar a l’ascensor, amb quatre bales i una pistola. Era dissabte i ho vaig saber perquè Josep Casulleras em va telefonar des de la redacció per avisar-me. Jo era a ma casa de Bétera i em vaig quedar mut durant hores. Era l’aniversari de Vladimir Putin.

Tornant a la ronda de xerrades: Sant Fost de Campsentelles

Ahir vaig tornar a fer una xerrada. Concretament a Sant Fost de Campsentelles. Des de que em varen ingressar a l’hospital, a primers de setembre, no n’havia fet cap. Això vol dir que feia molt temps que no en feia cap. A l’agost en vaig fer dues només, per raons lògiques, l’una a Bétera i l’altra Amer. Cap al setembre, tret de la sessió que vaig fer a la Universitat de Groninguen i cap a l’octubre.

Vaig. començar a fer xerrades regulars, com a mínim una per setmana, pels pobles i barris a partir de la convocatòria de la consulta popular d’Arenys de Munt. Abans n’havia fet també però amb un altre ritme i sense cap sistemàtica. Des d’aleshores, i això són vuit anys, no havia passat mai un temps tan llarg allunyat del contacte amb els lectors. Perquè aquesta és la clau de tot: les xerrades per a mi són una oportunitat única d’escoltar els lectors i prendre el pols al país. Potser per això, perquè havia passat tant temps, vaig estar una mica descol·locat a l’inici de la xerrada, una mica preocupat també per l’impacte que podia tenir sobre el meu cos. Al final tot va anar bé, el debat va ser molt interessant i els comentaris de la gent, com sempre, em van orientar molt. Tornem-hi, doncs…

Una xerrada molt especial, a Amer

Anna Puigdemont, com és fàcil deduir, és la germana del president Puigdemont. Un dia de l’estiu em va telefonar per demanar-me si podia anar a Amer a fer una xerrada i com supose que és fàcil d’entendre no li podia dir que no. El problema, greu, de dates els vàrem haver de solucionar-la posant-se en ple agost, el dia trenta. No sabíem si seria una bona data però vàrem acabar trobant-nos l’església d’Amer plena de gom a gom,

La raó de fer-ho a l’església, que em va xocar molt, va ser que amenaçava pluja. El rector de la parròquia, a qui per desgràcia no vaig poder conèixer per un problema de salut que li va impedir ser present, va ser especialment amable com per cedir el lloc de culte, cosa que vaig agrair com calia, també en públic.

El lloc era impressionant però la primera fila era especialment impressionant. A l’esquerra hi havia el germà de Jordi Sànchez i a la dreta els pares i alguns dels molts germans de la família Puigdemont. Difícil parlar de repressió davant ells que la pateixen tant directament i d’una forma tan vívida.

Després de l’acte vaig tenir la sort de poder sopar en companyia, entre altres, dels pares del president Puigdemont. Va ser una vetlada inoblidable, escoltant sobretot les històries famíliars que explicava la mare del president, una persona sobre la qual crec que s’hauria d’escriure un llibre. El seu pare va desaparèixer en la guerra i tot indica que va morir en un camp de concentració nazi, on va ser vista per darrera vegada. I el seu fill és un president de Catalunya exiliat. Impressiona. Però encara impressiona més la força amb la qual porta aquesta càrrega i l’alegria que transmet quan parla de les coses quotidianes, del dia a dia.  Em vaig sentir, crec que ens vàrem sentir tots, molt honorats d’escoltar-la. Sens dubte que va ser una xerrada, i una vetllada, molt especials.

Els flamencs i la Isabel

Dues referències dels darrers dies. Per una banda la Isabel Clara Simó ha escrit un article extraordinàriament amable amb el meu llibre. És una gran amiga i per això li ho agraïsc de manera molt especial. L’article el trobareu ací: Partal.

Per una altra banda els amics del diari digital flamenc Doorbraak han publicat un llarg article sobre el meu reportatge sobre els fets del 17-A, a partir de la versió en anglès del mateix ‘One hundred hours chasing Younes‘.

Una entrevista amb Alex Salmond –aquesta vegada a mi

El qui fou el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, té un programa setmanal a Russia Today. Aquesta setmana ha dedicat el programa a la situació al nostre país i, entre més, em va entrevistar a mi. Era una situació estranya, en el sentit que normalment jo estic a l’altra banda, entrevistant. I no deixa de ser curiós que jo el vaig entrevistar fa anys a ell. En fi, ací teniu el vídeo:

https://www.rt.com/shows/alex-salmond-show/436638-catalonia-independance-poets-journalists/

Hores perseguint els perseguidors de Younes

Ahir vaig publicar un llarg reportatge a VilaWeb que recrea la persecució ara fa just un any de Younes Abouyaaqoub, el principal responsable dels atemptats d’ara fa un any. ‘Cent hores perseguint Younes‘ (ací trobareu també la versió en anglès) és la història del grup de policies catalans que van dirigir la persecució del mateix.

Algunes vegades he explicat que la construcció de VilaWeb, des del 1995, m’ha obligat a assumir unes tasques de les quals estic molt orgullós, vistos els resultats, però que han resultat frustants per mi. Personalment. Tota la meua vida el meu interés ha estat la política internacional i contar històries. I és evident que l’enorme quantitat de treball, diguem-ne no creatiu, que has d’assumir quan fas de director d’una redacció t’obliga a triar. No es pot fer investigació periodística mentre fas de director. La investigació periodística, ací o a l’altra punta del món, obliga a una concentració immensa en un espai relativament curt de temps que no pots compartir amb res més. I la direcció d’un diari igual, així que són coses, per desgràcia, gairebé incompatibles.

Dic gairebé perquè aquests anys, en algunes ocasions, he pogut aprofitar algun viatge o fer algun viatge que per uns pocs dies em permetia recuperar el treball de base, de periodista normal i corrent.

En el cas d’aquest reportatge la cosa ha estat diferent. VilaWeb ha crescut molt i ara tenim una estructura on no sóc tan indispensable en el dia a dia com ho era. I una casualitat em va permetre endinsar-me fa mesos en aquest món que al final he pogut reflectir en aquest reportatge.

Una investigació no ho és mai si no la iniciés tu com a periodista. Si te la fabriquen és una filtració i això és ben diferent. El periodisme català i espanyol, sobretot l’espanyol, està ple de filtracions. I les filtracions sempre són interessades. Qui filtra res sempre té un interés i està fent servir el periodista per a les seues finalitats. La investigació, en canvi, és neta. Tu. decideixes que hi ha un tema que vols explorar i cerques com fer-ho.

El coneixement casual d’un mosso fa molts mesos em va obrir la porta a aquest reportatge. En periodisme la cosa més difícil de totes és guanyar-se la confiança de la font, de l’interlocutor. Això pot durar mesos. Un dia t’explica una cosa i et demana que no la publiques. Si la publiques no tornarà a parlar amb tu. Si no la publiques es crearà una relació de confiança que tu pots aprofitar per a perseguir un tema més important que el que has acceptat no publicar. Ací hi ha un equilibri complicat pel qual no hi ha fórmules. T’has de deixar dur per l’instint.

Al poc temps de coneixer-lo em va anar presentant col·legues seus i vaig entendre que aquell grup de gent podia aclarir-me, amb dades que es podien contrastar documentalment per comprovar que eren certes el que havia passat a l’atemptat de Barcelona. I un dia vaig demanar si seria possible explicar això. Ho vaig fer amb respecte i acceptant la possibilitat que em digueren que no. Per raons comprensibles i que tothom pot entendre. Vam haver de pactar la manera de fer-ho. Ells van posar unes exigències metodològiques que jo vaig acceptar. Hi havia coses que, com a policies, no podien fer i que per tant jo no les havia de demanar però exploraríem junts fins on es podia arribar a explicar el que ells sabien i el que havia passat.

Això es va convertir en un procés lent de repàs cronològic, de comprovació de dades, d’acords inclús sobre com es diria això o allò. Algunes de les coses que em van explicar no les he fet servir perquè no les he pogut verificar de forma independent i ells hi ha coses que no me les van voler explicar tot i que el relat que anàvem construint clarament portava cap allí. Qualsevol investigació és un pacte i no tot val. Perquè no comportar-te amb el teu interlocutor amb el respecte que requereix pot significar trencar una relació que ha costat anys de bastir i que et pot interessar fer servir en un altre moment.

El resultat final el té lector i jo estic molt content d’ell. S’explique coses que no se sabien, qualsevol reportatge d’investigació ha de servir per això, algunes especialment rellevants. Com ara com la ruta que Abouyaaqoub va seguir abans de fer l’atemptat, per exemple. O com el fet que la policia espanyola sabia que el líder del grup gihadista, confident seu, havia desaparegut. Si m’ho permeteu, però, estic content també per haver pogut fer de periodista de base, normalment. Per haver recuperat sensacions que feia molt temps que no tenia.

Presentació a Bétera i sopar groc

Ahir vàrem fer la presentació del ‘Nou homenatge a Catalunya’ a l’Ateneu de Bétera i després vàrem fer un sopar groc en record i homenatge als presos i els exiliats. Va ser un vespre molt impressionant per la gran presència d’amics i veïns a dins l’Ateneu, compartint les activitats. Però també per la presència a fora de l’Ateneu de dos grupúscles ultres amb banderes espanyoles, un recordatori de com s’estan posant les coses de nou.

He presentat tots els meus llibres a Bétera i pràcticament cada any he fet una xerrada amb una excusa o una altra. Amb absoluta normalitat. He fet fins i tot el pregó de la festa major. Sempre, com faig a tot arreu on vaig, deixant clar qui sóc i qui pense. Cosa que precisament en Bétera no crec que siga necessari perquè enlloc més ho saben millor que ací.

En aquesta ocasió, però, els grups municipals del PP i Ciutadans van decidir organitzar una mena de protesta a la qual es van sumar altres grups de l’extrema dreta de València que van escalfar l’ambient amb tot d’amenaces les hores prèvies a l’acte.

No els varen servir de res, per suposat. Primer, a l’hora que va començar la meua xerrada s’hi van presentar set persones amb vuit banderes espanyoles. Tot gent del poble. Tots coneguts. Molts d’ells amb un historial al seu darrere que més valdria que no parlaren precisament de patriotisme, ni espanyol tan sols. Un dels meus millors amics en passar pel seu costat els va dir ‘no teniu cap vergonya’ i aquella expressió era certa fins a l’infinit. Més tard des de València van arribar cinc o sis personatges més, també embolicats amb banderes espanyoles i amb ganes evidents de pegar-se amb qualsevol, amb qui fora.

A la porta de l’Ateneu els meus bon amics anarquistes havien disposat una mena de barrera de protecció que sense ser necessària mai en la vida els podré agrair prou. Em va emocionar veure’ls. Molt. I els municipals varen fer la resta, identificant-los un a un i amenaçant-los amb anar a per ells a la mínima que intentaren fer res.

No ho van fer. Era també un propòsit suïcida. Ells a la plaça del Mercat eren una anècdota i l’Ateneu estava ple fins al capdamunt de gent que escoltava i participava en el sopar. No sabria fer el càlcul exacte però erem ben bé una dotzena o més de persones per cadascú d’ells. S’hi van estar una estona, supose que decebuts pel fracàs de la convocatòria que havien exagerat tant a través de les xarxes socials i al final van anar a passejar les seues banderes i crits per la fira, plena de gent, que em diuen que se’ls va mirar amb cara de no entendre què feien allí si no hi havia futbol…

Evidentment el discurs de Felipe VI el tres d’octubre ha trencat tot el que existia abans. L’extrema dreta campa al seu aire i se sent legitimida per fer el que vol, cosa que és gravíssima i que estic segur que acabarà comportant la caiguda, aquesta volta espere que definitiva, dels Borbons. Aquesta era la diferència, per a mi i per als meus, entre aquest any i els altres. Però dit això quan tot va acabar no vaig poder deixar de pensar en tot el molt que hem guanyat aquests anys.

Una de les persones del poble que va anar a la concentració ultra era una que a finals dels anys setanta va participar ja en totes les baralles polítiques del poble, aleshores liderant el blaverisme. Ahir va aparèixer, amb un cos decrèpit, embolicat en una gran bandera espanyola. I jo me’n vaig alegrar molt. Durant la transició el blaverisme va aconseguir enganyar molta gent creant una falsa dicotomia valencià/català que ara ja s’ha acabat. Ara són Espanya i ni la València més blavera és prou espanyola per a ells. I això és un gran símptoma de com hem avançat i de com les coses s’han clarificat.

Més enllà d’això, però, el que m’impressionà és tot el que vaig veure i viure a dins. L’Ateneu de Bétera és una realitat magnífica, d’un valor excepcional pel poble. La casa, el gran patí interior, la capacitat de fer sempre activitats cada setmana en llibertat és una conquesta que no estic segur que ni tan sols els socis i sòcies siguen capaços de percebre com de gran n’és.

En un poble, a més, que ha votat Compromís i que té una alcaldesa jove, valencianista, allà on sempre o gairebé sempre havien hagut ignorants. No va acudir a la presentació i ho vaig denunciar en públic, perquè el seu lloc era defensant la llibertat d’expressió. Crec que en això es va equivocar. Però no tinc cap dubte que va estar tota la vesprada pendent del que podien fer els ultres, que va donar ordres molt precises a la policia municipal per controlar-los i que es va preocupar perquè les coses eixiren bé. I això, des de la crítica a la qual no sé renunciar, també ho sé apreciar i agraïr com cal. Sobretot perquè també demostra fins a quin punt Bétera, la meua Bétera, és avui un poble molt millor.