Sobre Matthew Parish, Ciudadanos, un article de desintoxicació i les reaccions que ha provocat

Fa uns dies va començar a circular per les xarxes, de forma abundant, un article d’un advocat anglès resident a Suïssa, de nom Matthew Parish, en el qual aquest afirmava que Ciutadans estava sent finançat per la Comissió Europea a través d’un esquema corrupte.

Diversos lectors i subscriptors de VilaWeb es van adreçar a la redacció demanant-nos què opinàvem d’aquest tema. Vam analitzar l’article i vam constatar que estava ple d’errors enormes i que la seua tesi era absurda. I per això vam publicar, tal i com se’ns havia demanat, la nostra anàlisi. Aquesta va aparèixer en l’article ‘Desintoxicació: no és cert que Juncker financi Ciutadans amb diners de la Unió Europea’.

El que explicàvem en aquell article és que la teoria de Parish era absolutament inconsistent. Ridícula. L’autor no aporta cap dada que es puga fer servir per analitzar si la seua tesi és real però en canvi s’equivoca absolutament quan afirma que hi ha dues organitzacions creades per a canalitzar els diners. Parish basa la seua tesi en descriure la Comunitat de Treball dels Pirineus i el programa POCTEFA com dues coses que no són. Confon greument el seu funcionament o el manipula completament amb la finalitat d’enganyar. No sé perquè. Però les dades respecte al que són i com funcionen són públiques i tothom les pot comprovar.

Així Parish afirma que la Comunitat de Treball dels Pirineus és una ‘obscura organització no governamental’ que només serveix per a dissimular el pas dels diners. Segons ell, pretén representar els governs regionals però no els representa i diu que una prova que no és una institució clara és que incorpora Andorra, que no forma part de la UE.

Parish s’equivoca en tot. La Comunitat de Treball dels Pirineus és una organització fundada pel Consell d’Europa (del qual sí que forma part Andorra) i no pas per la Unió Europea. Ni això s’ha molestat a comprovar. La CTP és una organització perfectament coneguda que, efectivament, incorpora i coordina governs de la zona dels Pirineus, inclosos el Govern d’Andorra, la Generalitat de Catalunya i el govern de Catalunya Nord –  Occitània. El president actual de l’organització és el president d’Aquitània, Alain Rousset.

A continuació Parish afirma que la Comunitat de Treball dels Pirineus traspassa fons a una organització anomenada ‘POCTEFA’ o Programa INTERREG V-A Espanya-França-Andorra. En diu també que POCTEFA és una organització ‘obscura’ que pretén formar part de la Unió Europea però que no en forma part.  ‘POCTEFA –diu Parish– serveix per a poca cosa més que per a afegir una capa més d’opacitat a aquells que intenten cercar la destinació dels diners que provenen del Fons de Desenvolupament Regional europeu’ (i que, segons la seua tesi, serveixen per a finançar Ciutadans).

En aquest punt Parish va completament equivocat. POCTEFA no és cap organització, sinó un programa europeu oficial de suport financer al desenvolupament regional, creat precisament per ajudar a la cooperació transfronterera entre els estats andorrà, espanyol i francès. El programa evidentment forma part de la Unió Europea, contra el que diu Parish. És un programa transparent i entre les institucions que hi són adherides hi ha la Generalitat de Catalunya, concretament la Direcció General de Promoció Econòmica, Competència i Regulació. POCTEFA no envia descontroladament diners provinents del Fons de Desenvolupament Regional europeu a ningú, sinó que tramet ajudes que poden arribar a ser d’un 65% del total dels projectes que s’hi presenten i sempre amb concurs públic. En total, té un pressupost de 189 milions d’euros per al període 2014-2020 i en la seua web explica amb tot detall a qui i com l’adjudica.

Parish simplement no sap del que parla. O vol enganyar.

Després de publicat l’article a VilaWeb Parish va demanar que es publiqués un article seu fent ús del dret de rèplica, cosa que evidentment vàrem acceptar, com fem sempre i en tot els casos. Està ací: https://www.vilaweb.cat/noticies/desintoxicacio-juncker-no-esta-financant-ciutadans-amb-diners-de-la-unio-europea/

En l’article, Parish no contesta cap dels arguments plantejats per VilaWeb, ni discuteix els errors que nosaltres li hem posat de relleu. No es defensa perì en canvi es llença a fer acusacions surrealistes. Com ara que és impossible fer un article com el que ha fet VilaWeb en 48 hores si no és amb el suport, personal!, del ministre De Guindos, amb el qual insinua que VilaWeb està al servei del govern espanyol, insinuació que no cal ni que rebutgem, de tant ridícula com és. Simplement Parish no vol reconèixer que està equivocat i es dedica a intentar confondre tant com li és possible als lectors per amagar que va escriure un article sense saber de què escrivia.

Tanmateix la pregunta que tothom hauria de fer-se és molt senzilla. Si el senyor Parish afirma que la Comissió Europea finança Ciutadans a través de la CTP i POCTEFA però s’equivoca per complet a l’hora d’explicar què són, si confon completament com funcionen i afirma coses d’elles que no són certes, com vol que ens creguem allò que diu? Si el canal a través el qual ell diu que es finança Ciutadans és completament fals com ens hem de creure que la Comissió Europea finança Ciutadans?

Ho aclariré això: si el senyor Parish hagués dit només que la Comissió finança Ciutadans, sense donar més pistes ni entrar en detalls la seua hauria estat una opinió que podríem haver trobat interessant o no però que no podríem discutir. Seria una opinió i estaria plantejant una sospita. Però si ell diu que la Comissió finança Ciutadans a través d’un esquema que descriu en detall i tota la descripció que fa és mentida aleshores hi ha uns fets a contrastar, que un cop contrastats el deixen en molt mal lloc a ell. I que nosaltres no podem passar per alt. Desmuntar el que explica Parish significa que Ciutadans no es finança de manera irregular? No, Però Ciutadans segur que no es finança com diu aquest senyor, d’això en pot estar ben segur tothom.

A partir d’ací el lector té dret a preguntar-se perquè, fins i tot en aquest cas, un diari com VilaWeb ha d’explicar que tot això és mentida. Hi ha gent que considera que com que el rumor perjudica a Ciutadans nosaltres, com a periodistes, no hauríem de fer res.

La resposta a la pregunta, però, és molt simple: ho fem perquè eixa és la nostra feina. VilaWeb és un diari i la seua feina és que els seus lectors tinguen al seu abast la millor informació possible. Ho torne a dir: la millor informació possible. Sobre qualsevol tema i siga quin siga l’autor. Això es pot aconseguir creant informació, cosa que fem cada dia, o desmentint informació falsa, cosa que fem de tant en tant a través de la sèrie ‘Desintoxicació’. Nosaltres treballem cada dia perquè els lectors de VilaWeb tinguen la millor informació possible i en aquest cas el que fem és avisar-lo de que el que diu aquest senyor no és cert.

Hi ha qui opina, però, que ja que l’article del senyor Parish ataca Ciutadans nosaltres hauríem de deixar que circul·lés, sense més, per fer-los mal. Sabent que és fals. Però això a VilaWeb no ho podem acceptar per diversos motius:

1- No podem ni volem deixar que els nostres lectors facen el ridícul. Aquest tema el publiquem perquè hi ha molts lectors interessats en el text original de Parish i que pensen que és un text important perquè pot desemmascarar Ciutadans. I que ens demanen la nostra opinió. L’estudiem, l’analitzem i arribem a la conclusió que està ple de falsedats que qualsevol persona pot identificar i tirar en cara ràpidament a qui intente fer-lo servir com argument. Si cap lector ens hagués demanat que ens el miràrem segurament no hauríem fet res, potser ni l’hauríem vist. Però en llegir-lo va ser ben evident que estàvem al davant d’una explicació insostenible i que circulava de manera abundant. I havíem de callar, un cop sabut això? Deixant que la gent es cregués una mentida i la fes servir com a argument?

2- La veritat és important i central per a la nostra feina. Moltes vegades la gent ens diu que un tema no se l’ha cregut fins que l’ha vist a VilaWeb. Tenim una credibilitat periodística a la qual no podem renunciar. I això implica que hem de ser lliures i honrats i aportar la informació no en base a què interessa en aquest o en aquell moment sinó en base a què és real i a què no és real. Quina credibilitat tindríem sinó? Quina credibilitat tindria un diari que amaga de forma conscient una part d’informació que coneix per tal de manipular la realitat a favor d’una ideologia concreta? Això és el que fa l’ABC o El País cada dia. I això és el que VilaWeb no farà mai. En què ens diferenciaríem d’ells? Com us podríeu fiar de nosaltres si ens comportàrem així? No ens hem passat 22 anys de la nostra vida construint VilaWeb per acabar practicant el pitjor dels periodismes. Això no ens ho demaneu perquè no passarà.

3- Finalment i més enllà del periodisme: no podem construir un nou país si ens limitem a fer una Espanya en petit, copiant tots els seus defectes. Com a ciutadans adoptem posicions polítiques i les meues personals crec que estan fora de tot dubte, Però com a  periodistes fem periodisme, no política. I per tant informem de fets. No distorsionem la realitat tant com siga necessari per a manipular a la població. Que això ho fan els grans mitjans a Espanya és evident però nosaltres precisament el que no volem fer és assemblar-nos a Espanya. En res. La nova Catalunya volem que siga molt millor que l’Espanya actual i el nostre espill en tot cas són els països més dignes del món, allà on el periodisme és una part substancial de la vida social perquè serveix de contrapés a la política, precisament perquè respon a uns mètodes de treball consistents i a una deontologia fora de tota discussió. El compromís de VilaWeb amb el país i la lluita per la independència és innegable però ho és des de l’exercici de la professió periodística al nivell més alt possible. I explicant que el senyor Parish s’inventa tot el que explica VilaWeb no està defensant Ciutadans, sinó que està defensant el periodisme, la veritat, el dret dels nostres lectors a estar ben informats i la necessitat de que la república catalana no copie els defectes de la premsa espanyola i siga, en canvi, un model de qualitat també pel que fa als mitjans.

 

…i unes poques més, encara

Entrevista en vídeo amb l’agència de notícies Ruptly, la nit de la detenció de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a la plaça Sant Jaume.

 

 

 

 

 

 

 

-Entrevista a l’informatiu de la televisió pública de Croàcia HRT. Partal: Najvažnije je ono što će se događati u Europi idućih dana

 -Reportatge a Gorenjski Glas, Eslovènia: Kurdi in Katalonci

Parlant de la independència dels bàltics, en plena Diada

El company Enric Calpena ha dedicat l’edició de la Diada del seu programa a Catalunya Ràdio ‘En guàrdia’ a parlar de les repúbliques bàltiques i el seu procés d’independència i m’ha convidat a participar-hi. Aquesta és la conversa que he mantingut amb ell i amb Josep Maria Solé Sabaté, que participa sempre en l’emissió.

http://www.ccma.cat/audio/embed/973838

Plany per Barcelona (o la història de dues camises)

El dia 17 d’agost era a casa, a Bétera, descansant. Eren les 17.02. Pensava en anar a la coetà del gos quan caiguera la nit i dubtava si portar també els pares a sopar a la fira –l’experiència d’uns dies abans quan vam baixar junts no va ser massa agradable perquè tot estava molt ple i ens van servir amb una lentitud exasperant.

Tenia el mòbil encès i vaig rebre tres whatsapps seguits d’una persona de VilaWeb que era a la Rambla.

-Atenció
-Atemptat a pl. catalunya
-He arribat ara estan arribant tot de cotxes de policia

I un minut després un quart

-Diuen que ha entrat un cotxe atropellant gent. Ara mateix. Estan desallotjant.

Aquell va ser el primer senyal del que tots sabem després que estava passant. Des del primer minut em vaig imaginar que era un atemptat, tenint en compte els antecedents. Així que immediatament vaig pensar en anar a Barcelona. A les sis eixia un euromed, vaig comprar ràpid el bitllet i amb la meua major, que treballa a BTV i es va posar també en marxa només rebre jo el whattsapp, vam fer el camí segurament més difícil que he fet mai en aquell tren.

La redacció de VilaWeb era dispersa. 17 d’agost. Molts de vacances com jo. I ens vam haver de coordinar en un esforç descomunal on tothom hi va posar el millor d’ell mateix. La gent que treballava a la redacció, la que no feia vacances, va haver de coordinar un munt de feines i tots els altres des dels llocs on érem vam fer tant com vam poder i prou més que això. Els mòbils treien fum i el cap anava assumint la gravetat del que passava.

Des d’aleshores pràcticament no he pogut parar. Un parell de moments he baixat a la Rambla a sentir el dol i a plànyer en silenci aquesta ciutat que estime tant. He dormit de forma perillosament descontrolada, ara unes hores ací ara unes hores allà. He escrit, he llegit, he cercat i he conversat amb dotzenes de persones de tots els nivells, intentant entendre com havia passat això que ha passat. He escrit sis editorials. D’un vaig arribar a fer-ne set versions diferents abans de quedar satisfet. El primer, I ara és quan ens hem d’alçar, el vaig començar a escriure en el tren mateix…

La meua vida, com la de tots, va quedar alterada aquell 17 d’agost a les cinc. I avui quan he recuperat una mica la calma i l’ordre he pensat que volia fer allò que estava a punt de fer quan em va arribar el whatsapp: escriure un apunt al bloc.

Volia fer un apunt que es digués ‘història de dues camises’ per narrar un episodi molt bonic que m’acabava de passar. I avui he pensat que escriure’l més o menys com en aquell moment mateix pensava que el volia fer seria una bona medicina, un gest de resistència, una prova més, petita, de que podran destrossar-nos uns dies però no podran amb allò que som.

 

Història de dues camises

Baixe a veure passar les Alfàbegues amb una novetat que em fa sentir-me estrany: la camisa. És una tradició que si mai has estat majoral a partir d’aleshores sempre baixes a les alfàbegues amb la camisa dels majorals del teu any. Aquest any, a més, en fa vint-i-cinc que ho vaig ser i per tant hauria estat l’any vint-i-cinc en eixir amb ella. Però no ho he fet.

No ho he fet per un gest preciós que m’ha arribat al fons del cor. Aquest any Marieta és una de les obreres i tota la gent que gira a l’entorn de l’Aljama s’ha mogut particularment emocionada per aquest obreratge. Marieta és una gran cantaora i una festera singular.

Fa uns mesos l’Aljama ens va demanar a uns quants amics que creàrem unes lletres per a un espectacle seu, partint de cançons populars. A mi em va tocar versionar un bolero i vaig fer, precisament, un bolero de l’alfàbega, que van cantar Marieta mateix i Pep Gimeno Botifarra. Va ser una experiència preciosa, tot i que vaig patir molt per això de fer rimar les coses. (Vídeo ací).

El cas és que l’altra nit els de l’Aljama van decidir fer-li una sorpresa a Marieta i van organitzar una festa tremenda al carrer amb coets, música, cançons i sopar. Fins i tot va vindre el Botifarra, que no se’n perd ni una.

La sorpresa per a mi i pels amics va arribar al final quan ens van obsequiar amb una camisa de les que portaran els cossieters de Marieta amb el prec que la portarem el dia quinze. L’obrera fa una camisa especial per a tota la seua gent, especialment per als encarregats de portar el cossi d’alfàbega, que així van tots vestits amb els mateixos colors.

Evidentment no podia negar-me. De fet ho vaig considerar un gran honor i com a tal vaig complir amb l’encàrrec i vaig lluir per primer vegada en vint-i-cinc anys una camisa diferent. Esperança, com sempre, se’n va adonar i em va fer algunes fotos, una de les quals, on ostensiblement estic demostrant que porte la camisa nova, li he demanat permís per penjar-la ací com a record.

Que l’any vinent tornaré a la de sempre…

 

 

Kamel Daoud: escriure cada dia

Fa molt temps que seguisc l’obra de Kamel Daoud. Daoud, entre moltes altres coses, escriu una crònica diària a Le quotidien d’Oran, el diari algerià que ell dirigeix.

Les seus opinions sempre són valentes i molt originals. Són molt interessant, especialment, els seus comentaris sobre el món àrab, l’islam i el gihadisme. I lògicament les opinions sobre el seu propi i torturat país.

Ara, sense saber que existia, m’he topat en una llibreria amb el volum Mes indépendences, un llibre  d’Actes Sud que recull els seus millors articles des de l’any 2000. L’he comprat i me l’he llegit d’una tirada. Emocionat. És un llibre que hauria de llegir tothom que tinga interès en aquesta zona del món o en entendre com funciona el món en general.

A l’introducció, però, m’ha fet cridat molt l’atenció la seua reflexió sobre l’haver d’escriure un article diari. Per raons òbvies m’hi he sentit molt reflectit en la seua descripció, tan directa com sempre: ‘vous vous levez avec une partie de votre cerveu qui flaire les sarages, cherche l’idée dans la turbe, s’attarde sur des parfums ou des traits de visages sur des lignes d’actualité. Chacun, dans ce métier, aviat ses artifices contrer le blanc de la feuille…’

‘Artifices contrer le blanc de la feuille…’ Justament.

Amb l’Albert Saez i els amics del 9Nou, parlant de periodisme

Divendres passat vaig participar en un debat a la seu d’El 9Nou a Vic, amb l’Albert Saez, Parlàvem de periodisme i tecnologia però vam acabar parlant de periodisme a seques, com és lògic i normal. Ací vos deixe l’enllaç a la peça del diari de l’endemà i el vídeo d’El9 TV.

http://el9tv.xiptv.cat/embed/314392?width=778&iframe_width=800&share=&height=438&iframe_height=484

‘Veritats de mentida’: la llarga guerra per recuperar el periodisme

La setmana passada TV3 va emetre el documental ‘Veritats de mentida‘, un intent d’analitzar i posar llum a la complicada situació del periodisme en l’època de les xarxes, del fakenews, de les veritats alternatives i de totes les trampes i manipulacions que estem patint.

L’equip que va fer el programa em va demanar de participar-hi, sobretot en la meua condició de president del Consell de Directors del Centre Europeu de Periodisme. En les llargues converses que vam mantenir, però, van aparèixer alguns moments i circumstàncies del darrer any que, vistos en perspectiva crec que han estat importants i que, contra el que jo mateix pensava en ell seu moment, han anat obrint un forat que jo mateix no esperava que existís. Alguns d’ells, més o menys i de manera desigual han quedat reflectits en el documental.

Si hagués de dir un dia en que la meua decisió de revoltar-me contra el que estava passant va començar, aquest seria sens dubte el dia de la mort de Muriel Casals. Tothom recorda els fets, lamentables, creats per la trampa d’alguns mitjans que van voler treure profit en clics i en diners d’una mort que per desgràcia estava anunciada. Poc després vaig escriure aquest editorial: La mort de Muriel Casals i la crisi del periodisme.

Allà vaig descriure el problema en els següents termes: ‘Qui va llançar la notícia en primer lloc sabia perfectament que fent-ho aconseguia una prima important de visites, que es traduiria en diners per al seu digital. És tan cru com això. L’única raó que pot explicar que uns professionals experimentats vulnerassen totes les convencions periodístiques és la consciència que, essent primers, i gràcies a la perversió que fan d’això les xarxes socials, obtindrien un gran nombre de visites, que es traduirien en ingressos. I en aquells que els seguiren va pesar més la idea de no quedar despenjats en la batalla per l’audiència que no la realitat. Si la falsa mort s’hagués mantingut només a Twitter, sense que cap mitjà hi hagués donat credibilitat, o si l’error no hagués estat tan multitudinari, avui no seríem pas on som. I la pregunta és, evidentment, si tot s’hi val per l’audiència, però també en què fallem tots plegats perquè la batalla per l’audiència origine fets tan lamentables’.

En el text també qualificava de periodisme groc les pràctiques que alguns mitjans catalans han anat fent els darrers anys i apuntava que el govern també havia de fer una reflexió: ‘convé remarcar, perquè no és cap detall menor, que el suport genèric que el govern de Catalunya atorga als mitjans d’una manera reglada i pública aquesta vegada, paradoxalment, premiarà amb diners aquells qui no van respectar l’ètica periodística en el cas de Muriel Casals. Perquè els pagaran els clics extra que van aconseguir sabent que els obtindrien si llançaven la notícia abans que ningú. Potser el govern també ha de fer una reflexió sobre això.’

Després d’aquell fet i després de que el problema global relacionat amb aquest model de periodisme es fes evident amb la campanya electoral de Donald Trump als Estats Units el debat va fer un gir espectacular. De sobte tothom se’n preocupava.

Des del Col·legi de Periodistes, en aquest context, em van demanar de participar en el VI Congrés de Periodistes de Catalunya, que s’anava a celebrar l’onze de novembre. Se’m va demanar primer de participar en una taula rodona sobre el periodisme digital però jo m’hi vaig negar. Volien que debatés amb companys precisament dels mitjans que han estat practicant de forma descarada el periodisme groc i que han fet ús de totes les tècniques imaginables per maximitzar els clics. Vaig preferir no ser-hi i així li ho vaig comunicar a la presidenta.

Després de diverses converses privades en les quals ells insistien i jo explicava les raons per les quals no volia participar en aquesta classe de debats amb la gent que volien que ho fes, des del Col·legi se’m va proposar participar en un altre espai del Congrés però demanant-me de forma explítica que fes en públic la denúncia que havia fet en privat. Que expliqués amb noms i cognom, amb detalls i exemples, les crítiques de fins on havíem arribant i com s’estava pervertint la nostra funció social com a mitjà.

M’ho vaig repensar i vaig acceptar, gairebé com una obligació professional, perquè de ganes de fer-ho no en tenia gens ni mica. No m’agrada adoptar aquestes actituds.

Em va resultar molt violent dir el que vaig dir, I si he de ser sincer vaig eixir del congrés molt decebut, pensant que el gest no havia servit de res. Vaig explicar que al nostre país el periodisme groc havia entrat per internet, vaig assenyalar els mitjans més responsables d’haver-ho fet, vaig posar exemples em sembla que indiscutibles, vaig insistir en la compra de visites falses i en el fet que els mecanismes de control, concretament l’OJD, estan completament desprestigiats i no serveixen ja de res. Vaig incloure, respecte a l’editorial de la Muriel, detalls nous com la demostració de que es poden comprar visites, guanyant encara diners, gràcies al suport genèric o la crítica de les webs subterrànies que ignoren tots els principis més elementals fent guanyar visites a marques que les amaguen o dissimulen la seua aportació perquè així la seua credibilitat no es veja encara més afectada. (Ací teniu el vídeo).

Aquella taula rodona en la qual jo vaig participar al congrés la moderava Montserrat Besses, que ara ha estat la responsable del ‘Veritats de mentida’.

Quan ella, mesos després, va rebre l’encàrrec de fer el programa l’equip de TV3 es va interessar pel context global del debat i va descobrir les News Impact Summit que des de l’EJC estem organitzant fa un parell d’anys en moltes ciutats europees. N’hem fet ja vint-i-dues en total i en les mateixes han participat com a ponents per ara prop de tres cents periodistes de tot el món, entre els quals jo mateix en tres de les sessions –a Doha, Madrid i Amsterdam.  Les NIS han esdevingut un fenomen arreu d’Europa i han congregat milers de periodistes interessats en analitzar seriosament el perquè dels problemes evidents de credibilitat que te la nostra professió.

Jo vaig oferir-los, com era lògic, tot el suport i tots els contactes necessaris sobre les jornades i els participants i vaig posar l’EJC a la seua disposició, tant per si volien entrevistar el director, l’Adam Thomas, com si per volien els contactes de qualsevol dels ponents que havien participat. Besses es va estimar més, però, que participés jo mateix, ja que sóc el president del Centre, però en la meua condició de tal i no en la de director de VilaWeb.

Evidentment vaig acceptar. La tasca per l’equip de TV3 no era fàcil. Tenien poc temps i el tema era molt complicat. L’esforç de programes i de l’equip d’informatius va ser molt intens i m’alegra molt saber que el resultat va ser premiat amb una audiència interessant i interessada.

Al llarg del programa, però, em va sorprendre i em va alegrar que els temes que havia anat posant sobre la taula el darrer any apareixien i eren discutits de forma clara i sense tabús. Fins i tot el Secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Miquel Martin Gamisans, hi va anunciar mesures concretes adreçades a controlar el que ja va definir obertament com a frau en la comptabilitat de les visites a través d’OJD.

És cert que l’OJD va de baixa. Avui tothom sap que les trampes són massa fàcils i la credibilitat d’aquest sistema de recompte viu les seues hores més baixes. Fins i tot els qui n’han abusat durant anys se’n desentenen, en part perquè ha passat que ara veuen amenaçades les seues posicions de teòric lideratge, amb l’emergència del que en diuen ‘plataformes de continguts virals’, webs que encara poden aconseguir més visites que ells perquè encara fan un periodisme més i més groc i moltes més trampes. La denúncia té molt d’hipòcrita perquè aquestes mateixes plataformes, portades per la mateixa gent, abans estaven integrades dins dels mitjans que ara les denuncien. En el fons una explicació biogràfica, gairebé centrada en una sola persona o dues, seria més que suficient per entendre tot el que ha passat els darrers anys, tota la perversió que hem viscut. Tant hi fa ara, però..

El que em sembla important en qualsevol cas i ara mateix és que comence a tenir la sensació que un any llarg després de la mort de la Muriel sembla que es generalitza la idea de que no podem permetre tàctiques i comportaments que només fan que mal a la professió periodística i a la societat. La guerra està sent llarga, això sí, però sempre hem sabut que no hi ha cap combat senzill.

Al Primorski Dnevnik. A la complicada història de Trieste.

Fa unes setmanes Midas va celebrar a Barcelona la seua assemblea anual. Midas és una associació que agrupa els diaris en paper en llengües minoritzades de tot Europa. Em van convidar a participar en les activitats de l’assemblea, presentant el model de VilaWeb.

 

Ara una ressenya de tot allò s’ha publicat al Primorski Dnevnik, el diari en eslovè de Trieste, ciutat que avui pertany a Itàlia.

La història d’aquest diari és molt interessant perquè és un reflex de com de complicada ha estat la vida d’Europa. El diari es va fundar oficialment el 1945, quan els partisans de Tito van ocupar la ciutat. El seu nom significa ‘El diari de la costa’, en una clara referència a la pertanyença de Trieste a Eslovènia.

Tanmateix quan es van retirar els iugoslaus i Trieste va passar a ser un territori lliure, que acabaria formant part d’Itàlia, de forma oficial, el 1975, el Primorski va passar a ser alguna cosa així com la veu dels eslovens de Trieste i d’Itàlia, paper que encara juga avui.

A primers del segle XX Trieste era la principal ciutat eslovena, molt més important i gran que Ljubljiana però amb l’ascens del feixisme a Itàlia la batalla per la que van dir que era la città italianissima va acabar amb la victòria dels italians i l’exili massiu d’eslovens cap al centre del seu país o cap a Amèrica.

Avui els càlculs parlen de la presència a Itàlia encara d’uns cent mil eslovens autòctons entre Trieste, Udine i Gorica, quinze mil dels quals viuen a la primera ciutat. Legalment són una minoria dins l’estat italià protegida per l’acord que van signar en el seu moment Itàlia i Iugoslàvia.

 

O PP o valencià

Ha tornat a passar. Aquest dimarts el Partit Popular de la Diputació de València es va unir a la majoria de govern (PSOE, Compromís, València en Comú i Esquerra Unida) i a Ciutadans, votant una moció de rebuig del pressupost general de l’estat proposat per Mariano Rajoy, com a president del govern espanyol.

La notícia va provocar una reacció irada i immediata del carrer Gènova de Madrid. Des de Madrid van dir que la votació quedava ‘desautoritzada’, com si pogueren esborrar els botons que els diputats populars havien pitjat. Es van queixar també de la reiteració i de que això no porta enlloc. S’equivoquen. S’equivoquen molt.

La reiteració fa referència a un episodi encara més greu, quan fa unes setmanes va ser el PP de les Corts Valencianes el que va votar contra el pressupost de Mariano Rajoy. Allò ja va causar estupor a Madrid però als pocs dies les aigües van tornar a baixar calmades. El PP es va retirar de l’acte que el 25 d’abril havia de solemnitzar aquella votació i semblava que tot quedava en això.

La bomba de dimarts, però, ha reobert la crisi i el debat. A Madrid no poden entendre com és que el PP valencià ‘de manera reiterada’ vota contra el govern del seu propi lider. Puc entendre que no ho entenguen però s’estan perdent una de les claus més importants del debat polític valencià: està emergint una dreta valenciana, com no havíem tingut des de la segona república. I això pot ser transcendental.

Dins el PP les veus que diuen que ja està bé d’obeir en tot un estat que discrimina els valencians són tan visibles que fins i tot voten en públic. I entre els empresaris creix una ràbia per la marginació valenciana, sobretot pel corredor mediterrani, que quan esclate prendrà forma política, sens dubte. I aleshores es veurà que tot això d’aquesta setmana sí que porta a algun lloc.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui)