‘Le nazioni proibite’ i l’Ernest Sena

A finals dels anys setanta vaig conèixer l’Ernest Sena i la Rosa Serrano. Sari feia de cangur dels seus fills i quan tenia un d’aquells duríssims exàmens de medicina jo la substituïa i em feia càrrec d’ells. També sovint la venia a esperar quan acabava i ben aviat, més enllà de la feina, es va establir una certa relació d’amistat amb l’Ernest i la Rosa, que s’ha mantingut amb el pas de les dècades.

Ells eren més majors que nosaltres, evidentment, i a sa casa hi havia una biblioteca més que notable, que era la meua enveja. Especialment pels llibres de l’Ernest. Entre ells un em va enlluernar: ‘Le nazioni proibite’ de Sergio Salvi, un volum gruixut que es presentava com la guia de deu ‘colònies internes’ de l’Europa occidental, entre les quals els Països Catalans.

Poc després Imma Tubella i Eduard Vinyamata varen publicar un llibret que es deia ‘Les nacions de l’Europa capitalista’ però en aquell moment teníem tots plegats molt poca informació sobre les realitats nacionals i per això em vaig empassar amb tant de gust el llibre. En alguna ocasió li vaig demanar a l’Ernest que me’l deixara però les seues regles sobre el préstec de llibres eren molt estrictes i mai no va accedir. Però li va quedar clar que aquell era un llibre molt especial per a mi.

Salvi, des d’unes posicions rotundament d’esquerres, defensava els drets nacionals i oferia, efectivament una guia molt completa a la realitat d’aquestes deu colònies, que excloïen Galícia i Còrsega perquè l’autor, rabiosament racionalista, considerava que eren en realitat part de Portugal i Itàlia respectivament. El volum, publicat per Vallecchi, estava profusament il·lustrat i de fet allà va ser la primer vegada que vaig veure les banderes de Frísia o Cornualla, el mapa de Bretanya o el Friul o fotografies, aleshores molt impactants, dels moviments escocès o sard.

Han passat dècades d’allò però ara l’Ernest m’ha donat una d’aquestes sorpreses que no oblidaré mai en la vida, presentant-se a la redacció de VilaWeb amb el llibre a les mans per a regalar-me’l. No sé ni com explicar l’agraïment que li tinc per aquest gest, no només pel valor del llibre sinó també pel valor de la nostra amistat que d’alguna manera es fa present en aquest objecte que passa de mà a mà. L’Ernest és un gran amic i aquest seu és un gran gest. Que, a més, em promet hores i hores de plaer, perquè el llibre me’l rellegiré de cap a cua, segur.

Un sopar amb l’Agualusa

Tot just arribats d’Atenes sopar a casa, la nit abans de Sant Jordi, amb Jose Eduardo Agualusa. Conec el gran escriptor angoleny des dels anys vuitanta quan encara treballava de periodista. Han passat molts anys i tots dos ens hem fet majors però encara és prou saludar-nos una primera vegada per a sentir com si ens haguérem vist fa poc. El replegue a l’hotel mentre a casa van arribant els convidats, la Carlota Torrents i el Sebastià Benassar, que parla un portuguès fantàstic. A la redacció de VilaWeb, de fet, ell i el Barnils parlen tots dos un molt bon portuguès. Jo amb l’Agualusa mantinc el vell costum de demanar-li que em parle sempreen el seu portuguès barreja de tants llocs i indrets com ha viscut. Ho fa.

Sopem grec, tot el que hem portat del cap de setmana a Atenes. I parlem de llibres i de viatges, d’anècdotes velles. Les meues filles el recorden de quan eren petites i un dia es va espantar en veure el correfoc del barri. Riem i ell accepta la fama de covard respecte al foc. Ens parla amb entusiasme de l’illa a Moçambic on viu des de fa un parell d’anys. Anècdotes sensacionals que un narrador insuperable com és ell converteix en històries millors encara. Li dic que hauria de fer un llibre amb aquelles històries. La universalitat d’algunes localitats, com la seua allà al mig de l’Índic, és molt més cosmopolita que els atrafegats carrers de Xangai o Manhattan.

Se’n va a dormir d’hora, una mica preocupat pel Sant Jordi. Li hem explicat tots, tant, l’exercici abusiu que és això de signar llibres tot el dia que no acaba de fer-se a la idea de com serà. Ens intercanviem els nostres dos darrers, com a primer regal de la Diada. L’he vist content amb la qualitat de la seua editorial catalana i això m’alegra molt. Ens fem unes fotos per tenir un record.

Barri: una llengua que s’extingueix

Quan vaig arribar a Arenys de Mar em va sorprendre molt una paraula: barri. Barri ho fan servir per a indicar la tanca exterior d’una casa de camp: ‘obre el barri’. Com tantes paraules jo no l’havia sentit dir mai.

Ho vaig buscar al magnífic Diccionari Català-Valencià-Balear i efectivament era així:

a) Cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp (Costa de Llevant, St. Vicenç dels H.).—b) Clos tancat de paret, que hi ha davant la façana principal d’una casa de pagès (Cat.). Hi havia la masia,… l’era als seus peus, dins del barri, que una esberlada porta de fusta tancava, Oller, Esc. pobr. 33.

Les referències de l’Alcover-Moll em van fer pensar que em trobava al davant d’un dialectalisme i així em vaig conformar. Fins dimarts.

Dimarts vaig eixir a prendre un cafè amb els meus pares. Vàrem anar al bulevard i allà hi havia les meues dues ties amparín, entre altres. Vam seure i vam xerrar de bon gust. I en un moment la meua tia Amparín de casa em va sorprendre. Parlant de Fernando, un amic de la colla de ma mare, va dir que a vegades obria amb una reverència ‘el barri’. Arrea! El barri com a cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp, aquell barri que jo imaginava dialectal del Maresme apareixia de sobte i per sorpresa a Bétera. Amb una naturalitat esborronadora.

Ho vaig comentar després amb ma mare mentre tornàvem a casa i ella em digué que era conscient que parlava molt pitjor avui del que parlava quan era xiqueta. Molt pitjor, volia dir, de paraules, expressions, conceptes. I vam tornar a recordar com ma güela deia aixeta a les aixetes velles però grifo a les noves…

Aquests dies estic llegint un llibre deliciós de David Bellos, que porta per nom ‘Is That a Fish in Your Ear?’. El llibre descriu la traducció, el procés de traduir, i aporta una quantitat enorme d’anècdotes sobre les llengües més diverses. Explicant com cada llengua, al final, és un món i representa una manera d’entendre el món. Que no es pot aprendre ni ensenyar del tot.

En el llibre es relaten històries impressionants com la d’alguns pobles caçadors de l’Àfrica que construeixen les frases segons el punt del cel on hi ha el sol, creant així mapes que els permeten orientar-se fins i tot en les circumstàncies més difícils. I s’explica que quan alguns occidentals van intentar treure profit d’aquesta característica varen aprendre les paraules però no van poder saber com convertir-les en mapa. Per això calia haver nascut amb aquella llengua.

Les llengües, totes, estan degradant-se arreu del món. La nostra també. I el perill de la pèrdua d’una quantitat enorme de coneixement és concret i cert a tot arreu. Barri és poca cosa comparat amb l’ús del sol com a càlcul gramatical, això és cert. Però, caram, a mi em toca molt de prop.

L’objectivitat periodística, posada en qüestió de forma magnífica

L’altre dia en una d’aquestes llibreries d’aeroport on entres de forma rutinària però sense esperar trobar res vaig descobrir una petita perla. Vaig comprar-me, i el vaig devorar amb passió en el vol de retorn a casa, un llibret de la periodista nordamericana Linda Greenhouse titulat ‘Just a Journalist‘. Es tracta d’un volum deliciós, barreja de memòria personal i debat periodístic que planteja amb una valentia i una decisió admirables el sempre espinós tema de l’objectivitat periodística.

Greenhouse ha estat durant dècades la periodista del New York Times destinada a seguir el treball del Tribunal Suprem dels Estats Units. El seu extraordinari treball d’anys, però, va ser curiosament discutit per un parell de decisions personals, de la seua vida privada, que la van posar en l’aparador –una d’elles simplement acudir com a manifestant a un acte a favor del dret a l’avortament.

Greenhouse, que ara té 71 anys, va decidir aleshores atacar aquest fals paradigma de l’objectivitat periodística i la imparcialitat que tant. de mal ha fet a la nostra professió i que jo mateix he atacat sovint també, com per exemple vaig fer en aquesta entrevista al Periòdic d’Andorra.

El nivell argumental de Greenhouse, però, és insuperable. La periodista del New York Times destrossa el mite de la imparcialitat i l’objectivitat amb uns arguments impossibles de resistir. Posa de relleu com aquesta tesi de que cal explicar les dues cares de qualsevol cosa va ser inventada per a controlar els periodistes i impedir que pensaren lliurement i demostra que en la majoria dels casos no hi ha dues cares de res sinó múltiples. És especialment punyent a l’hora de demostrar que la nefasta pràctica de posar en peu d’igualtat, i sense mullar-te, dues opinions confrontades només val per a elevar gent ridícula, especialment quan has de trobar algú que opine en contra d’una cosa que és de sentit comú.

Aquest llibre hauria de ser de lectura obligatòria en les nostres facultats de periodisme, on continuen arrapats a una teoria vella i errònia, que als Estats Units ja poca gent defensa en l’àmbit professional. Això no passarà, però.

‘Venezia’, de Fernand Braudel

Una de les poques coses agradables d’estar convalescent és que el pas del temps sembla estirar-se. Els compromisos socials gairebé desapareixen i això et deixa temps per a coses que no tenies programades.

Cada anys, conforme passen els mesos, vaig acumulant un paquet de llibres que sé que no tindré temps de llegir, normalment fins a l’agost. A l’agost dedique tantes hores com puc a llegir i llegir com a part d’una mena de teràpia de desconnexió anual que fa anys que dura. Però durant la resta de l’any se’m fa molt difícil trobar el temps i el repòs per a submergir-me en volums que reclamen una concentració i un estat mental que la meua feina no em pot procurar massa.

Així que, com cada any, a aquestes alçades ja en tenia un bon grapat d’ells preparats i la cosa ha estat que enguany no he hagut d’esperar a llegir-los a l’agost, ans he pogut dedicar unes bones estones aquestes setmanes a la seua lectura.

Un d’ells em feia una especial il·lusió: ‘Venezia’ de Fernand Braudel. Era un llibret que desconeixia i que precisament vaig trobar en una llibreria tan menuda que era més aviat una cantonada de la mateixa Venècia. El vaig comprar sense dubtar-ho ni per un segon. Braudel és un dels historiadors dels quals voldria llegir-ho tot i aquest petit volum fins ara havia escapat del meu radar.

Com m’imaginava és un llibre senzillament deliciós. Braudel esborra com ell només ho sap fer els contorns entre història, sociologia, economia i totes les disciplines que se li posen al davant. I no té cap problema amb parlar amb la seua veu apassionada. Fa molts anys que defense que els historiadors que jo admire més i els periodistes que admire més escriure igual: segurs i emocionats. I Braudel en aquest ‘Venezia’ ho fa amb un mestratge impressionant, barrejant la dada més específica i inqüestionable amb la interpretació més aguda i agosarada. Qui sinó descobriria comptaria un a un quants canals i ponts té Venècia i al mateix temps s’atreviria a dibuixar amb tota llibertat un programa de salvació de la ciutat en les cinc darreres pàgines, impagables, del llibre? Qui podria en les mateixes pàgines enyorar-se del vell cafè Florian i les converses ‘sota il cinese’ que retrata com ‘il reflesso de un’epoca e di un mondo parigino in cui si aveva il gusto della battuta, de la frase azzeccata, della risposta pronta chi relancia la conversazione’ i al mateix temps discutir en extens sobre l’efecte de la rivalitat amb la Gènova ‘risalita alla ribalta’?

El llibre és, en definitiva, una petita joia. Hom pot fins i tot imaginar Braudel, que va arribar a Venècia per a treballar en els seus arxius mentre estudiava la història dels ports mediterranis, passejant pels carrer encara buits de turistes i aprenent a estimar una ciutat única, amb unes característiques que la fan tan diferent de totes: ‘Quin encant sentir-se sol a Venècia, enmig de tanta gent!’ s’exclama en un moment del llibre, mentre recorda el petit pis que donava al Marin, on ell treballava al vespre ordenant els papers que anava rescatant als matins en aquest i aquell arxiu. Braudel s’estima així Venècia sense pudor ni distància, amb una actitud que has de ser molt gran i estar molt segur de tu mateix per a poder mantenir sense que et tremole ni un segon la veu.

Lectura adequada de divendres sant

Estic llegint ‘El gen, una història íntima’, de Siddhartha Mukherjee. I just avui, divendres sant, passe per la pàgina 542 de l’excel·lent traducció de Xavier Pàmies i em trobe amb això:

‘…fins arribar a la clonació de l’ovella Dolly, en aquells moments l’únic mamífer reproduït sense reproducció. (El biòleg John Maynard Smith va comentar que l’únic altre ”altre cas de mamífer engendrat sense sexualitat no era del tot convincent” referint-se a Jesucrist’.

 

De La Barraca de Blasco Ibàñez a La Barraca de Bayarri

Esperança Camps entrevistava ahir a VilaWeb Francesc Bayarri arran la publicació de la seua versió en català de ‘La Barraca’ de Blasco Ibàñez. Em va picar la curiositat i aquesta nit me n’he anat a dormir llegint la (bona) versió que Bayarri, un home solvent, fa del llibre de Blasco. Amb un punt de nostàlgia.

Amb un punt de nostàlgia perquè ‘La Barraca’, de fet les Obres Completes de Blasco Ibàñez en tres volums, era pràcticament l’únic llibre que hi havia a ma casa de xiquet. N’hi havia dos, de fet. Aquestes obres completes i un Quixot que regalaven amb una colònia que era impossible de llegir de tant fi que era el paper i de tan menuda que era la tipografia.

Tots dos llibres els guarde a casa jo. Sí, en un exercici de nostàlgia me’ls vaig emportar un dia i tenen encara un lloc destacat a la meua biblioteca. Aquest matí, per això, he tirat mà del vell volum i m’he entretingut una estona a comparar les dues versions del text. Bayarri el millora molt. O com ell diu l’actualitza. En l’entrevista afirma que el llenguatge de Blasco ha envellit malament. És així. Ho ratifique mirant-m’ho text contra text.

Federico Garcia Lorca

Per TV3 feien ahir una obra, ‘La Xirgu’, basada en la vida de la gran actriu i en la seua relació amb Valle Inclan i Lorca.  A la mitja part he anat a cercar una antologia de poetes espanyols que conserve amb mi des del dia que la vaig comprar, aquella on, entre altres, vaig descobrir Lorca. Com que el llibre porta data, 20 d’abril de 1977, sé que me’l vaig comprar amb setze anys. L’edició, però, és d’un parell d’anys abans, amb Franco encara viu.

És una antologia d’onze poetes, que inclou gent com Salinas o Guillen, Cernuda, Aleixandre o Albertí. Un llibre, que junt amb els versos d’Estellés i aquella edició de Salvat Papasseit feta a París em van obrir molt el meu univers mental. M’ha encuriosit trobar-me un apunt en una pàgina amb el llistat dels dotze poemes que m’agradaven més aleshores. Assenyale el ‘No decia palabras’ de Luís Cernuda com el meu preferit i en la pàgina on hi ha el poema veig que vaig deixar unes anotacions que per desgràcia avui sóc incapaç d’entendre.

M’ha impressionat, però, llegir la biografia de Lorca. Ho he fet de forma distreta, mirant de comprovar una cosa que deien en la tele. Cada selecció portava una introducció que posava el poeta en el context literari i una curta biografia. La de Lorca, però, no diu res de la seua mort. Diu que va néixer a Fuentevaqueros Granada el 1898 i acaba explicant que ‘En 1933-34 hizo un viaje a Argentina y Uruguay. Conocía también Francia e Inglaterra’. El temps es congela ací. Ni una referència al seu assassinat, ni tan sols a la mort. Com si visquera eternament. Com si la sola mort ja fos l’acusació, que evidentment ho era.

Quan me n’he adonat del que passava m’he quedat inquiet. Inquiet i trasbalsat, intentant entendre com aquell xiquets de setze anys que vaig ser jo devia llegir aquella biografia tan evidentment estranya. I què devia pensar.

L’alfabet és un dels gran invent de la humanitat

41IGtni8DWL._SY344_BO1,204,203,200_Lectura extremadament agradable d”Alpha Beta’, un llibre de John Man que analitza com es va desenvolupar l’alfabet i que considera que això, l’alfabet, és una de les grans realitzacions de la humanitat. D’ací el subtítol ‘How Our Alphabet shaped the Western World’.

El llibre és molt interessant, en primer lloc perquè no enganya. Ben bé no sabem com s’origina l’alfabet, el nostre. Sembla, per les troballes arqueològiques, que té l’origen a Egipte, però no sé sap ben bé si va arribar a l’Egipte des d’alguna altra banda o si va aparèixer allà. I que des de Grècia es trasllada a Roma, on es perfecciona fins fer-lo tan útil com és avui. Però va ser una cosa que va anar a poc a poc? va ser algun geni desconegut qui va entendre que això es podia fer?

Man posa molt èmfasi en Grècia. Realment sense Grècia no seríem res. I matisa molt be la importància de l’alfabet romà respecte als alfabets sil·làbics o simbòlics. Com ha ajudat a definir el que som i com pensem. Un viatge realment apassionant.

I una dada que m’ha deixat mocat sobre l’acceleració del temps. A l’any 1500 Europa produïa 200.000 llibres per any (la Xina 800.000 des de molt abans) i l’any 2000 el món va produir cinquanta mil milions de llibres. Que posat en context encara és més impressionant. Avui els humans consumim de mitjana  vint mil voltes més material escrit que fa cinc cents anys.

Fa molts anys recorde que m’havia explicat una cosa així en Sebastià Serrano però havia oblidat els detalls i les xifres…

No es pot explicar millor…

Diu, aproximadament, Michael Dobbs:

‘History does not always flow in predictable directions. Sometimes it can be hijacked by fanatics of various descriptions. At others it can be yanked from its normal path by a combination of chance events. Statesmen tries to bend the chaotic forces of history to their will, with varyng degrees of success. The likehood of an unpredictable event ocurring that can change the course of history is always greater at times of crisis, when everything is in flux’

O siga.

‘La història no va sempre en la direcció prevista. De vegades la segresten fanàtics de diversa adscripció i en ocasions la poden apartar del seu curs una combinació d’esdeveniments imprevistos. Els grans estadistes intenten dominar les forces caòtiques de la història amb nivells desiguals d’èxit. Però la possibilitat de que passe una cosa inesperada que canvie el curs de la història és sempre molt més gran en períodes de crisi, quan tot es mou’.

Cristo! feia anys que ho intentava explicar jo això…