Un bolero per Bétera, amb la meua lletra, la veu de Botifarra i Marieta i els balls de l’Aljama

L’Albert ja ho ha explicat millor que jo en el seu bloc. Dissabte l’Aljama ens va regalar una altra jornada de balls, cultura, música i estima. Aquesta vegada per alguns de nosaltres tenia un caràcter especial perquè ens van demanar de crear lletres noves per a músiques de sempre.

No va ser fàcil. Com a mínim a mi em va costar molt d’escriure aquest Bolero de Bétera, hackejat del Bolero de Guadassar. Però vull creure que va valer la pena i que la gent ho va gaudir.

Jo en primer fila en vaig gaudir molt, al costat dels músics de la rondalla i vegent tot això que passava dalt l’escenari, amb les veus de Marieta i Pep Botifarra i amb el ball. Amb el mòbil vaig poder gravar-ho i l’he editat afegint la lletra perquè es puga seguir millor…

Gràcies Aljama

 

125 anys del tren Bétera-València: el triomf de la geografia sobre la història

Aquest mes s’han commemorat els 125 anys de la posada en marxa del tren entre Bétera i València, un fet que va canviar per sempre el nostre poble.

El 12 d’agost de 1891, a les 16:45, va eixir de l’estació de Marxelenes el primer tren de la nova línia València-Bétera, que aquell dia feia parades només a Burjassot, Godella, Rocafort, Massarrojos i Montcada. L’extensió de la línia fins a Bétera es va justificar en base al fet que en aquell moment era un lloc molt freqüentat per la burgesia valenciana. En aquell temps el bosc de Portaceli arribava fins al segon barranc, pràcticament a l’entrada mateix del poble. Això va donar molta fama a Bétera com a lloc de segona residència, especialment recomanat per a gent amb problemes de salut. La pressió perquè el trenet superara la dificultat del trajecte entre Montcada i Bétera sembla, per la premsa de l’època, que va ser intensa però va donar resultat. L’estació, de fet, estava fora del poble pròpiament dit i situat en un punt especialment pensat per a facilitar l’accés als senyorets de València que venien a passar uns dies a Bétera. L’arribada del trenet, però, va canviar per complet Bétera.

Molt sovint els historiadors discuteixen sobre les implicacions de la geografia. Recentment Kaplan ha fet un llibre al respecte, molt fluix pel que podíem esperar però que clarament posa de relleu que en ocasions la geografia és capaç de superar la història i canviar-la.

En el cas de Bétera això és ben clar. Fins l’arribada del tren Bétera mirava a Llíria i als altres pobles del Camp de Túria com el seu entorn natural. Els pobles de la Calderona, Serra, Nàquera i Olocau formaven amb Bétera una subcomarca natural definida per la serra de Portacoeli i les relacions amb Benaguasil, la Pobla o Llíria eren constants. De xicotet els pares encara em van portar per Sant Miquel a Llíria, una cosa que avui ja no fa ningú.

I això perquè el tren (i l’autopista després) han capgirat la geografia del país. Avui és molt més senzill anar a València que no pas a Llíria i això ha fet que les relacions tradicionals hagen estat substituïdes per uns nous costums.

Sobre el mapa de Bétera del 1938 he traçat els que eren aleshores els principals camins i em sembla que l’evidència és incontestable.

camins bétera.001

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La trama de camins que van cap a la part central de la comarca és molt cridanera, amb els camins a L’Eliana, a La Pobla, a Benaguasil i a Llíria –fins i tot amb el camí a Paterna, que en aquella època no estava tan clarament vinculada a València com avui. Tots aquests camins avui continuen sent només camins, no carreteres com és el cas de la carretera a Nàquera, originalment la carretera de Burjassot i València cap a Torres-Torres.

El que crida l’atenció és que els camins cap a València eren molt escassos en aquell moment, tret de la carretera. El camí Bufilla acabava allà mateix encara que es podia resseguir un poc més enllà com a camí Montcada. Sembla evident que la necessitat dels pobladors de Bétera en l’època tendien a ser satisfetes més en el Camp de Túria que no a l’Horta, en consonància amb el que havia passat segles abans –només cal recordar que la població cristiana de Bétera provenia bàsicament de Llíria o que els moriscos de Bétera eren íntims aliats dels de Benissanó i Benaguasil i protagonitzaven rebel·lions conjuntes.

Tot això és el que va canviar amb l’arribada del tren, ara fa 125 anys, i la configuració d’una trama de comunicacions que ens acosta a València i ens allunya de Llíria.

 

El Pi de la Bassa s’està morint

El tomicus, una plaga, està acabant ràpidament amb el Pi de la Bassa. És un pi molt especial per la meua família, al terme de Serra, prop de l’entrada a la Vall de Lullén, allà on cada any anem a fer la Pasqua.

El pi és, o era, un arbre imponent, amb unes arrels on podem seure tots junts, de prop de dos cents anys d’edat. Un exemplar magnífic que ma mare ja coneixia de quan era menuda i tenia aigua al costat, la bassa que ha acompanyat el seu nom.

No sé des de fa quants anys, però des de fa molts la meua família puja el diumenge de Pasqua a aquest pi. L’arbre està passada la zona on la serra s’omple de gent i el seu espai ens ha permès passar vesprades magnífiques sota les seues branques que ara sembla que s’acabaran.

Llàstima perquè aquest any havíem decidit inaugurar una nova tradició que era tornar a peu al poble. Ma germana, la meua major i jo vam fer a peu els nou quilòmetres que separen el pi de Bétera, tot comentant que ho faríem cada any mentre les forces aguantaren. No teníem ni idea que aquest arbre al qual tan agraït estic no duraria ni un any més…

Homenatge de Bétera a vint-i-cinc veïns afusellats pel franquisme i el nazisme

Bétera reconegué la setmana passada a vint-i-cinc persones assassinades pel franquisme i pel nazisme, ja que dos d’ells van morir en camps de concentració.

Va ser un reconeixement unànime i solemne de l’ajuntament, demanat i organitzat pel mestre Jordi Alonso, que tanta feina està fent al capdavant del Centre d’Estudis Locals de Bétera. Un homenatge necessari a homes que van donar la vida per la llibertat i contra el feixisme i que tenim el deure de recordar-los sempre.

La relació de veïns assassinats és la següent:

Joan Cotanda Tortajada, “Cotanda”, ferrer, casat, Vicepresident del Consell Municipal. Membre del 1º Comitè de Guerra. U.G.T. Afusellat a l’edat de 39 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Josep Maria García Aloy, “El Purissimo”, llaurador , casat. Membre del 2º Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 34 anys a Llíria el 24 d’Octubre de 1939.

Vicent Ten Navarro, carnisser, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Afusellat a l’edat de 50 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Sebastià Salavert Aloy, llaurador , casat. Vocal del Comitè Executiu Popular. President del Comitè del Front Popular. Afusellat a l’edat de 24 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Joan Salavert Aloy, “Juano”, llaurador, solter. President del Comitè Executiu Popular. Afusellat a l’edat 44 anys a Lliria el 30 d’Octubre de 1939.

Vicent Aparisi Carrasco, pagès, solter. Membre del Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 34 anys a Lliria el 30 d’Octubre de 1939.

Jesús Coscollar Casanoves, obrer, casat. Vocal del Comitè Executiu. Afusellat a l’edat de 41 anys a Paterna, el 6 d’Abril de 1940

Joan Martí Torrent, llaurador, casat. President del Consell Municipal. Vocal del Comitè Executiu. Membre del 2º Comitè de Guerra. C.N.T. Nomenat alcalde amb data 15/03/1937. Afusellat a l’edat de 54 anys a Paterna, el 25 de Maig de 1940.

Gonçal Aparisí Ramón, llaurador, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Membre del 2º Comitè Guerra. Afusellat a l’edat de 53 anys a Paterna, el 24 de Juliol de 1940.

Francesc Arnal Moreno, “El Comte”, llaurador , casat. Síndic del Consell Municipal. Secretari del Comitè d’Agricultura. Afusellat a l’edat de 53 anys a Paterna, l’11 de Setembre de 1940.

Vicent Lluesma Martínez, obrer, casat. Síndic del Consell Municipal. Membre del Comitè de Requises de la F.A.I. Afusellat a l’edat de 38 anys a Paterna, el 14 de Setembre de 1940.

Ricard Martínez Sánchez, militar, casat. Sergent del Regiment d’Infanteria “Guadalajara nº 10”. Membre del Comitè Marxista. Afusellat a l’edat de 30 anys a Paterna, el 16 de Maig de 1941.

Josep Portoles Campos, jornaler, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Membre del 3º Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 33 anys a Paterna, el 31 de Març de 1942.

Ventura Picher Mainero, “Ventura”. Pintor, casat. Alcalde en el Consell Municipal, el 16/08/1937. Vicepresident del Comitè Executiu Popular. C.N.T. Afusellat a l’edat de 40 anys a Paterna, el 8 de Març de 1943.

Salvador Campos Inglés, llaurador , solter. Secretari del Comitè d’Agricultura. Vocal del Comitè Executiu Popular. Afusellat als 43 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Josep Sánchez Doménech, jornaler, solter. Afusellat als 20 anys a Paterna, el dia 9 de Març de 1943.

Gerard Tomás Navarro. Carnisser, solter. Afusellat als 22 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Manuel Ferrer Inglada. Obrer, solter. Afusellat als 22 anys a Paterna, el dia 3 d’Abril de 1943.

Francesc Tárrega Llistó. Llaurador, solter. Afusellat als 20 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Manuel Ferrer Campos. Paleta, casat. Afusellat als 50 anys a Godella, el 15 d’Abril de 1940.

Frederic Carrasco Ricart. Llaurador, casat. Afusellat als 39 anys a Lliria, el 24 d’Octubre de 1939.

Josep Pons Coscollar. “El Catano” obrer, solter. Afusellat a l’edat de 21 anys a Paterna, el dia 19 de Desembre 1939.

Baptista Cinquè Doménech. Llaurador Afusellat a l’edat de 21 anys a Paterna, el dia 6 d’Abril de 1940.

Josep Ten Campos. Presoner en el camp de concentració de Mauthausen amb matrícula 6574. Va morir amb 32 anys, el 7 de Gener de 1942.

Francesc Ten Campos. Presoner en el camp de concentració de Mauthausen amb matrícula 6573- Va morir amb 28 anys, el 3 de Gener de 1942, 28 anys.

Ahir vam baixar a peu des del Pi de la Bassa

Com fem cada any la família ahir vam celebrar la Pasqua berenant al peu del Pi de la Bassa, un pi que té prop de dos cents anys, situat ben endins de la serra de Porta Coeli, ja a pocs metres de la Vall de Llullen.

Al peu del pi i asseguts en les seues enormes arrels berenem tomateta amb llonganisses, gaudim de tots els dolços, de les coquetes als tabaquets i ens estampem rituals els ous de la mona sobre el front, tot rient. Sempre també fem un passeig llarg per l’entorn. Algun any hem anat fins les portes mateix de la Cartoixa de PortaCoeli, algun altre hem entrat cap a les canyades, ruta sense camí o hem resseguit el curs d’un barranc o un altre dels molts que s’hi entrecreuen. Aquell que baixa del Berro per juntar-se amb el de Portaceli, el de la Foia i el del Llop, el de l’Algepsar…

Ahir, però, vam decidir baixar al poble caminant. No tots, és clar. Els pares no estan en condicions de fer a peu els més de nou quilòmetres que les màquines ens van avisar que hi havia, metòdics, des del Pi de la Basa fins a la porta de ca Montes. Així que finalment vam enfilar la baixada ma germana, la meua major i jo. Rient i cantant a crits, gaudint del paisatge, olorant els camps i, com que es va fer de nit, admirant també uns estels que des dins del poble ja no sabem veure.

Vam travessar primer les llargues parcel·les on ve la gent de València els diumenges a passar el dia. No és ni de bon tros la part més bonica de la serra però reconec que recorreguda a càmara lenta no deixa de ser pintoresca. Hi ha gent que fa coses molt rares quan està a camp obert i veure’ls no deixa de ser una distracció. I un bon objecte de maledicències.

Allà on s’acaba ara el parc natural vam entrar al terme passant pel costat de la finca de cavalls, un espai prop d’on s’ajunten el barranc de Portaceli amb el de la Manga que, pel que expliquen fa com de pàrquing d’animals. Passant en cotxe en veus molts però és quan vas a peu que aprecies que realment hi ha molts cavalls en aquella finca, pasturant mansament, alguns fins i tot tapats amb llargues mantes. Especulàvem tot caminant quant ha de menjar al dia un animal tan gran i quant ha de costar per tant el ranxo d’aquesta casa.

La nit ens va agafar quan érem ja prop de la Mallà, aquest tros de poble que ens van robar els militars de Franco i el quals segueixen fent servir els seus successors. Només passar pel davant ja em posa malalt així que vam procurar anar més de pressa i tot del que tocava. Fins arribar a la nova rotonda, on ja ens vam poder posar a caminar tranquil·lament pel carril de bicis que discorre paral·lel a la carretera, buit del tot a aquella hora de la nit. Vam transitar per la vora dels masos, on bordava algun gos solitari, fins arribar a la Caseta Blanca, aquella casona enorme dels Aguirre Matiol, prohoms de Castelló, on va anar a morir el poeta Querol.

D’allà ja només els dos ponts sobre els dos barrancs ens separaven del poble i de casa. Rient ens vam fer una fotografia en el rètol que dius que entres a Bétera i en passar pel costat d’una pizzeria ens va entrar tota la fam que els peus havien congriat. Vam seguir, però, i els pares ens van rebre alleujats. Ja volien fer avís a veure si passava res, que estàvem tardant tant…

IMG_5558

 

Celobert: el món era tan diferent!

Trobe per casa els tres números que es van editar de Celobert, una revista de literatura que vam fer els amics a Bétera entre el 1980 i el 1982. Després va eixir un número més a l’agost del 1982 dins la revista de festes però ja era una cosa molt diferent.

IMG_5324

 

Els tres Celobert diguem-ne canònics eren unes revistes centrades en publicar textos literaris fets per gent del poble. Va ser una més de les iniciatives de l’efímera Biblioteca Pública de Bétera mentre aquesta va ser lliure. La primavera va durar molt poc. El PSOE local, vencedor en aquells anys en qualsevol contesa, tenia de cap de llista un feixista (literal: havia estat cap del Movimiento) que va dissimular un poc mentre va pensar que això de la democràcia anava de debò. Quan va veure que podia ser igual de feixista sent del PSOE que del Movimiento es va acabar el suport i la permissivitat amb qualsevol projecte cultural que es fes al poble, especialment si era nacionalista com va ser el nostre cas.

De Celobert es van fer tres números. El primer (de Novembre de 1980) tenia 56 pàgines i una portada preciosa de Meli Aguilella, autor també del logo de la publicació. El segon (Maig 1981) tenia 80 pàgines i llom i la portada era un dibuix extraordinari del castell fet per Empar Estúrich. El tercer i darrer (gener de 1982) tornava a tenir 56 pàgines i una portada que diu que la vaig fer jo –cosa que no recorde en absolut.

En el primer volum escrivíem Francesc Xavier Sorlí (Paco Llach, perquè imitava a la perfecció Lluís Llach…) Josep-Francesc Alemany, Raquel Ricart (en la que deu ser la primera publicació d’una de les escriptores més interessants de la literatura catalana actual), Albert Dasí (el col·lega UlissesXX, director de l’Escola Gavina), la cantant Pepa Bes i jo mateix. Tots en català.

En el segon número tornaven a escriure Albert i Raquel i també escrivien Eloy Alamán i Paco Ibáñez. El volum presentava els treballs que havien guanyat els primers premis Vila de Bétera tant en català com en castellà i afegia un pròleg ni més ni menys que del gran poeta Marc Granell, que havia format part del jurat.

Pel que fa al tercer i darrer volum tornava a escriure Raquel (l’única autora que va escriure en tots tres) al costat del seu germà, l’avui conegudíssim actor Pep Ricart, d’Imma Taronger, Ana Torres, Jesús Dus i una persona que signa Sima i que no aconseguisc recordar qui era. De les col·laboracions dues eren en castellà i cinc en català, incloent-hi també un preciós pròleg de Vicent Escrivà.

Com és lògic els textos, vistos des d’avui, són d’una qualitat escassa. Tots teníem al voltant de vint anys i el que intentàvem era més aprendre a expressar-nos que una altra cosa. Aprendre a expressar-nos i obrir un combat per la presència pública de la llengua que estava molt més que mancada aleshores de qualsevol mitjà d’expressió.

En aquest sentit érem clars i contundents. Tots tres números tenien en la primera pàgina aquest text: ‘CELOBERT: Pati interior de la casa per a donar aire i llum a les habitacions’. Pompeu Fabra. Diccionari general de la llengua catalana’.

Eren els anys duríssims de la batalla de València i aquell gest, consignat a més des de la Biblioteca Pública del poble, era una mostra de dignitat i una declaració pública. El tercer número, a més, estava dedicat en homenatge al Professor Manuel Sanchis Guarner i tenia en la darrera pàgina una llegenda indicant que havia estat publicat en el 50è aniversari de les Normes de Castelló.

A part de l’element literari, el que em crida més l’atenció és com de complicat era en aquella època publicar qualsevol cosa. Els textos nosaltres els fèiem a màquina i els portàvem a una impremta de València, que es deia Martín, on composaven les pàgines i imprimien els exemplars, que havien de tenir per força dipòsit legal, i que finalment arribaven a nosaltres en caixes que destapàvem emocionats abans de repartir entre els amics, a la Biblioteca i a Ca Verdevio, per vendre’ls.

Vist des de la perspectiva del temps que vivim ara, des de l’era d’internet, aquesta publicació es pot dir que era literalment artesanal i que en conseqüència arribava a un rogle molt reduït de gent. A il·lusió, però, no ens guanyava ningú. Això puc certificar-ho. I segurament té la gran virtut d’haver estat el primer de tants i tants projectes com la colla hem posat dempeus des de fa ja prop de quaranta anys.

El meu carrer

A l’exposició que fan a l’Ajuntament he trobat aquesta fotografia magnífica de la festa. S’hi veuen les alfàbegues baixant pel meu carrer, segurament a primers dels anys cinquanta. La foto és magnífica i m’ha mogut a fer un repàs de com era el carrer Colom fa anys.

FullSizeRender-793x1024

He de fer un avís primer. Per alguna raó que supose que té a veure amb com es va fer l’expansió des de l’era cap a baix, els veïns de la part alta del carrer Colom sempre hem tingut molt poca relació amb els de la part baixa. A tots els efectes han estat dos carrers units pel nom i evidentment per la geografia, o més clarament encara per la geometria. Però poc units pel que fa a la relació personal entre nosaltres.

Parlaré, doncs, de la part de dalt del carrer. Més o menys on des d’on en la fotografia de la festa es veu la bandera de la banda de música, o siga des de la cruïlla amb Gascon Sirera cap amunt.

En la fotografia de dalt es veu molt clarament la teulada del vell bar, que encara tenia la rmaen punta, A partir seu començaré a explicar el carrer.

Ca Montes

Respecte a Ca Montes, que es veu millor en aquesta fotografia, explicar que ma güelo el va comprar a finals dels anys quaranta. El cafè vell, on la meua família va començar l’ofici, estava dalt, al costat del castell i en aquest període és quan el poble va començar a baixar i omplir el tros que hi havia entre l’era i l’estació. Ma güelo Vicent va tindre molta visió aleshores i va fer la compra, venent algun camp de la família per tal d’aconseguir els diners necessaris. El casalot havia estat abans d’una societat de socors que es deia Socorros Mutuos.

Pujant del bar cap al calvari després venia la caseta. La caseta, com el diminutiu ja indicava, era una petita casa adjunta al bar, on quan havia estat la societat hi vivia el responsable. En aquesta caseta menuda és de fet on vaig nàixer jo. Als anys seixanta la caseta es va enderrocar per fer dos pisos per nosaltres i la família de ma tia i quan vam fer el bar nou, ja a meitat dels anys setanta, la caseta es va unir de forma definitiva a l’edifici gran, que és com ha quedat ara. Encara té porta pròpia al carrer però per dins tot està unit.

Des de la caseta fins a la cantonada amb el calvari tot el terreny era, originalment, dels de Sueca. Els de Sueca eren, són, una família estimadíssima per mi que van comprar els terrenys perquè Bétera tenia fama per la salut del seu medi. L’avi Carbonell, que vaig arribat a conèixer quan jo era molt menut, era arquitecte i va adquirir tot el terreny. Ell explicava que quan van arribar a Bétera des d’aquesta casa es veia perfectament l’estació del tren, cosa que indica que no hi havia pràcticament edificis entre el nostre cantó i les vies. En aquell temps molta part del poble, sobretot al voltant del calvari i en la carretera cap a Nàquera, va ser adquirida per gent de València i altres poblacions que valoraven el benestar de Bétera i el fet que el tren els podia portar fàcilment en una època on els cotxes eren un fenomen encara molt incipient. Com que el bosc de la Calderona arribava en aquell temps fins al barranc Bétera era molt valorada, sobretot per a cuidar gent amb malalties respiratòries.

Els de Sueca ocupaven la casa que hi havia just al costat de la meua i amb els fills de la meua edat, sobretot amb Ricardo, vaig mantenir una amistat infantil que encara recordem amb goig quan ens trobem a l’estiu, com a mínim sempre per festes. Amb ells i amb Anna, la filla del tio Manolo el Morquero que vivia a la casa del costat, vam passar moltes i moltes vesprades fantàstiques d’estiu en els patis de les dues cases, encara avui uns patis esplèndids, únics en el centre del poble.

La casa del tio Manolo i de la tia Anna va ser, doncs, llogada pels de Sueca que també van vendre als Morenos la cantonada del carrer. Els Morenos hi van fer un gran magatzem, primer d’ametlles i després de taronges i finalment, em sembla que ja als anys vuitanta, s’hi va construir la finca que hi ha actualment.

D’allí, travessat el carrer, ja només hi havia alguna casa, com la del Naquerano, i el mateix calvari.

L’altre pany de carrer, començant per la banda de dalt, l’ocupaven primer dues grans cases que eren d’un metge que es deia don José, que tenia un fill rector que es va fer missioner i del qual no hem sabut res més. Després es van vendre aquelles cases. Durant un temps en una d’elles hi va viure el carter del poble i més tard també es va fer una finca, la que hi ha ara.

La casa dels costat, on hi ha ara una paqueteria, era la casa d’Oset i al costat hi havia i hi ha l’estanc. L’estanc dels Llistó, els altres grans amics de la meua infància, que s’hi van instal·lar als anys cinquanta i encara segueixen allí.

Baixant cap a baix al costat ja hi havia la vaqueria de Julian. Quan jo era menut encara hi havia vaques que feien llet i dues cases, una la d’ells i una altra la de la seua germana, que es deia Juanita.

Finalment a davant del bar hi havia un corral i la casa de les Marines, que encara hi viuen. Que hi hagués un corral no era gens estrany en aquell temps. També hi havia un corral a l’altra banda del carrer, on ara hi ha pollos Planes i una finca. Era un corral que jo recorde perfectament perquè es va cremar un any durant la coetà, provocant un ensurt notable entre el veïnat.

Sobre la coetà i les mesures de control

Llarga sobretaula de conversa amb els amics sobre la coetà i les mesures de control creixents de la mateixa. Cada any es dóna un pas més i ens allunyem un poc més del que la coetà havia estat. Però segurament, raonem, aquesta serà l’única manera de preservar-la.

Aquest any hi ha hagut mesures noves que han sorprès –i que segons sembla van sorprendre fins i tot a l’Ajuntament, que va rebre instruccions clares de la Generalitat per aplicar-les tant si volien com si no. Així la gàbia que emmarca la cordà, al meu carrer, aquest any ha estat més estricta que mai. S’ha muntat molt abans que mai, tant que ha obligat la processó a no passar pel carrer gran de l’era, s’ha mantingut tancada en l’interior sense cap fissura i no ha pogut entrar a la cordà ningú que no estiguera acreditat per participar-hi.

De la mateixa manera es van instal·lar tanques en els carrers de les obreres o en llocs com la plaça del Mercat, on habitualment hi ha molt foc. La gent podia tirar els coets però només dins l’espai marcat. I fins i tot ens va sorprendre que a les sis, en el moment que va acabar la coetà, una brigada enorme de neteja es va posar a treballar perquè els carrers no tingueren cap resta del que havia passat en només uns minuts…

Confesse que aquesta darrera qüestió em va arribar a molestar. Me’n vaig anar al llit prop de les sis ja i vaig escoltar la carcassa final amb els ulls mig tancats. Aleshores em va sorprendre el soroll dels camions de la neteja. De tota la vida estava acostumat a aquell moment màgic després de la coetà on el silenci s’apoderava del poble. No em va agradar que em tragueren aquell minut.

I tanmateix avui, parlant amb els amics, m’han convençut que només fent coses així aconseguirem mantenir la cordà i la coetà.

Perquè és de veres que això ja no és el que era. Que cada vegada hi ha menys carrers i places on ens deixen tirar coets. Però també ho és que cada vegada els qui protesten es fan sentir més. La solidaritat que tenien abans els qui no tiraven amb els que tiràvem s’ha acabat. El poble ja no és un de sol, orgullós del foc. Ara hi ha una Bétera molt orgullosa de la tradició –i les samarretes reivindicatives en són una mostra– i una molt enrabiada amb la tradició. Així que ho trobem el terme mig o portem segurament les de perdre.

I un bon terme mig pot ser aquest: limitar els efectes innecessaris: netejar els espais ràpid, protegir les façanes, marcar clarament on es tira i on no… Que a mi, romàticament, em semble un pas enrere no té massa importància. La Bétera coetera que jo coneguí fa quinze anys, fa vint, ha desaparegut i ara el que importa és que hi haja una Bétera coetera d’ací quinze anys, d’ací vint. I per assegurar-la, per assegurar a la meua filla que podrà seguir gaudint d’una nit com la que gaudíem ahir, segurament haurem de transigir en algunes coses per poder mantenir així l’essència del que ens importa. Que, dit siga de passada, em sembla que és el que fem habitualment en la nostra vida. O no?

 

Dues noves històries de Ca Montes

(Aquestes històries continuen la sèrie iniciada amb aquest altre apunt)

***

Caldera era un jornaler, d’aquells que se n’anava alguna temporada a França a collir raïm. Aquesta era una pràctica habitual de l’època: anar unes setmanes a treure uns bons diners fent la collita allà dalt. Caldera, a més, volia ser torero, amb la qual cosa es convertia en un personatge peculiar. Tant que conten que una de les vegades, en tornar de França, havia oblidat la llengua i la casa on vivia. Quan Caldera tornà al poble només parlava en francès, o alguns sospitaven que més aviat així ho intentava fer veure i afirmava no saber on era sa casa. Es passava tota l’estona dient Oh Lalà!

Per més misteri encara aquella volta Caldera va tornar de França amb una capa de torero i es va posar a fer demostracions davant la clientela de Ca Montes. Ara una verònica, ara un pas de pit. Estava tan emocionat Caldera amb el seu lluïment que entre moviment i moviment ensopegà amb el tio Penya, un dels homes més majors del bar, molt bona persona i respectat però conegut també pel seu mal geni. El cas és que tots dos van anar rodolant per terra mentre Caldera romancejava en allò que semblava, o aparentava ser, francès. I el tio Penya li anava dient de tot.

El cas és que el personal del cafè es va començar a posar nerviós amb l’espectacle i encara amb el presumpte idioma de Caldera, de forma i manera que Matxote, el cambrer de casa, va agafar una cadira i posant el respatller per davant, com si foren les banyes d’un bou va arremetre contra ell. El bac del torero afrancesat, sorprès per l’eficàcia dels músculs i la intenció de Matxote, va ser d’antologia. Tant que conten que de només alçar-se, de repent, va recuperar la llengua que li era l’original i va recordar amb tota claredat on tenia sa casa. Així que allà veus com Caldera remugava calvari amunt, fugint d’aquells animals de ca Montes, gent de poble, incapaços d’entendre el seu art taurí i la seua, encara que sospitosa, facilitat de llengües. Oh, Lalà…

***

A les nits de Ca Montes les profies eren una pràctica quotidiana. No hi havia encara els cotxes ocupant el poble, com passa avui així que el personal quan era l’estiu simplement posava les cadires seguint la cantonada del bar i passava l’estona inventant reptes i envits que l’un o l’altre havien de fer.

Aquella nit li va tocar al Naquerano. El Naquerano vivia just a l’entrar del Calvari, una cantonada cap amunt de casa, doncs. Així que es va oferir voluntari a unes de les profies més habituals de la casa: intentar trobar el camí de casa amb els ulls embenats.

La cosa consistia en que es posava la persona en els quatre cantons amb els ulls tapats i se li feien unes quantes voltes amb la intenció de desorientar-lo. Després, a la palpa aquell qui patia la profia havia de trobar el camí cap a casa, caminant com si fora un cec. I obrir la porta.

El Naquerano va trobar que era fàcil. Total només havia d’orientar-se en la direcció correcta perquè sa casa era la primera en havent travessat el carrer. O això és el que es pensava ell.

De primer va errar la direcció i s’enfilà cap a l’era. Però el carrer era òbviament empinat, cosa que el va posar en alerta així que tornà enrere, al punt d’inici. I aquesta vegada s’encarà, efectivament, cap a casa. El Naquerano anava arrimat a la paret, esperant al moment en que ja no n’hi haguera més, de paret. Aquell seria el senyal evident que havia arribat a la cantonada i des d’allí l’única cosa que havia de fer era travessar el carrer i tocar casa. Guanyant, amb facilitat pensava ell, la profia.

No va pensar tanmateix que el Morenos li la podia jugar. Però ho va fer. Al final del carrer el darrer edifici era el magatzem d’ametla del Morenos i aquest va tenir la malpensada d’enganyar-lo en el moment que va veure que enfilava carrer amunt. Aprofitant que el veí embenat anava molt a poc a poc va córrer a sa casa i va obrir ràpidament la gran porta d’entrada. Com que el Naquerano pujava agafant-se a la pedra es va enganyar en notar que el carrer, aparentment, s’acabava. I confonent el forat de la porta amb el final del carrer va entendre que havia arribat a la cruïlla. Mal negoci: es va posar dins el magatzem, amb els ulls tapats.

I pel que es veu els hòmens es van estar hores rient-se del pobre Naquerano que estava vinga a topar i ensopegar ara contra les màquines, ara contra els sacs i ara contra les parets del magatzem, sense trobar ni la forma d’eixir, ni encara menys el camí de sa casa. I tan aprop com estava…

Una entrevista amb mon pare sobre el cafè de Ca Montes

FullSizeRenderLa imatge de mon pare la vincule sempre al taulell de Ca Montes. Quan jo eixia de casa al matí ell ja estava rere el taulell, sempre al costat de la cafetera. I quan tornava ell encara estava rere el taulell, sempre al costat de la cafetera. Avui mentre dinàvem hem tingut una conversa sobre el cafè, una passió que ens ajunta, conversa que he decidit convertir en aquesta entrevista.

-Quan tu vas començar al bar no devia haver encara màquina de cafè… Sí, sempre hi havia hagut màquines. El que eren, primer de tot, unes màquines molt diferents a les d’ara i a aquelles màquines italianes que teníem als anys setanta i que tu vas conèixer. Com que l’aigua de Bétera arribava sense cap pressió n’hi havia una màquina molt vella que tenia una bomba, de primer manual i després elèctrica que la feies anar per a posar l’aigua dins de la cafetera…

 -O siga que el problema era la pressió? Això mateix. L’aigua no aplegava ni podia pujar. A casa no teníem aigua corrent, teníem que posar una bomba i pujar-la al dipòsit de dalt al terrat, per a que baixarà des d’allí.

 I en eixa màquina antiga el cafè com es posava? Igual que en les màquines italianes que vam comprar anys després.

-Quan compres tu la primera màquina gran per al bar? Recent casat, Devia ser allà cap a l’any 1960 o 1961. Anàrem a València a la Fira de Mostres, que en aquell temps la feien davant els Vivers i coneguérem un home que es deia Pelegrí que tenia un taller al carrer OIivereta i venia màquines de cafè.

Pelegrí em vengué una Faema que tenia dos braços per fer dos cafès alhora i un per fer-ne un, que era independent de la caldera i tot. Era directe, un poc com eixes màquines modernes d’ara. Només havies d’encendre’l eixe braç amb un botó i ja podies fer un cafè. Això era una gran cosa. Pensa que aquelles màquines necessitaven ben bé una hora per posar-se en marxa. Així que a les sis del matí, que era quan obríem, engegàvem la cafetera gran però si venia algú a demanar-ne ja podíem posar en marxa el braç d’un cafè sol.

-Per què tardava una hora la cafetera en posar-se en marxa? S’havia de calfar la caldera de la cafetera. Era un calderí amb aigua bullint que tardava molt en funcionar. De fet comparat amb les màquines anteriors aquesta tenia la bomba dins i ja no calia manxar.

-Però aquella màquina donava molta faena… Clar, de primer li havies de treure l’aire…

-Quin aire? Com que la cafetera estava bullint es creava vapor dins el calderí i la primera faena del matí era treure’l. Ficaves el ‘posillo’ (la cassoleta on anava el cafè, del castellà pocillo) buid i deixaves caure l’aigua. El primer vapor el tiraves fora…

 -I després? El cafè ha de tenir l’aigua bullint per a fer-lo. L’has d’aguantar tot el dia així. Aleshores és quan passa pel filtre, del filtre passa al posillo i del posillo al got. El cafè al final és una infusió.

-Però com fas que el cafè agafe més o menys sabor, que isca amb crema? Això depèn de com mòlts el cafè. De la torrada que fas, de les classes de cafè que tens —mai no poses una classe de cafè sola, barreja’ls per a que isca bé. El secret és al cafè que fas servir.

 -Quan vas a aquells bars que fan un cafè tan roín com aigualit? Això és per la tria de cafè, que no la fan bé.

 -Quina és la millor barreja, segons tu? Has de tenir un cafè de Guinea que és un gra molt gros, un de Brasil i un de Colòmbia. Eixa és la millor barreja per a mi.

-Però tu els compraves per separat i els tiraves després al molinet? Sí, clar. Primer els barrejaves els grans i després anaven tots junts al molinet

 -Però el molinet també feia el seu paper, no? Podia fer més fi o més gros… Sí. El molinet tenia dues dentals. La de baix no es movia i la de dalt era la que podies modificar, allà és on havies d’afinar com volies que isquera el cafè.

 -Això era molt de manteniment al cap del dia, no? Molt! les moles, la pressió de l’aigua, la barreja del cafè… havies d’estar sempre pendent de la màquina! Molt de problema era! L’aigua aleshores tenia molta calç i una vegada a la setmana, una nit, calia depurar la calç. Quan tancaves el cafè i ja estaves sol havies de fer una operació que era omplir de sal un diposit, que ja estava preparat per això. I soltar aigua. L’aigua passava pel diposit de la sal se l’emportava per tots els conductes de la màquina, netejant-la de calç i anava directe a l’aigüera. Tu deixaves allò anant tota la nit i al matí la cafetera ja estava neta. Però l’endemà les primeres tongades d’aigua les havíem de tirar per a que no tingueren sal.

 -I això de l’axicòria? Ui! això era en la pitjor època! Quan no hi havia quasi cafè i el feien a perol. Pensa que durant molts anys la majoria del cafè era de contraban. Te’n venien un poc oficial però amb allò no tenies prou ni per la quantitat ni per la varietat.

 -Però per això mateix es notaria molt que el cafè era de contraban, no? No. Teníem el cafè normal, que es venia en les botigues i eixe era el que ensenyàvem si venia algú. El problema és que no n’hi havia ni prou ni de classes diferents. Només tenies el de la Guinea i el de la Guinea a soles era molt roí, això no t’ho podies beure. Els contrabandistes, en canvi, tenien de tot…

 -Cafè era el que més servíeu a Ca Montes? Al principi només servíem cafè. Després començaren a dur cervesa. Però al principi només fèiem cafès, poliols i copetes de licor i misteletes i coses així. La coca-cola i eixes coses modernes van arribar molt més tard.

 -En aquell temps no n’hi havia tants locals com hi ha ara… A Bétera els bars clàssics eren el de Muedras, el Talento, el Baixet i nosaltres. Allò era tota una altra època. Entre nosaltres érem molt amics. Si et faltava cafè, per exemple, anaves a ca’l Baixet i en demanaves i ells te’n deixaven. Ningú no pensava en termes de competència. Els del Baixet, per cert, eren un esquerrers. En aquell època no podies dir res, és clar, però ells per exemple tancaven sempre el primer de maig. El dia dels treballadors no es treballava.

-I a tu t’agradava el cafè? Quants te’n feies al dia? No me’n feia molts. Això sí l’últim sempre me’l feia quan tancava la cafetera, just abans de dormir. Jo el cafè me’l feia per a dormir, com si fora una pastilla! I ta mare se’n feia deu o dotze cada dia i no li llevava el dormir, no.

 -Escolta: i ara perquè no t’agrada el Nespresso? Perquè no sé el que du! això no és cafè! què n’hi ha dins la capsuleta eixa? Eixes bromeres que fa això no ho fa el cafè corrent, a saber què posen…

Acabem la conversa a la cuina obrint entre els dos una càpsula de Nespresso a veure realment què hi ha dins. Només es veu cafè mòlt però mon pare l’olora i el tasta amb la punta de la llengua. No se’l veu convençut. Jo me’n faig un mentre ell se’n fa un altre amb una xicoteta cafetera que té, manual. D’aquest tema, però, no discutiré amb ell. Tota una vida fent cafès mereix un respecte…

pare

(Mon pare,a finals dels cinquanta o primers del seixanta, amb camisa blanca, rere el taulell de Ca Montes, al costat de la màquina de cafè)