Presentació a Bétera i sopar groc

Ahir vàrem fer la presentació del ‘Nou homenatge a Catalunya’ a l’Ateneu de Bétera i després vàrem fer un sopar groc en record i homenatge als presos i els exiliats. Va ser un vespre molt impressionant per la gran presència d’amics i veïns a dins l’Ateneu, compartint les activitats. Però també per la presència a fora de l’Ateneu de dos grupúscles ultres amb banderes espanyoles, un recordatori de com s’estan posant les coses de nou.

He presentat tots els meus llibres a Bétera i pràcticament cada any he fet una xerrada amb una excusa o una altra. Amb absoluta normalitat. He fet fins i tot el pregó de la festa major. Sempre, com faig a tot arreu on vaig, deixant clar qui sóc i qui pense. Cosa que precisament en Bétera no crec que siga necessari perquè enlloc més ho saben millor que ací.

En aquesta ocasió, però, els grups municipals del PP i Ciutadans van decidir organitzar una mena de protesta a la qual es van sumar altres grups de l’extrema dreta de València que van escalfar l’ambient amb tot d’amenaces les hores prèvies a l’acte.

No els varen servir de res, per suposat. Primer, a l’hora que va començar la meua xerrada s’hi van presentar set persones amb vuit banderes espanyoles. Tot gent del poble. Tots coneguts. Molts d’ells amb un historial al seu darrere que més valdria que no parlaren precisament de patriotisme, ni espanyol tan sols. Un dels meus millors amics en passar pel seu costat els va dir ‘no teniu cap vergonya’ i aquella expressió era certa fins a l’infinit. Més tard des de València van arribar cinc o sis personatges més, també embolicats amb banderes espanyoles i amb ganes evidents de pegar-se amb qualsevol, amb qui fora.

A la porta de l’Ateneu els meus bon amics anarquistes havien disposat una mena de barrera de protecció que sense ser necessària mai en la vida els podré agrair prou. Em va emocionar veure’ls. Molt. I els municipals varen fer la resta, identificant-los un a un i amenaçant-los amb anar a per ells a la mínima que intentaren fer res.

No ho van fer. Era també un propòsit suïcida. Ells a la plaça del Mercat eren una anècdota i l’Ateneu estava ple fins al capdamunt de gent que escoltava i participava en el sopar. No sabria fer el càlcul exacte però erem ben bé una dotzena o més de persones per cadascú d’ells. S’hi van estar una estona, supose que decebuts pel fracàs de la convocatòria que havien exagerat tant a través de les xarxes socials i al final van anar a passejar les seues banderes i crits per la fira, plena de gent, que em diuen que se’ls va mirar amb cara de no entendre què feien allí si no hi havia futbol…

Evidentment el discurs de Felipe VI el tres d’octubre ha trencat tot el que existia abans. L’extrema dreta campa al seu aire i se sent legitimida per fer el que vol, cosa que és gravíssima i que estic segur que acabarà comportant la caiguda, aquesta volta espere que definitiva, dels Borbons. Aquesta era la diferència, per a mi i per als meus, entre aquest any i els altres. Però dit això quan tot va acabar no vaig poder deixar de pensar en tot el molt que hem guanyat aquests anys.

Una de les persones del poble que va anar a la concentració ultra era una que a finals dels anys setanta va participar ja en totes les baralles polítiques del poble, aleshores liderant el blaverisme. Ahir va aparèixer, amb un cos decrèpit, embolicat en una gran bandera espanyola. I jo me’n vaig alegrar molt. Durant la transició el blaverisme va aconseguir enganyar molta gent creant una falsa dicotomia valencià/català que ara ja s’ha acabat. Ara són Espanya i ni la València més blavera és prou espanyola per a ells. I això és un gran símptoma de com hem avançat i de com les coses s’han clarificat.

Més enllà d’això, però, el que m’impressionà és tot el que vaig veure i viure a dins. L’Ateneu de Bétera és una realitat magnífica, d’un valor excepcional pel poble. La casa, el gran patí interior, la capacitat de fer sempre activitats cada setmana en llibertat és una conquesta que no estic segur que ni tan sols els socis i sòcies siguen capaços de percebre com de gran n’és.

En un poble, a més, que ha votat Compromís i que té una alcaldesa jove, valencianista, allà on sempre o gairebé sempre havien hagut ignorants. No va acudir a la presentació i ho vaig denunciar en públic, perquè el seu lloc era defensant la llibertat d’expressió. Crec que en això es va equivocar. Però no tinc cap dubte que va estar tota la vesprada pendent del que podien fer els ultres, que va donar ordres molt precises a la policia municipal per controlar-los i que es va preocupar perquè les coses eixiren bé. I això, des de la crítica a la qual no sé renunciar, també ho sé apreciar i agraïr com cal. Sobretot perquè també demostra fins a quin punt Bétera, la meua Bétera, és avui un poble molt millor.

Barri: una llengua que s’extingueix

Quan vaig arribar a Arenys de Mar em va sorprendre molt una paraula: barri. Barri ho fan servir per a indicar la tanca exterior d’una casa de camp: ‘obre el barri’. Com tantes paraules jo no l’havia sentit dir mai.

Ho vaig buscar al magnífic Diccionari Català-Valencià-Balear i efectivament era així:

a) Cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp (Costa de Llevant, St. Vicenç dels H.).—b) Clos tancat de paret, que hi ha davant la façana principal d’una casa de pagès (Cat.). Hi havia la masia,… l’era als seus peus, dins del barri, que una esberlada porta de fusta tancava, Oller, Esc. pobr. 33.

Les referències de l’Alcover-Moll em van fer pensar que em trobava al davant d’un dialectalisme i així em vaig conformar. Fins dimarts.

Dimarts vaig eixir a prendre un cafè amb els meus pares. Vàrem anar al bulevard i allà hi havia les meues dues ties amparín, entre altres. Vam seure i vam xerrar de bon gust. I en un moment la meua tia Amparín de casa em va sorprendre. Parlant de Fernando, un amic de la colla de ma mare, va dir que a vegades obria amb una reverència ‘el barri’. Arrea! El barri com a cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp, aquell barri que jo imaginava dialectal del Maresme apareixia de sobte i per sorpresa a Bétera. Amb una naturalitat esborronadora.

Ho vaig comentar després amb ma mare mentre tornàvem a casa i ella em digué que era conscient que parlava molt pitjor avui del que parlava quan era xiqueta. Molt pitjor, volia dir, de paraules, expressions, conceptes. I vam tornar a recordar com ma güela deia aixeta a les aixetes velles però grifo a les noves…

Aquests dies estic llegint un llibre deliciós de David Bellos, que porta per nom ‘Is That a Fish in Your Ear?’. El llibre descriu la traducció, el procés de traduir, i aporta una quantitat enorme d’anècdotes sobre les llengües més diverses. Explicant com cada llengua, al final, és un món i representa una manera d’entendre el món. Que no es pot aprendre ni ensenyar del tot.

En el llibre es relaten històries impressionants com la d’alguns pobles caçadors de l’Àfrica que construeixen les frases segons el punt del cel on hi ha el sol, creant així mapes que els permeten orientar-se fins i tot en les circumstàncies més difícils. I s’explica que quan alguns occidentals van intentar treure profit d’aquesta característica varen aprendre les paraules però no van poder saber com convertir-les en mapa. Per això calia haver nascut amb aquella llengua.

Les llengües, totes, estan degradant-se arreu del món. La nostra també. I el perill de la pèrdua d’una quantitat enorme de coneixement és concret i cert a tot arreu. Barri és poca cosa comparat amb l’ús del sol com a càlcul gramatical, això és cert. Però, caram, a mi em toca molt de prop.

Matí de reis a Ca Montes

Ma casa és un laberint. Ma casa de Bétera. Construïda sobre el que va ser el bar, Ca Montes, l’edifici agrupa de forma una miqueta desconcertant les cases dels meus pares i oncles, de la meua germana i dels meus cosins també. El fet que haja estat un projecte d’al·luvió provoca situacions còmiques, com ara que l’ascensor en ma casa concretament s’obri a la cuina.

A casa el matí de reis és una gran festa. Majors i menuts, aquest any s’ha incorporat l’Anna com la més menuda de totes, passem de casa a casa obrint regals i gaudint sobretot amb l’alegria dels xiquets, amb aquells ulls tan especials que posen davant els paquets deixats la nit abans.

Entre els regals d’enguany un de ben curiós i simple m’ha emocionat. Un aparell telescòpic per rascar-te l’esquena. Mara, només veure’l, ha recordat que la güela Rita, la matriarca de la casa, en tenia un. No n’era de telescòpic sinó fixe i no era de metall sinó de fusta lacada. Ella el feia servir, efectivament, per a rascar-se l’esquena i de sobte a tots, aquest matí, se’ns ha aparegut la seua imatge bonhomiosa, asseguda a la caseta del bar, sempre vestida de negre.

La memòria ha estat avui un altre regal de Reis.

Plany per Barcelona (o la història de dues camises)

El dia 17 d’agost era a casa, a Bétera, descansant. Eren les 17.02. Pensava en anar a la coetà del gos quan caiguera la nit i dubtava si portar també els pares a sopar a la fira –l’experiència d’uns dies abans quan vam baixar junts no va ser massa agradable perquè tot estava molt ple i ens van servir amb una lentitud exasperant.

Tenia el mòbil encès i vaig rebre tres whatsapps seguits d’una persona de VilaWeb que era a la Rambla.

-Atenció
-Atemptat a pl. catalunya
-He arribat ara estan arribant tot de cotxes de policia

I un minut després un quart

-Diuen que ha entrat un cotxe atropellant gent. Ara mateix. Estan desallotjant.

Aquell va ser el primer senyal del que tots sabem després que estava passant. Des del primer minut em vaig imaginar que era un atemptat, tenint en compte els antecedents. Així que immediatament vaig pensar en anar a Barcelona. A les sis eixia un euromed, vaig comprar ràpid el bitllet i amb la meua major, que treballa a BTV i es va posar també en marxa només rebre jo el whattsapp, vam fer el camí segurament més difícil que he fet mai en aquell tren.

La redacció de VilaWeb era dispersa. 17 d’agost. Molts de vacances com jo. I ens vam haver de coordinar en un esforç descomunal on tothom hi va posar el millor d’ell mateix. La gent que treballava a la redacció, la que no feia vacances, va haver de coordinar un munt de feines i tots els altres des dels llocs on érem vam fer tant com vam poder i prou més que això. Els mòbils treien fum i el cap anava assumint la gravetat del que passava.

Des d’aleshores pràcticament no he pogut parar. Un parell de moments he baixat a la Rambla a sentir el dol i a plànyer en silenci aquesta ciutat que estime tant. He dormit de forma perillosament descontrolada, ara unes hores ací ara unes hores allà. He escrit, he llegit, he cercat i he conversat amb dotzenes de persones de tots els nivells, intentant entendre com havia passat això que ha passat. He escrit sis editorials. D’un vaig arribar a fer-ne set versions diferents abans de quedar satisfet. El primer, I ara és quan ens hem d’alçar, el vaig començar a escriure en el tren mateix…

La meua vida, com la de tots, va quedar alterada aquell 17 d’agost a les cinc. I avui quan he recuperat una mica la calma i l’ordre he pensat que volia fer allò que estava a punt de fer quan em va arribar el whatsapp: escriure un apunt al bloc.

Volia fer un apunt que es digués ‘història de dues camises’ per narrar un episodi molt bonic que m’acabava de passar. I avui he pensat que escriure’l més o menys com en aquell moment mateix pensava que el volia fer seria una bona medicina, un gest de resistència, una prova més, petita, de que podran destrossar-nos uns dies però no podran amb allò que som.

 

Història de dues camises

Baixe a veure passar les Alfàbegues amb una novetat que em fa sentir-me estrany: la camisa. És una tradició que si mai has estat majoral a partir d’aleshores sempre baixes a les alfàbegues amb la camisa dels majorals del teu any. Aquest any, a més, en fa vint-i-cinc que ho vaig ser i per tant hauria estat l’any vint-i-cinc en eixir amb ella. Però no ho he fet.

No ho he fet per un gest preciós que m’ha arribat al fons del cor. Aquest any Marieta és una de les obreres i tota la gent que gira a l’entorn de l’Aljama s’ha mogut particularment emocionada per aquest obreratge. Marieta és una gran cantaora i una festera singular.

Fa uns mesos l’Aljama ens va demanar a uns quants amics que creàrem unes lletres per a un espectacle seu, partint de cançons populars. A mi em va tocar versionar un bolero i vaig fer, precisament, un bolero de l’alfàbega, que van cantar Marieta mateix i Pep Gimeno Botifarra. Va ser una experiència preciosa, tot i que vaig patir molt per això de fer rimar les coses. (Vídeo ací).

El cas és que l’altra nit els de l’Aljama van decidir fer-li una sorpresa a Marieta i van organitzar una festa tremenda al carrer amb coets, música, cançons i sopar. Fins i tot va vindre el Botifarra, que no se’n perd ni una.

La sorpresa per a mi i pels amics va arribar al final quan ens van obsequiar amb una camisa de les que portaran els cossieters de Marieta amb el prec que la portarem el dia quinze. L’obrera fa una camisa especial per a tota la seua gent, especialment per als encarregats de portar el cossi d’alfàbega, que així van tots vestits amb els mateixos colors.

Evidentment no podia negar-me. De fet ho vaig considerar un gran honor i com a tal vaig complir amb l’encàrrec i vaig lluir per primer vegada en vint-i-cinc anys una camisa diferent. Esperança, com sempre, se’n va adonar i em va fer algunes fotos, una de les quals, on ostensiblement estic demostrant que porte la camisa nova, li he demanat permís per penjar-la ací com a record.

Que l’any vinent tornaré a la de sempre…

 

 

Però la gent no mira…

El meu peu accidentat m’ha obligat aquests dies a tornar a fer servir taxis. N’havia perdut el costum però les dificultats per caminar m’obliguen. I he quedat sorprès de la gran quantitat de taxis en verd que no em veien. Que no em veien perquè anaven parlant pel mòbil, mirant a la vorera equivocada o fent ves a saber què.

És un símptoma més d’un canvi que fa molt temps que em fascina. Als bars, per exemple, ja fa molt temps que passa el mateix: els cambrers no miren. I una de les discussions més grans que tinc amb companys periodistes és la mateixa: alguns no miren. Simplement no veuen res.

Supose que tot plegat té alguna explicació però la tendència per mi és tan manifesta com preocupant . Jo sóc fill de bar i mon pare la primer volta que em va fer treballar rere el taulell només em va dir una cosa: ‘mira els hòmens’. Els homes eren els clients –en aquella època era impensable que una dona entrara al bar. L’expressió de mon pare no era gens metafòrica. ‘Mira els hòmens’ volia dir que havies d’estar pendent dels seus senyals i això sense mirar-los esdevenia impossible. Hi havia fins i tot una metodologia, una manera de mirar. Seguint sempre la mateixa direcció, frenant sobre els que et miraven a tu, perquè segurament estaven pensant-se en demanar alguna cosa. Cada mirada era, això no ho deia mon pare però ho entenc ara, una oportunitat.

L’Albert, l’Enric, els maulets imprescindibles


Dissabte en plena manifestació a València ens assabentem que diumenge lliuren un reconeixement a l’Albert, a Torrent, els amic de l’Horta Sud. El reconeixen com a ‘Maulet de l’Horta’ per tots els seus llargs anys de treball i generositat cap als altres. Ell, l’Albert és així, ens ho havia amagat perquè no anàrem.

Tant hi fa. La casualitat d’una conversa fa que ens n’assabentem i ens comboiem immediatament tots. No deixarem passar una oportunitat com aquesta de ser al seu costat i de demostrar-li com d’orgullosos estem d’ell. Nosaltres, la colla de Bétera, a la qual al·ludirà més tard en el seu discurs d’acceptació.

Així que diumenge de matí fem cap a Torrent. A hora d’esmorzar, que les emocions s’han de prendre amb la panxa plena. Amb Vicent i Rosa hem d’anar a buscar el text que l’Albert no té tinta a l’impressora i li han entrat els nervis. Només arribar Apa desplega l’estimada estelada anarquista mentre Jem s’exclama de que allò sí que és un aplec. I Albert paga els entrepans. Diu que ja que hi hem anat per ell és el mínim que pot fer. L’indret és un espai més o menys forestal endreçat amb un entarimat i amb tot de senyeres i estelades. Un aplec, efectivament.

Van arribant amics i coneguts amb els quals comentem la manifestació del dia abans. Hi ha un cert aire d’eufòria. El País Valencià s’està desvetllant ràpid i fa molt de goig viure aquest procés en primera fila.

Arriba l’hora dels premis i l’Albert amolla aquest discurs. I declara el que és: si col·laboràvem en un bé comú, el país també seria millor. Efectivament.

Efectivament gràcies a ell i als altres premiats. Gent imprescindible, de poble, que no ha parat ni un segon de la seua vida de fer el bé comú per tal que el país, el nostre, siga millor. Lamente no haver apuntat els noms dels altres premiats. Els seus discursos impressionen. Tots ells. Gent de les diverses ciutats i pobles de l’Horta Sud, gent d’aquella que fa dècades que planta cara. Gent imprescindible.

I entre ells, junt amb el nostre Albert, l’Enric Tàrrega, una icona del País Valencià, un homenot al que per homenatges que li fem mai li podrem agrair prou el seu treball, les seues iniciatives, el seu esforç. Un altre dels premiats se suma a l’homenatge i en comptes d’agrair el premi ens recorda amb molt bon humor com Enric Tàrrega el va amagar quan el perseguia la Guàrdia Civil franquista. Amb quina calma el va rebre i el va cuidar. Quan marxa el salude amb una reverència, com es mereix. El país meu és això. Gent com l’Enric, com els altres premiats, com el meu estimat Albert. Gent en el cap dels qual la paraula derrota no ha ressonat ni en el moment més fosc. Gent que ens fa guanyar i ens fa la vida molt més bonica.

De tornada la colla ho celebrem. Que siga per molts i molts anys, ben lliures.

Tonico: un homenatge des de Bétera

Aquest cap de setmana s’ha mort Tonico. Antoni Escartí Camps, el fill de Pura l’Elianera, era una de les poques persones del poble que tota la gent de la meua generació coneixíem, amb qui tots i cadascú de nosaltres, del primer a l’últim, havíem intercanviat en alguna ocasió unes poques paraules.

Tonico era això que ara es diu un disminuït psíquic i que quan jo era un xiquet, amb aquella crueltat despietada dels primers anys seixanta, es deia simplement ‘el tonto’. Ploguera, fes calor o nevara a Tonico sempre te’l trobaves en girar el cantó de l’estació. Sempre somrient. Sempre caminant d’una forma estranya que el definia, com si flotarà, amb uns ulls encesos i estranyament vius sota la seua boina sempre encaixada al cap. ‘Tens una pesseta? per un cigarret?’. La pregunta era invariable. Sempre la pesseta i el cigarret. Un dia li deies que sí i un altre que no. Un dia el renyaves perquè fumava massa i ell responia divertit amb aquell peculiar ‘uei, uei, uei..’ seu. Un dia simplement el saludaves amb un bon dia.  En realitat tot deepenia molt de l’estat de nosaltres, del nostre. Perquè ell sempre estava allí i sempre del mateix humor. Tonico no es feia mai el pesat i mai deixava d’agrair que li’n donares una de pesseta o que li donares un cigarret. La seua felicitat suprema, tan senzilla, era que li deixaren tocar la campana de l’estació, cosa que li deixaven fer de tant en tant perquè en aquella època alguna gent encara no vivia, com avui, obssesionada per les regles …o tocar-la sense permís i eixir immediatament corrents amb el somriure ben dibuixat a la boca.

Els pobles, tots els pobles i Bétera també, tenen gent que els defineixen, gent que es confonen amb el paisatge, que acaben sent paisatge viu. Savis o lladres, elevats o enfonsats, atents o malalts, llestos o desgraciats. En cada poble hi ha algú que sempre està en el seu lloc i que tu saps que sempre trobaràs al seu lloc, com un senyal, com una marca, com una peça. Durant anys Tonico va fer aquest paper en la vella estació del trenet de Bétera. Quan el sentia arribar ell corria a demanar la pesseta o el cigarret sense saber que per als que arribàvem era com el primer alè d’aquella Bétera que avui ens queda ja tant lluny a tots.

Esperança, una de les ànimes més durament sensibles que tenim, li va fer fa anys unes fotografies esborronadores, precioses, sobre les quals ja vaig escriure en un apuntament anterior. Unes fotografies que ens permetran guardar-lo en el nostre cap fins que morim nosaltres també. I avui voldria penjar-ne una ací com un petit homenatge trist a un home que no va tenir la millor vida possible però que ens va saber fer part del seu món a tots els que passàvem per l’estació.

Tonico

 

S’ha mort el Pi de la Bassa

80200931

El temporal de fred i pluja s’ha cobrat una víctima a la Serra de Portacoeli: l’imponent Pi de la Bassa. Aquest arbre, l’edat del qual es calcul·la en 175 anys, estava malalt des de feia mesos, pel tomicus i per la incompetència de la Generalitat a l’hora de tractar-lo, i ara simplement no ha resistit els forts colps de vent. Avui he vist la foto de l’arbre caigut, amb les arrels a l’aire i he sentit molta tristor.

Per a mi i per a la meua família aquell no era un arbre qualsevol. Des de fa molts anys el Pi Blanc era el nostre lloc de Pasqua. Diumenge i dilluns de Pasqua pujàvem sempre serra amunt fins aquest paratge, situat més enllà d’on la invasió dels turistes de València fa impossible apreciar la muntanya. El pi era al Pla de Lucas, molt a prop de l’entrada de la preciosa Vall de Lullén i allà ens hi quedàvem per berenar, esclafir ous al cap seguint la tradició de la mona, jugar al futbol, fer un passeig fins la veïna cartoixa o volar el catxerulo.

El Pi de la Bassa tenia unes arrels monumentals i feia un rogle ample d’ombra, on ens ajuntàvem pares, germans, cosins, nebots i amics a passar unes vesprades llargues i amables. Sentim-nos el que som: una família. Entrepans, mones i dolços anaven i venien, entre converses animades i alguna que altra cançó tradicional, sempre procurant replegar-ho tot al final per tal de deixar aquell indret tan nét com l’havíem trobat.

Per això m’ha fet tanta pena avui saber que l’arbre ja no estarà quan tornem a enfilar aquell revolt de la carretera des d’on es veia ja, tan gran. Espere que per recordar el que ha estat deixen la placa de fusta que ens explicava a tots que aquell amable arbre que ens acollia amb tanta generositat era un noble pi blanc de quatre metres i mig de diàmetre i prop de dènou metres d’alçada. Un autèntic gegant que jo i la meua gent trobarem molt a faltar.

El whattsapp de ma mare

Ma mare volia un ‘telèfon d’eixos amb whattsapp…’ I el Reis han tingut a bé portar-lo. I efectivament ma mare fa whattsapp, amb emoticones i tot, que troba que és un gran invent.

Ma mare no va anar mai a escola en català –com és lògic ja que va nàixer exactament el mateix any que Franco guanyava la guerra, és a dir que la perdíem nosaltres. Escriu sempre en el seu català escrit que ha anat aprenent a poc a poc però amb això del whattsapp se li van il·luminar els ulls quan li vaig ensenyar que podia parlar-li al telèfon i que el telèfon escrivís ell sol.

La reacció davant aquesta proesa tecnològica em va entendrir: ‘ai si la güela vesquera això…’. Ma güela Rita era una dona forta que ens va ensenyar a nosaltres el poc valencià que podíem aprendre en aquella època. A mi em feia seure a la seua falda per llegir ‘El món per un forat’ al diari, una quarteta en català que era l’única cosa que es publicava aleshores. I encara tinc al cap el dia que em va dir ‘no es diu diguí, es diu vaig dir’, un purisme desconcertant i que denota que en algun moment de la seua vida es va interessar per la llengua molt més del que segurament podia explicar en aquells anys seixanta.

Per això em va entendrir. Perquè vaig pensar que sí, que Rita estaria contenta…

Un bolero per Bétera, amb la meua lletra, la veu de Botifarra i Marieta i els balls de l’Aljama

L’Albert ja ho ha explicat millor que jo en el seu bloc. Dissabte l’Aljama ens va regalar una altra jornada de balls, cultura, música i estima. Aquesta vegada per alguns de nosaltres tenia un caràcter especial perquè ens van demanar de crear lletres noves per a músiques de sempre.

No va ser fàcil. Com a mínim a mi em va costar molt d’escriure aquest Bolero de Bétera, hackejat del Bolero de Guadassar. Però vull creure que va valer la pena i que la gent ho va gaudir.

Jo en primer fila en vaig gaudir molt, al costat dels músics de la rondalla i vegent tot això que passava dalt l’escenari, amb les veus de Marieta i Pep Botifarra i amb el ball. Amb el mòbil vaig poder gravar-ho i l’he editat afegint la lletra perquè es puga seguir millor…

Gràcies Aljama