Tornant a la ronda de xerrades: Sant Fost de Campsentelles

Ahir vaig tornar a fer una xerrada. Concretament a Sant Fost de Campsentelles. Des de que em varen ingressar a l’hospital, a primers de setembre, no n’havia fet cap. Això vol dir que feia molt temps que no en feia cap. A l’agost en vaig fer dues només, per raons lògiques, l’una a Bétera i l’altra Amer. Cap al setembre, tret de la sessió que vaig fer a la Universitat de Groninguen i cap a l’octubre.

Vaig. començar a fer xerrades regulars, com a mínim una per setmana, pels pobles i barris a partir de la convocatòria de la consulta popular d’Arenys de Munt. Abans n’havia fet també però amb un altre ritme i sense cap sistemàtica. Des d’aleshores, i això són vuit anys, no havia passat mai un temps tan llarg allunyat del contacte amb els lectors. Perquè aquesta és la clau de tot: les xerrades per a mi són una oportunitat única d’escoltar els lectors i prendre el pols al país. Potser per això, perquè havia passat tant temps, vaig estar una mica descol·locat a l’inici de la xerrada, una mica preocupat també per l’impacte que podia tenir sobre el meu cos. Al final tot va anar bé, el debat va ser molt interessant i els comentaris de la gent, com sempre, em van orientar molt. Tornem-hi, doncs…

Una xerrada molt especial, a Amer

Anna Puigdemont, com és fàcil deduir, és la germana del president Puigdemont. Un dia de l’estiu em va telefonar per demanar-me si podia anar a Amer a fer una xerrada i com supose que és fàcil d’entendre no li podia dir que no. El problema, greu, de dates els vàrem haver de solucionar-la posant-se en ple agost, el dia trenta. No sabíem si seria una bona data però vàrem acabar trobant-nos l’església d’Amer plena de gom a gom,

La raó de fer-ho a l’església, que em va xocar molt, va ser que amenaçava pluja. El rector de la parròquia, a qui per desgràcia no vaig poder conèixer per un problema de salut que li va impedir ser present, va ser especialment amable com per cedir el lloc de culte, cosa que vaig agrair com calia, també en públic.

El lloc era impressionant però la primera fila era especialment impressionant. A l’esquerra hi havia el germà de Jordi Sànchez i a la dreta els pares i alguns dels molts germans de la família Puigdemont. Difícil parlar de repressió davant ells que la pateixen tant directament i d’una forma tan vívida.

Després de l’acte vaig tenir la sort de poder sopar en companyia, entre altres, dels pares del president Puigdemont. Va ser una vetlada inoblidable, escoltant sobretot les històries famíliars que explicava la mare del president, una persona sobre la qual crec que s’hauria d’escriure un llibre. El seu pare va desaparèixer en la guerra i tot indica que va morir en un camp de concentració nazi, on va ser vista per darrera vegada. I el seu fill és un president de Catalunya exiliat. Impressiona. Però encara impressiona més la força amb la qual porta aquesta càrrega i l’alegria que transmet quan parla de les coses quotidianes, del dia a dia.  Em vaig sentir, crec que ens vàrem sentir tots, molt honorats d’escoltar-la. Sens dubte que va ser una xerrada, i una vetllada, molt especials.

Els flamencs i la Isabel

Dues referències dels darrers dies. Per una banda la Isabel Clara Simó ha escrit un article extraordinàriament amable amb el meu llibre. És una gran amiga i per això li ho agraïsc de manera molt especial. L’article el trobareu ací: Partal.

Per una altra banda els amics del diari digital flamenc Doorbraak han publicat un llarg article sobre el meu reportatge sobre els fets del 17-A, a partir de la versió en anglès del mateix ‘One hundred hours chasing Younes‘.

Presentació a Bétera i sopar groc

Ahir vàrem fer la presentació del ‘Nou homenatge a Catalunya’ a l’Ateneu de Bétera i després vàrem fer un sopar groc en record i homenatge als presos i els exiliats. Va ser un vespre molt impressionant per la gran presència d’amics i veïns a dins l’Ateneu, compartint les activitats. Però també per la presència a fora de l’Ateneu de dos grupúscles ultres amb banderes espanyoles, un recordatori de com s’estan posant les coses de nou.

He presentat tots els meus llibres a Bétera i pràcticament cada any he fet una xerrada amb una excusa o una altra. Amb absoluta normalitat. He fet fins i tot el pregó de la festa major. Sempre, com faig a tot arreu on vaig, deixant clar qui sóc i qui pense. Cosa que precisament en Bétera no crec que siga necessari perquè enlloc més ho saben millor que ací.

En aquesta ocasió, però, els grups municipals del PP i Ciutadans van decidir organitzar una mena de protesta a la qual es van sumar altres grups de l’extrema dreta de València que van escalfar l’ambient amb tot d’amenaces les hores prèvies a l’acte.

No els varen servir de res, per suposat. Primer, a l’hora que va començar la meua xerrada s’hi van presentar set persones amb vuit banderes espanyoles. Tot gent del poble. Tots coneguts. Molts d’ells amb un historial al seu darrere que més valdria que no parlaren precisament de patriotisme, ni espanyol tan sols. Un dels meus millors amics en passar pel seu costat els va dir ‘no teniu cap vergonya’ i aquella expressió era certa fins a l’infinit. Més tard des de València van arribar cinc o sis personatges més, també embolicats amb banderes espanyoles i amb ganes evidents de pegar-se amb qualsevol, amb qui fora.

A la porta de l’Ateneu els meus bon amics anarquistes havien disposat una mena de barrera de protecció que sense ser necessària mai en la vida els podré agrair prou. Em va emocionar veure’ls. Molt. I els municipals varen fer la resta, identificant-los un a un i amenaçant-los amb anar a per ells a la mínima que intentaren fer res.

No ho van fer. Era també un propòsit suïcida. Ells a la plaça del Mercat eren una anècdota i l’Ateneu estava ple fins al capdamunt de gent que escoltava i participava en el sopar. No sabria fer el càlcul exacte però erem ben bé una dotzena o més de persones per cadascú d’ells. S’hi van estar una estona, supose que decebuts pel fracàs de la convocatòria que havien exagerat tant a través de les xarxes socials i al final van anar a passejar les seues banderes i crits per la fira, plena de gent, que em diuen que se’ls va mirar amb cara de no entendre què feien allí si no hi havia futbol…

Evidentment el discurs de Felipe VI el tres d’octubre ha trencat tot el que existia abans. L’extrema dreta campa al seu aire i se sent legitimida per fer el que vol, cosa que és gravíssima i que estic segur que acabarà comportant la caiguda, aquesta volta espere que definitiva, dels Borbons. Aquesta era la diferència, per a mi i per als meus, entre aquest any i els altres. Però dit això quan tot va acabar no vaig poder deixar de pensar en tot el molt que hem guanyat aquests anys.

Una de les persones del poble que va anar a la concentració ultra era una que a finals dels anys setanta va participar ja en totes les baralles polítiques del poble, aleshores liderant el blaverisme. Ahir va aparèixer, amb un cos decrèpit, embolicat en una gran bandera espanyola. I jo me’n vaig alegrar molt. Durant la transició el blaverisme va aconseguir enganyar molta gent creant una falsa dicotomia valencià/català que ara ja s’ha acabat. Ara són Espanya i ni la València més blavera és prou espanyola per a ells. I això és un gran símptoma de com hem avançat i de com les coses s’han clarificat.

Més enllà d’això, però, el que m’impressionà és tot el que vaig veure i viure a dins. L’Ateneu de Bétera és una realitat magnífica, d’un valor excepcional pel poble. La casa, el gran patí interior, la capacitat de fer sempre activitats cada setmana en llibertat és una conquesta que no estic segur que ni tan sols els socis i sòcies siguen capaços de percebre com de gran n’és.

En un poble, a més, que ha votat Compromís i que té una alcaldesa jove, valencianista, allà on sempre o gairebé sempre havien hagut ignorants. No va acudir a la presentació i ho vaig denunciar en públic, perquè el seu lloc era defensant la llibertat d’expressió. Crec que en això es va equivocar. Però no tinc cap dubte que va estar tota la vesprada pendent del que podien fer els ultres, que va donar ordres molt precises a la policia municipal per controlar-los i que es va preocupar perquè les coses eixiren bé. I això, des de la crítica a la qual no sé renunciar, també ho sé apreciar i agraïr com cal. Sobretot perquè també demostra fins a quin punt Bétera, la meua Bétera, és avui un poble molt millor.

Amb el Capdevila, a Vilanova

Hi ha actes que m’obliguen d’una manera especial. El d’ahir a Vilanova i la Geltrú, per exemple. L’organitzava el Xavier Capdevila, amic al qual considere germà. I l’organitzava a la Unió, davant i amb tota la seua colla. Així que va acabar esdevenint un acte molt especial. Amb un sopar interessantíssim després, desimbolt i amical com poques vegades.

 

Una parada al port d’Àger

Els viatges per acudir a les presentacions deparen a voltes sorpreses interessants. Ahir tocava Tremp i a Lleida em repleguen el Ramon i l’Aleix per fer el llarg camí en cotxe fins el Pallars Jussà. Anem xerrant, com sempre, sobre les coses de la política. Hi havia el rumor que se sabria ahir mateix qui anava a ser el 131è president, cosa que efectivament va passar tot just començar la xerrada.

Enmig del camí, però, hi havia el Port d’Àger, amb un mirador sensacional i s’han volgut aturar un moment.  Hem estat uns minuts en complet silenci mirant la vall i els contraforts muntanyosos. I me n’he adonat de sobte que aquell silenci no l’escoltava feia molt temps, tant acostumat a viure en ciutat. Ha estat un regal magnífic per un dia, políticament, a recordar.

La xerrada de Valls en vídeo, i la xerrada prohibida al Departament d’Interior

Xerrada divendres, a Valls, en un auditori ple de gent. La de Valls deu ser de la gent més ferma que conec. Per a ells els problemes no existeixen mai sinó la decisió de tirar tossudament endavant. Sempre són especials les xerrades en aquesta ciutat.

Ací hi ha el vídeo sencer de la xerrada.

I ací trobareu els vídeos de la xerrada, prohibida pel Departament d’Interior, que vaig fer ahir al migdia a peu de carrer. I l’editorial on ho explique tot plegat.

Amb una cervesa, a Olot

Presentació a Olot. Amb una cervesa a la mà. Presentació estranya, doncs. Participe en l’edició que crec que fa sis del De Canyes. Es tracta d’una trobada, xerrada, que té la particularitat que es fa en un còmode i ample local comercial, bar, i que incorpora una canya per cada participant. La meua inclosa.

Després sope amb els organitzadors, que em semblen gent molt interessant. Fan negocis informàtics des d’Olot amb una gran empresa japonesa, demostrant que es pot competir en l’arena mundial sense haver de deixar de ser qui eres. Tenen les idees molt clares en tots els terrenys…

 

Dues presentacions en una

Cap de setmana a la Fira del Llibre de València. Dissabte matí a les onze estava prevista la presentació del meu llibre. Arribem i ens sorprenem de veure que en la sala del costat està prevista a la mateixa hora la presentació del biografia que David Fernàndez i Anna Gabriel han fet d’August Gil Matamala.

Ens trobem a la porta amb el David i la proposta neix de forma natural: i si fem una sola presentació tots junts? Dit i fet. Dues presentacions en una. Com que l’Albert havia preparat la meua presentació ell obre l’acte parlant del meu llibre, jo parle un poc del llibre del David i sobretot de la personalitat, admirada, del protagonista del llibre i obrim un debat llarg amb la gent que hi ha a la sala –que ausades que s’ha omplert sumant les dues convocatòries.

En acabar David diu que sempre fem el mateix: sumar. Tu i jo sí, li dic.

Sant Joan Despí i Dosrius

Dues xerrades la setmana passada, a Sant Joan Despí i Dosrius. Dosrius va ser un dels pobles on els uniformats van colpejar més així que va acabar sent una presentació molt especial. El record de com la policia va violentar la vida d’aquest poble generalment tranquil pesava molt en la sala. Sempre dic que el primer d’octubre va representar un tall emocional amb Espanya que marcarà definitivament el futur i és en llocs com aquests que això pren una dimensió visible.

A Sant Joan Despí per una altra banda vaig tindre una d’aquelles alegries que sempre fan molt de goig. Un home gran va comprar, i em va fer dedicar, nou llibres. Per a tota la seua família, germans i germanes, que són vius i segueixen compartint la voluntat de ser lliures. És davant gent com aquesta que te n’adones de la força del país. Em va explicar els anys i panys que tots junts treballen per fer possible la república. Impressionant.