Cerveses de premi

De tant en tant algun diari porta una notícia d’aquelles que et sorprèn i et fa dibuixar un somriure als llavis. L’esport, ho sabem tots, accepta una definició de límits tan difusos que pot anar des de l’excel·lència atlètica a l’excel·lència social.

I aquest n’és el cas. No havia sentit mai parlar del Royal Shrovetide Football però ara, després de llegir la notícia en un diari anglès, acabe de passar una bona estona mirant vídeos pel YouTube d’aquest peculiar esport. Més que peculiar.

Això és una espècie de futbol amb tocs de rugbi que es juga des del segle XII en la ciutat anglesa d’Ashbourne, una ciutat dividida en dos pel riu Henmore. El cas és que un dia a l’any els de la banda nord del riu es troben amb els de la banda sud i disputen el partit. Però no una selecció dels de la banda nord o la banda sud sinó tots. Vaja, no sé si tots però centenars de persones, pel que es veu en les imatges.

De fet com són tants jugant les porteries estan situades, literalment, a quilòmetres de distància. Són dos molins de vent que, si jo no ho entès malament, només en ser tocats pel baló la cosa ja es considera gol.

En un joc dissenyat així ja es poden imaginar que es marquen molt pocs gols. Un de sol, de fet, és el que sol marcar-se en cada partit. Moure la pilota en una sola direcció durant quilòmetres no només no deu ser senzill sinó que sembla esgotador.

Entre els centenars de jugadors, però, qui marca té dos privilegis que m’han cridat l’atenció i molt. El primer és que pot quedar-se el baló a sa casa durant tot l’any. Diguem que el custodia fins l’any següent, un privilegi d’aquells morals. El segon privilegi, pel que conten, és el que interessa més als jugadors. Es tracta de que aquell qui fa gol té dret a beure tanta cervesa com vulga, gratis, en tots els pubs de la ciutat durant un any. Que, tenint en compte com beuen en aquestes contrades, realment això sí que deu ser tot un detall…

 

(El meu article de dissabte a L’Esportiu)

Brèxit (amb permís del futbol)

(El meu article d’ahir a El9 Esportiu)

Ja saben que a Europa tothom parla del Brexit. És a dir, de la possibilitat que el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord aprove en referèndum abandonar la Unió Europea. La notícia seria sens dubte un colp dur per a la integració continental i tindria repercussions globals de tota mena.

El govern Cameron està disposat a portar la qüestió a les urnes, encara que rep pressions de tot arreu per tal que no ho faça. La data més probable del referèndum seria el juny d’aquest mateix any. Però…

Però en juny d’aquest any estarem en plena disputa de l’Eurocopa de futbol a França, amb la presència de tres equips del Regne Unit, les seleccions de Gal·les, Irlanda del Nord i Anglaterra. I, atenció a la dada, amb l’absència d’Escòcia.

Els polítics britànics han començat per això un intens debat sobre la conveniència de no fer el referèndum al juny sinó passar-lo al setembre, en raó al futbol. Explicacions? Evidentment que ningú no pot calcular en quin punt les seleccions britàniques seran el dia de la votació. Imaginem per exemple que Anglaterra cau eliminada la nit abans per una injusta decisió de l’àrbitre. Quina repercussió tindria el previsible cabreig dels afeccionats contra Europa?

El cas escocès és encara més perillós. Escòcia és l’única selecció britànica que no participarà en l’Eurocopa però Escòcia també és el país que ha avisat que si en els altres tres ix que no a Europa i Escòcia vota sí aleshores es proclamarà la independència per tal de continuar dins la Unió. El tradicional odi esportiu dels escocesos a Anglaterra, fins i tot dels escocesos unionistes!, pot provocar un incendi per un gol o per una falta. I, de nou, qui pot preveure què passarà?

L’Eurocopa de França durarà un mes, entre el 10 de juny i el 10 de juliol, i ja hi ha veus a Londres que diuen que prohibit fer cap referèndum en aquestes dates. Que millor no jugar amb foc.

 

El meu darrer article al ‘Lluita’

Lluita, la publicació del PSAN, ha publicat el seu darrer número, el que fa 300. S’hi fa una mena de repàs del que ha estat la trajectòria de l’independentisme i a mi em van demanar un article sobre els primers vuitanta, sobre l’època dels mocadors negres. És també el meu darrer article al Lluita, doncs.

 

Els mocadors negres

El final del franquisme va crear un miratge. La mort física del dictador i l’efervescència democràtica que es va escampar pel carrer, només perquè ningú no la podia aturar, van fer creure a tothom que el pas d’un règim nascut d’una guerra a un règim democràtic era possible. Fins i tot senzill. Al 1939 aquest règim, les seues estructures de poder, s’havien imposat per la força més violenta i porgant per complet i sense fissures la societat. Ningú no es va escapar de la repressió i el nou estat es va bastir des de la repressió. Durant quaranta anys va anar acumulant forces i entenent que al final era més important l’exercici del poder que no aquella obsessió litúrgica pel passat. Quan al capdavant de l’estat franquistes es van posar els qui ja no eren franquistes de caricatura va començar una desfeta de les expectatives democràtiques del poble dels Països Catalans i de l’estat espanyol que dura encara fins avui.

Segurament l’oposició democràtica era massa feble. Encara ho és avui. Segurament el cansament era massa gran. Potser els darrers assassinats del franquisme van horroritzar massa la gent. Siga com siga la famosa ruptura democràtica que tant es teoritzava mai no va arribar —i de fet només ara, i de moment al Principat, sembla pròxima.

El pacte, vist en perspectiva, era tan avantatjós pel règim que costa entendre que tanta gent l’acceptarà. Però és el que va passar. A favor seu cal dir que tenien gent que sabia molt de política. El famós cas del retorn de Tarradellas. Hem repetit amb admiració una vegada i una altra que va ser l’únic cas en que la legitimitat republicana va ser respectada per damunt i contra la legitimitat franquista. Però va ser això de veritat? O més aviat algun franquista brillant va saber fer servir la legitimitat republicana més poc perillosa precisament a favor de sostenir l’estat que l’havia aniquilat amb els canons i l’aviació?

Al tombant dels anys vuitanta, malgrat que algunes evidències eren molt clares, es va poder imposar un relat. Que no calia la ruptura, que la transició era moderna i fantàstica, un exemple per al món i que era millor entendre’s amb el franquisme que condemnar-lo i purificar el seu estat abans de fer-lo servir de nou.

Aquella decisió va ser la pitjor de les decisions possibles i d’allà ve tot el que tenim avui. Quan al tombant del nou segle José Maria Aznar rescata el franquisme sociològic i el converteix en eix de la seua política si ho pot fer és perquè la maquinària monstruosa de poder que respon a aquests coordenades està intacta. Tot això que veiem i patim avui és el que no vam desmuntar aleshores. Quan ara, al 2015, tanta gent s’estranya de com és possible que l’estat espanyol funcione en la manera que funciona la resposta cal anar-la a cercar a finals dels setanta. Quan es podria haver arreglat el que no es va voler arreglar mai. Quan es podien haver despatxat els funcionaris gangrenats de dictadura, quan es podien haver ensorrat les institucions com a condició indispensable per a canviar de model, quan s’haurien d’haver imposat càstigs i controls a totes les potes del règim. I no parle només de política. Si avui l’estat espanyol viu immers en un delirant capitalisme d’amiguets que gasta tot el que no té perquè sempre acudirem nosaltres a rescatar-los és perquè no es va posar mai allà on calia i no es va acusar i jutjar a qui calia. Si avui els fills dels diplomàtics espanyols de l’època continuen fent de diplomàtics i impedeixen fins i tot el dret de vot de la gent és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Si les carreteres del nostre país estan encara tan plenes de cadavers que l’ONU ens ha de comparar amb el sudest asiàtic és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Si hi ha polítics que poden viure sense por a ser extraditats pels seus crims, jutges que es poden inventar causes o empresaris que poden tombar governs és perquè no es va acusar i jutjar a qui calia. Quan calia.

El PSAN, i altres forces de l’esquerra independentista, van figurar en aquell moment entre els pocs que ràpidament es van desil·lusionar. Aquella portada mítica de Lluita amb la frase ‘no ens integraran en la reforma’ va obrir pas a un període molt complicat per a tots els qui en formaven part però vital per a entendre on som avui. La impugnació que els militants independentistes, precisament per ser independentistes, van fer de la transició acabaria per despullar-la i per portar-la dècades després a aquest estat de destrucció que viu ara. Va ser enormement lent tot plegat. Molta gent s’hi va deixar uns anys preciosos que ja no recuperarà mai. I el preu de tot plegat encara està per veure. Però entre el final dels anys setanta i els jocs olímpics de Barcelona -92 l’independentisme efectivament va saber analitzar el que estava passant i va plantar cara. En solitari, gairebé. Reivindicar això és imprescindible.

La no integració de l’independentisme a la reforma de l’estat franquista a la llarga ha rebentat aquest estat. Avui quan el Principat està protagonitzant una revolució democràtica emocionant les formes, les maneres i els fets no són els que aquell independentisme va bastir o la raó per la qual lluitava però són en bona part la seua herència també. La crítica radical que mostra l’estat espanyol com un estat impossible d’acceptar per les seues gravíssimes mancances democràtiques avui s’ha escampat prodigiosament. Al Principat de Catalunya fins i tot a les urnes el rebuig a l’estat nascut de la constitució del 1979 ja és majoritari i imparable. I ara sí que la crítica està afilada i pot donar fruit.

En el trànsit fins aquí, però, ningú no pot ignorar sense faltar a la justícia històrica que l’independentisme revolucionari, especialment el Moviment de Defensa de la Terra i Terra Lliure, van jugar un paper clau a l’hora de posar en qüestió el règim, el seu comportament i les conseqüències de la seua pervivència sobre el dia a dia dels ciutadans.

Per a qualsevol revolucionari ser un nacionalista és una gran sort. Ho vam aprendre en la segona part del segle XX. La nació entra per la pell amb una gran facilitat i eleva el nivell de la crítica al sistema. La nació fa transparents els mecanismes de repressió i control molt més fàcil que cap altra eina política. I això és el que va passar. Va ser l’independentisme el que es va obrir camí entre la gent i va servir per a impugnar l’estat reformat. És evident, però, que també des del nacionalisme és més senzill competir i això també va passar. La generació dels mocadors negres, aquella gent jove que va reviure tots els anhels del país i que va demostrar que qualsevol cosa era possible, va ser superada per nous projectes més atractius i més difuminats. Segurament era inevitable que no fos així. Per a guanyar, per a guanyar de veritat, cal una base molt amplia que normalment no existeix quan la tasca primera i primordial a fer només és la de resistir.

Alerta, però, amb les lectures interessades. Quan el PSAN desafiava el poder dient que no s’integraria en la reforma parlava de la seua organització política, del seu devenir. I el resultat final, encara que coste d’entendre-ho, ha fet una giragonsa magnífica: perquè ara és el país sencer el que ha decidit no integrar-se en la reforma. Ha costat dècades i potser són altres els protagonistes que remataran el treball. Potser la història hauria de ser més justa amb alguna gent. Però del resultat no veig cap raó per a no estar-ne orgullosos.

Un article per a dir adéu al 2014

Aquest és l’article que vaig publicar despús-ahir a a El Punt Avui

‘Les circumstàncies del calendari fan que aquest siga el darrer article que escriuré el 2014 a El Punt Avui. El 2015 serà un any apassionant i el 2016 apunta a la proclamació definitiva de la independència, un any, per tant, únic. Però serà molt difícil que oblidem mai aquest any fantàstic, vibrant, poderós, que ha estat el 2014.

Hi vam entrar amb la promesa, tot just feta, d’un referèndum. N’eixim amb un èxit monumental. Per primera vegada en tres-cents anys, l’estat espanyol no ha pogut imposar les seues lleis, la seua constitució, els seus tribunals al Principat. I el món ha vist que Espanya ja no garanteix l’estabilitat de Barcelona i que en canvi Catalunya és capaç de crear un estat del no-res, durant vint-i-quatre hores i fer-lo funcionar de meravella.

És cert que ara estem aturats en l’últim revolt. Que no sabem com encarar la recta definitiva i això ens posa nerviosos, sobretot als qui estem esperant que els conductors del cotxe es posen d’acord. És veritat que la campanya per intentar impedir com siga que seguim el camí iniciat el 2012 és forta.

Però això que hem fet el 2014 no es pot menystenir. Ni canviarà d’un dia per l’altre. Raimon en aquella estremidora cançó sobre el seu concert a Madrid diu “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures / i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. La llibertat la vam sentir i, més encara, la vam posseir el 9 de novembre. Per unes quantes hores, efectivament, vam ser lliures i dignes, vam ser fraternals i rebels, vam ser còmplices i conspirats. I això és el que ningú no ens podrà prendre mai més.

L’any del 9-N és la clau que obri tots els panys. Celebrem-lo com cal, ara que s’acaba.

Kosova contra Samaranch

El Comitè Olímpic Internacional ha anunciat el “reconeixement provisional” de Kosova, fet que li permetrà participar ja en els pròxims Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Sèrbia continua sense reconèixer la independència de Kosova, Espanya tampoc. Però, avui dia, la declaració unilateral d’independència kosovar del 2008 ja ha estat reconeguda per 108 estats d’arreu del món que mantenen relacions diplomàtiques plenes amb el país balcànic. Kosova és, però, un estat encara no membre de l’ONU, i això fa que aquesta decisió del COI siga especialment rellevant.

Quan el feixista Samaranch manava en el Comitè Olímpic Internacional va fer canviar les regles d’admissió amb la finalitat d’evitar l’entrada de Catalunya. En va afegir una, inexistent fins aleshores, que exigia ser un estat membre de l’ONU per entrar al Comitè Olímpic Internacional. La barbaritat era monumental i anava contra la història del moviment olímpic, que accepta en el seu si el que anomena “països esportius”, com seria el cas de Puerto Rico, que ni tan sols ha declarat la independència.

El realisme, però, s’ha acabat imposant i, tot i les protestes de Sèrbia, la norma ha quedat trencada. Kosova ha entrat al Comitè Olímpic Internacional i Samaranch ha perdut la batalla. Era inevitable. En els Jocs de Londres van participar 205 delegacions, i a l’ONU només hi ha 193 estats reconeguts. La maniobra de Samaranch ja s’havia estrellat contra la realitat, i només era qüestió de temps que una decisió del Comitè Olímpic Internacional, com aquesta sobre Kosova la fes inútil del tot.

Només em sap greu que Samaranch estiga mort perquè no pot veure el seu fracàs. Bé, i també perquè potser amb una mica de sort la jutgessa argentina que persegueix el franquisme hauria ordenat la seua detenció.

(El meu article d’ahir diumenge a L’Esportiu)

Eixiu i gaudiu

En la mitologia del barcelonisme hi ha pocs dies com aquella final de Wembley, contra el Sampdoria. No crec que ningú dels qui la vam viure oblidem mai aquell dia i les circumstàncies que el van envoltar. Una de les quals la vam saber dies després: Johan Cruyff va reunir els jugadors minuts abans d’eixir al camp i els va dir, amb un somriure, que aquell era el partit de la seua vida. I els va ordenar, simplement: “Eixiu al camp i gaudiu.”

Poques vegades he sentit més admiració per un entrenador. Perquè en aquella frase simple es resumien tots els sentiments imaginables. Sentiu-vos poderosos, perquè ho sou. No tingueu ni tan sols por de guanyar, perquè guanyareu. Feu front a la vida amb alegria perquè és un privilegi estar ací, en aquest precís moment, representant aquests colors. I somieu que s’ha acabat per sempre més el fatalisme i la malastrugança.

Tots els qui eren aleshores jugadors, han explicat en un moment o en un altre l’impacte fortíssim que els va causar aquella actuació de Cruyff, líder com mai en un vestidor que tenia tota la història continguda entre quatre parets. El lloc perfecte, el moment perfecte.

Dijous, 11 de setembre, tots nosaltres jugarem el partit perfecte, al lloc perfecte i el dia perfecte. La independència és tan a prop que la podem ensumar com els jugadors del Barça aquell dia ensumaven la gespa perfecta, mítica, de Wembley. I, com va dir el seu entrenador, és el moment d’eixir al camp i gaudir.

De gaudir d’una Barcelona pletòrica. De gaudir de la nostra gent. De gaudir del moment. De gaudir del fet d’haver arribat fins ací, com una mostra de respecte i agraïment a tots els qui no han arribat. De gaudir de la sensació de poder que esclata a les avingudes. De gaudir de la felicitat de saber que guanyarem i que ara és la nostra hora. De gaudir de la nació. De gaudir del poble.

(El meu article a L’Esportiu, d’ahir diumenge)

Avui parle de Xàtiva

El nou rei d’Espanya ha decidit coronar-se el mateix dia que el seu avantpassat va cremar Xàtiva. Aquell borbó malnascut no en va tenir prou encara i va decidir canviar-li el nom. Els seus habitants van ser deportats en massa a la Manxa i la ciutat va prendre durant un segle l’histriònic nom de Colonia Nueva de San Felipe. Per això avui a Xàtiva penjaran crespons negres dels balcons i les finestres, enutjats per la insensibilitat absoluta del nou Borbó que no ha tingut cap remordiment ni vergonya a l’hora de coronar-se vestit de militar i el mateix dia en què el seu avantpassat va ordenar la crema. Parle, doncs, avui de Xàtiva. Amb goig. De la Xàtiva de mon pare i els meus avantpassats. De la Xàtiva que veia des del balcó de ca ma güela al carrer Montcada, carrer de trànsit estret, vell símbol de la ciutat lliure. Del so de la font de la plaça de la Trinitat. Dels arbres de l’Albereda. De la calor espessa i blanca que ens obligava els xiquets a la migjornada.

I parle amb orgull de la Xàtiva que no ha oblidat mai el seu origen ni el seu valor com a símbol de la nació. La de les banderes roges amb les quatre barres al mig. La de Vicent Peris i l’Encobert, la que canta l’Estellés, la dels morts sota el bombardeig feixista italià a l’estació, la de Raimon i sa mare, en aquell carrer blanc, la dels Ventura pare i fill, la dels maulets i la pedra que els recorda amb solemnitat a la plaça de Sant Francesc, la de l’Almodí on penja Felip V cap per avall i on penjarà cap per avall pels segles dels segles. Mentre Xàtiva existisca.

Avui un Felipe en substituirà un altre. I Xàtiva ho veurà, ferma al peu del castell. Posada en el mapa d’on la van voler esborrar.

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui

Derrota

No sé imaginar-me una manera més cruel de perdre que la del València l’altra nit contra el Sevilla. Semifinal europea. A casa. Véns d’un primer partit en què els donen per bo un gol en fora de joc. Perds dos a zero. Tant hi fa. El passat és passat i ara cal mirar endavant. Necessites fer dos gols aviat i, a partir d’aleshores, jugar amb el cap. Ho fas. Marques els dos gols ben aviat i esperes a fer el tercer quan ja sembla definitiu. El primer, amb sort; el segon, magnífic, bellíssim. El tercer, èpic, com toca i cal. I aleshores el partit s’allarga quatre minuts, l’àrbitre allarga el partit quatre minuts. No tres, ni dos ni un. Quatre justos. I en el darrer segon del quart minut afegit marquen ells. Un gol de cap. Tant a punt del xiulet final que ja no pots ni treure el baló de nou des del mig del camp. Encara que no calia. Ara n’hauries de fer dos, de gols. I et quedes sense final. Fora. Per un segon. Literalment.

El futbol és això i és així, per descomptat. Quan et passa una situació com aquesta a favor t’entra una gran eufòria que tots recordem durant anys, però quan et passa en contra et vols morir. És massa dur tot plegat. Massa corprenedor. Després de tant esforç? Les mans van a la boca i s’hi queden durant uns segons que semblen simplement eterns. Com pot ser? Però com pot ser?

I aleshores comencen les especulacions. Si no hi hagués hagut aquest canvi, o aquell altre. Si no s’haguera fet enrere l’equip en l’últim minut. Dissecciones la jugada del darrer gol. Un pas més endavant d’aquest, un marcatge més contundent contra aquell. Una falta, si calia. Una falta! Tot, excepte deixar que aquell gol entrara per l’escaire provocant un silenci sepulcral i aquestes cares de no saber ni que dir.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

Crimea, Puixkin, Dostoievski

La història de Rússia és un combat permanent entre Dostoievski i Puixkin, dos monstres de la literatura que retraten millor que ningú les dues ànimes de la gran potència oriental. Dostoievski va enfonsar-se en les profunditats asiàtiques del seu país. Puixkin és el seu contrari. El gran poeta de Sant Petersburg és la finestra oberta de l’efímera Rússia europea, excel·lent però inusual, fins a un punt irreconeixible. Aquelles dones tan poc russes!; ell mateix, negre i afrancesat…

A tot arreu la gran literatura despulla l’ànima de les nacions però a Rússia encara més. I aquests dies són una apoteosi de Dostoievski i es fa molt difícil treure’s del cap Rodion Raskolnikov, el megalòman protagonista de Crim i càstig. Raskolnikov, com Putin, es veu a si mateix com un superhome, creu ell que forçat per la seua condició única a incomplir les lleis convencionals.

Igual que Raskolnikov, Putin creu que està per damunt de la moralitat ordinària. Convençut que, ja que pot fer coses inusuals com ara envair Crimea, simplement té el dret de fer-les, enardit follament pel record de Napoleó, gran mirall del personatge dostoievskà. I, com Raskolnikov, també Putin afirma que la fi justifica els mitjans.

Dissortadament, però, ací s’acaben les comparacions. Perquè a Crim i càstig el sentiment de culpa acaba portant el protagonista a confessar els seus crims, raó per la qual és enviat a la presó a Sibèria. I Dostoievski, mestre insuperable a l’hora de retratar aquesta Rússia que ell temia tant, aprofita la circumstància per, al final de la narració, deixar oberta una porta última, la de la regeneració per l’amor. Putin, tanmateix, ni confessarà ni es regenerarà. Perquè la realitat, ai las, és molt pitjor que la literatura.

(El meu article d’ahir a El Punt – Avui

Un poeta de Catar

Mohammad al-Ajami és poeta. A Qatar. Va ser detingut el novembre de 2011 i condemant en un judici secret a cadena perpètua. L’acció del qual se l’acusa és escriure un poema, cosa que fan habitualment els poetes, solidari amb la revolta tunisiana. L’emir de Qatar creu que aquest poema és de fet un intent d’enderrocar-lo a ell. Els poemes, els catalans bé que ho sabem això, són perillosos.

Aquesta setmana al-Ajami ha estat jutjat de nou, desprès d’una intensa campanya internacional en el seu suport, i el tribunal ha rebaixat la condemna a ‘només’ quinze anys. Catorze lligues. Insistisc: per un poema. Poema on no fèia cap referència de cap classe ni a l’emir ni al país. Ni tan sols al Barça. En el poema, titulat ‘Gessamí’ al-Ajami escrivia que ‘tots som Tunísia / davant els repressors’. Cosa, de nou, que em sembla evident.

Ignore si el FC Barcelona ha fet saber al seu patrocinador alguna opinió sobre aquest afer. Ignore si la junta directiva està d’acord amb la persecució de poetes o si els socis creuen que aquesta és una opció legítima. Parle doncs només per mi, com a afeccionat de l’equip. I jo crec que aquest afer és la demostració palpable que vendre la samarreta a un règim dictatorial és una equivocació greu. Per més que ens la disfressen de fundació cultural o d’aerolínia.

Qui ha comprat la samarreta blaugrana és Qatar. Aquest Qatar on un poeta por ser condemant a quinze anys per dos versos. Vist des de la perspectiva d’un club que es va recolzar en les seues hores més fosques en la veu de poetes, escriptors i cantants la paradoxa és una trista demostració de com el món ha decidit obrir els braços al diner criminal, deixant enrera qualsevol rastre de la decència inte?lectual que en algún temps ens havia definit. Simplement una vergonya. Una enorme vergonya.

(El meu article d’aquesta setmana a El 9 Esportiu)