Ran de platja

Aquest serà un estiu molt complicat per a mi. Per moltes raons però especialment de feina, Així que, preventivament, l’Assumpció i jo hem decidit agafar-nos les úniques quatre nits que sembla que tindrem lliures aquest any i instal·lar-nos, ran de platja en un poblet de la Costa Brava.

Jo no sóc molt de mar. Vaig nàixer al secà i la mar sempre m’ha semblat que es mou massa. Però reconec que he apreciat molt la seua presència aquests dies. No he arribat a fer aquella cosa impensable de posar-me dins però m’he mullat els turmells, he passat una bona estona assegut a la platja i he gaudit del paisatge, molt, des del balcó.

Ai, si la vida pogués ser així sempre…

Jordi Vendrell a la casa del senyor Pla

Visite la casa del senyor Josep Pla a Palafrugell. Hi havia estat en diverses ocasions abans, fins i tot en una presentació d’un llibre de l’escriptor que tant admire, que em va posar en el centre d’una polèmica política insospitada per a mi.

Aquesta vegada vinc de turista, sense més, Només a apreciar els records. A l’entrada, però, l’audiovisual que fan servir per a introduir la cosa em fa un que el cor bote, La veu és al principi la del Jordi Vendrell, que l’any vinent farà vint anys que és mort.

No m’ho esperava i l’aparició m’ha trasbalsat durant uns minuts. Tant que no he acabat d’apreciar en la seua dimensió aquest audiovisual fins que ja estava acabant-se i, amb la seua contundència diguem-ne patròtica, m’ha tornat a posar a lloc.

Membre 402 de l’Institut d’Estudis Catalans

L’IEC ha fet públic avui el meu nomenament com a membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. En la tradició de la casa se m’ha adjudicat el número 402 -des de la seua fundació el 1907.

Farà potser un any, crec que no arriba, que la Secció Filològica em va demanar si en volia formar part. A mi em va sorprendre molt la proposta i recorde que vaig expressar seriosos dubtes sobre el possible valor de la meua presència. Jo sóc un periodista, no un filòleg i supose que puc dir obertament que m’espantava la responsabilitat. Però després una sèrie de converses amb gent diversa del mateix institut i amb algun col·lega meu de VilaWeb em va acabar de convéncer. L’IEC busca fa temps una obertura a la societat en la qual potser sí que puc col·laborar d’alguna manera. L’argument del rejoveniment de la Institució, que algú va fer servir també, em sembla menys plausible, vist que estic a punt d’entrar als seixanta.

Amb dubtes i indecisions, doncs, he acabat assumint la proposta. Amb un gran sentiment de ser honorat, que ara mateix m’esborrona. Perquè en qualsevol país del món entrar a formar part de l’acadèmia no es pot interpretar sinó com un honor però en el nostre, pel paper de resistència cultural i política que l’IEC ha portat a terme en els moments més difícils de la nostra història encara ho és més.

Només espere que, efectivament, puga aportar alguna cosa jo també a una trajectòria tan impressionant.

Casa, la geografia del confinament

Avui fa ja més de deu setmanes que la vida es redueix a casa. Pràcticament. Hem eixit com a molt un dia per setmana a fer la compra i només aquesta darrera setmana a fer algun passeig a boqueta nit. Però he viscut el confinament a casa amb l’Assumpció i la meua menuda, limitant la geografia al mínim imprescindible.

Supose que, com tots, això m’ha permès fer coses que tenia ajornades fa molt temps. He dedicat hores a adecentar i ordenar una miqueta la meua caòtica biblioteca. Això ha estat especialment agradable perquè m’ha permès recuperar llibres que tenia amagats darrere d’altres i que ja havia oblidat en alguns casos fins i tot que els tenia. Heidegger, Chris Patten o Bloom se m’han aparegut com qui diu del no-res proporcionant-me una gran alegria i sustent intel·lectual per a uns dies en que no he pogut dedicar-me a anar de llibreries. En vàrem comprar uns quants de llibres amb això del Sant Jordi virtual i tot just ahir va ser que vàrem anar a replegar-los a la llibreria que tenim dos cantons més amunt de casa.

He ocupat també l’habitació de la meua filla gran. Des de que se’n va anar de casa no l’havíem tocat però ara l’he reorganitzat com una mena d’estudi per a mi. Té un balcó que dóna al carrer i és molt agradable per assomar-se de tant en tant a veure aquesta ciutat estranya en que ens ha tocat viure.

Amb tot el més agradable ha estat el pati. Vivim en un pis vell de l’Eixample que té una eixida menuda. O que jo sempre havia pensat que era menuda. Tanmateix ara l’he apreciat molt, amb les plantes i aquest espai a l’aire lliure que et permet respirar mentre et fas un cafè, dines o sopes o simplement passes l’estona. Aquesta foto de la meua menuda pot servir de testimoni per al futur, quan girarem la mirada cap enrere i ens sorprendrem d’haver viscut aquest episodi tan desconcertant. Al pati, llegint un llibre però al mateix temps enganxat al mòbil –que el més complicat de tot ha estat compaginar aquesta geografia tan concreta amb el treball permanent, les vint-i-quatre hores del dia, que imposa el teletreball forçat i haver de dirigir un diari, com qui diu per whatsapp.

 

Una rosa confinada

Dia de Sant Jordi en confinament. Hem comprat per internet llibres a les nostres llibreries preferides i després isc al balcó i em trobe amb una mena de rosa gegant, feta amb un pla i un drap per l’Assumpció i la meua menuda. Ja ho sé que no compensa però fa que la cosa tinga un aire molt menys trist…

Confinat

Avui és Sant Josep. Falles. Sense falles. Fa una setmana, dijous passat, encara podíem fer plans i dubtar sobre què anava a passar però el confinament, una setmana després, és total. De fet a casa ens vam decidir a fer-lo just fa una setmana ja.

I ací estem tancats. Amb la geografia de casa com a únic horitzó, tret del balcó i el petit pati interior, que ens permeten treure el cap al món i l’aire fresc.

Jo sóc prop de fer seixanta anys i em pensava que havia viscut moltes coses grosses en la meua vida. A casa i fora. Des de la dictadura de Franco al procés d’independència, guerres, revolucions, murs caiguts, matances…

I de sobte arriba açò que no sé com qualificar. No portem ni una setmana de confinament per la Covid-19 però ja sabem que serà una cosa que ens marcarà per sempre. Com els nostres avis ens parlaven del temps de la guerra potser algun dia nosaltres parlarem del temps del confinament.

De moment, però, prou feina tenim a acostumar-nos i crear noves rutines. M’he imposat caminar vint minuts seguits pel corredor de casa, amunt i avall. I mantenir sempre neta la cuina. I vestir-me encara que sàpiga que no vaig a eixir de casa -els caps de setmana d’abans m’agradava passar hores en pijama i bata però ara no puc. Busque feines per no estar les vint-i-quatre hores pendent del diari, o pararé boig. Ara fem tots teletreball. És un esforç gran i complicat de coordinació però funciona. Amb el preu, però, d’estar tot el dia i tota la nit enganxat al whatsapp de redacció. Que no pot ser.

Haurem d’aprendre a viure confinats. Amb la meua menuda hem començat a fer una cançó, ella tocant el guitarró i jo fent sonar una d’aquestes increïbles bateries que té l’iPhone. Ma mare i mon pare, amb l’ajut increïble de la meua germana, ens envien cada nit un vídeo divertidíssim amb una recepte de cuina nova. Estar tan lluny d’ells és ara una sensació particularment estranya, extremadament desagradable. Pagaria tots els diners que tinc per poder-los abraçar. A ells i a la meua major, confinada a sa casa, ben a prop però en aquest temps del coronavirus tan lluny…

 

Un cap d’any a París

Ens escapem tres dies per a passar el cap d’any a París. Una manera com una altra d’obrir el cap i deixar-nos anar, una miqueta enllà de l’actualitat i d’aquest dia a dia tan esgotador que vivim des de que va començar el procés d’independència.

A París fan vaga els transports, amb tot el dret del món. I això ens força a caminar una barbaritat. Com que ara els mòbils fins i tot saben quants passos fas la màquina em retorna la xifra: fem 14.38 quilòmetres el dia 30, 12.83 quilòmetres el dia 31 i 9.81 quilòmetres el primer de gener. Això fa poc més de trenta set quilòmetres. La distància aproximada entre Arenys i Barcelona, que no se’ns ocorreria mai fer a peu.

Les ciutats, i sobretot les grans ciutats com París, tenen això. Evidentment si hagués hagut metro no hauríem caminat tant però caminar per París sempre és atractiu. Només hem agafat en dues ocasions la línia un del metro, pensant que era serveis mínims. Després he descobert per a la meua sorpresa que no fa vaga perquè està completament automatitzada, no té conductors ni cap intervenció humana. El descobriment m’ha fet pensar que aquest capitalisme salvatge que vivim té, doncs, una altra fita a assolir: fer impossible les vagues fent que no treballe cap humà.

Ens hem quedat en un hotel petit a tocar de la Plaça de la República. El Marais, l’ajuntament, el Pompidou i les Halles formen part des de fa dècades de la meua memòria parisenca. Com les llibreries. Per sort la FNAC de les Halles encara ven llibres i encara em puc perdre per les diverses llibreries Gibert que coexisteixen al Boulevard Saint-Michel. El problema és que amb l’edat m’estic tornant selectiu. Abans ho comprava tot i ara mire de comprar només el que puc llegir en el període raonable de temps que se m’obre al davant. Llibres de geopolítica i d’història, les darreres novetats de la sempre apassionant política francesa. el polèmic volum d’autodefensa del senyor Finkielkraut…

Bona part del viatge el passem als museus. Anem al Museu Maillol. S’hi nota un bon esforç per ofegar la seua catalanitat però aquesta supura per tots els cantons. Al fons hi ha una sala amb terra de masia i l’única llum natural de tot l’edifici que no s’entén sense entendre d’on venia. El Rodin, ben a prop, està tancat perquè és dilluns però podem admirar des de fora el jardí. De camí entre un museu i un altre passem per Matignon, la mítica seu del ministeri d’afers estrangers francés. Hi ha policies per totes bandes però l’edifici sap a poc. Encara anirem al Pompidou, com a primera feina de l’any.

Sorpresos. Sorpresos per la llarga cua que hi ha per entrar-hi a les onze del matí del primer de gener. No m’ho esperava pas això. Volíem veure-hi les exposicions de Bacon i Soulages. La primera em fascina, la segona m’impressiona però em sap a poc. Aprofitem, però, per fer un cop d’ull a tot el que aquell magatzem de cultura guarda. I per prendre un cafè mirant París ple de núvols. Notre Dame és tot just una insinuació, la Torre Eiffel ni es veu.

Per Notre Dame hem passat a la força. És la primer vegada a París des de l’incendi i costa molt no acostar-s’hi a veure com ha quedat. Impressiona. Però impressiona més encara imaginar, allà davant. fins on devia pujar el foc de l’agulla. Des del riu et fas una idea aproximada del que devia significar el foc i costa no quedar impressionat.

La nit de cap d’any, pròpiament dita, decidim anar als Camps Elisis. L’espectacle és pobre per al que diries que és París. El castell de foc que marca les dotze de la nit és del nivell del que en Bétera tirem quan la Pastoreta, cosa de segona. Però la riuada de gent i la barreja impressionen molt. Quan comencem la marxa cap a l’hotel ens va passant gent que saluda pels mòbils als parents o als amics a l’altra punta del món i en totes les llengües. Cridem a Bétera per saludar perquè a Taiwan ja dormen. Les nostres filles han entrat als anys vint sis hores abans que nosaltres i ja ens han telefonat des de l’espectacular 101 de Taipei. S’hi han estat sis hores al futur però ara ja les hem enganxat. Benvinguts als anys vint, diu VilaWeb.

Passejant per Santiago…

M’escape una estona del congrés per fer un passeig per Santiago, per Sant Jaume de Galícia. El passeig és massa curt, no tinc temps, però m’emociona descobrir aquesta placa. Al Burgo das Nacións, ara ocupat per la Universitat, Zeca Afonso va cantar per primer vegada ‘Grandola’ al 1972.

I vàrem pujar a la terrassa, per mirar si es veia l’Apolo allà a la lluna

Avui fa cinquanta anys de l’arribada a la Lluna. Jo en tenia nou, doncs. I era a Xàtiva, a ca ma güela. Però, malgrat la curta edat, recorde perfectament tot el que va passar. Mon tio Pepito ens va despertar al meu germà i a mi i tots junts ens vam disposar a veure l’arribada en la tele de casa. A través d’aquella televisió única que hi havia i escoltant el Jesús Hermida, com ens ho anava explicant tot. Hi havia una cortineta que es movia discretament, supose que amb el poc ventet que devia fer aquella matinada -Xàtiva a l’estiu pot ser un forn.

Dels detalls de l’allunatge no en guarde memòria però sé que després vàrem pujar al terrat, amb un allargavistes que hi havia a casa, a veure si els veiem. A veure si veiem a Armstrong i Aldrin passejant-se per allà dalt. O l’Apolo aparcat al Mar de la Tranquilitat. Ignore si el. gest va ser fruit de la innocència col·lectiva o si mon oncle ens va voler rematar l’emoció del moment fent-nos mirar la lluna, encara que sabia que no veuríem res de res. Però ho vàrem fer i pel que recorde no érem els únics. Pels terrats de la part vella de Xàtiva es veien tot de grups de gent intentant trobar algun rastre d’aquella magnífica epopeia que, per una vegada en la vida, tots sentíem que era de tots.

En aquell moment no m’hauria imaginat de cap manera que cinquanta anys després, avui, la lluna seguiria tan sola, o gairebé tan sola, com ho estava aquells dies. No sé si la nostra imaginació era especialment fèrtil o si el moment ho portava però aleshores pensava que jo mateix podria anar-hi, que hi establiríem ciutats i que podríem viatjar-hi amb una relativa facilitat. I que m’agradaria fer-ho, anar-hi.

Evidentment aquell xiquet de nou anys que jo era aleshores no era gens conscient que la cursa espacial era una part més de la guerra freda i que l’esforç absolutament increïble que els uns i els altres varen fer per guanyar la cursa no era sostenible de cap manera. Aquella nit tot era pura emoció i il·lusió, justificades. Per primera vegada els humans eixíem de casa i posàvem un peu fora del planeta que ens havia acollit des del primer dia. Difícil imaginar cap notícia més impactant, cap imatge més evocadora.