I vàrem pujar a la terrassa, per mirar si es veia l’Apolo allà a la lluna

Avui fa cinquanta anys de l’arribada a la Lluna. Jo en tenia nou, doncs. I era a Xàtiva, a ca ma güela. Però, malgrat la curta edat, recorde perfectament tot el que va passar. Mon tio Pepito ens va despertar al meu germà i a mi i tots junts ens vam disposar a veure l’arribada en la tele de casa. A través d’aquella televisió única que hi havia i escoltant el Jesús Hermida, com ens ho anava explicant tot. Hi havia una cortineta que es movia discretament, supose que amb el poc ventet que devia fer aquella matinada -Xàtiva a l’estiu pot ser un forn.

Dels detalls de l’allunatge no en guarde memòria però sé que després vàrem pujar al terrat, amb un allargavistes que hi havia a casa, a veure si els veiem. A veure si veiem a Armstrong i Aldrin passejant-se per allà dalt. O l’Apolo aparcat al Mar de la Tranquilitat. Ignore si el. gest va ser fruit de la innocència col·lectiva o si mon oncle ens va voler rematar l’emoció del moment fent-nos mirar la lluna, encara que sabia que no veuríem res de res. Però ho vàrem fer i pel que recorde no érem els únics. Pels terrats de la part vella de Xàtiva es veien tot de grups de gent intentant trobar algun rastre d’aquella magnífica epopeia que, per una vegada en la vida, tots sentíem que era de tots.

En aquell moment no m’hauria imaginat de cap manera que cinquanta anys després, avui, la lluna seguiria tan sola, o gairebé tan sola, com ho estava aquells dies. No sé si la nostra imaginació era especialment fèrtil o si el moment ho portava però aleshores pensava que jo mateix podria anar-hi, que hi establiríem ciutats i que podríem viatjar-hi amb una relativa facilitat. I que m’agradaria fer-ho, anar-hi.

Evidentment aquell xiquet de nou anys que jo era aleshores no era gens conscient que la cursa espacial era una part més de la guerra freda i que l’esforç absolutament increïble que els uns i els altres varen fer per guanyar la cursa no era sostenible de cap manera. Aquella nit tot era pura emoció i il·lusió, justificades. Per primera vegada els humans eixíem de casa i posàvem un peu fora del planeta que ens havia acollit des del primer dia. Difícil imaginar cap notícia més impactant, cap imatge més evocadora.

No puc deixar de mirar Berlín amb els ulls que el vaig veure fa tants anys

Viatge d’anar i tornar a Berlín per una activitat del Centre Europeu de Periodisme. Pràcticament tot el dia tancat. Al vespre he eixit una estona a estirar les cames. El meu hotel era just uns passos per darrere del lloc on el mur s’alçava, en la banda oriental, davant per davant del riu. Era un dels llocs més perillosos de la ciutat. Si algú era capaç de superar el mur encara havia de nadar per arribar a l’altra banda, que de fet era un altre estat i gairebé un altre món. La República Democràtica, per evitar-ho, deixava una gran extensió de terreny buid a la seua banda. I allà ara han aparegut tot d’edificis impensables.  Passege per una plaça que porta per nom Mercedes Benz, supose que perquè està pagada per aquesta companyia. Hi ha al seu darrere un pavelló esportiu també esponsoritzat per ella i un centre comercial gegantesc. Faig un volt sense rumb fixe fins el que era l’antiga estació de trens de la zona oriental i queda desconcertat per quants edificis hi han aparegut com a bolets, grans estructures d’acer i cristall que no respecten per a res el passat dur i difícil que es va viure ací.

Jo me n’adone que el meu Berlín ha quedat ancorat en el passat i que la referència de la divisió continua viva dins més. Ho comprove encara més quan quede amb Can Dündar a fer un cafè a Pankow. Pankow és un barri de la capital que durant uns anys va figurar oficialment com la seu del govern de l’Alemanya Oriental. Tornar-hi m’ha impressionat perquè a diferència del que passa en altres parts de la ciutat ací l’arquitectura s’ha conservat tal i com era i reconec l’estil, la forma, dels edificis. Fins i tot resten encara les peculiars entrades que permetien el control dels seus habitants per la policia política, quan ho consideraven necessari.

Per un moment, parlant amb Can, m’ha vingut al cap aquesta conversa amb Nicola Crocetti en una vella taverna d’Atenes. També ací m’ha vingut al cap la torturada història de la nostra Europa: dos periodistes parlant en el Berlín lliure que encara té l’ossamenta del vell Berlin emmurallat, l’un exiliat d’una Turquia cada dia més instransigent, l’altre amb una llaç groc a la jaqueta perquè tornen a haver presos polítics a Espanya.

Mèxic (5). Frida Kahlo

Hem intentat aprofitar bé les poques hores que tenim per a fer una mica de turisme ací a Mèxic. I la visita a la casa blava de Frida Kahlo estava al capdamunt de la llista, especialment pel gran interés que hi tenia la meua filla. La casa no defrauda gens i crec que això era difícil per les grans expectatives que desperta el personatge. Realment és un lloc molt especial però, a més, el projecte museístic és extraordinari. La combinació entre el respecte a la casa i l’explicació de l’activitat i la vida de Kahlo estava magníficament aconseguit.

L’hem passejat sense pressa. Aturant-nos a admirar el jardí i ens hem passat una bona estona a la sala on ella treballava, la Júlia absorta mirant cada detall dels estris de pintura i jo com espiant la biblioteca, mirant amb curiositat quin llibres llegia, sobretot quins d’inesperats. Realment impressiona la potència i la força d’aquesta persona encabida en un cos tan fràgil.

Hi ha un detall addicional que m’ha cridat l’atenció. És l’únic lloc on he vist la senyalització trilingüe, espanyol – anglès – nahuatl, un detall més que explica la cura amb que aquest indret és plantejat ja que Kahlo era una gran amant de la cultura popular de Mèxic i sempre va mostrar un gran interès per les cultures indígenes.

En aquesta foto la Júlia i jo apareixem reflexats en l’espill que la pintora feia servir per a poder fer els seus famosos autoretrats.

Mèxic (2). Al cafè de Fidel i el Che

El Cafè La Habana és un dels establiments més emblemàtics de Mèxic. Per moltes raons. Entre altres perquè aquell era el punt de trobada dels exiliats de la segona república però també perquè allà conspiraven el Che i Fidel i d’on va neixer l’operació del Granma. Una placa ho explica a l’entrada mateix, de manera que he trobat oportú retratar-m’hi.

En aquest cafè, efectivament, Fidel, el Che i altres com Camilo Cienfuegos conspiraven per la invasió de l’illa. Conten que els primers plànols del que anava a passar, dels combats contra la dictadura de Batista que es van iniciar a la Sierra Maestra, els van dibuixar en les taules d’aquesta casa. Hi ha un llibre, que crec recordar que es deia ‘Guerrillero del tiempo’, on Fidel recorda les hores passades en aquest cafè i el fort impacte que li va provocar el Mèxic d’aleshores.

Una de les coses que li va impressionar més va ser com Mèxic havia defensat i defensava la república espanyola i els seus exiliats. Però curiosament entre les anècdotes que m’han explicat hi ha una que fereix i demostra què poc que hem après sobre algunes coses. Diuen que els republicans dels anys quaranta acudien tots a aquest cafè però seien per separat. Uns en unes taules i uns altres en el taulell. Es veien però no es parlaven. Ve de lluny això…

Evidentment el cafè, com tots aquests cafès antics que tenen el regust d’anys, m’ha recordat el vell Ca Montes i m’ha transportat a casa per un moment. Les taules, la forma en que es comporten els cambrers, la llum, els ventiladors, la cafetera…

 

El meu compte de twitter, dues hores per un sensellar

He participat per segona vegada en una iniciativa que la Fundació Arrels fa quan hi ha eleccions. Consisteix en que persones més o menys conegudes deixem el nostre compte de twitter durant dues hores a persones sense llar per tal que aquestes puguen adreçar-se als partits polítics i als candidats, fent-los avinents de la seua situació. La iniciativa em sembla encertadíssima però, a més, permet entrar en contacte i viure durant un parell d’hores amb una d’aquestes persones, coneixent de primera mà la seua filosofia, la seua manera de viure i la situació per la qual està passant. En el meu cas ha estat amb el Gabriel Pérez Barrachina.

Trobareu més informació sobre aquesta iniciativa en aquesta pàgina de la Fundació Arrels.  També podeu seguir el hashtag #VotInvisible

Un cap de setmana a l’aeroport

La directiva de l’European Journalism Center ens reunim com a mínim tres voltes l’any. Som sis periodistes d’arreu d’Europa que, per desgràcia, tenim unes agendes impossibles cadascú. Per això hem de pactar amb molta antelació quin dia ens trobem. I és molt difícil canviar-ho.

En aquesta ocasió havíem quedat de fer la reunió dissabte 27 d’abril a Maastricht. Normalment ens reunim en diverndres, Però dilluns 29 el Centre organitzava el primer dels debats dels candidats a la presidència de la Comissió Europea a Maastricht mateix. Així que tenia sentit fer la reunió dissabte, descansar diumenge i acudir a l’acte de dilluns. Però a Pedro Sánchez se li va ocórrer convocar eleccions!

I això em va força a un autèntic cap de setmana a l’aeroport. Divendres vaig volar a Brussel·les i d’allà vaig anar en tren a Maastricht per arribar a temps del sopar que sempre fem la nit abans de la reunió. Dissabte matí vam fer la reunió i en acabat, a les sis, em van portar en cotxe a l’aeroport de Brussel·les on vaig agafar l’avió que m’anava a deixar passades les onze de la nit a Barcelona. Diumenge vaig estar treballant tot el dia en les eleccions i vaig anar-me’n de la redacció a les tres del matí. I a les sis del matí ja m’esperava un altre avió per a tornar a Brussel·les i cotxe cap a Maastricht. Debat a la vesprada, (ací hi ha la crònica que vaig escriure del mateix) dormir a Maastricht i a l’endemà de nou cap a Barcelona, via Brussel·les. Com que estem parlant d’uns 1.400 quilòmetres per trajecte resulta que em vaig posar entre pit i esquena 5.600 quilòmetres, quatre avions, un tren i tres cotxes en quatre dies. Pas mal…

Quan érem Somàlia

Presentació a la llibreria Fan 7 del quart volum de les biografies parcials de Xavier Serra. Parlem ell, Vicent Olmos i jo mateix. Entre el públic hi ha els meus pares i potser per això m’impressiona més encara la descripció que fa Serra del que érem al final de la guerra de Franco. Diu que érem Somàlia. Una terra desfeta, reduida a miquetes, que els nostres avis i els nostres pares van haver de refer a base de treballar.

Mentre el Xavier ho explicava jo mirava els meus pares en primer fila i pensava quanta veritat hi ha en la definició. A ells els he conegut sempre treballant, dia i nit. Sense dies de festa i pràcticament sense vacances. Fent tot el que podien per a que nosaltres poguérem aspirar a la normalitat que es retrata en aquesta biografies. Vivint en el lloc de treball i confonent la feina amb la vida.

Somàlia. Això és el que es varen trobar. I el lloc d¡on ens varen treure.

Unes quantes fotos (de feina)

Remenant papers he trobat un grapat de fotografies velles i me n’he adonat que algunes d’elles encapsulen, crec jo, bona part de la meua vida professional.

 

Aquesta  fotografia és feta a la redacció d’El Temps, a València, segurament al 1984 o 1985. Ignore l’autor però evidentment devia ser un dels fotògrafs de la casa, La fotografia original és una diapositiva, (en la foto en tinc sobre la taula en la caixeta roja) i no deu correspondre als primers mesos perquè jo al principi seia en una taula diferent d’aquesta. La posició, diguem-ne acrobàtica era habitual en mi, tirant endavant les dues potes davanteres de la cadira i posant els peus sobre la màquina d’escriure mentre llegia. Escrivíem, sí, amb màquina d’escriure i paper pautat amb paper de còpia entremig –una tecnologia que vista des d’avui sembla prehistòrica. Em fa gràcia ‘llegir’ la meua estanteria i veure que algunes de les manies que mantinc ja les tenia aleshores.

 

Aquesta, evidentment, és una fotografia feta a Pequín, a la plaça de Tian Anmen durant la revolta dels estudiants i deu correspondre per tant al maig o juny del 1989. Jo aleshores treballava per a Televisió Espanyola i el càmera que apareix en la fotografia, que també ignore qui la devia fer, és José Luis Márquez, un dels més grans periodistes que he conegut mai. La foto la devia fer algun altre membre de l’equip i correspon als dies anteriors a la proclamació de la llei marcial i al tall de les comunicacions amb l’exterior. Després d’aquests dos fets, i les conseqüències que varen tenir pels periodistes que hi treballàvem, crec que ja no vàrem fer més entradetes com aquesta.

 

Aquesta és una foto curiosa. De finals dels anys vuitanta en una llibreria de Chicago. Deu ser del 1987 perquè el llibre destacat és ‘Veil’ de Bob Woodward, que es va posar a la venda aquell any i va ser el primer llibre seu que vaig llegir –després ho he llegit pràcticament tot i fins i tot a casa tinc una estanteria dedicada a ell. Alguns llibres, aquest n’és un, han tingut una enorme influència en mi.

Una foto divertida dels inicis d’internet. No sé de quan és però devem estar parlant del 1995 o 1996. Jo duc una melena enorme (!) i entre els companys hi ha dos dels noms més importants de la xarxa, el Lluís Reales i el Luis Angel Fernández Hermana.

 

Amb l’Assumpció rebent el Premi Nacional de Periodisme 2004, de mans del president Pasqual Maragall. A primers de segle es varen succeïr diversos reconeixements a la feina pionera que havíem començat a fer amb VilaWeb el 1995.

 

El treball constant amb col·legues de tot Europea ha estat per a mi un estímul intel·lectual i professional especialment significatiu. Aquesta fotografia, al davant de l’edifici de la Unió Europea, deu ser també d’algun any al voltant del canvi de segle i en ella hi ha dos del meus millors amics: en el centre amb corbata blava el Giuseppe Zaffuto i al seu costat el Hugh Stephenson. El que hi ha al darrere és el Wilfried Rueutten.

 

Amb tot, la persona que segurament més em va influir va ser el Wayne MacPhail. D’ell vaig aprendre les claus del periodisme a Internet, el em va portar al seu diari a Toronto, a Hamilton, l’Spectator, on vaig aprendre tantes coses i amb ell he mantingut una amistat de dècades que encara avui m’enriqueix. La foto crec recordar que és d’un cap de setmana que vam anar a una granja a passar el dia tots junts amb les famílies i a comprar pomes o alguna cosa així.

 

Les xerrades i els conferències han estat sempre una part important de la meua activitat periodística. En aquest cas estic en un debat a Andorra, l’any 2011, amb Dominique Voynet, ex-ministra i líder dels Verds francesos.

 

I una final, de fa poc, a la redacció del diari. Han canviat moltes coses des de la primera. En comptes de màquina d’escriure hi ha un portàtil, és evident que ja no sóc capaç de seure amb les dues potes de davant de la cadira posades en l’aire i, per desgràcia, hem de tornar a reclamar la llibertat dels presos polítics.

Una bandera de la república espanyola a mig pal el dia de la mort de Franco

Ahir vaig participar en un acte convocat pel col·lectiu Laude d’ex-rectors de les universitats catalanes. L’acte, una jornada més aviat, tenia dues parts, una sobre la defensa per les universitats dels drets civils en l’època franquista i l’altra ara.

En la conversa sobre la defensa dels drets civils sota el franquisme, entre altres, va participar l’ex-rector de la UPC i la UOC, Gabriel Ferraté.

Ferraté va fer una intervenció fantàstica mostrant diversos cartells que ell guarda a casa d’aquella època. Els típics cartells que es penjaven a primers dels anys setanta a les facultats. En va ensenyar quatre o cinc d’ells, amb històries diferents i amb protestes diferents com a motiu.

La dada més sorprenent va arribar, però, al final. Ferraté va explicar que un dia algú va penjar una bandera de la república espanyola en un edifici de la universitat. La bandera la van despenjar els bombers i ell, per evitar problemes, se la va quedar i la va guardar en el seu despatx.

Aleshores el dia que es mor Franco arriba una notificació urgent reclamant que es penge la bandera espanyola a mig pal. Però no era habital tenir aquesta bandera penjada. La cosa és que, sense saber-ho Ferraté, el gerent va recordar haver vist la bandera plegada en el despatx i va ordenar un bidell que anés a buscar-la  i la posés a mig pal. Sense ser conscient que no era la bandera monàrquica sinó la republicana.

I això és el que va fer el bidell –que era un guàrdia civil jubilat!