VÍDEO ‘Dins les urnes del primer d’octubre hi havia el millor del país però també el pitjor’

L’altre dia vaig participar en un debat amb la resta d’autors del catàleg de l’exposició ’55 urnes per la llibertat’, que es pot veure al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Hi havia David Fernàndez, Joan Becat, Xavier Antich, Joan M. Minguet Batllori i jo mateix.

L’acte es feia l’endemà del trencament al parlament així que vaig fer una actuació, diguem-ne, bastant enfadada. La podeu veure en aquest vídeo.

Mirant la pell

Recorde quan vaig descobrir Kavafis. Em van impressionar d’una manera enorme un parell de poemes en els quals l’home d’aquella Alexandria que fou i que no existeix parlava dels cossos joves, com si ell fos un vell. Mirant-se’ls amb una distància que aleshores, quan ho llegia de jove, se’m feia difícil d’entendre. Amb el cos, en aquella edat, comptes sempre, com si fos una cosa que tens i que no canviarà mai.

Ara mentre escric aquestes ratlles veig en el meu colze esquerra una gran taca morada. És com el mapa d’una illa amb un fil de terra que la lliga a una més petita. De fet, és curiós que em recorda Itaca, amb Vati a un costat i Kioni a l’altre. Més avall, prop de la munyica, tinc dues taques morades més allargades, més petites en tamany però també vistoses. I entre el dit menut i l’anul·lar com dues taques minúscules, solidificades, de sang. Els ossos de la mà se’m marquen com mai no me’ls havia vist i una vena blava fa un arc.

Són les restes de les punxades, de tot els aparells que em van voltar i foradar a l’hospital durant tants dies, abans i després de l’operació. Ho sé, sé perfectament el moment en que me’ls van posar i el moment en el que me’ls van treure. Però ara me’ls mire de prop i veig el pas del temps. I em sent cansat. Molt cansat. Potser com no me n’havia sentit mai en la meua vida.

He buscat Kavafis, sempre tinc a mà els seus llibres, i he llegit un a estona. Un poema a l’atzar recorda quan la pell semblava de llessamí. La d’ell i la de l’altre, fos qui fos. Per desgràcia no recorde haver tingut mai una sensació semblant, i tant com m’hauria agradat si hagués estat capaç d’imaginar-la, però ara, des d’aquesta edat que tinc ja i mirant-me el braç ple de ferides, la se compartir-la i l’entenc. Estranyament.

Una operació inesperada

El 10 de setembre em van operar, d’una manera inesperada. Una hèrnia estava danyant-me de forma important una cama i va ser necessari intervenir-hi per frenar el dolor terrible que sentia i per prevenir mals majors.

La veritat és que tot va venir tant ràpid que no me’n vaig arribar a fer una idea cabal del que estava passant. Recorde anar amb la camilla camí del quiròfan i viure aquella escena que tantes vegades hem vist als films, dels llums del sostre passant a tota velocitat del cap als peus.

Per sort, i gràcies a un equip mèdic i assistencial fantàstic tot ha anat bé i ara ja sóc a cada recuperant-me. Una recuperació que per força serà molt lenta i que m’ha obligat a anul·lar tots els actes que tenia previstos com a mínim i de moment fins el mes de novembre. Ho lamente de veritat però ara sí que no tinc cap més remei.

Per cert. Em vaig perdre la manifestació de la Diada. I devia ser la primera vegada que em passava això en trenta dos anys, segons que he calcul·lat,

A Groningen, parlant sobre això que ens està passant

La Universitat de Groningen, als Països Baixos, té un institut sobre Minories i multilingüisme.  Els seus responsables em van demanar de fer la xerrada inaugural del curs, que tenia per a mi un interès especial ja que es feia a Frísia, concretament a la seua capital Ljouwert. La proposta em va fer una gran il·lusió, especialment després de saber que podria servir per a posar-me en contacte amb membres de l’ANC d’Amsterdam i d’Hamburg, Els primers perquè com que havia de volar a través d’Amsterdam vàrem decidir dinar plegats en un restaurant preciós vora el canal i al costat de l’estació del tren que havia d’agafar per anar a Groningen. I els d’Hamburg perquè varen decidir venir a escoltar la xerrada, que era oberta al públic en general i a més vaig tenir la gran sort de poder dinar amb ells, amb elles per a ser exactes. Això sí, a les onze del matí, una mica més tard, que és l’hora habitual per aquestes terres. On com ja podeu imaginar se sopa a les cinc!

En el viatge tot van ser atencions, especialment per part de la professora Eva J. Daussà, una catalana que després de treballar molts anys en universitats americanes ha decidit acceptar l’envit de venir a un centre tan innovador com aquest. Va ser molt interessant xerrar amb ella de tota mena de temes i tant ella com el seu marit em varen fer sentir molt còmode i a gust.

La xerrada es titulava ‘Catalonia, beyond the headlines’ i vaig intentar fer precisament això. Explicar a un auditori molt variat, la realitat del nostre país més enllà del que els titulars arriben a explicar. Em va sorprendre comprovar que fins a Ljouwert arriben estudiants de tot el món a seguir les activitats d’aquest institut. Després de la xerrada vaig parlar amb xics i xiques de l’Argentina, del Brasil, d’Hong Kong, de la Xina i de diversos països europeus, una experiència molt refrescant pels comentaris i les puntualitzacions que van fer al meu discurs. Només una estudiant espanyola es va mostrar indignada pel que jo explicava i de fet va marxar de la sala on tenia lloc la xerrada, després d’acusar-me de tot el que va saber. No puc dir que m’estranyara, sincerament.

Per desgràcia vaig haver d’anar i tornar molt ràpid i això no em va deixar temps per a conèixer millor Frísia. El darrer dia vaig sopar amb alguns professors frisons que em van aclarir que la situació del frisó no és comparable a la del català ni la de Frísia a la del nostre país, Eva Daussà m’ho va resumir d’una manera certera explicant-me que la consideració del frisó al seu propi país s’acosta molt més a la del gallec en algunes zones de Galícia que no pas a la del català. Per acabar-ho de complicar hi ha tres grans àrees frisones repartides pels Països Baixos, Alemanya i Dinamarca i una gran complicació per a comunicar-se entre elles. Mala peça al teler, doncs.

Ah! a la plaça major de Ljouwer hi ha un preciós monument a la pluralitat lingüística on demanen a la gent que penge cartells amb una paraula en la llengua pròpia per sumar-la a una enorme quantitat de paraules que ja hi ha en una enorme quantitat de llengües. Jo vaig triar i vaig escriure ‘eixida’, amb un gran sol al darrera.

Un porc al tren

—mentre no siga una persona…

El soroll ha estat espectacular. Jo m’he remogut en la cadira al sentir físicament que alguna cosa passava per sota nostre a tota velocitat i fent un soroll infernal.

—el problema si és una persona és que vindrà el jutge i no acabarem mai…

La flegma del cambrer del Talgo, l’accident m’ha pillat sopant, m’ha sorprès. Ja m’ho imagine que aquesta gent que passa la vida al tren estan acostumats a tot però l’ensurt per a mi ha estat enorme.

L’averiguació final és que el tren ha atropellat un porc senglar prop d’Orpesa. El porc ha mort destrossat però la màquina ha patit alguns desperfectes que s’han hagut d’arreglar amb una certa parsimònia mentre els viatgers posàvem peu a l’andana. Al final tot s’ha enllestit però el soroll, tàctil, del porc passant per sota dels meus peus ha estat esfereïdor. Tots l’hem notat com venia del cap de comboi i passava cap enrere amb un enorme estrèpit. La força i la potència d’aquests animals és realment enorme.

Stamford Bridge, Iniesta, Mavi…

Aquell 2009 el Barça va entrar a la final de la Champions de la manera més agònica possible. Amb el famós gol d’Iniesta a Stamford Bridge, contra el Chelsea, quan només quedaven segons per a ser eliminats.

Mavi havia mort poques hores abans i a tots ens costava massa entendre-ho. Havíem parlat amb ella del partit d’anada, l’havíem estat comentant just en saber la notícia d’aquell càncer que se l’anava a emportar en una setmana del nostre costat. Al seu llit de l’hospital mentre jo me la mirava amb aquells ulls de por i sorpresa que no vaig saber evitar en cap moment.

Aquell partit va ser massa dur per a mi, per això. La Mavi havia vist l’anada però mai podria veure la tornada. Recorde que el vaig escoltar per la ràdio, en silenci, assegut al cap de la taula gran de casa. Puyal anava narrant però el meu cap estava perdut. Abstret.

No tenia esma per a res, ni ganes de res.Però de sobte va arribar aquell gol d’Iniesta que ja ningú no esperava i una força volcànica va néixer dins meu al mateix instant. Mogut per alguna força tel·lúrica vaig començar a pegar colps a la taula amb el dorsal del puny ben tancat, com si m’anés en cada cop l’endemà, furiós, embogit, la vida plena. Vaig pegar tants cops i els vaig pegar tant forts que la mà em va fer mal durant uns quants dies i se’m va quedar inflada, enrogida, plena de dolor.

Evidentment Iniesta el que em va fer treure de dins va ser la ràbia infinita que la mort de la Mavi havia deixat dins meu. Vaig pensar en ella, en com riuria, en com de contenta estaria de que el seu Barça arribés a una altra final. I va ser com si el futbol me la tornés a ella com per art de màgia durant uns segons. Amb cada cop de puny.

 

(Avui Iniesta ha tornat a fer de les seues al camp del Chelsea i no he pogut evitar recordar aquell moment…)

Encara un parell d’entrevistes

La situació al país segueix portant col·legues a voler xerrar sobre com estan les coses. Un parell d’entrevistes més:

-Aquesta llarga entrevista a Yahoo! Japó, un dels principals mitjans d’aquell país. Encara que està en japonès, com és lògic, la selecció de fotos és preciosa.

-i al diari O Globo de Brasil, aquesta entrevista de Marina Gonçalves