Un porc al tren

—mentre no siga una persona…

El soroll ha estat espectacular. Jo m’he remogut en la cadira al sentir físicament que alguna cosa passava per sota nostre a tota velocitat i fent un soroll infernal.

—el problema si és una persona és que vindrà el jutge i no acabarem mai…

La flegma del cambrer del Talgo, l’accident m’ha pillat sopant, m’ha sorprès. Ja m’ho imagine que aquesta gent que passa la vida al tren estan acostumats a tot però l’ensurt per a mi ha estat enorme.

L’averiguació final és que el tren ha atropellat un porc senglar prop d’Orpesa. El porc ha mort destrossat però la màquina ha patit alguns desperfectes que s’han hagut d’arreglar amb una certa parsimònia mentre els viatgers posàvem peu a l’andana. Al final tot s’ha enllestit però el soroll, tàctil del porc passant per sota dels meus peus ha estat esfereïdor. Tots l’hem notat com venia del cap de comboi i passava cap enrere amb un enorme estrèpit. La força i la potència d’aquests animals és realment enorme.

Stamford Bridge, Iniesta, Mavi…

Aquell 2009 el Barça va entrar a la final de la Champions de la manera més agònica possible. Amb el famós gol d’Iniesta a Stamford Bridge, contra el Chelsea, quan només quedaven segons per a ser eliminats.

Mavi havia mort poques hores abans i a tots ens costava massa entendre-ho. Havíem parlat amb ella del partit d’anada, l’havíem estat comentant just en saber la notícia d’aquell càncer que se l’anava a emportar en una setmana del nostre costat. Al seu llit de l’hospital mentre jo me la mirava amb aquells ulls de por i sorpresa que no vaig saber evitar en cap moment.

Aquell partit va ser massa dur per a mi, per això. La Mavi havia vist l’anada però mai podria veure la tornada. Recorde que el vaig escoltar per la ràdio, en silenci, assegut al cap de la taula gran de casa. Puyal anava narrant però el meu cap estava perdut. Abstret.

No tenia esma per a res, ni ganes de res.Però de sobte va arribar aquell gol d’Iniesta que ja ningú no esperava i una força volcànica va néixer dins meu al mateix instant. Mogut per alguna força tel·lúrica vaig començar a pegar colps a la taula amb el dorsal del puny ben tancat, com si m’anés en cada cop l’endemà, furiós, embogit, la vida plena. Vaig pegar tants cops i els vaig pegar tant forts que la mà em va fer mal durant uns quants dies i se’m va quedar inflada, enrogida, plena de dolor.

Evidentment Iniesta el que em va fer treure de dins va ser la ràbia infinita que la mort de la Mavi havia deixat dins meu. Vaig pensar en ella, en com riuria, en com de contenta estaria de que el seu Barça arribés a una altra final. I va ser com si el futbol me la tornés a ella com per art de màgia durant uns segons. Amb cada cop de puny.

 

(Avui Iniesta ha tornat a fer de les seues al camp del Chelsea i no he pogut evitar recordar aquell moment…)

Encara un parell d’entrevistes

La situació al país segueix portant col·legues a voler xerrar sobre com estan les coses. Un parell d’entrevistes més:

-Aquesta llarga entrevista a Yahoo! Japó, un dels principals mitjans d’aquell país. Encara que està en japonès, com és lògic, la selecció de fotos és preciosa.

-i al diari O Globo de Brasil, aquesta entrevista de Marina Gonçalves

Reconeixent i recordant Luter, als 500 anys

Martí Luter és una de les figures històriques que m’interessen més. El frare reformador que va obrir pas al que coneguem, de forma abusiva, com a ‘protestantisme’ és un personatge clau de la història d’Europa i el món. Un dels pocs homes sense el qual tot el que està passant avui no estaria passant.

Per això quan Josep Lluís Carod Rovira em va demanar de participar en l’acte de celebració dels 500 anys de la publicació de les seves noranta-cinc tesis a la porta de l’església del palau de Wittenberg vaig dir que sí, de forma entusiasta.

L’acte es va fer el 31 d’octubre al vespre i en el mateix noranta-cinc persones que representaven tota mena de col·lectius de la societat catalana vam llegir una a una les tesis del frare agustinià. A mi en concret em va tocar la quaranta.

L’acte va ser sobri, sincer i elegant, com correspon a la moral protestant. Protestants de totes les denominacions, catòlics, musulmans, jueus, agnòstics i ateus vam compartir escenari i emoció, en una evident mostra de que el pas dels anys ha posat les coses al seu lloc. El revolucionari que va trencar el domini i l’abús de l’església de Roma avui és reconegut per tothom i tothom reconeix que tenia raó en moltes de les seues propostes i posicions.

En uns dies tan complicats com estem vivint aquest acte va ser un oasi de tranquil·litat però també de confiança en el país. Com va dir Carod a Barcelona vam fer un acte equiparable als molts que a aquella mateixa hora s’estaven fent arreu d’Europa. Amb normalitat.

Més entrevistes…

-‘Catalonia Crackdown’ Entrevista radiofònica a OnTheMedia, un programa de la WNYC de Nova York.
-‘Kontroversiellt val om Kataloniens självstyre’. A la publicació sueca Arbetaren.
-“Madrid je preveč časa izgubil s tem, ko je Kataloniji govoril ne”. A la ràdio pública eslovena.
-Katalaner redo utropa ny stat: ”Ingen återvändo” A l’Svenska Dagbladet suec (és de pagament).
-Con animos acirrados governo catalao e estudantes desafiam Madrid. A l’O Globo, de Brasil
-‘Catalogna: verso la dichiarazione d’indipendenza’ A Il Friule, friulà
-‘Каталония объявит независимость на следующей неделе’ Al Komsomolskaya Pravda (on, lògicament, sóc Вицент Партал en rus)
-‘Spansk attack mot demokratin – då tiger EU’. A l’Aftonbladet suec.
-Al Lidové Noviny, txec

-A la revista gal·lesa Golwg

 

 

 

Un bon grapat d’entrevistes internacionals, defensant la democràcia i la llibertat de premsa

Els fets d’aquests dies m’han obligat a atendre un grapat de col·legues internacionals que segueixen amb una gran atenció tot el que està passant al nostre país. He fet entrevistes per a mitjans diversos, he parlat en privat i en confiança amb tot de corresponsals i fins i tot hi ha escrits meus que han estat traduïts a diferents idiomes.

Alguns enllaços:
Spansk militär hotar att stänga medier i Barcelona (Una entrevista a Journalisten)
Spansk polis hotar stänga katalanska nyhetsmedier (SVT Televisió pública sueca)
Director de medio catalán acusa a España de poner en marcha un “golpe de Estado” (Ràdio Bio-Bio de Xile)
Carles Puigdemont, o independentista sereno no meio do furacão (Sofia Lorena, de Público Portugal fa una semblança del president de la Generalitat, basada en una anècdota que li vaig contar)
-“As próximas horas e dias vão ser muito duros na Catalunha”. (Público Portugal)
In Catalonia, Proud To Be an Agent of Sedition. Un editorial publicat en anglès a la històrica AntiWar

A Sallent, tornant a la ronda de xerrades

El sis de maig vaig patir un accident domèstic, a resultes del qual he hagut de passar unes quantes setmanes primer immobilitzat i després amb problemes de mobilitat que per sort cada volta són menors. No és que estiga del tot net però ja ho estic prou com per tornar a la ronda de xerrades pels pobles, precisament ara que el moment és tan apassionant.

Fa uns dies vaig participar en un acte a Vic però molt contingut i parlant de periodisme i he fet alguna coseta a Barcelona, que m’exigeix poc en termes físics. Ahir, per això, era el retorn a la rutina, a Sallent.

Aquests actes alguna gent no els interpreta, pel que fa a mi, com cal. Per mi són sobretot una manera de prendre el pols al país. Sol venir molta gent, bastant diversa, i sempre el meu enfoc és una petita introducció i molt debat. Molt debat perquè així entenc què és el que preocupa i el que no preocupa, com a mínim a les bases sobiranistes. Per exemple ahir, dia de canvi de govern, ningú no va preguntar sobre el perquè dels canvis ni es va plantejar el que havia passat. Cosa que com a periodista em fa reflexionar.

Aquesta és la raó de fer tants actes: entendre què pensa la gent. Hi ha periodistes que es dediquen a dinar i sopar tots els dies amb polítics, convençuts que així tenen informació de primera mà que els explica el que passa o passarà. Jo ho faig també molt de tant en tant però em preocupe molt més per anar pels pobles i escoltar la gent perquè estic convençut que és la gent el motor real del que està passant. Enmig de la confusió i la cridòria sobre el canvi de govern constatar, per exemple, que ningú no en fa cas entre els sobiranistes és la millor manera de constatar que no afecta per a res, per més titulars grosses que alguns vulguen posar.

Les xerrades, a més, sempre em permeten reconèixer vells coneguts o conèixer gent nova interessant, normalment en el sopar que acompanya el final de la xerrada, com va passar ahir. I m’omplen d’anècdotes que després puc fer servir. Per exemple ahir va aparèixer de sobte una urna i no us podeu ni imaginar la de bromes que vam arribar a fer sobre el tema…