Quant a vicent

Periodista. Bétera. 1960. Si voleu contactar amb mi el correu és vicent@partal.cat. A twitter em trobareu a @vpartal.

‘Le nazioni proibite’ i l’Ernest Sena

A finals dels anys setanta vaig conèixer l’Ernest Sena i la Rosa Serrano. Sari feia de cangur dels seus fills i quan tenia un d’aquells duríssims exàmens de medicina jo la substituïa i em feia càrrec d’ells. També sovint la venia a esperar quan acabava i ben aviat, més enllà de la feina, es va establir una certa relació d’amistat amb l’Ernest i la Rosa, que s’ha mantingut amb el pas de les dècades.

Ells eren més majors que nosaltres, evidentment, i a sa casa hi havia una biblioteca més que notable, que era la meua enveja. Especialment pels llibres de l’Ernest. Entre ells un em va enlluernar: ‘Le nazioni proibite’ de Sergio Salvi, un volum gruixut que es presentava com la guia de deu ‘colònies internes’ de l’Europa occidental, entre les quals els Països Catalans.

Poc després Imma Tubella i Eduard Vinyamata varen publicar un llibret que es deia ‘Les nacions de l’Europa capitalista’ però en aquell moment teníem tots plegats molt poca informació sobre les realitats nacionals i per això em vaig empassar amb tant de gust el llibre. En alguna ocasió li vaig demanar a l’Ernest que me’l deixara però les seues regles sobre el préstec de llibres eren molt estrictes i mai no va accedir. Però li va quedar clar que aquell era un llibre molt especial per a mi.

Salvi, des d’unes posicions rotundament d’esquerres, defensava els drets nacionals i oferia, efectivament una guia molt completa a la realitat d’aquestes deu colònies, que excloïen Galícia i Còrsega perquè l’autor, rabiosament racionalista, considerava que eren en realitat part de Portugal i Itàlia respectivament. El volum, publicat per Vallecchi, estava profusament il·lustrat i de fet allà va ser la primer vegada que vaig veure les banderes de Frísia o Cornualla, el mapa de Bretanya o el Friul o fotografies, aleshores molt impactants, dels moviments escocès o sard.

Han passat dècades d’allò però ara l’Ernest m’ha donat una d’aquestes sorpreses que no oblidaré mai en la vida, presentant-se a la redacció de VilaWeb amb el llibre a les mans per a regalar-me’l. No sé ni com explicar l’agraïment que li tinc per aquest gest, no només pel valor del llibre sinó també pel valor de la nostra amistat que d’alguna manera es fa present en aquest objecte que passa de mà a mà. L’Ernest és un gran amic i aquest seu és un gran gest. Que, a més, em promet hores i hores de plaer, perquè el llibre me’l rellegiré de cap a cua, segur.

D’Occitània a Noruega

Molta feina i molts actes les darreres setmanes, que m’han impedit actualitzar el bloc com voldria. Entre ells dos viatges, l’un a Occitània el 19 del mes passat i l’altre a Oslo, dilluns i dimarts passat. Entremig la Trobada d’Escola Valenciana a Bétera i unes quantes xerrades interessants i impactants per a presentar el llibre, sobretot la de Girona, organitzada a la Casa de la Cultura per la gent de la Llibreria Les Voltes.

A Occitània m’hi vaig desplaçar, fins a Pont de Gard, un poc més amunt de Nimes, per a participar en una trobada cultural entre Occitània i els Països Catalans, que volia dedicar un racó al periodisme i als mitjans. Va consistir en un debat amb la gent del Jornalet. Hi vaig passar unes poques hores, acompanyat del meu cunyat occitanista i vàrem poder gaudir del contacte directe amb moltes entitats occitanistes i xerrar amb gent interessant.

Tot va ser extremadament ràpid, com extremadament ràpid ha estat també el viatge a Oslo. Hi vaig arribar dilluns després de les quatre i dimarts a les onze ja tornava a ser a Barcelona. En aquest viatge vaig participar en un debat a la Universitat d’Oslo en el qual intervenia també Mikko Kärmä, cosa que em va permetre conèixer aquest diputat centrista finlandès que tant famós s’ha fet els darrers anys.

 

 

Amb el Capdevila, a Vilanova

Hi ha actes que m’obliguen d’una manera especial. El d’ahir a Vilanova i la Geltrú, per exemple. L’organitzava el Xavier Capdevila, amic al qual considere germà. I l’organitzava a la Unió, davant i amb tota la seua colla. Així que va acabar esdevenint un acte molt especial. Amb un sopar interessantíssim després, desimbolt i amical com poques vegades.

 

Una parada al port d’Àger

Els viatges per acudir a les presentacions deparen a voltes sorpreses interessants. Ahir tocava Tremp i a Lleida em repleguen el Ramon i l’Aleix per fer el llarg camí en cotxe fins el Pallars Jussà. Anem xerrant, com sempre, sobre les coses de la política. Hi havia el rumor que se sabria ahir mateix qui anava a ser el 131è president, cosa que efectivament va passar tot just començar la xerrada.

Enmig del camí, però, hi havia el Port d’Àger, amb un mirador sensacional i s’han volgut aturar un moment.  Hem estat uns minuts en complet silenci mirant la vall i els contraforts muntanyosos. I me n’he adonat de sobte que aquell silenci no l’escoltava feia molt temps, tant acostumat a viure en ciutat. Ha estat un regal magnífic per un dia, políticament, a recordar.

La xerrada de Valls en vídeo, i la xerrada prohibida al Departament d’Interior

Xerrada divendres, a Valls, en un auditori ple de gent. La de Valls deu ser de la gent més ferma que conec. Per a ells els problemes no existeixen mai sinó la decisió de tirar tossudament endavant. Sempre són especials les xerrades en aquesta ciutat.

Ací hi ha el vídeo sencer de la xerrada.

I ací trobareu els vídeos de la xerrada, prohibida pel Departament d’Interior, que vaig fer ahir al migdia a peu de carrer. I l’editorial on ho explique tot plegat.

Amb una cervesa, a Olot

Presentació a Olot. Amb una cervesa a la mà. Presentació estranya, doncs. Participe en l’edició que crec que fa sis del De Canyes. Es tracta d’una trobada, xerrada, que té la particularitat que es fa en un còmode i ample local comercial, bar, i que incorpora una canya per cada participant. La meua inclosa.

Després sope amb els organitzadors, que em semblen gent molt interessant. Fan negocis informàtics des d’Olot amb una gran empresa japonesa, demostrant que es pot competir en l’arena mundial sense haver de deixar de ser qui eres. Tenen les idees molt clares en tots els terrenys…

 

Dues presentacions en una

Cap de setmana a la Fira del Llibre de València. Dissabte matí a les onze estava prevista la presentació del meu llibre. Arribem i ens sorprenem de veure que en la sala del costat està prevista a la mateixa hora la presentació del biografia que David Fernàndez i Anna Gabriel han fet d’August Gil Matamala.

Ens trobem a la porta amb el David i la proposta neix de forma natural: i si fem una sola presentació tots junts? Dit i fet. Dues presentacions en una. Com que l’Albert havia preparat la meua presentació ell obre l’acte parlant del meu llibre, jo parle un poc del llibre del David i sobretot de la personalitat, admirada, del protagonista del llibre i obrim un debat llarg amb la gent que hi ha a la sala –que ausades que s’ha omplert sumant les dues convocatòries.

En acabar David diu que sempre fem el mateix: sumar. Tu i jo sí, li dic.

Un porc al tren

—mentre no siga una persona…

El soroll ha estat espectacular. Jo m’he remogut en la cadira al sentir físicament que alguna cosa passava per sota nostre a tota velocitat i fent un soroll infernal.

—el problema si és una persona és que vindrà el jutge i no acabarem mai…

La flegma del cambrer del Talgo, l’accident m’ha pillat sopant, m’ha sorprès. Ja m’ho imagine que aquesta gent que passa la vida al tren estan acostumats a tot però l’ensurt per a mi ha estat enorme.

L’averiguació final és que el tren ha atropellat un porc senglar prop d’Orpesa. El porc ha mort destrossat però la màquina ha patit alguns desperfectes que s’han hagut d’arreglar amb una certa parsimònia mentre els viatgers posàvem peu a l’andana. Al final tot s’ha enllestit però el soroll, tàctil del porc passant per sota dels meus peus ha estat esfereïdor. Tots l’hem notat com venia del cap de comboi i passava cap enrere amb un enorme estrèpit. La força i la potència d’aquests animals és realment enorme.

Un sopar amb l’Agualusa

Tot just arribats d’Atenes sopar a casa, la nit abans de Sant Jordi, amb Jose Eduardo Agualusa. Conec el gran escriptor angoleny des dels anys vuitanta quan encara treballava de periodista. Han passat molts anys i tots dos ens hem fet majors però encara és prou saludar-nos una primera vegada per a sentir com si ens haguérem vist fa poc. El replegue a l’hotel mentre a casa van arribant els convidats, la Carlota Torrents i el Sebastià Benassar, que parla un portuguès fantàstic. A la redacció de VilaWeb, de fet, ell i el Barnils parlen tots dos un molt bon portuguès. Jo amb l’Agualusa mantinc el vell costum de demanar-li que em parle sempreen el seu portuguès barreja de tants llocs i indrets com ha viscut. Ho fa.

Sopem grec, tot el que hem portat del cap de setmana a Atenes. I parlem de llibres i de viatges, d’anècdotes velles. Les meues filles el recorden de quan eren petites i un dia es va espantar en veure el correfoc del barri. Riem i ell accepta la fama de covard respecte al foc. Ens parla amb entusiasme de l’illa a Moçambic on viu des de fa un parell d’anys. Anècdotes sensacionals que un narrador insuperable com és ell converteix en històries millors encara. Li dic que hauria de fer un llibre amb aquelles històries. La universalitat d’algunes localitats, com la seua allà al mig de l’Índic, és molt més cosmopolita que els atrafegats carrers de Xangai o Manhattan.

Se’n va a dormir d’hora, una mica preocupat pel Sant Jordi. Li hem explicat tots, tant, l’exercici abusiu que és això de signar llibres tot el dia que no acaba de fer-se a la idea de com serà. Ens intercanviem els nostres dos darrers, com a primer regal de la Diada. L’he vist content amb la qualitat de la seua editorial catalana i això m’alegra molt. Ens fem unes fotos per tenir un record.

Cartells, a Atenes

Viatge fugaç a Atenes per una reunió. Aprofitem, però, que és divendres al matí per passar el cap de setmana a la capital grega i escampar una miqueta la boira. Tenim l’hotel a Monastiraki, una plaça que sempre he estimat d’una manera especial. M’agrada entrar a la petita església que li dóna nom i perdre’m pels carrers que hi fan cap plens de tantes tavernes com ruïnes. La visió de l’Acròpolis, allà dalt, li confereix un aire únic. Només les muralles de Jerusalem, i encara des d’algun angle, apareixen davant la vist tant imponents com aquest monticle hel·lè, la Cetina del rei Pere el del Punyalet.

Aprofitem les estones lliures per acostar-nos al mar. Baixem a Mikrolimano, allà on el Pireu perd el nom. Ací hi ha un racó que a l’Assumpció i a mi ens agrada visitar sempre que som a la ciutat. És un petit club nàutic que té una terrassa panoràmica oberta sobre el mar. Sempre solem prendre un cafè o un tè però aquesta vegada hem sopat, per primer vegada. Molt agradable veure com el sol s’anava amagant.

A Atenes hem quedat sorpresos per l’enorme quantitat de cartells que hi ha en suport dels presos polítics catalans. Hem vist llaços grocs i tot i adhesius amb l’estelada. Ens diuen que l’estelada és dels catalans locals mentre que els cartells en grec són de gent solidària, de la qual es veu que aquest país va ple. Una conversa matinal amb un parell de periodistes grecs m’ho confirma. Em diuen que la sensibilitat dels ciutadans normals és molt gran i ben visible.