Que no s'apague la llum

Avui, des del meu escrit iniciàtic, m’he detingut a fer comptes. Un meset ací. Ja són trenta dies compartint hàbits amb nova gent, a nous llocs i en altre idioma. Abans d’aterrar pensava que seria més conscient del meu procés d’adaptació, però vertaderament m’he trobat tan còmoda des d’un principi que crec que realment no n’he viscut cap. Em sent com a casa, assolutamente! – aquesta expressió ja l’he batejada com la meua preferida per la força que desprèn en ser pronunciada-. Així doncs, que no s’apague la llum.

Per tal de contar-vos allò viscut aquestes dues setmanetes utilitzaré aquest bloc, de nou, com a intermediari entre les meues idees i la realitat. Dir-vos per començar que els últims dies ací han tingut un protagonista indiscutible: el fred. Sé que no he de queixar-me, doncs alguns de vosaltres esteu visquent aventures a terres molt més gelades, però ací una està acostumada a la tan estimada caloreta… i la troba a faltar! Doncs bé, a causa d’aquest fenomen meteorològic els meus impulsos automàtics a l’hora de prendre la iniciativa de sortir de casa s’han apaivagat considerablement. Tot i això, he mantingut viu el meu rol non stop i tinc un recull d’historietes per redactar.

Actualment ens trobem en una fase un tant estranya. Acadèmicament encara no hem començat les lliçons. Resulta que ací el curs consta de quatre cicles (en lloc de dos, com a València) i les assignatures que nosaltres hem escollit al nostre pla d’estudis es troben repartides entre els dos últims. Per tant, podríem dir que els darrers mesets ací els tindrem més carregadets de bombo, mentre que en aquests moments visquem una espècie de vacances tardorals. Aprofitem aquest temps, per tant, per viatjar i anotar nous noms al llistat de ciutats italianes visitades. Aquesta setmana ha estat el torn de Parma i de Peschiera di Garda. De Parma puc dir que és una preciositat. No vull semblar desmesurada en les meues valoracions, però de veritat que aquesta ciutat ha estat una gran sorpresa. No partíem amb cap idea, consideració o advertència al respecte, així que no sabíem realment què trobaríem en arribar. A la primera passejada a mi ja va semblar-me d’allò més carina. Tot i no ser gaire espectacular, tot és molt boniquet i està molt ben cuidat. Vam dinar en el giardino Ducale – on també està el Palau Ducal- que és immens i compta amb llac inclòs. Ja amb la panxa plena vam visitar la Piazza del Duomo, el cor artístic parmesà, que reuneix les tres joietes de la ciutat: la mateixa catedral, el Baptisteri i el Palau Episcopal. Sens dubte, tot un encert aquesta aposta turística.

Parèntesi. Després d’un dia turístic, contaré una jornada agitada per altres causes. Dos dissabtes enrere el nostre company de pis va decidir-se a celebrar una festeta a casa com a commemoració de la nostra arribada. Contactes en mà, vam convidar “tot quisqui” i va convertir-se en un gran encontre multitudinari amb una cinquantena d’elements desfilant per la nostra humilde morada. Vam entretenir el personal amb una gran dosi de papo i de musiqueta i el resultat va ser molt gratificant. Complimenti per totes bandes i somriures de felicitat, molts d’ells provocats també per la quantitat d’alcohol ingerit, sense ànim de desqualificar la nostra gran gesta!! Després visiteta a la xupiteria veïna i ruta pels pubs de major concurrència . La nit no va acabar ací. Gran eixida nocturna amb ottimo finale a la italiana. De l’1 al 10…. Un 10!

Una setmana després també vam celebrar un dissabte atípic respecte a la tònica habitual. La culpa fou dels amics dels nostres companys de pis. Com que fan quasi més vida al nostre piset que a casa seua i com que havíem rebut ja algunes crítiques respecte als llocs Erasmus que freqüentem, vam rebre l’oferta de deixar-nos guiar per aquesta gentola. Així vam conèixer una discoteca recentment inaugurada a Bologna, el Locomotiv. L’estil va agradar-me bastant, doncs l’ambient s’assembla més a allò que trobem al Làtex – un de cada casa, vamos…- que a allò que solem trobar a les discoteques comercials. En canvi, vam trobar-nos amb una nova que no ens va fer gens de gràcia. Resulta que ací ha entrat en vigència una nova llei que afecta molt negativament als nostres costums festius. A les dos de la matinada deixen de vendre begudes alcohòliques a les discoteques! Així, quan ens disposàvem a fer-nos la segona cerveseta ens digueren que na de na, que la paradeta estava tancada. Allò més graciós és que enfront del mateix recinte hi havia un baret obert on ens enviaren per tal de proveïr-nos. I allà que anàrem amb un pam de nassos. Un tant insòlit i estúpid alhora, la veritat, doncs consistia en eixir a beure fora i entrar a ballar una estona més. Si és que ja ho diuen: feta la llei, feta la trampa. Que coses!

En llevar-se, amb el regust d’aquesta inusual vetllada i la fatiga d’haver dormit només tres hores, ens dirigírem a l’estació de trens per tal de fer realitat una promesa: menjar-nos una paella valenciana a Verona. Ximo (el germà gran del meu company de l’Itv) va acordar posar en pràctica els seus dots culinaris si algun diumenge li fèiem una visiteta. Dit i fet. Tot un plaer per als nostres paladars comprovar que realment és un òptim cuiner. Havent dinat, vam fer un trajecte ferroviari fins la ciutat Peschiera di Garda, on es troba el llac més gran del país – conegut amb el nom de llac de Garda o de Benàco-. I allí és on vam trobar el paradís que veieu a la imatge que he penjat. Tot i que l’envolta un rerefons turístic que trenca amb l’harmonia paisagística, he de dir que realment té una bellesa que hipnotitza. Així va pagar la pena patir el fred que vam passar.

Ahir mateix va ser quan vaig viure tot açò, per tant encara em trobe assaborint el record. El futur, a més, presenta grans expectatives. Dijous mateix partiré cap a Milà a retrobar-me amb el meu obstacle inicial (l’estació ferroviària de la ciutat) i amb la meua Fanita! I dimecres de l’altra setmana esdevindré amfitriona de Doloretes i visitarem juntes Venècia! Les dues combinacions són força prometedores, així que ens trobem a vespres de grans cròniques… Ací, la centraleta, promet informar-vos amb tot detall!