Que no s'apague la llum

‘Vols dir que érem nosaltres?, diem després, quan tot s’ha acabat. És impossible! Com pot ser que aquell carallot, aquell actor lamentable, fóssim nosaltres? Com vam poder ser aquell pallasso afectat? Qui ens va posar aquella rialla falsa a la boca? Qui ens va fer vessar aquelles llàgrimes hipòcrites? Qui ens va ensenyar l’artifici del patiment? Vam estar amagats tota l’estona; els fets, tan tangibles en aquell moment, els van protagonitzar uns altres, individus que se’ns assemblen, imitadors que van fer servir el nostre nom, que es van inscriure als hotels on ens allotjàvem, que van recitar versos que havíem guardat en àlbums de retalls; però no érem nosaltres, i només la idea que potser els érem ja ens fa esgarrifar.’

(Alfred Hayes. Enamorats)