Remei

Deixa un comentari

‘Io nel pensier mi fingo;
ove per poco
Il cor non si spaura.’

(Giacomo Leopardi, L’Infinito)


Torne de tantes coses que sembla que encara no he tornat. I és així perquè el cap va i ve, seguint els designis del seu antull. I em vénen ganes d’escridassar-lo i dir-li prou, malcregut, has d’anar de cap a l’infern. Però ja no és cap xiquet xicotet. Ni jo sóc cap mare ni tinc cap força. Sembla que l’he deixada aparcada i la memòria des de fa uns dies no recorda on.

 

I amb el retorn em toca la recol·locació. Dic ‘toca’ perquè encara no he fet els deures. Però només el dictat de les tasques m’ha fet aprendre. I ara ja ho sé, que la mort és desconsiderada de mena. I que se’t presenta així, obstinada, ofegant els teus plàcids propòsits. I sé també que hi ha un remei, que és fer el cor fort i recordar paraules dels grans, que m’han ajudat a créixer. I els anys passen i encara em cal créixer una miqueta més per poder alenar. Llavors, torne a recordar-les.
Sempre és així: hi ha coses que quan es perden, no es perden del tot, sinó que es transformen en part del propi ésser i queden convertides en nosaltres mateixos.

Sort de les lletres, que avui em regalen la tebior que he deixat al sud i que necessite com mai.  

 

(Foto: Monjo vora el mar, Friedrich)

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 17 de maig de 2012 per verorosello

Senyoria

Deixa un comentari

El sol de primeries de maig treu les banyes amb la naturalitat habitual de l’època.

Tu, envejosa, maquines d’amagatotis. Somieges, a la bestreta, una venjança a l’alçada.

 

Enfilem cap a la Costa Brava, aliens a la jugada que ens tens preparada.

Carretera, Beatles, eufòria estival.

 

Hores més tard.

Una placeta a Begur, cervesa en mà i l’empara del Mediterrani.

 

De sobte, guaites i ens mostres les teues millors gales.

Ben grossa i lluenta. Mudada com mai. A la percaça d’efectes.

I somrius amb sobreria des del teu món, allà dalt, mentre despatxes sense pietat els núvols que s’acosten per festejar-te.

Altiva, senyorial, ingrata.

 

Gairebé feriries si no fessis tant goig.

 

Observem l’escena enmig de la calma i pensem pobres núvols i altres Buscagliones que ja t’han fet reverències alguna vegada.

Corpresos, bocabadats, víctimes del teu encanteri.

 

Lluna de mandarina,

què m’has fet? què m’has fet? què m’has fet?


(Nit del 05.05.12. Begur, Baix Empordà)

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 7 de maig de 2012 per verorosello