Ein prosit

Deixa un comentari

Divendres passat, el minimàlia del dia em feia tenir casa més a la vora amb una sentència de Raimon: ‘Cap plaer no dura tant com per trobar el món ben fet i la vida raonable’. Hi pensava ahir en la cita, just després de cinc dies meravellosos al paradís alemany que és la ciutat de München. No cal dir-ho, l’homenot de Xàtiva meneja raó. Però també és cert que les estonetes plaents donen una mica de sentit a aquest món mal fet i a aquesta vida poc raonable. Com a mostra, vos oferisc un tastet perquè ho jutgeu vosaltres mateixos. Comence amb el llistat d’ingredients que composen la barreja: vacances, sol, festejos, cervesa i espècimens bàvars típics, que va i resulta són guapos, amables i traspuen la discreta pietat anomenada dolçor… 

El destí ha volgut que els meus vint-i-set, l’efusió primaveral i la Starkbierfest vingueren de la mà. Abraçades de nervis tremolant. I quan ja m’he fet un lloquet a casa teua, marxem a reviure inicis amb pocs complexos. L’atmosfera és idèntica a la de l’Oktober i la banda toca gairebé cada hora ‘Ein prosit, ein prosit der gemütlichkeit. Ein prosit, ein prosit der gemütlichkeit! Schenkt ein, trinkt aus, schenkt ein, trinkt aus!‘ (‘Un brindis, un brindis per la comoditat. Un brindis, un brindis per la comoditat. Serveix-te, beu-te-la. Serveix-te, beu-te-la!). I amb un parell de ‘Maß’, cops de gerra amb Pèr i balls damunt la taula, puc sentir les ales a l’esquena. Gute laune a dojo!

 Dissabte ens bronzegem a la terrassa de la universitat, on conec la teua segona casa. I ens assetja un diluvi que em fa conèixer una cara desconeguda de la ciutat. Dura poc, si més no. I a més, ho aprofitem per visitar pintures de Warhol i Polke al Museu Brandhorst. Borratxos de color, busquem mantenir els efectes fisiològics al bar i inaugurem així una autèntica saturday night bàvara a la zona de Gärtnerplatz. I si bé els alemanys no tenen sang llatina al cos, puc assegurar-vos que als pubs es repetia l’irremeiable patró de ‘ballar apegats és ballar’. Amb dues-centes persones més, però.

* Arribats a aquest punt, em permetreu un incís per als més curiosos. Adjunte amb orgull i satisfacció les medalles que m’he penjat aquests dies: cervesa Winkler (autòctona d’Amberg); Schneider Weiße, ideal per combinar amb Weißwurst (salsitxes blanques);  Paulaner Starkbier (birra que beguérem a la carpa de la Starkbierfest); Tegernseer bier; Paulaner Hell (del tipus lager, que abraça tant les clares com les torrades); Augustiner Dunkel (obscura) + Augustiner Hell a la cerveseria Augustiner Bräu i, per últim, la Holfbräu. Aquesta darrera, medalla d’or. Les circumstàncies li eren propícies. Visualitzeu: matí assolellat de dilluns, passeig pel Virktualienmarkt i parada obligatòria al Biergärten –jardí de la cervesa-. Ho heu notat, que m’estic enamorant?

 En la nostra festa particular, més calmada, visquem somnis d’adolescents entusiasmats i aparquem la vida real. I així, em regales esmorzars rics en petons i tipicitats, i jo et regale promeses de caps de setmana a la Costa Brava. Vine, vine… que ja ix el sol! I em dius  ‘Ich hab dich lieb’ dins d’un cor de pa de gingebre i jo et dic ‘m’encantes’ amb sabor de fuet de Vic als llavis. I em parles de com tacàveu d’impudicícia les festes catòliques d’Amberg quan les primeres temptacions vos pessigaven i jo t’explique que la independència que ens cal, és la de Portugal. I que bonic és aprendre, compartir, lliurar-se a sentir…

 Dimarts. Casa. Peus a terra, ulls oberts i cor una mica desinflat. Els nervis capcinegen, ara. I tinc el paladar ple de nostàlgies. Regust de final, regust de cervesa i regust de tu.

 Conserve, però, ànims per seguir brindant…  Ein prosit, gent! I que la llum no s’apague! 

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 28 de març de 2012 per verorosello

Amb xocolata

Deixa un comentari
Estrenem primaveres amb temps d’hivern. Què hi farem!
Costa molt desfer-se de la impaciència quan cada març truca a la porta i la sents una mica teva. Ja de menuda, la mare t’ho deia: ara traurem la mona i més tard el banyador. Però l’instint infantil et feia barrejar-ho i al llit somiaves ous durs de Pasqua dins la piscina. Llavors provaves d’entendre i abaixaves la mirada amb un deix de resignació. Però l’esperança et punxava de nou, i tornaves a alçar l’esguard, tot insistint: ‘Mona… amb xocolata, oi?’.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 21 de març de 2012 per verorosello

Obrim primaveres

Deixa un comentari

Un més al cabasset, em deia la mare una setmana enrere. Com sempre, les primeres paraules que vaig escoltar aquell dia d’aniversari, les seues. Feia mandres entre els llençols quan va sonar el mòbil, gràcies al dia de vacances que vaig tenir la possibilitat (i el gust) de dedicar-m’hi. I així és, ja en són vint-i-set, els que porte penjats. I ja comencen a pesar, pels records. Però ho fan discretament. Perquè hi abunden els bons i el minso llast dels dolents és suportable.

Per subjectar-los, hi ha una bona base. Una família propera que aprofita quan pot per acurtar distàncies i a qui espere en breu amb l’ànsia rosegant-me per dins. Els amics d’aquí o d’allà, atents a rebre somriures i a eixugar llàgrimes. La feina que em permet consentir tots els capricis a l’estímul d’aprendre, que em burxa amb constància i em fa moure’m sense presses però sense aturall. Un nou llogaret al bell mig del Poblesec que m’acull temporalment amb unes companyes que m’han sorprès de forma agradosa. Hi ha també les evasions triades que emboniqueixen tot plegat. I també, menys volgut, hi ha l’enyor amb estima que m’acostuma a la convivència amb dolces tristeses.

A sobre d’això, hi ha les petiteses que m’he permès d’observar un any més. Ja ho sabeu, que no lligue gaire amb les emocions personals i intransferibles. Així he decidit dedicar-vos i dedicar-me un nou fardellet de tot allò que fa més poètic el meu curs.

 Va haver-hi un dimarts 13 molt ple, d’amics, trucades i mostres d’estima inacabables que van pintar un somrís que encara malda per difuminar-se. Alguns imprescindibles ben a la vora, i altres al cap, no patiu! Preciós el regal, no dubteu que repartiré bocinets a qui s’ho mereixi, doncs sabeu que combregue amb allò que compartir dóna gustet. I va haver-hi també un concorregut sopar valencià amb els amics de la Terreta, on burret i mamelletes no en van faltar! I qui enveja les falles, si hi ha la Mariajo que ens ‘obliga’ (amb molt d’amor, però) a posar la bandereta a la vetlla al seu pis amb aigua de València en garrafa i amb un assortiment de hits del moment? Molt gran, l’ebolina. I memorable, la nit!

 En present, hi ha Badalona als matins, que ja olora a mar i m’arrenca algun que altre sospir de gratitud als meus passejos diaris. I l’Ara’ que ja pot llegir-se al País Valencià i es va esgotar als quioscos el dia de la sortida. La flama de l’esperança revifa amb força. I uns bunyols de carabassa fallers que la mare ha fet i m’ha guardat congelats perquè els taste. I ‘Tocats pel foc’ que ja està calentet i a punt de sortir del forn gràcies a la nostra ajuda. I una recerca doctoral amb voluntat d’ésser i a qui per fi li ha arribat el moment, ara que ja tinc el mecanisme a la butxaca.

 I Munich, que m’espera el proper dijous amb sol, l’Starkbierfest i aquells ulls blaugrau que fan que tot em balle per dins. I una visita a casa pel maig. Al país de les rialles, on hi ha il·lusions a les palpentes, somnis dibuixats a l’aire i promeses a les orelles. I la paella de l’avi, és clar. I en tornar, una comunicació al Congrés d’Historiadors de la Comunicació, per fer-hi una mica de tot!

 Fet i fet, tocarà estrenar l’estiu a Eivissa, on ja he reservat vol per retrobar-me amb el boig de la ciutat, que m’espera amb lliris, deliris i abraçades de lletres i de sorra de la platja. I amb ell, que ara també escri-viu, la farem petar tot explicant-nos els vicis i les manies dels personatges parits, cada vegada més apamats. I li parlaré d’ells amb la peculiar seguretat que m’ha fet trobar-los respostes a qüestions que jo encara no he resolt. Esborranys de la vida, em sembla que ja n’hem parlat algun cop. I ja que hi som, compartirem batalles d’aquesta guerra que és l’escriptura: parlarem de tancar fronts oberts, de trinxar idees, de focalitzar problemes i cercar estratègies resolutives perquè tot acabe amb punxa… i tot, és clar, al servei d’una esperada victòria d’aquestes peripècies narratives.

Entre les petites coses hi ha també la descoberta d’Anna Gavalda, que m’ha encandilat amb la història d’una barreja de draps i tovallons que troben l’equilibri en la complementarietat. Perquè diu que el que fa que les persones no puguen estar juntes (i prou) és l’estupidesa i no pas les diferències. Caldrà també la motivació justa per acarar el repte de Proust i la seva recerca del temps perdut. I l’últim premi Sant Jordi de l’Alzamora, que pressent una bèstia tan apassionant com abassegadora. I els secrets del talent amb què Nopca s’estrena com a novel·lista i que també vaig desembolicar fa pocs dies. Gustós, si més no, l’esdevenidor literari…

 I amb tot hi ha, imperdonables, els dies que s’escolen. Però avui me’ls mire amb certa indulgència. Perquè tanquem hiverns, però obrim primaveres…

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 19 de març de 2012 per verorosello

Companyia

Deixa un comentari
Recorde lleugerament com va caure a les meues mans un matí de primavera, estiu, etc.  Era un matí d’estudi per als exàmens de juny, mentre fèiem un break al pati de la facultat de Psicologia. Un matí de mareig, dels de volta al marcador. No sé si la marató d’estudi havia estat nocturna i vivíem el moment de la seua fi o era diürna i just l’encetàvem. El cas és que era un moment de pausa, i el poc vent d’aquella hora em va apropar, tot d’una ventada suau però vehement, un diari gratuït de la universitat amb el poema Y uno aprende de Borges a la contraportada.  L’evasió oportuna en el moment oportú, això ho recorde ben bé. I em va captivar tant, que el vaig guardar i el vaig portar a casa per penjar-lo a l’habitació, com un premi que l’atzar m’havia ofert en uns dies amarats d’escasses concessions. Darrerament l’he desenganxat i enganxat de nou al que ja és el cinquè moble que el vesteix (comptant els de Guàrdia Civil i el carrer Bèlgica a València, el de Via Mascarella a Bolonya i els de Casanova i Creu de Molers a Barcelona).
 
Cada dia el repasse en diagonal, cosa que han fet possible els mecanismes de la memòria i els anys. I així, aquesta espècie de rés, aporta un afegitó d’energia als dies bons alhora que afluixa el desànim dels dies dolents. M’hi fa confiar en el dia rere dia. Perquè l’endemà és un terreny massa insegur per desar-hi plans. I els futurs tenen l’enutjosa mania de caure a mitjan camí. D’altra banda,  també m’hi fa confiar en les pròpies capacitats d’acarar les alegries i els drames que la vida ens dedica. Perquè és agradós observar com fruita el propi jardí, en comptes d’esperar algú amb un impecable ramell de flors. 
 
I amb tot, és curiós que aquest ritual viciós em recorde que una companyia no significa seguretat mentre em fa una estranya i segura companyia.


Y UNO APRENDE

Después de un tiempo,
uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano
y encadenar un alma…
Y uno aprende que el amor no significa acostarse
y una compañía no significa seguridad
y uno empieza a aprender…
Que los besos no son contratos

y los regalos no son promesas
y uno empieza a aceptar sus derrotas

con la cabeza alta y los ojos abiertos…

y uno aprende a construir
todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes…
y los futuros tienen una forma de
caerse a la mitad.
Y después de un tiempo
uno aprende que si es demasiado,
hasta el calorcito del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,

en lugar de esperar a que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende…
y con cada día uno aprende.


                 (J. L. Borges)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Poesia el 12 de març de 2012 per verorosello