Que no s'apague la llum

Avui he perdut el tren. I he perdut també la calma. Semblava impossible després de dos dies d’assossec sense mesura. Hores més tard, en un passatge que no és el que havia de ser el meu, recórrec la costa daurada – ben daurada avui gràcies al sol-, que avança en la multiplicació del temps previst per aquest trajecte. Instintivament busque qualsevol peça de paper on fer quatre ratlles, i com altres vegades, trobe la resposta a allò d’escriure per necessitat. Perquè necessite palesar que el temps no sembla importar-li a aquest mar, que veu tants i tants combois passar amunt i avall a diari. I l’envege i alhora em fa asserenar-me i em porta a llocs i a moments. I pense en els límits marins que maldava per pintar un personatge de Baricco sense reeixir perquè no aconseguia veure’ls amb claredat. Repare que aquesta imatge no em va semblar mai tan fascinadora com quan m’ho vas mostrar aquella nit d’aniversari i de platja salada, en què la preocupació inicial va ser portadora de sorpreses finals. Tampoc nosaltres vam saber trobar-los, els límits. Qui ho sap, si existeixen realment…

També necessite ratllar perquè el temps d’espera m’ha permès fer una visita a la Tres i Quatre i he cedit a la temptativa de comprar-me dos remeis lenitius per la ràbia. I justament, mentre els encetava, he patit un atac d’egocentrisme quan certes idees m’han intimidat en reflectir sensacions resultants de la nova estada al poble. Deia Enric Sòria al pròleg d’En el curs del temps que la distància sovint ajuda a copsar millor els contorns de les coses estimades, que l’excés de familiaritat ha anat difuminant gradualment. I és exactament així com les entenc, encara que sovint les desatenc. Tot i no caure en l’oblit, és cert que el pes de l’enyor no arriba fins que tornes a tenir davant aquella mirada que continua sent capaç de treure’t un ample somriure i d’engrescar-te l’ànim, o aquella família que et rep com una regina passatgera i és tan així que et fa molt contenta alhora que t’entristeix per no sentir-te a l’alçada. O quan sents que les paraules no calen per dir alguna cosa i que el temps passa i això encara passa. I dit així percep l’autèntic valor de la immutabilitat, doncs tampoc muta la capacitat que té de sorprendre’ns allò que en diem ‘de tota la vida’. I el que fins ara era imprevisible es torna previsible tot d’una i ocorre. I el crec que m’agradaria esdevé un m’ha agradat. I qui sap què més.  Sense buscar-ho, em trobe perduda enmig del ball de les preguntes sense resposta. Però no totes les perdicions són desagradables, i m’abandone al ball.

I així, al foc de la tradició i de la novetat, ja n’ha passat un altre, de Nadal. Potser va encertat el mar, que no depèn del temps,  i deixa que les ones se somoguen, i les estrelles ixquen…

Sovint escombre tòpics i m’agrada escarrassar-me a fer-ho. Però avui rescate les últimes deixalles de l’any que endreçaran la blocada: com que he estat bona lectora i el Nadal és temps de costums, m’apunte a la tirada a fer llistes de jotajotai i vos presente la meua checklist de dolços literaris que em regalaré. Ja poden ben dir-ho, això que cadascú inventa el seu antídot per combatre el fred i altres drames.

Dolços de la casa:

•   ‘Invasió subtil i altres contes’ de Pere Calders. Perquè sempre hi ha meravelles pendents.

•    ‘Puta postguerra’ de Josep Piera i la història del compromís de sa dona amb la nostra llengua, ‘La mestra’, de Víctor Labrado. Perquè cal no defugir els consells de qui deleja talment tu (gràcies, Vicent!).

•    ‘Neopàtria’ d’Hèctor López Bofill. Me l’han recomanada com una dansa d’impulsos que no puc fer més que desitjar després de restar salivejant amb ‘Dafne abans de l’alba’.

•   ‘La matèria de l’esperit’ de Jaume Cabré. Manual imprescindible de reflexions sobre la lectura literària.

Versions de la casa de dolços de més enllà:

• ‘L’odissea’  d’Homer. Traducció de Joan Francesc Mira. Per veure si, efectivament, Sant Pere pot enviar Mira a la tribuna del cel.

• ·         ‘Principiants’ de Raymond Carver. O, el que és el mateix, la versió definitiva de ‘De què parlo quan parlo d’amor’. Escriure és una necessitat, ja li ho poden ben dir a Carver, que va emprar la poca sang que li quedava a les venes per escriure de manera lacònica els seus primers i darrers vincles sentimentals.

• ·         ‘Els miserables’ de Victor Hugo. Perquè topar-me dia enrere dia amb el cartell del musical al teatre em recorda que hi ha obres mestres de la literatura universal que cal conèixer, més quan l’autor i el context històric en què s’emmarca ja prometen una sucosa lectura.

I per recollir-ho tot, de nou destorbaré algun imprescindible de prop que treballa enmig de  llibres, perquè m’ajuste una mica el pressupost, que ja sabem els temps que corren. I també entretindré algun imprescindible de més avall, perquè es passege per llibreries del sud i em busque alguns títols més modests que no han aconseguit travessar fronteres: gran dissort per a la gent del Principat! I seguim amb deixalles típiques: em posaré pesada donant gràcies anticipades, desitjaré que el destorb siga el mínim i m’afanyaré a oferir un tastet d’aquests meus futurs dolços perquè compartir dóna gustet i perquè algun savi va dir que estimar és reglar les nostres preferències a aquells que preferim.

Però seguim amb més dolços, encara. Estem a les envistes d’un mig mes llarg: un mig mes d’excés de feina; d’encaboriar-se en quin llibre infantil pot escaure millor a cada menut de la casa, amb el pes afegit que el rebran com el ‘present avorrit’ nadalenc; de gaudir triant quina insignificança portaré als membres de la colla per amenitzar la nit de Nadal. No patiu, mascles! Enguany no feriré el vostre orgull i atendré la crítica constructiva (i, permeteu-me, sensiblera!) que em vau fer el darrer any i espere gaudireu el present de tal manera que el dia Nadal lluirem, com sempre, el nostre aspecte menys atractiu que – també com sempre- quedarà a l’ombra d’un dels més entranyables somriures de l’any.

Un mig mes on també ens sabrem espedaçats i enyorarem les parts clau que tenim sobrevivint (o benvivint) a Delhi i a Cape Town; on viurem bones estones a taula, farcint-nos d’àpats exagerats, de vi a dojo i de converses sota l’escalf familiar tan i tan regenerador; on patirem perquè són pocs dies i  ens agradaria multiplicar-los i on ens delitarem amb una nit de cap d’any mítica/màgica al Fest-infern amb música de la terreta i mil enigmes que anirem resolent (o no) a mesura que avance la vetlla. I quan arribe l’hora de tocar el dos i Dani es pose nerviós i ens titlle de desastres per no haver-nos organitzat, insistiré de nou amb estil estellesià: Temies el moment. Confessa’t-ho: temies que curt no ho faríem, i el dia és ja ben clar. Llavors, ebris de goig sa i de barreges insanes, donarem per ben entrat el 2012!

I així i tot, sé que no m’atiparé. Que tornaré a Barcelona amb sensació de buit, perquè hi ha coses que sempre vols més i més. I per calmar la melangia, m’acostaré famejant a la prestatgeria, bandejaré els primers tòpics de l’any i, sabent que me les he ben guanyades, gustaré una per una les noves llepolies literàries.

Tenir un nou dia per davant i les notícies del matí em reten a jugar a arreglar el món, com acostuma a passar-me a punta de sol. I em ve a la ment aquest trosset de cel, una mica brut, però lluent.

Si bé és cert que les paraules de la Roig no mereixen desacord, val a dir que sóc al bàndol fatxenda i em consola el sedatiu que ens salvarem uns quants.

(Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida)

M’escric a les palpentes. De la mateixa manera que empeny el dictat de la sang, objecte de tantes i tantes dèries. Les mateixes dèries que m’han portat avui a estar asseguda a l’escriptori i m’han robat l’opció de perdre’m en algun racó del Raval, compartint beure i conversa amb algun dels imprescindibles. Escriure’s, reflexiu perquè em recau a sobre el pes d’un diumenge que ha clarejat amb sol i amb una notícia d’aquestes que t’inflen el cor com un globus i que tinc instal·lada al cap i fa que somriga i que em sobren vitamines. I bade a l’endemig dels intents de concentració i em distrec i obric un Word i pense que divertit, perquè avui no pot ser d’altra manera. I per tot això, m’escric.

Tinc a la vora un món de referències, adscripcions, nuclis, modificadors i operadors esperant de ser atès. I és tot tan pragmàtic que busque una treva entre versos de Fuster, que també tinc a tocar. El dolç de recompensa que encara no meresc, però qui ho sap, això? I justament tope amb un vers que es diu Treva i que diu Per què no, cor, per què no? Si la mort és sempre igual, si les roses no s’acaben, per què no, amor, per què no?

I entre l’ordre i el desordre veig també idees esgarrapades a la paperera, el primer moble en l’estudi de l’escriptor, deia un de tants savis. I qui diu escriptor diu aspirant o diletant, que també fem, refem i desfem. I altres idees que esperen la seva hora, pacients i recollidetes als quaderns que em miren de reüll i que defugen imperatius perquè ja veuen que el cor inflat els ha torçat l’esperança.

I repasse la resta d’utilitats i inutilitats escampades, perdent-me del tot dintre de la badada. I veig el munt d’Ara que no llence perquè potser una nova cessació de responsabilitats em mourà a refullejar-los, a la recerca d’aquella peça de Capdevila, Alzamora o d’altres que em va fascinar en el seu dia. I enfront hi veig notes amb obligacions i desitjos futurs. I fent-los ombra hi ha encara les sis blumen ja engroguides, que fan que et pense entre el fred bàvar, potser embolcallat amb el meu present hivernal o amb el record dels besos passats i la il·lusió dels futurs. I hi ha també un cel blau que em trasllada a aquell far que jo voldria haver-me emportat a la motxilla i que tinc a prop tot i no ser. I marcs color mandarina amb un tros especial de vida a dintre. Una maca nit i molt maques nosaltres, que vam ser gairebé una sola durant aquell temps. Perquè se non è vero, è Àngela. I fent-li cosquerelles al marc hi ha un bitllet amb un to càlid semblant, que em desitja ‘sogni d’oro’ cada nit amb el fil de veu confitat de ma cher.

I ara que hi he caigut, voldria atendre aquesta crida i perdre’m entre somnis i totes aquestes meravelles que done gràcies que existeixen o que han existit. I que demà tornés a nèixer un dia com el d’avui. O que cap punxa s’apropés al cor, si més no. I tornar a badar i tornar a escriure’m. Tornar a anticipar-me amb cavalls guanyadors que encara estan en joc. I taral·lejar que els dies bons gairebé som invencibles. I a les palpentes, de la mateixa manera que empeny el dictat de la sang, fer un pensament.