Potser

Deixa un comentari

Un encontre tan imprevist com bonic.

I la humil il·lusió de convertir-lo en poema.

 

Potser

       A tu, que encara ets Tu…

 Ens trobem més lluny del que ens hem trobat mai.

O potser més a prop del que ens hem trobat mai.

Potser

      

                                       A tu, que encara ets Tu…


 Ens trobem més lluny del que ens hem trobat mai.

O potser més a prop del que ens hem trobat mai.

 Diguem moltes coses.

O potser menys del que hem dit mai.


En aquest instant no hi ha paraules.

Només ulls.

Els teus i els meus.

 

Besa’m ara que ens hem trobat.

Besa’m i besa’m, ara.

Demà, qui sap?

 

Estem tristos o contents?

 Tampoc hi ha preguntes.

Només ulls.

Els teus i els meus.

 

I l’Atlàntic, i les constel·lacions, i Estellés…

I més besos.

I més ulls.

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 11 d'agost de 2011 per verorosello