Curiositats del peu esquerre

Deixa un comentari

Comencem les vacances amb el peu esquerre. On s’ha vist agafar un autobús
en un lloc diferent a l’estació del Nord? Plors i els diners i els collons,
per a les ocasions. Tot se soluciona si coneixes El Salvador. I així el
trajecte es converteix en Lleida-Sallent de Gállego (Osca). Acurtar distàncies,
diuen alguns. A mitjan camí comencem a agafar alçada en més d’un sentit. La nit
té ja bona pinta, i això que els Antònia i La Troba són més una expectativa que
una garantia (vistes les cartes, millor no fer-nos excessives il·lusions).

Dues hores i mitja després, aparquem 
entre el fred pirinenc i ja s’escolta Clint Eastwood. Presses i cervesa,
i en breu ens instal·lem a primera línia de l’increïble escenari situat enmig
de l’embassament de Lanuza (foto), gairebé enfront de Pau Debon. El català és allò més
present entre la concurrència, i sempre és motiu d’eufòria i de brindis. Una
eufòria per la qual no cal lluitar quan Joan Garriga surt a l’escenari. Com que
ja som guanyadors d’aquesta batalla, només ens queda rumbejar i rumbejar. I és
que la rumba té la gràcia de la raça.

Els de la Troba no es cansen i ho transmeten. Nosaltres tampoc estem
cansats, així que a muntar la tenda s’ha dit. Gràcies que existeixen invents
com les Quechua, que només treuen tres segons del nostre valuós temps. Així en
perdem poc, i cap a la carpa. Sessió de dj’s d’allò més heterogènia. I com
nosaltres estem tan poc ‘celectius’ ens és igual ballar salsa que xumba-xumba.
Sempre fidels als savis lemes: ‘tira bo!’
i ‘cubates i au!’. Així ens
toquen les cinc o sis del matí, qui sap! I quan una retirada a temps és més una
obligació que una victòria, el destí ens depara l’última sorpresa de la nit:
una rave improvisada a la meitat del
camí amb tots els ingredients que calen! Dj’s, taula de mescles i fauna variada.
Així que mel ensucradeta al paladar per posar punt i final a la primera jornada.

Dissabte obrim els ulls i encara ens sembla increïble el paradís que tenim
com a teló de fons: la vall de Tena, centre del Pirineu aragonès. Assedegats i
amb ganes de menjar-nos aquell espectacle paisatgístic, recorrem el camí
muntanyós que separa la zona d’acampada del poble de Sallent. Allà dinem a una
terrasseta i fem una becaina al costat del riu. Seguidament, atenem a
necessitats higièniques i la dutxa ens fa més feliços si cap. Els ànims afloren
novament i els invertim en una cerveseta vora l’embassament. I així de
relaxats fem un primer balanç d’aquesta estrena de vacances. Quin goig poder
compartir temps de lleure amb la teva gent en un lloc fascinador i amb un
programa d’oci immillorable!  

Comença a fer olor a Calamaro, i es nota també en la gran afluència de grups de gent que inunden la zona d’acampada. I és que qui val, val.
Pícnic condimentat amb rom i amb la incògnita de la bossa blava. Aïllem la incògnita
i el resultat confirma els nostres pitjors temors: ha desaparegut. Siguen
quines siguen les causes, estem fotuts. L’olor a Calamaro pot quedar
senzillament en això: només olor. Però ja diu el refrany que l’esperança és l’última
cosa que ha de perdre’s. I el viatge ens està demostrant que encomanar-nos a
aquesta fe mou muntanyes. L’organització del festival ens salva la vida i
entrem triomfants a degustar l’exquisitat que prometen les entrades. El
benvolgut Andrés es llueix i ens regala temes poc usuals que barreja amb els
seus èxits més reconeguts. Gran, gran i gran. No puc estar-me de reconèixer-ho (i
us deixe un enllaç perquè veieu que la valoració no és tan subjectiva). No sé
si prefereixo dies iguals o dies distints. Ja he guardat el meu instint assassí
en un calaix. No prendré la ruta dels sacrificis. Prefereixo el vici, la música
i l’amor. Si ell ho diu i nosaltres hi prediquem, endavant!

Diumenge ens aixequem més frescos a causa d’una ploguda que ha amenitzat
les últimes hores de son. Cafè a tocar el pantà i petit passeig pel poblet d’Escarrilla.
D’allà moguem cap a Jaca amb doble intenció: fer possible que la doctora arribe
a Barcelona i explorar el territori de la capital de la comarca veïna. Amb un
trosset més de món a la butxaca, tornem a la zona que ens acull i on ens espera
l’últim repte del viatge: somiar truites amb Albert Pla i Pascal Comelade. A l’escenari,
músics i marionetes ens transporten a un món boig i particular d’introspecció
interna, records i desitjos i on vam gaudir d’Ovidi versionat i d’una aventura
eròtica i estrafolària en un avió amb la mussa Antònia Font. Com sempre, aquest
senyor no ens deixa indiferents i marxem amb material per considerar
detingudament. Un espectacle tan curiós com divertit.

Poques hores després, amb nou graus de temperatura plantant-nos cara,
recollim bàrtuls i recorrem per últim cop la distància que separa l’acampada de
Sallent. Ens emportem a la motxilla més coses de les que portàvem: un gran
record i unes ganes increïbles de compartir-lo amb vosaltres que jo he satisfet
amb aquesta crònica de viatge. La intenció de fons és contagiar-vos les ganes
de viure aquesta experiència, i el que ha estat un Pirineus Sud en petit comitè,
tinga més participació el juliol vinent!

Comptat i debatut, la qüestió és: mai la dissort del peu esquerre havia
tingut un desencadenament tan positiu!  

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 19 de juliol de 2011 per verorosello

Herois

Deixa un comentari

No us creieu que
jo no en tinc, de ganes, de poder esplaiar-me una mica més en aquest minso
espai de la xarxa per compartir amb vosaltres móns possibles i impossibles.  Ara mateix, massa obligacions m’ho impedeixen. Però prompte arribaran les vacances, i amb elles l’equilibri que requereixo per
abstreure’m en l’afer i la calma que ajuda a tenir la ment lliure de
preocupacions estranyes al text que té voluntat d’ésser.

Mentrestant,
aprofito que he passat per aquí per regalar-vos una injecció d’esperança. M’ha
cridat l’atenció la perspectiva des de la qual Joan Josep Isern enfoca l’article
i no puc estar més d’acord. En un present en què l’amor es viu de forma egoista
i del qual participo totalment, encoratja el saber que encara en queden, d’herois.

Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 10 de juliol de 2011 per verorosello