Que no s'apague la llum

Blai no té son i tampoc inspiració. Ha revisat gran part de les pàgines que composaran la seva darrera obra amb l’esperança de trobar les ratlles finals, però avui ho dóna per perdut. Resignat, remou un dels tants medicaments que pren i que fa minuts que té entre mans, però no li ve el gust d’ingerir la dosi prescrita pel metge. El costum no li treu el record d’aquella constant olor agra dels fàrmacs que aviva la presència de noms i cares que ja no hi són. Col·loca amb cura els papers a l’arxivador que els salvaguarda i els augura un demà millor. A continuació, vessa el líquid desgasat a la pica i també pensa que potser el dia següent aprofitarà l’ocasió de prendre’l. S’asseu a la poltrona més propera als finestrals que donen al jardí i tria l’angle que li garanteix una millor visió dels estels amb la senzillesa i la traça de qui sap el que fa. I ja acomodat, tanca els ulls enfront la calma nocturna.

Se sent ple d’orfandat. No només per la manca de pares, també se sent desprotegit de gent i de lloc. De ben menut, els seus tendres pulmons el portaren a ingressar al reputat sanatori antituberculós de Caubet, un dels pocs indrets de l’illa on no arriba l’olor d’aigua salada. Classes de patir, nits compartides amb altres malats als respectius departaments, bates i rostres pàl·lids, i morts prematures. Ara ho recorda i no passa pena. Allà va formar-se com a perenne adolescent i la doctrina va ensenyar-lo a despullar-se de disciplines i ideologies. També va aprendre que no és gens sa estrènyer el cor i que plorar és regar futures branques.  El sanatori ha esta la llavor que ha endreçat l’arbre ferm i frondós, sol dir-se.

I així l’arbre Blai s’adorm, fins que el cant matiner de cadernera fa que aprecii l’inici d’una nova jornada. Es desperta malhumorat. No sap si pel fet de no haver reposat en condicions o per haver traït els seus propòsits la nit anterior. Ha descuidat les cortines obertes i la força del sol li retreu l’enuig. S’aixeca amb parsimònia i es dirigeix al jardí. La claror xoca amb el groc de les calèndules i el vermell de les begònies produint un efecte lumínic que podria encegar-lo i en canvi, li aguditza la visió. El vent bufa amb força fent voleiar les fulles del llorer i els bellveures, i arrastrant amb si l’olor marí barrejat amb el perfum de l’espígol. Olor del poble, ell diu. 

Per fi se sent convençut. La mateixa força de la natura que anit feia coixejar la seva creativitat, avui li brinda tres cames. Decidit, travessa el reixat del parterre i camina els pocs metres que separen la llar de Cala Figuera. Li agrada fer el bany nu. Mentre es treu la poca vestimenta estival que porta, pensa que si existeix l’essència de l’infinit ha de ser necessàriament dintre de l’oceà o del llenguatge. I entén perquè són aquestes les seves dues grans dèries. Ara ja és a tocar aigua i una alenada perspicaç li anuncia que la seva nova obra, tindrà un final amb mar.

(Aquest relat naix durant el procés d’enllestiment del treball d’investigació ‘Blai Bonet: cap terra com sa terra’ que estic escrivint per a la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet).