Petita sensació de victòria

Deixa un comentari

La Rodoreda deia al pròleg de Mirall
trencat
que escriure bé és dir amb la màxima simplicitat les coses
essencials. Donar relleu a cada paraula. Ens deia també que no tothom ho
aconsegueix, i tampoc qui a vegades se’n surt ho fa sempre! Per això mateix,
quan passa, sigui mèrit propi o d’altri, hi resulta una petita sensació de victòria.

El motor d’aquestes ratlles ha estat assaborir He vist el futur en 4D, del poeta català David Caño. Ha passat
temps des que em vaig procurar l’adquisició, i he quedat tossudament
meravellada. Com descriure’l? Potser amb una sentència del seu prologuista: la
revolta pot raure en els fets més senzills.

Vos deixe un tastet!

 

XVIII

A on van a morir les últimes esperances quan l’evidència et

clava l’última abraçada?

La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com

s’allunyen els trens feixucs del desengany.

Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han

contradit?

I el desig?

La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selec-

te afany de transformista.

La por només per necessitat. El mirall per convicció.

Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?

I la del futur que mai no havies imaginat?

Nega mil vegades el teu sentit de culpabilitat, els

actes, són rememorables o no són.

La solitud és una platja deserta, els trens carregosos

que s’allunyen deixant un rastre fi i allargat d’amar-

gor.

                                    
Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 18 de novembre de 2010 per verorosello

La panxa grossa

Deixa un comentari

En record de Teresa Fuster

El matí que va comprovar que la panxa de la mare havia assolit una incòmoda grandària, la Teresa comprengué que els seus temors es confirmaven: això suposaria una supressió major del poc de temps d’oci que conservava. Va sospirar resignada i els ulls van humitejar-se-li. Eren llàgrimes que traspuaven la ràbia de la imatge de la mare asseguda al balancí, amb un somriure constant instal·lat al rostre, entregant-li l’herència d’unes responsabilitats que l’atreien ben bé poc. Sense cap permís i sense permetre-li cap tria. No és sobrer afegir, pensava dolguda la menuda d’onze anys, que són obligacions no preuades amb cap tipus de reconeixement. Tant com sap que m’afalaguen els compliments i que m’encisen els rotllets d’anís!

El cor va començar a bategar-li de forma accelerada. D’improvís va notar com una punxada asfixiant naixia a l’interior del seu l’estómac i guanyava intensitat fins desembocar en un plor nerviós i ofegat, enèrgic però gens escandalós. Va córrer cap a l’estable i va abraçar la Càndida. Era la seva predilecta d’entre totes les vaques de la vaqueria, i sovint lamentava que fos la que menys llet proporcionava, doncs era la menys queixosa i amb qui gaudia millor de les llargues hores de feina. Va estrènyer-la impetuosament mentre el seu cos encara suportava les convulsions de la plorada. A pleret va anar asserenant-se i, davant la mirada indiferent de l’animal, va començar a seguir el traç del mapa de taques del seu cos. A continuació va passar a comptar-les. Una, dues, tres… i així fins a vint i sis. S’ho sabia de memòria. 

Acabat el recompte, va escoltar els tres cops a la porta metàl·lica que comunicaven la intenció del Ramon de reunir-se amb ella. Amb aquell noi compartia la complicitat fraternal d’aquells que són orfes de pare fugit a fer guerra i d’aquells que han hagut de deixar l’escola per culpa del volum de la panxa materna. Així, tots dos plegats, intercanviaven secrets al carrer en lloc del pati escolar. S’hi veien gairebé a diari, i sempre tractaven de fer coincidir el temps de lleure per poder crear móns de boletes, samboris i tres en ratlla.

Llavors, la Teresa va recordar que les restes de llet no venuda la tarda anterior al poble veí l’esperaven a la cuina desitjoses de convertir-se en segones oportunitats amb forma de formatge. És més, si no les atenia aviat, prompte la mare la renyaria fent al·lusió a tots els quefers que calia tenir en compte ‘ara que les coses han canviat’. Així, encara amb una llàgrima regalimant-li per la templa, va parlar al seu col·lega des de l’altre costat de la porta.

       – Què hi ha, Ramon?

       – Teresa, obri’m! Hi ha una gent d’Algemesí que ha vingut a vendre arròs! Els menuts estan jugant a ‘pardalet en rama’ i la mare m’ha donat permís per jugar una estona amb ells! Són tan poc espavilats! He aconseguit enfilar-me tan alt als pins en cada partida que no han estat capaços de trobar-me ni tan sols en una!–exclamava extasiat- Véns? Què dius, véns? 

La Teresa va acostar el rostre a l’aspra portada per tal de sentir-se més pròxima al seu amic. El metall bullia en estar exposat al sol d’un migdia d’estiu i unit a una forta cremor a la galta, la noia va sentir de nou el dolor agut al ventre que havia patit pocs minuts abans. El cos va tornar a agitar-se i aquesta vegada va deixar anar un bram no contingut.

       -No, vés-te’n! No puc venir! I tot per culpa d’aquella panxa grossa!

Aquesta entrada s'ha publicat en Relats breus el 12 de novembre de 2010 per verorosello

Per un canvi possible

Deixa un comentari
Pujava de dos en dos els graons de l’escala de
l’apartament que el portarien al tercer pis. L’ànsia per portar els croissants
i el diari a la seva companya, que encara estaria decidint entre els llençols
si aixecar-se o esperar cinc minuts més, també avançava de dos en dos. Aquestos
petits detalls, que ara podia permetre’s d’ençà que el van fer fora de la
feina, feien que els començaments diaris no fossin tan monòtons com de costum.

Va rodar la clau sigil·losament, potser
l’Eva havia reprès el son i preferia no alterar la reconquesta. Li
concediria encara els escassos minuts que trigaria en pujar el cafè a la cafetera. Entre
tant, ell va posar-se a fullejar el diari. Ja a la primera plana va llegir ‘Montilla anuncia que no reeditarà el tripartit’. Ja hi som, va
pensar. Aliances desbaratades i promeses de nous enllaços poc encertats o poc
creïbles, canvis de trajectòria constants… I l’única finalitat, conservar el poder.
La precampanya per la imminent cita a les urnes del novembre següent vestia els
discursos polítics amb un interès electoral tan mal dissimulat que resultava
gairebé esfereïdor. Alterat, va doblar de nou la capçalera i la va llençar al
taulell on s’amuntegaven diàriament follets de propaganda i correu poc
interessant. Va lamentar haver obert el noticiari, va apagar el foc del cafè i
va dirigir-se  a l’habitació.

La claror es filtrava entre les escletxes
de les persianes i entorpia així l’harmònica foscor que els havia acollit
durant la nit. Va
jeure de nou al costat de l’Eva, que va deixar-li entreveure un somriure a ulls
tancats en notar de nou la seva presència. En altres circumstàncies, l’Artur
hagués invertit una mica més d’afecte en aquest despertar, però una estranya
inquietud el rossegava per dintre. La seva companya va endevinar de seguida tal
nerviosisme.

– Ei, què passa?

L’Artur, amb un posat seriós, va respondre
amb altra pregunta:

– Només digues-me la veritat, em veus cara d’imbècil?

L’Eva va riure. L’Artur no en tenia ganes.
Estava vertaderament empipat i no li donava la gana haver de prendre’s la
pràctica governamental com una broma. Pensava en ell com a ciutadà, en la feina
que ja no tenia, en el pis que no sabia com podria seguir pagant d’ara
endavant, en el futur. Si tot això estava
en mans d’aquells deshonrats que feien demagògia constant
per tal d’engrescar el seu electorat i el d’altri, la cosa era massa seriosa
com per prendre’s-ho a broma.

Notava molt profundament com la sang bullia
dins les seves venes, les pulsacions tenien un ritme molt més intens de
l’habitual i sense donar temps a l’Eva a pronunciar una resposta, va aixecar-se
i va fer un fort colp de puny a un dels murs de la cambra, just al tros de mur
on hi havia penjats els pòsters de la Candidatura d’Unitat Popular dels Països
Catalans.

Des del llit, la noia s’havia incorporat i
se’l mirava perplexa. No gosava entendre res, però començava a sentir-se
fortament preocupada. Just quan es disposava a emetre un judici a cas de la
situació, l’Artur va tornar a seure a la seva vora, va deixar anar un sospir i
com si el cop hagués normalitzat el seu pols, va asseverar més calmat:

– Som nosaltres qui exercirem el dret a sufragi, ho farem a consciència i els
demostrarem que no ens hem empassat la fal·làcia del que ells entenen per
democràcia.

Aquesta entrada s'ha publicat en Relats breus el 3 de novembre de 2010 per verorosello