Pujava de dos en dos els graons de l’escala de
l’apartament que el portarien al tercer pis. L’ànsia per portar els croissants
i el diari a la seva companya, que encara estaria decidint entre els llençols
si aixecar-se o esperar cinc minuts més, també avançava de dos en dos. Aquestos
petits detalls, que ara podia permetre’s d’ençà que el van fer fora de la
feina, feien que els començaments diaris no fossin tan monòtons com de costum.
Va rodar la clau sigil·losament, potser
l’Eva havia reprès el son i preferia no alterar la reconquesta. Li
concediria encara els escassos minuts que trigaria en pujar el cafè a la cafetera. Entre
tant, ell va posar-se a fullejar el diari. Ja a la primera plana va llegir ‘Montilla anuncia que no reeditarà el tripartit’. Ja hi som, va
pensar. Aliances desbaratades i promeses de nous enllaços poc encertats o poc
creïbles, canvis de trajectòria constants… I l’única finalitat, conservar el poder.
La precampanya per la imminent cita a les urnes del novembre següent vestia els
discursos polítics amb un interès electoral tan mal dissimulat que resultava
gairebé esfereïdor. Alterat, va doblar de nou la capçalera i la va llençar al
taulell on s’amuntegaven diàriament follets de propaganda i correu poc
interessant. Va lamentar haver obert el noticiari, va apagar el foc del cafè i
va dirigir-se a l’habitació.
La claror es filtrava entre les escletxes
de les persianes i entorpia així l’harmònica foscor que els havia acollit
durant la nit. Va
jeure de nou al costat de l’Eva, que va deixar-li entreveure un somriure a ulls
tancats en notar de nou la seva presència. En altres circumstàncies, l’Artur
hagués invertit una mica més d’afecte en aquest despertar, però una estranya
inquietud el rossegava per dintre. La seva companya va endevinar de seguida tal
nerviosisme.
– Ei, què passa?
L’Artur, amb un posat seriós, va respondre
amb altra pregunta:
– Només digues-me la veritat, em veus cara d’imbècil?
L’Eva va riure. L’Artur no en tenia ganes.
Estava vertaderament empipat i no li donava la gana haver de prendre’s la
pràctica governamental com una broma. Pensava en ell com a ciutadà, en la feina
que ja no tenia, en el pis que no sabia com podria seguir pagant d’ara
endavant, en el futur. Si tot això estava en mans d’aquells deshonrats que feien demagògia constant
per tal d’engrescar el seu electorat i el d’altri, la cosa era massa seriosa
com per prendre’s-ho a broma.
Notava molt profundament com la sang bullia
dins les seves venes, les pulsacions tenien un ritme molt més intens de
l’habitual i sense donar temps a l’Eva a pronunciar una resposta, va aixecar-se
i va fer un fort colp de puny a un dels murs de la cambra, just al tros de mur
on hi havia penjats els pòsters de la Candidatura d’Unitat Popular dels Països
Catalans.
Des del llit, la noia s’havia incorporat i
se’l mirava perplexa. No gosava entendre res, però començava a sentir-se
fortament preocupada. Just quan es disposava a emetre un judici a cas de la
situació, l’Artur va tornar a seure a la seva vora, va deixar anar un sospir i
com si el cop hagués normalitzat el seu pols, va asseverar més calmat:
– Som nosaltres qui exercirem el dret a sufragi, ho farem a consciència i els
demostrarem que no ens hem empassat la fal·làcia del que ells entenen per
democràcia.
