Que no s'apague la llum

Dies enrere dedicava un post a la raresa natural del bon humor. Ofuscada en un mar de qüestions retòriques al voltant d’allò que el genera vaig aconseguir donar a llum un grapat de línies que poc després abocava a l’ordinador. No obstant això, sovint em copegen demandes vinculades al fet d’obtenir una possible explicació. D’improvís n’arriba un dels motius. Quants cops heu escoltat allò d’”estàs com l’oratge”? Doncs aquí hi radica el quid de la qüestió. Primavera i alegrança hi fan lliga. Deu ser per això que d’entre les quatre estacions de l’any, aquesta n’és la meua predilecta. Em lleve amb unes inacabables ganes de sortir al carrer i en fer-ho, l’espectacle visual no deixa de delectar-me.  El sol i el seu captivador poder de protecció en tocar suaument tot allò que se li exposa. La natura, en gratitud, desplega les seues millors gales en forma de flors i fruits. La gentada, igualment agraïda, també l’obsequia amb somriures i goig. I que bonic tot plegat!

Sota aquest pretext esdevé el dia a dia a Bologna. El règim de visites segueix el seu curs i aquesta vegada ha estat el torn de Laia i Isaac, que han estat testimonis dels primeres efectes primaverals a la ciutat. Si cerquem l’adjectiu escaient per definir el que ha estat la visita, sens dubte és tranquil·la. L’estança ha estat de curta durada (només dos dies sencers) i en conseqüència no hem pogut fixar un programa perfectament adaptat als meus desitjos. Calia decidir: blanc o negre. O el que és el mateix: ritme diürn o nocturn. Finalment la balança va decantar-se per aprofitar la llum del dia. El temps, a més, hi estava d’acord. No puc més que reafirmar-me en que ha estat una òptima elecció!

Clareja dissabte i ens n’adonem perquè hem tingut problemes amb les persianes i el sol, sense cap permís, adquireix el rol de despertador. Ens espera una jornada de turisme local. Francament, sempre em ve de gust convertir-me en guia i passejar-me per la ciutat, tot i haver repetit aquest procés un munt de cops. La parella mostra una ferma obsessió per satisfer el desig d’empassar-se quantes més delícies italianes possibles (pasta, pizza, gelat, cafè, etc…) i jo els concedisc tal plaer. I me’l concedisc a mi igualment, per descomptat! Aquesta vegada, gràcies al bon temps, l’itinerari compta amb un nou punt: pícnic als giardini della Montagnola, fet que comença a estar molt en voga dintre dels nostres costums diaris. Però tornem al punt on ens trobàvem. Bellissima caminada amanida amb l’avantatge de poder immortalitzar cada detall amb la nova càmera fotogràfica de Ly. Qualitat envejable de les imatges, l’adjunta n’és un exemple!

Paral·lelament a aquest retrobament, he d’apuntar que aquesta setmana ha estat caracteritzada per una gran ànsia generada pel festeig de la laurea de Gio, un dels meus companys de pis. A l’Itàlia és força típic el fet de celebrar la fi dels estudis universitaris amb aquest element decoratiu (la làurea), corona elaborada amb fulles de llorer. Com a coinquilina, vaig haver d’assolir un mínim de responsabilitat consistent en contactar amistats del laureato, en adquirir un possible regal (gran tasca: què pot regalar-se a una persona que compta inclús amb un robot que pren cura de les tasques domèstiques?) i en mantenir serè tot el “percal” des del front bolonyès. Dissabte nit emprenem el viatge amb un bus llogat (rotllo acomiadament de solter) cap a Borghi, localitat pertanyent a la província de Forlì-Cesena (Emilia Romagna) i propera a San Marino on Gio té una espectacular casa de camp. El viatge no està exempt de complicacions, ens perdem i triguem dues hores per tal de recuperar el camí exacte. Tot i això, no s’estén el pànic. La gent manté la calma i com si ens trobéssim a un local, es beu i es fuma dalt l’automòbil com a avantsala de la festa. Finalment, a mitja nit arribem al punt de destí. Òptima organització: degustació d’exquisitats made by mamma Giovanni (un dels artífex culinaris de qui millor record m’emporte!), barra amb cambreres i begudes alcohòliques varies, tres grups musicals de diferents estils encarregats d’amenitzar la vetllada… i tot emmarcat dins d’un immillorable teló de fons: la muntanya de la regió!

L’endemà l’estat dels assistents presenta la seua cara més pèssima: tots es troben derrotats! Jo, per contra, i fent els honors al meu títol de regina del non stop, em trobava motivada per encarar altra gran serata, sense cap catalogació predefinida (el que surta… bo!). Així doncs, vaig acomboiar la parella d’hostes (recent tornada de visitar Venècia) i ens n’anàrem de soparet. La meua agitació contrastava amb un més que justificat estat de decaïment dels dos nuvis, així que el resultat fou una conversa farcida de records i rialles, condimentada amb el toc d’humor de Ly que mantenia ben presents els inoblidables anys a l’institut dels Èvols. Quanta falta ens feia aquest encontre, reineta!

Dilluns és torn de partença. Ens llevem amb calma i decidim acceptar la seductora proposta del temps, que sens dubte ens convida a sortir a fare un giro. En sintonia amb un ritme més que pausat, passem el temps asseguts a Piazza Santo Stefano, gaudint de la sensació de no tenir cap deure pendent! I així arriba la trista hora de marxar. Com sempre, finisc amb un balanç. Ha estat una visita que s’escapava dels meus plans. Gran emoció quan va aplegar-me la notícia d’aquest buit a l’agenda per venir a trobar-me! I gran emoció també adés, quan rememore els moments viscuts i deixe acte de constància mitjançant aquest escrit d’un reencontre que ja forma part de les millors memòries d’aquesta meua experiència!