Arxiu de la categoria: Relats breus

Repòs

Deixa un comentari

Un trosset més del que em va explicar un dia.

Per via dos, tren amb destinació Barcelona. Sortida immediata, anuncia el megàfon del vestíbul de l’estació de València. Presses de dissabte al matí entre la gentada que fuig i que torna. Abraçades ansioses de retrobament i també plors, com els de la Teresa. Plors de por a perdre aquest passatge que no vol perdre. S’aferra a l’esperança i desatén la desesperació, que gairebé la venç. Les cames li fan figa i frisa per travessar l’espai de l’andana que la separa del comboi mentre suporta el pes del nadó que porta a dins del ventre i del petit que porta al darrere embolcallat per una faixa, que sanglota, crida i malbarata la poca força que li queda. Sort que la nena ha llegit el pànic al seu rostre i s’afanya tant com pot, sense deixar que els talons li toquen terra.

 

Un minut per a les nou en punt i encara uns quants metres. Però no vol perdre aquest passatge, es repeteix, i inverteix l’últim esforç fent un salt abans que les portes es tanquin definitivament. Amb el darrer bri d’alè de la correguda agraeix la munió concentrada al vagó, que ha esmorteït la violència de la caiguda i ha permès que els fills estiguin sans i estalvis. Les llàgrimes li ennueguen la visió, tot i això aconsegueix visualitzar els ulls atemorits de la nena. L’abraça i la petoneja amb fruïció i en unes hores tindrem el pare amb nosaltres, li diu. La fesomia innocent li canvia en escoltar aquestes paraules, i somriu en veure que ara la mare llagrimeja d’una altra manera.

Els passatgers obren agitats, parlen a crits i fins i tot un grup fa música mentre altres pocs ballen al seu voltant. Sembla que no hi hagi guerra, pensa la noia, que sap ben bé que sí que hi ha perquè fa sis mesos que viu amb la mare i les tietes a la casa gran del carrer Major. L’espant s’ha esvaït momentàniament i la mare l’empeny al seu costat mentre s’aclofa en el reduït espai del paviment del vehicle que els pertoca. Ara es deslliga la peça de roba que ha protegit el Pepe i l’apropa al ventre prenyat. Respira intranquil, però ja no brama. A la mare, però, se li ha encallat el plor. La petita Teresa s’enganxa a ella amb força, fonent-se en el seu perfum de gessamí. Alça la vista i sotja aquells ulls blaus que es perden en l’horitzó que avança veloç per la finestreta. Tanca els seus i es tal l’alleugeriment que sent que troba un inesperat repòs. I així, amb la cridòria de fons, s’adorm abrigada amb l’escalf familiar.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Relats breus el 9 de març de 2011 per verorosello

Quin goig, València!

Deixa un comentari

Valencians… tots a una veu!

L’individu en qüestió es disposa a fer això que millor sap fer: tergiversar. Se sap víctima d’aquest instint mentider que el domina, però sap que el seu discurs és creïble i està orgullós dels seus dots persuasius. Així llavors, ho farà. En uns instants sortirà a proclamar que és el candidat a president amb més suport de la història de les democràcies occidentals. I es quedarà tranquil i satisfet, ambdues reaccions naturals d’aquest seu vici malaltís.        

En aquests moments de nerviosisme que separen la reflexió preliminar de l’ovació, recorda els seus inicis: pel 2002 un amateur provinent de les Noves Generacions d’Alianza Popular esdevenia el candidat successor d’altre individu que en aquells moments passava a ser Ministre de Treball del govern d’Aznar. Un any després, el nostre individu en qüestió ja s’alçava victoriós amb majoria absoluta a les eleccions autonòmiques del País Valencià.

I aquí comença la història d’una quota de poder mai apaivagada fins al moment. Una quota de poder que li ha permès allunyar la Comunitat Valenciana d’allò que era i remodelar-la al seu gust:  un territori d’escàndol, d’impacte i de grandiloqüència com pocs dintre del marc estatal. Un petit espai geogràfic que compta amb una Ciutat de les Arts i les Ciències cada cop més majestuosa, amb espai per albergar el circuit de la Fórmula 1 i l’America’s Cup de vela, l’Encontre de les Famílies amb la no menyspreable assistència del Papa Benet XVI directe des del Vaticà, i en vistes d’ hostatjar els Jocs Olímpics. Sí, pot sentir que està acaronant el seu gran somni: una comunitat sense complexes, un aparador de ‘cerqui el seu caprici’ – essencial en temps de crisi!-,  tot un referent per a EspaÑa i per a Europa. Una València digna d’encomi!

Somriu còmplice de les seves gestes i mira de reüll el quadre que presideix el seu despatx. Com n’estaria d’orgullós el pare de tot això en veure l’evolució d’aquest trosset de país, sempre seguint les instruccions de Madrid i ofrenant noves glòries a Espanya! Llàstima aquell anguniós vint de novembre del setanta cinc… Pocs com ell mateix han sabut seguir-ne les directrius, però ell se n’ha sortit. Té la societat valenciana sota els seus peus i té la seguretat del reconeixement a diari. Això és grandesa, i no el que han demostrat els règims àrabs, que han creat una massa revolucionària que està fent més mal que la tinya. Que mirin i n’aprenguin! I si, a més, un té dots per optimitzar recursos i treure’n benefici propi, molt millor. Es palpa amb picardia la corbata Forever Young i torna a somriure còmplice.

Encara no ha intervingut i ja s’imagina l’escena. Milers de valencians comprant els diaris amb la seva foto en portada, asseguts ansiosos d’escoltar el seu discurs al telenotícies de la fidel Canal 9, i milers de senyores esperant-lo i elogiant-lo per allà on passa. Ell, com sempre, es deixarà voler i els oferirà somriures i mirades dolces. Pressentirà que a més d’una el cor se li eixampla. I assumirà el pes de la irresistibilitat del seu ser. Ai… quin goig, València!

* Per si heu quedat amb ganes de llegir més sobre l’individu en qüestió.

Aquesta entrada s'ha publicat en Relats breus el 19 de febrer de 2011 per verorosello

L’arbre Blai

Deixa un comentari

Blai no té son i tampoc inspiració. Ha revisat gran part de les pàgines que composaran la seva darrera obra amb l’esperança de trobar les ratlles finals, però avui ho dóna per perdut. Resignat, remou un dels tants medicaments que pren i que fa minuts que té entre mans, però no li ve el gust d’ingerir la dosi prescrita pel metge. El costum no li treu el record d’aquella constant olor agra dels fàrmacs que aviva la presència de noms i cares que ja no hi són. Col·loca amb cura els papers a l’arxivador que els salvaguarda i els augura un demà millor. A continuació, vessa el líquid desgasat a la pica i també pensa que potser el dia següent aprofitarà l’ocasió de prendre’l. S’asseu a la poltrona més propera als finestrals que donen al jardí i tria l’angle que li garanteix una millor visió dels estels amb la senzillesa i la traça de qui sap el que fa. I ja acomodat, tanca els ulls enfront la calma nocturna.

Se sent ple d’orfandat. No només per la manca de pares, també se sent desprotegit de gent i de lloc. De ben menut, els seus tendres pulmons el portaren a ingressar al reputat sanatori antituberculós de Caubet, un dels pocs indrets de l’illa on no arriba l’olor d’aigua salada. Classes de patir, nits compartides amb altres malats als respectius departaments, bates i rostres pàl·lids, i morts prematures. Ara ho recorda i no passa pena. Allà va formar-se com a perenne adolescent i la doctrina va ensenyar-lo a despullar-se de disciplines i ideologies. També va aprendre que no és gens sa estrènyer el cor i que plorar és regar futures branques.  El sanatori ha esta la llavor que ha endreçat l’arbre ferm i frondós, sol dir-se.

I així l’arbre Blai s’adorm, fins que el cant matiner de cadernera fa que aprecii l’inici d’una nova jornada. Es desperta malhumorat. No sap si pel fet de no haver reposat en condicions o per haver traït els seus propòsits la nit anterior. Ha descuidat les cortines obertes i la força del sol li retreu l’enuig. S’aixeca amb parsimònia i es dirigeix al jardí. La claror xoca amb el groc de les calèndules i el vermell de les begònies produint un efecte lumínic que podria encegar-lo i en canvi, li aguditza la visió. El vent bufa amb força fent voleiar les fulles del llorer i els bellveures, i arrastrant amb si l’olor marí barrejat amb el perfum de l’espígol. Olor del poble, ell diu. 

Per fi se sent convençut. La mateixa força de la natura que anit feia coixejar la seva creativitat, avui li brinda tres cames. Decidit, travessa el reixat del parterre i camina els pocs metres que separen la llar de Cala Figuera. Li agrada fer el bany nu. Mentre es treu la poca vestimenta estival que porta, pensa que si existeix l’essència de l’infinit ha de ser necessàriament dintre de l’oceà o del llenguatge. I entén perquè són aquestes les seves dues grans dèries. Ara ja és a tocar aigua i una alenada perspicaç li anuncia que la seva nova obra, tindrà un final amb mar.

(Aquest relat naix durant el procés d’enllestiment del treball d’investigació ‘Blai Bonet: cap terra com sa terra’ que estic escrivint per a la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet).

Aquesta entrada s'ha publicat en Relats breus el 14 de desembre de 2010 per verorosello

La panxa grossa

Deixa un comentari

En record de Teresa Fuster

El matí que va comprovar que la panxa de la mare havia assolit una incòmoda grandària, la Teresa comprengué que els seus temors es confirmaven: això suposaria una supressió major del poc de temps d’oci que conservava. Va sospirar resignada i els ulls van humitejar-se-li. Eren llàgrimes que traspuaven la ràbia de la imatge de la mare asseguda al balancí, amb un somriure constant instal·lat al rostre, entregant-li l’herència d’unes responsabilitats que l’atreien ben bé poc. Sense cap permís i sense permetre-li cap tria. No és sobrer afegir, pensava dolguda la menuda d’onze anys, que són obligacions no preuades amb cap tipus de reconeixement. Tant com sap que m’afalaguen els compliments i que m’encisen els rotllets d’anís!

El cor va començar a bategar-li de forma accelerada. D’improvís va notar com una punxada asfixiant naixia a l’interior del seu l’estómac i guanyava intensitat fins desembocar en un plor nerviós i ofegat, enèrgic però gens escandalós. Va córrer cap a l’estable i va abraçar la Càndida. Era la seva predilecta d’entre totes les vaques de la vaqueria, i sovint lamentava que fos la que menys llet proporcionava, doncs era la menys queixosa i amb qui gaudia millor de les llargues hores de feina. Va estrènyer-la impetuosament mentre el seu cos encara suportava les convulsions de la plorada. A pleret va anar asserenant-se i, davant la mirada indiferent de l’animal, va començar a seguir el traç del mapa de taques del seu cos. A continuació va passar a comptar-les. Una, dues, tres… i així fins a vint i sis. S’ho sabia de memòria. 

Acabat el recompte, va escoltar els tres cops a la porta metàl·lica que comunicaven la intenció del Ramon de reunir-se amb ella. Amb aquell noi compartia la complicitat fraternal d’aquells que són orfes de pare fugit a fer guerra i d’aquells que han hagut de deixar l’escola per culpa del volum de la panxa materna. Així, tots dos plegats, intercanviaven secrets al carrer en lloc del pati escolar. S’hi veien gairebé a diari, i sempre tractaven de fer coincidir el temps de lleure per poder crear móns de boletes, samboris i tres en ratlla.

Llavors, la Teresa va recordar que les restes de llet no venuda la tarda anterior al poble veí l’esperaven a la cuina desitjoses de convertir-se en segones oportunitats amb forma de formatge. És més, si no les atenia aviat, prompte la mare la renyaria fent al·lusió a tots els quefers que calia tenir en compte ‘ara que les coses han canviat’. Així, encara amb una llàgrima regalimant-li per la templa, va parlar al seu col·lega des de l’altre costat de la porta.

       – Què hi ha, Ramon?

       – Teresa, obri’m! Hi ha una gent d’Algemesí que ha vingut a vendre arròs! Els menuts estan jugant a ‘pardalet en rama’ i la mare m’ha donat permís per jugar una estona amb ells! Són tan poc espavilats! He aconseguit enfilar-me tan alt als pins en cada partida que no han estat capaços de trobar-me ni tan sols en una!–exclamava extasiat- Véns? Què dius, véns? 

La Teresa va acostar el rostre a l’aspra portada per tal de sentir-se més pròxima al seu amic. El metall bullia en estar exposat al sol d’un migdia d’estiu i unit a una forta cremor a la galta, la noia va sentir de nou el dolor agut al ventre que havia patit pocs minuts abans. El cos va tornar a agitar-se i aquesta vegada va deixar anar un bram no contingut.

       -No, vés-te’n! No puc venir! I tot per culpa d’aquella panxa grossa!

Aquesta entrada s'ha publicat en Relats breus el 12 de novembre de 2010 per verorosello

Per un canvi possible

Deixa un comentari
Pujava de dos en dos els graons de l’escala de
l’apartament que el portarien al tercer pis. L’ànsia per portar els croissants
i el diari a la seva companya, que encara estaria decidint entre els llençols
si aixecar-se o esperar cinc minuts més, també avançava de dos en dos. Aquestos
petits detalls, que ara podia permetre’s d’ençà que el van fer fora de la
feina, feien que els començaments diaris no fossin tan monòtons com de costum.

Va rodar la clau sigil·losament, potser
l’Eva havia reprès el son i preferia no alterar la reconquesta. Li
concediria encara els escassos minuts que trigaria en pujar el cafè a la cafetera. Entre
tant, ell va posar-se a fullejar el diari. Ja a la primera plana va llegir ‘Montilla anuncia que no reeditarà el tripartit’. Ja hi som, va
pensar. Aliances desbaratades i promeses de nous enllaços poc encertats o poc
creïbles, canvis de trajectòria constants… I l’única finalitat, conservar el poder.
La precampanya per la imminent cita a les urnes del novembre següent vestia els
discursos polítics amb un interès electoral tan mal dissimulat que resultava
gairebé esfereïdor. Alterat, va doblar de nou la capçalera i la va llençar al
taulell on s’amuntegaven diàriament follets de propaganda i correu poc
interessant. Va lamentar haver obert el noticiari, va apagar el foc del cafè i
va dirigir-se  a l’habitació.

La claror es filtrava entre les escletxes
de les persianes i entorpia així l’harmònica foscor que els havia acollit
durant la nit. Va
jeure de nou al costat de l’Eva, que va deixar-li entreveure un somriure a ulls
tancats en notar de nou la seva presència. En altres circumstàncies, l’Artur
hagués invertit una mica més d’afecte en aquest despertar, però una estranya
inquietud el rossegava per dintre. La seva companya va endevinar de seguida tal
nerviosisme.

– Ei, què passa?

L’Artur, amb un posat seriós, va respondre
amb altra pregunta:

– Només digues-me la veritat, em veus cara d’imbècil?

L’Eva va riure. L’Artur no en tenia ganes.
Estava vertaderament empipat i no li donava la gana haver de prendre’s la
pràctica governamental com una broma. Pensava en ell com a ciutadà, en la feina
que ja no tenia, en el pis que no sabia com podria seguir pagant d’ara
endavant, en el futur. Si tot això estava
en mans d’aquells deshonrats que feien demagògia constant
per tal d’engrescar el seu electorat i el d’altri, la cosa era massa seriosa
com per prendre’s-ho a broma.

Notava molt profundament com la sang bullia
dins les seves venes, les pulsacions tenien un ritme molt més intens de
l’habitual i sense donar temps a l’Eva a pronunciar una resposta, va aixecar-se
i va fer un fort colp de puny a un dels murs de la cambra, just al tros de mur
on hi havia penjats els pòsters de la Candidatura d’Unitat Popular dels Països
Catalans.

Des del llit, la noia s’havia incorporat i
se’l mirava perplexa. No gosava entendre res, però començava a sentir-se
fortament preocupada. Just quan es disposava a emetre un judici a cas de la
situació, l’Artur va tornar a seure a la seva vora, va deixar anar un sospir i
com si el cop hagués normalitzat el seu pols, va asseverar més calmat:

– Som nosaltres qui exercirem el dret a sufragi, ho farem a consciència i els
demostrarem que no ens hem empassat la fal·làcia del que ells entenen per
democràcia.

Aquesta entrada s'ha publicat en Relats breus el 3 de novembre de 2010 per verorosello

Tret de sortida

Deixa un comentari

Una aula estèticament lligada a la seva funcionalitat, circumdada per un
prestatge amb llibres de diferents mides i diferents tonalitats, farcits de realitats i ficcions llunyanes i d’ara. I a
dintre, dotze alumnes amb ulls nerviosos, moguts per la voluntat d’aconseguir
millores en l’art d’escriure i atrets per l’estímul inicial que generen les
noves coneixences. Durant els primers moments compartits, les postures denoten
inquietud, desig de saber de què va tot això.


Jo em posiciono també al costat de la curiositat. Curiositat barrejada amb
una mica de neguit, per millor dir. Serà cosa dels començaments, em dono com a
resposta. Fa uns anys, ja feia saber en aquest petit espai propi que la tardor sempre ha estat per mi l’estació dels inicis. És com si,
després de la treva estival, tornés a fer-se efectiu un conflicte bèl·lic que
aleshores se’ns representa en forma d’apunts i bolígrafs, mànigues llargues i
paraigües.

L’ànsia es dissipa a mesura que la matèria comença a prendre forma en
paraules de la professora i l’aprenentatge comença a ser més una garantia que
una quimera. S’intueix un increment en els ànims i en l’entusiasme de
l’alumnat, i això fa que els rostres esdevinguin més somrients dues hores
després del tret de sortida.

Vista la peça base d’aquest trencaclosques, respiro
alleugerida. Les primeres impressions del programa, les directrius i els
companys d’aventura són bons. Llavors, queden satisfetes les expectatives
inicials. No obstant això, la meva part més racional em recorda que el trajecte
acaba de començar, i queda feina per fer.

Quan som al punt d’encetar la tercera hora de rellotge,
l’ambient és molt més distés en aquesta aula. Ens hem fet partícips els uns als
altres de les respectives cartes de presentació i això ens permet parlar-nos
amb una complicitat menys freda. La partida ha començat i això es manifesta en
les primeres ratlles i les primeres aportacions particulars. El grup és força
heterogeni pel que fa a edats i formacions, i opina Dolors que això és positiu
per una qüestió de complementarietat.

Just quan acomiado el recinte, és aquesta idea la que em
vagueja pel cap camí a casa. Francament no puc imaginar com serà la fi d’aquest
projecte que encetem avui tots plegats, però el ben cert és que d’aquest primer
encontre, marxo amb la sensació reconfortant que provoca el fet de compartir
dèries.

Aquesta entrada s'ha publicat en Relats breus el 27 d'octubre de 2010 per verorosello