Ara que ja són trenta anys, de viure i veure, que en són molts i pocs alhora.
Ara que ja no som i sóc més que mai.
Ara que són altres mans que em desbotonen i altres dents que em mosseguen.
Ara que conec millor la meua immensitat limitada i els meus límits immensos.
Encara, ara, em fuig el pensament temerari i furga els racons més clars del nostre forat negre.
‘El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi.’
(En bona companyia. Joan Vinyoli)
No pare de rumiar el darrer neguit pel pas del temps si tot just aprenc que val més sumar o quedar-s’hi quiet que restar. Tan plena de temps com sóc i tantes coses que hi tinc, gràcies al temps. Per què, el neguit?
M’ho rumie en aquest país meu d’Itàlia, amb un cafè i un sol que s’ha fet d’esperar al davant, i algú que canta Via con me de fons. Són més boniques que mai, aquestes nits de vins encesos que van començar fa vuit anys i encara hi duren. I ens fan plorar i riure, tot alhora, sota el caliu de saber-nos un bon tros i de saber que cap sofriment és inútil i tot ens fa.
Potser és l’hora de llegir entre línies aquests moments per deixar enrere neguits indòcils. Ara, que hi ha racons tendres a deshora per cantonades més que patejades que són, de sobte, descobertes. Ara, que ve la primavera…
Crèdit de disseny de lloc web: bestwebsitehosting.ca
Note cada esquerda del desgel el dia més fred d’aquest hivern.
Un sol gros dins, me’l sent. El sol de tot el que no he estat, dit o sentit encara.
La gent, a fora, du abrics botonats fins a dalt i aüssa els mocs.
Geste espera, misteri, ànsia.
I el dia més fred d’aquest hivern m’és poc creïble…
‘Pero estoy demasiado alerta como para sentirme totalmente feliz. Alerta ante mí mismo, ante la suerte, ante ese único futuro tangible que se llama mañana. Alerta, es decir, desconfiado.’
(Benedetti, ‘La tregua’)
Fer-se gran és haver d’ocupar-se i de preocupar-se. Això em ve al cap quan prove d’entrendre per què d’un temps ençà han fugit de mi tantes coses que voldria haver retingut per sempre més i n’han entrat d’altres que, en canvi, voldria despatxar i són eternes companyes de viatge. Entre aquestes últimes, hi ha l’estar alerta continu i neguitós, nou de trinca, que em recorda molt la mare i, per això, em dóna moltes pistes. És un conèixer les coses des de dalt. Des del risc i la por de l’experiència. Des de la certesa que aquella serenor fresca d’estiu, de fosca i de gesmil és un record encallat extramurs que ja no tornarà. Perquè ara ja no hi és la nena a qui venia tot donat. I la simplicitat cal buscar-la amb tant d’esforç que no sorprèn el defalliment i la resignació amb tot de complicacions. En són tantes les que ja he intentat explicar-te i també tantes les que encara m’han quedat dins que he recorregut a De André perquè tu t’has resumit així i la curiositat volia comprovar si coincidim. I escoltant-lo han nascut llàgrimes empeses pels errors que també han volgut fugir-me i que alhora m’han fet somriure pels tants malentesos i els tants benentesos. Ja ho veus, que inclús els alleujaments pesen i se sumen al buit corrosiu que és tenir-te lluny, que es posa al llit amb mi i no marxa a treballar a primera hora. Sort que una altra companya de viatge, més dòcil, em diu que tornaràs i que això només és una nova prova d’aquestes que se’t planten al davant perquè sí i de les que mai ningú ha sabut explicar-me la meta.
Reglotes por.
Sanglot continu que fins i tot a les nits és trànsit imparable.
Reglotes, resignat.
Perquè lliure és sempre utòpic i incompatible.
Et vols esclau amb manilles de por.
Llavors, reglotes.
Feliç.
(‘El crit’, Edvard Munch)
L’estiu és vol de papers durant l’estudi matutí a la terrassa.
És processó de formigues enfeinades fent cap al seu cau.
És l’olor de pinassa mullada.
És les nostres suors apegades i barrejades.
És festes populars i combatives.
És sol que t’abraça i t’asfixia.
És l’Eixample en suspens.
És esgargamellar-nos a cantar ‘Flor de primavera’ carretera enllà enmig d’un paratge provençal.
És cinema a la fresca.
És ungles pintades de roig.
[…i és més…]
L’estiu és cosquerolles, que són més agradoses que cosquerelles i pessigolles alhora.
És Antònia Font.
És lluitar amb la força del vent quan marxem amb moto a qualsevol cala perduda.
És combinat i és brindis amb els imprescindibles.
És sempre aviat.
És copsar de cua d’ull com fas la migdiada i tornar serena a la història que tinc entre mans.
És vermut sense horari de diumenge.
És portes i finestres obertes de bat a bat.
És concert improvisat a Sol.
És tornar a casa.
L’estiu és tota la mar que hi ha dins dels teus ulls i no abaste a amidar.
El permís de vici caduca. Bé ho sabia que qui no vol pols no ha d’anar a l’era i ni tan sols vaig viure un segon de dubte.
Té gràcia pensar-hi sempre quan tot ja és menys intens i la pell no crema més que el sol de juliol.
Tot i així, comptaré les hores que passen mentre el color perd força i m’estimaré el contrast que em recordarà que érem foscos i que pensar no coïa.
M’ho sé, ja que l’edat m’ho permet, que vindran estones personals i intransferibles en què serà bonic fer front al trànsit imparable. Desendollaré la realitat i els seus límits, tot gustant la pausa.
Llavors, volaré al passat i besaré de nou els teus primers pensaments del dia dins d’un món esmeralda.
Hi ha dies que et lleves amb tot de preguntes i hi ha d’altres que ho fas amb tot de respostes.
Si som dels primers, el matí comença amb un ‘dolça o salada?’ com els tants de la mare per saber si got de llet o torrada amb oli i sal, i la nit acaba amb un ‘d’això o del record d’això?’.
Potser demà serem dels segons i ho sabrem.
També pas a pas vaig gustant la normalitat. Una treva abans d’abandonar-la novament. Que enguany, més que mai, les vacances són un miratge que em mareja i fa que tinga ja, a deshora, l’estiu bollint-me a les venes. Brusel·les i Ginebra/Laussana com a entrants. Amb totes les personetes que hi tinc allà i que fan que somie a repatejar-les. C’e la vie, mon chérie. Parèntesi a la Costa Brava, per lluir casa i demostrar que la publicitat venuda no és enganyosa. Cadaqués i Tossa. Reviure i reveure amb nous especials. I quan el sol gironí encara em creme la pell, serà l’hora de canviar de costa: Costa Smeralda amb els imprescindibles i amb els secrets sards viscuts per Valéry a la butxaca. Comprendreu, amics, que en aquest punt, tampoc no puc estalviar-me el clam:
Il mondo gira, gira, gira ma in fondo, in fondo,
l’amore è amore e nulla al mondo lo può cambiar.
Sort de les lletres, que avui em regalen la tebior que he deixat al sud i que necessite com mai.
(Foto: Monjo vora el mar, Friedrich)
(Vicent Andrés Estellés)
I amb tot, el mes s’escola. Ens hem enllaçat pel català, hem recordat Fuster i seguim intuint la primavera. Abans de marxar, però, ens regala aquestes dues dates per veure i viure. Dies de mirar enrere i fer feinejar la memòria; de recol·locar-nos i saber on som i dir-ho -com ens recorda l’herència de Martí i Pol- i d’estimar en la distància i amb un enyor infinit tot allò que sentim a prop, però tenim quilòmetres enllà.
Fa tres anys, quan vaig signar l’acord que em portava a Barcelona, signava també guanyar físicament una diada i perdre’n una altra. La consciència del bescanvi no consola, però. I avui el cos se’n ressent. El note inquiet i desitjós de bandejar els quefers diaris per traslladar-se al seu país de l’olivera i del taronger. La del cor, és una altra història: seguint la veu de la desobediència i acatant el dictamen del poeta de meravelles, ha volat ben al sud, està ben alegre i té unes ganes insanes de revolta.
Bon 25 d’abril a tots!
Com a tafanera perpètua, em fascinen, entre tantes altres coses, les llegendes. La de Sant Jordi és, potser, una de les meues preferides. Aquell rei medieval, despietat però just, capaç de consentir que la seva filla siga la menja diària exigida per la bèstia que domina el llogaret de Montblanc a canvi de deixar-los en pau. I aquell cavaller que surt del no res, enmig del trajecte aterridor que precedeix la tragèdia, i posa punt i final a la vida del drac alhora que a la seva missió. Sense por i sense segones intencions. Com deuríem encarar-nos a tot plegat i com no fem gairebé ningú. I aquella fantàstica rosa roja amb què la natura premia la gesta, nascuda de les entranyes del monstre…
No puc estar-me, no, senyor, d’escriure unes ratlles farcides de desitjos, en una diada com la d’avui.
Perquè no falten mai llibres,
Com la ‘Poesia completa’ de Miquel Martí i Pol; ‘Versos per a Anna’ de Marc Granell (gràcies, Vicent!); ‘Dins d’una campana de vidre’ d’Anaïs Nin; ‘Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts’ de Toni Cucarella (enguany agranem, també, cap a casa) o ‘Dos amants com nosaltres’ de Laura Borràs.
I perquè no falten mai roses que els acompanyen,
Com la borsa d’estudi de l’IEC; uns dies a casa; el futur pis a Rosselló; la sorra sarda de Costa Smeralda o tu.
Feliç diada de Sant Jordi a tothom!
Avui he perdut el tren. I he perdut també la calma. Semblava impossible després de dos dies d’assossec sense mesura. Hores més tard, en un passatge que no és el que havia de ser el meu, recórrec la costa daurada – ben daurada avui gràcies al sol-, que avança en la multiplicació del temps previst per aquest trajecte. Instintivament busque qualsevol peça de paper on fer quatre ratlles, i com altres vegades, trobe la resposta a allò d’escriure per necessitat. Perquè necessite palesar que el temps no sembla importar-li a aquest mar, que veu tants i tants combois passar amunt i avall a diari. I l’envege i alhora em fa asserenar-me i em porta a llocs i a moments. I pense en els límits marins que maldava per pintar un personatge de Baricco sense reeixir perquè no aconseguia veure’ls amb claredat. Repare que aquesta imatge no em va semblar mai tan fascinadora com quan m’ho vas mostrar aquella nit d’aniversari i de platja salada, en què la preocupació inicial va ser portadora de sorpreses finals. Tampoc nosaltres vam saber trobar-los, els límits. Qui ho sap, si existeixen realment…
També necessite ratllar perquè el temps d’espera m’ha permès fer una visita a la Tres i Quatre i he cedit a la temptativa de comprar-me dos remeis lenitius per la ràbia. I justament, mentre els encetava, he patit un atac d’egocentrisme quan certes idees m’han intimidat en reflectir sensacions resultants de la nova estada al poble. Deia Enric Sòria al pròleg d’En el curs del temps que la distància sovint ajuda a copsar millor els contorns de les coses estimades, que l’excés de familiaritat ha anat difuminant gradualment. I és exactament així com les entenc, encara que sovint les desatenc. Tot i no caure en l’oblit, és cert que el pes de l’enyor no arriba fins que tornes a tenir davant aquella mirada que continua sent capaç de treure’t un ample somriure i d’engrescar-te l’ànim, o aquella família que et rep com una regina passatgera i és tan així que et fa molt contenta alhora que t’entristeix per no sentir-te a l’alçada. O quan sents que les paraules no calen per dir alguna cosa i que el temps passa i això encara passa. I dit així percep l’autèntic valor de la immutabilitat, doncs tampoc muta la capacitat que té de sorprendre’ns allò que en diem ‘de tota la vida’. I el que fins ara era imprevisible es torna previsible tot d’una i ocorre. I el crec que m’agradaria esdevé un m’ha agradat. I qui sap què més. Sense buscar-ho, em trobe perduda enmig del ball de les preguntes sense resposta. Però no totes les perdicions són desagradables, i m’abandone al ball.
I així, al foc de la tradició i de la novetat, ja n’ha passat un altre, de Nadal. Potser va encertat el mar, que no depèn del temps, i deixa que les ones se somoguen, i les estrelles ixquen…