Arxiu de la categoria: Recomanacions

Hi he passat i… (2014)

Deixa un comentari

Tanque de bon gust les portes d’un any que ha estat, si més no, instructiu. I encara que en són poc, de culpables, hi ha hagut moltes lectures que m’han fet anar a pams per aquest temps que ara deixem enrere per encetar-ne un de nou que tampoc serà prou perquè quan no és feina, són romanços i tot plegat se t’engul.

Però no romancegem ni ens queixem d’entrada. Que esperem que els brindis i els desitjos i totes aquestes coses que ens dóna per fer quan acomiadem anyades no hagen estat endebades. I el 2015 vinga amb tota la força i tota la primavera que he trobat a faltar enguany.  Això, només, perquè hi conste.

El que venia a dir avui, però, és que, al llarg de 2014, he recollit tots els títols que han omplit les meues estones ocioses i així, perquè vull, m’ha abellit valorar-los i compartir-los. Salvant distàncies, a mi m’enxisa trobar un raconet on poder furgar i trobar-hi idees que voldria poder incorporar, amb la impressió rebuda, en propers reculls.

Sense més, bon any! Amb molta llum i moltes lectures!

 

Hi he passat i no n’he tret gaire l’entrellat (1)

Cor mentider (Marc Cerdó)

Romanticidi (Carolina Cutolo)

 

Hi he passat i m’hi he entretingut (2)

La trama matrimonial (Jeffrey Eugenides)

La felicitat no és completa (Vicenç Pagès Jordà)

 

Hi he passat i ha estat agradable (3)

L’horitzó primer (Joan Todó). M’hi he reconegut molt.

Dones d’aigua, homes de fang (Toni Cucarella). Sempre un goig, el parlar de casa.

La gatera (Muriel Villanueva)

Els vençuts (Xavier Benguerel)

La ciudad de los prodigios (Eduardo Mendoza)

 

Hi he passat i ha estat precís/preciós (4)

La ciutat invisible (Emili Rosales)

Dies de frontera (Vicenç Pagès Jordà)

L’altra (Marta Rojals)

Mai no sé què fer fora de casa (Neus Canyelles)

A l’oest de Roma (John Fante)

Una terra solitària (Bel Olid)

L’home manuscrit (Manuel Baixauli)

L’última nit (James Salter)

Vint-i-nou contes menys (Eduard Márquez)

Enamorats (Alfred Hayes)

 

Hi he passat i he al·lucinat (5)

La tregua (Mario Benedetti). Relectura.

El romanç de Tristany i Isolda (Joseph Bédier). Gràcies, C.

La nostra vida vertical (Yannick Garcia)

La meva planta de taronja llima (José Mauro de Vasconcelos)

Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 6 de gener de 2015 per verorosello

Artifici

Deixa un comentari

‘Vols dir que érem nosaltres?, diem després, quan tot s’ha acabat. És impossible! Com pot ser que aquell carallot, aquell actor lamentable, fóssim nosaltres? Com vam poder ser aquell pallasso afectat? Qui ens va posar aquella rialla falsa a la boca? Qui ens va fer vessar aquelles llàgrimes hipòcrites? Qui ens va ensenyar l’artifici del patiment? Vam estar amagats tota l’estona; els fets, tan tangibles en aquell moment, els van protagonitzar uns altres, individus que se’ns assemblen, imitadors que van fer servir el nostre nom, que es van inscriure als hotels on ens allotjàvem, que van recitar versos que havíem guardat en àlbums de retalls; però no érem nosaltres, i només la idea que potser els érem ja ens fa esgarrifar.’

(Alfred Hayes. Enamorats)

Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 14 de desembre de 2014 per verorosello

Ara per ara

Deixa un comentari


Hui és el dia que pense en nous brindis

Perquè som primavera i desfarem distàncies…,

perquè ja se sent l’emoció de Sant Jordi…,

… i perquè hi ha fulls que tanquen novel·les que són meravelles…

‘L’únic que podem fer és mirar-los en el moment en què les copes dringuen i ells es miren mirant-se, i el futur és possible perquè tenen més experiència que l’any passat, valoren més el que han aconseguit, que és poc però ara per ara suficient.’

                                                      (‘Dies de frontera’, Vicenç Pagès Jordà)

 
Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 15 d'abril de 2014 per verorosello

Trigava i trigava

Deixa un comentari

‘Sempre que pujava a les cambres de dalt m’amelava mirant-ho tot. Els xicons que pujaven amb mi també s’amelaven, i ells i jo plegats en silenci i aguardant que l’agulleta del rellotge de la torre arribàs a qualsevol número. I volíem que s’afanyàs però ella feia la seua, i trigava i trigava com totes les coses quan les desitgem força i mai no acaben d’arribar-hi, però un cop les tens voldries agafar-les amb les mans i aleshores es fonen com grapats de fum o de boira.’

‘Matèria de Bretanya’

(Carmelina Sánchez-Cutillas)

Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 21 de març de 2013 per verorosello

Un pessic de nacionalisme banal

Deixa un comentari
 
Amb el que tenim, ens entretenim. No diu això el refrany popular? Doncs, jo hi predique. I aquests dies la calor s’ha barrejat amb certes idees sobre el nacionalisme banal que m’ha semblat interessant compartir amb tots vosaltres. No està de més considerar-les una mica, bo i sabent que tenim la diada de l’esperança a l’aguait i que cal que la fem ben grossa! 

Hi ha un corrent creixent d’opinió segons el qual els estats nació han entrat en decadència. El nacionalisme, o això és el que es diu, ja no és una força bàsica: la globalització és l’ordre del dia.  Michael Billig es planteja la qüestió de la següent manera: vertaderament els senyals del globalisme estan arraconant els senyals del nacionalisme, de manera que els primers anuncien el futur mentre que els darrers representen un món que desapareix?  Com a resposta, creu que és un error pressuposar que les forces globals i nacionals estan atrapades en un estira-i-arronsa, de manera que la fortalesa d’unes indica la feblesa de les altres. Històricament, l’ascens de l’internacionalisme ha acompanyat l’ascens de l’estat nació. L’estat nació ha crescut al mateix temps que els viatges internacionals, els tractats internacionals i les organitzacions internacionals.

(Antoni Tàpies, Esperit català)

Si atenem l’estreta perspectiva del nacionalisme que es troba en les ciències socials ortodoxes, hi ha quelcom d’enganyós en l’ús acceptat del mot. El concepte s’ha restringit a moviments socials, que tracten de redissenyar fronteres territorials existents i que, per tant, amenacen l’statu quo nacional existent.  Fins i tot, el nacionalisme arriba a indentificar-se com a problema: té lloc ‘allà’, a la perifèria, no ‘aquí’, al centre. Els separatistes, els feixistes i les guerrilles són el pinyol del problema.
 

El nacionalisme, però, lluny de ser un estat d’ànim intermitent en les nacions establertes, n’és una condició endèmica. Hi ha un nacionalisme quotidià inherent a l’ésser humà que el vincula a un lloc i a un temps determinats. Aquest està basat en una sèrie de costums, rutines, creences ideològiques, etc… que afecten les vides dels membres de la nació i que, d’alguna manera no conscient, els ‘recorden’ la seva identitat nacional. Com que, sovint, els analistes han passat per alt l’estudi específic d’aquestes pràctiques rutinàries i no hi havia cap concepte fàcilment disponible per descriure-les, Michael Billig va idear el terme ‘nacionalisme banal’.

Tot això és el que sustenta la senzilla teoria d’aquest assaig. Quan pensem en termes d’identitat, sovint hi ha una raresa o misteri que ho embolcalla. Quina és aquesta cosa –aquesta identitat- que se suposa que la gent porta a sobre? Billig ho resol amb la teoria que la identitat nacional abraça tots aquests recordatoris ‘banals’ que normalment oblidem. 

La identitat, per tant, es troba en els hàbits incorporats en la vida social. Aquests hàbits inclouen els mentals i l’ús del llenguatge. A més, tenir una identitat també implica estar situat tant físicament, legal i social com afectiva: típicament, significa situar-se dintre d’una pàtria, la qual està situada dintre d’un món de nacions. Amb el benentès, és clar, que ens situem en l’era dels estats nació moderns en què el nacionalisme conté una dimensió sociopsicològica forta i en què les nacions han de ser ‘imaginades’ com a comunitats, tal com va teoritzar Benedict Anderson.   

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 25 d'agost de 2012 per verorosello

Plaers volàtils

Deixa un comentari

 

… Ja ho és, d’agraït, un dia que naix amb aquest sol d’hivern que acarona els pocs trossos de pell destapats i amb històries de dèries que comporten poc risc i de pèrdues d’innocència pendents…

 
‘Vam saber pactar civilitzadament. Tal com ara pacto amb la solitud, dia rere dia, en aquest búnquer de solitaris. Sol amb les paraules que em fan una companyia menys arriscada. Sol, perseguint el rastre dels amants volàtils. Jo, l’amant sentimental.

 

Setembre. La vida sense sortir d’aquests quaranta metres que no sé si són el meu paradís de recanvi o la meva cel·la. Sol, envellit, i encara amb innocències per perdre.’

(Isidre Grau, Els amants volàtils)

Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 12 de gener de 2012 per verorosello

Per Nadal, dolços literaris

Deixa un comentari

Sovint escombre tòpics i m’agrada escarrassar-me a fer-ho. Però avui rescate les últimes deixalles de l’any que endreçaran la blocada: com que he estat bona lectora i el Nadal és temps de costums, m’apunte a la tirada a fer llistes de jotajotai i vos presente la meua checklist de dolços literaris que em regalaré. Ja poden ben dir-ho, això que cadascú inventa el seu antídot per combatre el fred i altres drames.

Dolços de la casa:

  •   Invasió subtil i altres contes’ de Pere Calders. Perquè sempre hi ha meravelles pendents.
  •    Puta postguerra’ de Josep Piera i la història del compromís de sa dona amb la nostra llengua, ‘La mestra’, de Víctor Labrado. Perquè cal no defugir els consells de qui deleja talment tu (gràcies, Vicent!).
  •    Neopàtria’ d’Hèctor López Bofill. Me l’han recomanada com una dansa d’impulsos que no puc fer més que desitjar després de restar salivejant amb ‘Dafne abans de l’alba’.
  •   La matèria de l’esperit’ de Jaume Cabré. Manual imprescindible de reflexions sobre la lectura literària.

Versions de la casa de dolços de més enllà:

  • ‘L’odissea’  d’Homer. Traducció de Joan Francesc Mira. Per veure si, efectivament, Sant Pere pot enviar Mira a la tribuna del cel.
  • ·         Principiants’ de Raymond Carver. O, el que és el mateix, la versió definitiva de ‘De què parlo quan parlo d’amor’. Escriure és una necessitat, ja li ho poden ben dir a Carver, que va emprar la poca sang que li quedava a les venes per escriure de manera lacònica els seus primers i darrers vincles sentimentals.

  • ·         Els miserables’ de Victor Hugo. Perquè topar-me dia enrere dia amb el cartell del musical al teatre em recorda que hi ha obres mestres de la literatura universal que cal conèixer, més quan l’autor i el context històric en què s’emmarca ja prometen una sucosa lectura.

I per recollir-ho tot, de nou destorbaré algun imprescindible de prop que treballa enmig de  llibres, perquè m’ajuste una mica el pressupost, que ja sabem els temps que corren. I també entretindré algun imprescindible de més avall, perquè es passege per llibreries del sud i em busque alguns títols més modests que no han aconseguit travessar fronteres: gran dissort per a la gent del Principat! I seguim amb deixalles típiques: em posaré pesada donant gràcies anticipades, desitjaré que el destorb siga el mínim i m’afanyaré a oferir un tastet d’aquests meus futurs dolços perquè compartir dóna gustet i perquè algun savi va dir que estimar és reglar les nostres preferències a aquells que preferim.

Però seguim amb més dolços, encara. Estem a les envistes d’un mig mes llarg: un mig mes d’excés de feina; d’encaboriar-se en quin llibre infantil pot escaure millor a cada menut de la casa, amb el pes afegit que el rebran com el ‘present avorrit’ nadalenc; de gaudir triant quina insignificança portaré als membres de la colla per amenitzar la nit de Nadal. No patiu, mascles! Enguany no feriré el vostre orgull i atendré la crítica constructiva (i, permeteu-me, sensiblera!) que em vau fer el darrer any i espere gaudireu el present de tal manera que el dia Nadal lluirem, com sempre, el nostre aspecte menys atractiu que – també com sempre- quedarà a l’ombra d’un dels més entranyables somriures de l’any.

Un mig mes on també ens sabrem espedaçats i enyorarem les parts clau que tenim sobrevivint (o benvivint) a Delhi i a Cape Town; on viurem bones estones a taula, farcint-nos d’àpats exagerats, de vi a dojo i de converses sota l’escalf familiar tan i tan regenerador; on patirem perquè són pocs dies i  ens agradaria multiplicar-los i on ens delitarem amb una nit de cap d’any mítica/màgica al Fest-infern amb música de la terreta i mil enigmes que anirem resolent (o no) a mesura que avance la vetlla. I quan arribe l’hora de tocar el dos i Dani es pose nerviós i ens titlle de desastres per no haver-nos organitzat, insistiré de nou amb estil estellesià: Temies el moment. Confessa’t-ho: temies que curt no ho faríem, i el dia és ja ben clar. Llavors, ebris de goig sa i de barreges insanes, donarem per ben entrat el 2012!

I així i tot, sé que no m’atiparé. Que tornaré a Barcelona amb sensació de buit, perquè hi ha coses que sempre vols més i més. I per calmar la melangia, m’acostaré famejant a la prestatgeria, bandejaré els primers tòpics de l’any i, sabent que me les he ben guanyades, gustaré una per una les noves llepolies literàries.

Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 14 de desembre de 2011 per verorosello

Herois

Deixa un comentari

No us creieu que
jo no en tinc, de ganes, de poder esplaiar-me una mica més en aquest minso
espai de la xarxa per compartir amb vosaltres móns possibles i impossibles.  Ara mateix, massa obligacions m’ho impedeixen. Però prompte arribaran les vacances, i amb elles l’equilibri que requereixo per
abstreure’m en l’afer i la calma que ajuda a tenir la ment lliure de
preocupacions estranyes al text que té voluntat d’ésser.

Mentrestant,
aprofito que he passat per aquí per regalar-vos una injecció d’esperança. M’ha
cridat l’atenció la perspectiva des de la qual Joan Josep Isern enfoca l’article
i no puc estar més d’acord. En un present en què l’amor es viu de forma egoista
i del qual participo totalment, encoratja el saber que encara en queden, d’herois.

Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 10 de juliol de 2011 per verorosello

Petita sensació de victòria

Deixa un comentari

La Rodoreda deia al pròleg de Mirall
trencat
que escriure bé és dir amb la màxima simplicitat les coses
essencials. Donar relleu a cada paraula. Ens deia també que no tothom ho
aconsegueix, i tampoc qui a vegades se’n surt ho fa sempre! Per això mateix,
quan passa, sigui mèrit propi o d’altri, hi resulta una petita sensació de victòria.

El motor d’aquestes ratlles ha estat assaborir He vist el futur en 4D, del poeta català David Caño. Ha passat
temps des que em vaig procurar l’adquisició, i he quedat tossudament
meravellada. Com descriure’l? Potser amb una sentència del seu prologuista: la
revolta pot raure en els fets més senzills.

Vos deixe un tastet!

 

XVIII

A on van a morir les últimes esperances quan l’evidència et

clava l’última abraçada?

La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com

s’allunyen els trens feixucs del desengany.

Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han

contradit?

I el desig?

La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selec-

te afany de transformista.

La por només per necessitat. El mirall per convicció.

Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?

I la del futur que mai no havies imaginat?

Nega mil vegades el teu sentit de culpabilitat, els

actes, són rememorables o no són.

La solitud és una platja deserta, els trens carregosos

que s’allunyen deixant un rastre fi i allargat d’amar-

gor.

                                    
Aquesta entrada s'ha publicat en Recomanacions el 18 de novembre de 2010 per verorosello