Que no s'apague la llum

O potser tu mai has tingut un amic imaginari…
O potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda…
O potser tu mai t’has sentit fill d’un pare desconegut…

(‘Tot torna a començar’, Mishima)

Un any més arriba el moment de punts i finals i punts i principis. D’estius, tardors, etc. i de tantes altres coses. Ara que hi sóc enmig, voldria fer un crit infinit per cadascun dels bons moments d’aquestes vacances a deshora i com no em convé esgargamellar-me, escric.  Ho faig també per donar gràcies a tots els que m’han dedicat un bocinet de vida i m’han engrossit el cor. I escric, sobretot, per tallar la nostàlgia que creix i arriba a punxar-me l’ànima.

Encete aquesta pausa imprescindible quan l’estiu és xiclet que se m’apega per totes les parts del cos i així puc deslliurar-me’n i puc viure’t i beure una copa de vi negre sota la pluja real i la d’estels que és real i irreal al mateix temps. Estime aquell moment perquè és amb tu i perquè sortíem d’una guerra per entrar en una altra sense saber-ho. I potser algun dels tants desitjos que niaren a cala Figuera ens ha portat la llum que ens ara ens empara i voldria per sempre més.

Després de Fer Via i escriure moments a l’àlbum de la història, visc una mala ressaca de tot plegat i trie una fugida a un lloc preciós amb gent preciosa. Trec el sol de la butxaca i marxem a costabravejar sota l’amenaça de la tardor i la Tramuntana. De Llançà a Port de la Selva pel Camí de Ronda. I Floresta a les nits. Quan isca el sol podem passar a França, a visitar els germans de Banyuls-sur-Mer  i beure un Côtes-du-Roussillon vora la mateixa costa. Dinar i migdiada a Portbou, que encara queda temptejar la possibilitat de fer una ratatouille al càmping gas. I mentrestant aperitiuegem, fem memòria en italià d’aquell temps que va unir-nos i personalitzem les regles del joc a la nostra manera perquè qui ha dit que aquí és així i allà és aixà? Demà tots amunt ben d’hora, que ens saluda la ruta de muntanya per la Mar d’Amunt fins al Puig d’Esquers i entremig gaudirem de tresors romànics ben amagats com l’església de Sant Silvestre de Valleta (adjunte imatge) i em faré pesada perquè ompliu els pulmons i el cor de les millors essències de la passejada. Estranya, la sensació d’enyor inacabable quan allò que t’envolta podria ser tot el que necessites.  I amb la calor i aquestes pensades, m’adorm al tren camí a Sants.

A Barcelona, la Mercè i el BAM ens en tenen una de ben preparada i decidim acollir-la amb els motors escalfats. Xin-xin de vermut i altres beures per festejar benvingudes. Casa és Festa Major i ho és en francès, italià, rus, gallec i català/valencià/iber.  Per postres, marxem a l’antiga fàbrica Damm que allà ens donen The Free Fall Band i el Petit de Cal Eril. D’allà al Fòrum, que ens porten des de casa els Orxata i els Obrint Pas per posar la cirereta a la nit. No m’esplaiaré perquè costa descriure allò indescriptible. Però diré salts, suor, cervesa, sostenidors. València crida i ho fa ben fort.

Diumenge de garrotins a la Ciutadella amb Carles Belda, Jaume Arnella i altres tripijocs que em transporten de nou als estels fugaços que sembla ens persegueixen allà on anem o ens trobem. La vida sempre fa Ia despistada i entre badalls de nit llarga i llàgrimes dolces, que són igualment llàgrimes, desfaig distàncies. Em cal casa més que mai, que sempre és el millor entreteniment, el millor remei i el millor tot.

Allà baix, on he sigut, sóc i seré, em dedique a empomar el que cau del cel. Veure com creixen flors; donar cops de mà a qui no ho demana; oferir el poc que tinc i rebre gràcies innecessàries; fer res i massa amb qui vull i perquè vull i xalar de valent… I així, entre tanta simplicitat, hi ha el dia que arriba l’abundància. Aterren vols des de Stuttgart, des de Berlín, des de Lió… i us esperaré al Terra per fer-ne una i mil. Haurem de brindar perquè tornem a ser joves i perquè hi ha qui ha decidit compartir per sempre. Això mereix una disfressa, un concert dels Carabassa SS, o un mirar-se als ulls a les vuit i mitja de la matinada després d’una nit de valents i un riure perquè som feliços així, junts i prou. Ensemble c’est tout.

Avui encara sent forts els batecs i pense que m’agrada estimar-me així la vida. A la manera d’Estellés. No com a plenitud ni cosa total. Sinó amb giragonses. M’agrada avançar ràpid i tornar al punt inicial quan el trobe a faltar. M’agrada girar a dreta i esquerra, tot encantant-me. M’agrada fer i desfer per tornar a sentir la satisfacció de l’acabament. M’agrada l’ordre i l’aventura. I així, amunt i avall, m’agrada que tot acabe i que tot torne a començar…

T’explique un conte d’animals per dir-te que la serenitat no és un dels meus punts forts. I sé que somrius perquè et distrec de gramàtiques i phrasal verbs i també perquè és un guany merescut per a tu. Desfaig la motxilla i trec sals de la Camarga amb herbes provençals i límits que encara no em coneixia i d’altres que t’he descobert . Seran per sempre més souvenirs de dies violetes que hem comprat i hem trobat allà on anàrem. Perquè la nostra Provença és allò que és i el que ens ha deixat, immensa en ambdós casos.

(21.07.13, Abbaye Notre-Dame de Sénanque)

‘Te’n vas a l’aire amb una força increïble…’

La feina, la mandra i qui sap què més fan que aquest blog tinga menys vida de la que m’agradaria. Però hi ha experiències que, per mil raons i ninguna, deixen empremta i mereixen d’ésser condecorades amb paraules.

L’escapada a Aigüestortes es fa d’esperar. Bé ho podem dir i redir. Per això ens llevem ben d’hora el primer dissabte primaveral i, enmig de la ciutat encara adormida i d’un temps que fa carasses, posem el gps en direcció al desig. Només interrompem la marxa per esmorzar dignament i atendre els xicotets vicis. La reprenem, creuem els Pallars que ja s’intueixen precisos/preciosos (sort que tenim data d’exploració reservada) i ens plantem puntualíssims a l’hora acordada al Centre de Natura de Planes de Son. Les raquetes són menys còmodes del que esperàvem (plural de modèstia, permeteu-m’ho) i són motiu d’alteracions d’ànim. Però l’afany de superació consisteix a poder amb tot, oi? Som-hi!

Després de dues hores d’esclafar neu i ràbia a cada raquetada, apleguem al refugi de Pla de la Font i ens guanyem dues cerveses de colp, mínim. Des de la part de la vall de l’estany de Sant Maurici, les vistes de la part de la vall d’Aigüestortes són tan espectaculars que aconsegueixen calmar el fred pirinenc i altres debilitats. Amb la fotografia de l’entrada m’entendreu millor. Si hi sumes l’amabilitat dels amfitrions, tres plats per sopar i la imatge nocturna d’Espot il·luminat sota la llum de la lluna des del Pic de Quartioles, l’enxís pot provocar que vulgues arrapar-te a aquell racó de món nevat i quedar-t’hi petrificat com un pic més per sempre. Compte! Quan l’efecte de l’embruix passa, cal recordar que el mal d’altura pot jugar males passades que només un encanteri real pot guarir amb una simple abraçada o moltes simples abraçades. Gràcies, M.

En obrir l’ull, assumiràs que estàs molt alt i cal baixar. Ens equipem amb l’armadura prescrita i desfem camí. Neu i pendent és una combinació que permet estalviar molt temps, creieu-me, i la baixada és tan divertida que ens costa dir adéu als dos estris que ens han amenitzat l’excursió.

Primer diumenge de primavera. Ens trobem de nou amb els peus en terra, un regust dolç per tot plegat i la panxa buida. El nivell d’exigència és alt, així seguirem una proposta gastronòmica del grup de sibarites que ens ha acompanyat en l’aventura. La incursió en el Baix Pallars promet, ja que durant el viatge d’anada ja ens va encandilar el poblet de Gerri de la Sal amb l’església de Santa Maria de Gerri que sobreix al bell davant de la Noguera Pallaresa i que va devastar al primer cop d’ull la fotografia mental resultant de la lectura de l’últim Cabré per tan majestuosa com és.

Després de gustar i aprovar la recomanació dels amics i de fer una migdiada vora el riu, creuem el pont per apropar-nos a l’antic monestir protagonista de la pintura que coronava el menjador de l’Adrià Ardèvol. Impressionant. No puc estar-me d’adjuntar-vos fotografia del moment d’impacte com tampoc vam poder estar-nos de badar enmig del poblet, que conserva un aire medieval captivador i un topònim ple de curiositats com la font d’aigua salada amb la qual s’alimentaven les salines que produïen la sal que l’ha fet famós.

Satisfets amb la coneixença, mamprenem el camí de tornada. El cansament despunta. El sol es pon. Una forta tempesta amenaça. Barcelona és ben viva, ara, i una nova setmana laboral ens obri les portes de la realitat.

‘…i a punt de caure t’agaf…’

                                        … a l’avi.

Tinc el cor buit

dels versos que vaig escriure a la teua vora

sabent-te a la meitat i volent-te del tot.

Però la voluntat res no determina.

I tu no et vas permetre mai manar ningú,

i menys la mort.

L’aixeta del teu temps ja no degota.

A la impensada s’ha afeblit en un plor invisible,

discret, sense concessions al destorb.

Alenades punxants de resignació han dit adéu.

I he rebut l’últim bes d’aquells ulls esgotats

de tant desitjar que el comiat acabés ja.

Deixa’m tranquil, vida!

I de tan bo que ets,

no ha pogut defugir les teues pregàries.

Cague’n l’orri, avi,

tinc el cor buit…

(Nit del 05.05.12. Begur, Baix Empordà)

Divendres passat, el minimàlia del dia em feia tenir casa més a la vora amb una sentència de Raimon: ‘Cap plaer no dura tant com per trobar el món ben fet i la vida raonable’. Hi pensava ahir en la cita, just després de cinc dies meravellosos al paradís alemany que és la ciutat de München. No cal dir-ho, l’homenot de Xàtiva meneja raó. Però també és cert que les estonetes plaents donen una mica de sentit a aquest món mal fet i a aquesta vida poc raonable. Com a mostra, vos oferisc un tastet perquè ho jutgeu vosaltres mateixos. Comence amb el llistat d’ingredients que composen la barreja: vacances, sol, festejos, cervesa i espècimens bàvars típics, que va i resulta són guapos, amables i traspuen la discreta pietat anomenada dolçor… 

El destí ha volgut que els meus vint-i-set, l’efusió primaveral i la Starkbierfest vingueren de la mà. Abraçades de nervis tremolant. I quan ja m’he fet un lloquet a casa teua, marxem a reviure inicis amb pocs complexos. L’atmosfera és idèntica a la de l’Oktober i la banda toca gairebé cada hora ‘Ein prosit, ein prosit der gemütlichkeit. Ein prosit, ein prosit der gemütlichkeit! Schenkt ein, trinkt aus, schenkt ein, trinkt aus!‘ (‘Un brindis, un brindis per la comoditat. Un brindis, un brindis per la comoditat. Serveix-te, beu-te-la. Serveix-te, beu-te-la!). I amb un parell de ‘Maß’, cops de gerra amb Pèr i balls damunt la taula, puc sentir les ales a l’esquena. Gute laune a dojo!

 Dissabte ens bronzegem a la terrassa de la universitat, on conec la teua segona casa. I ens assetja un diluvi que em fa conèixer una cara desconeguda de la ciutat. Dura poc, si més no. I a més, ho aprofitem per visitar pintures de Warhol i Polke al Museu Brandhorst. Borratxos de color, busquem mantenir els efectes fisiològics al bar i inaugurem així una autèntica saturday night bàvara a la zona de Gärtnerplatz. I si bé els alemanys no tenen sang llatina al cos, puc assegurar-vos que als pubs es repetia l’irremeiable patró de ‘ballar apegats és ballar’. Amb dues-centes persones més, però.

* Arribats a aquest punt, em permetreu un incís per als més curiosos. Adjunte amb orgull i satisfacció les medalles que m’he penjat aquests dies: cervesa Winkler (autòctona d’Amberg); Schneider Weiße, ideal per combinar amb Weißwurst (salsitxes blanques);  Paulaner Starkbier (birra que beguérem a la carpa de la Starkbierfest); Tegernseer bier; Paulaner Hell (del tipus lager, que abraça tant les clares com les torrades); Augustiner Dunkel (obscura) + Augustiner Hell a la cerveseria Augustiner Bräu i, per últim, la Holfbräu. Aquesta darrera, medalla d’or. Les circumstàncies li eren propícies. Visualitzeu: matí assolellat de dilluns, passeig pel Virktualienmarkt i parada obligatòria al Biergärten –jardí de la cervesa-. Ho heu notat, que m’estic enamorant?

 En la nostra festa particular, més calmada, visquem somnis d’adolescents entusiasmats i aparquem la vida real. I així, em regales esmorzars rics en petons i tipicitats, i jo et regale promeses de caps de setmana a la Costa Brava. Vine, vine… que ja ix el sol! I em dius  ‘Ich hab dich lieb’ dins d’un cor de pa de gingebre i jo et dic ‘m’encantes’ amb sabor de fuet de Vic als llavis. I em parles de com tacàveu d’impudicícia les festes catòliques d’Amberg quan les primeres temptacions vos pessigaven i jo t’explique que la independència que ens cal, és la de Portugal. I que bonic és aprendre, compartir, lliurar-se a sentir…

 Dimarts. Casa. Peus a terra, ulls oberts i cor una mica desinflat. Els nervis capcinegen, ara. I tinc el paladar ple de nostàlgies. Regust de final, regust de cervesa i regust de tu.

 Conserve, però, ànims per seguir brindant…  Ein prosit, gent! I que la llum no s’apague! 

Un més al cabasset, em deia la mare una setmana enrere. Com sempre, les primeres paraules que vaig escoltar aquell dia d’aniversari, les seues. Feia mandres entre els llençols quan va sonar el mòbil, gràcies al dia de vacances que vaig tenir la possibilitat (i el gust) de dedicar-m’hi. I així és, ja en són vint-i-set, els que porte penjats. I ja comencen a pesar, pels records. Però ho fan discretament. Perquè hi abunden els bons i el minso llast dels dolents és suportable.

Per subjectar-los, hi ha una bona base. Una família propera que aprofita quan pot per acurtar distàncies i a qui espere en breu amb l’ànsia rosegant-me per dins. Els amics d’aquí o d’allà, atents a rebre somriures i a eixugar llàgrimes. La feina que em permet consentir tots els capricis a l’estímul d’aprendre, que em burxa amb constància i em fa moure’m sense presses però sense aturall. Un nou llogaret al bell mig del Poblesec que m’acull temporalment amb unes companyes que m’han sorprès de forma agradosa. Hi ha també les evasions triades que emboniqueixen tot plegat. I també, menys volgut, hi ha l’enyor amb estima que m’acostuma a la convivència amb dolces tristeses.

A sobre d’això, hi ha les petiteses que m’he permès d’observar un any més. Ja ho sabeu, que no lligue gaire amb les emocions personals i intransferibles. Així he decidit dedicar-vos i dedicar-me un nou fardellet de tot allò que fa més poètic el meu curs.

 Va haver-hi un dimarts 13 molt ple, d’amics, trucades i mostres d’estima inacabables que van pintar un somrís que encara malda per difuminar-se. Alguns imprescindibles ben a la vora, i altres al cap, no patiu! Preciós el regal, no dubteu que repartiré bocinets a qui s’ho mereixi, doncs sabeu que combregue amb allò que compartir dóna gustet. I va haver-hi també un concorregut sopar valencià amb els amics de la Terreta, on burret i mamelletes no en van faltar! I qui enveja les falles, si hi ha la Mariajo que ens ‘obliga’ (amb molt d’amor, però) a posar la bandereta a la vetlla al seu pis amb aigua de València en garrafa i amb un assortiment de hits del moment? Molt gran, l’ebolina. I memorable, la nit!

 En present, hi ha Badalona als matins, que ja olora a mar i m’arrenca algun que altre sospir de gratitud als meus passejos diaris. I l’Ara’ que ja pot llegir-se al País Valencià i es va esgotar als quioscos el dia de la sortida. La flama de l’esperança revifa amb força. I uns bunyols de carabassa fallers que la mare ha fet i m’ha guardat congelats perquè els taste. I ‘Tocats pel foc’ que ja està calentet i a punt de sortir del forn gràcies a la nostra ajuda. I una recerca doctoral amb voluntat d’ésser i a qui per fi li ha arribat el moment, ara que ja tinc el mecanisme a la butxaca.

 I Munich, que m’espera el proper dijous amb sol, l’Starkbierfest i aquells ulls blaugrau que fan que tot em balle per dins. I una visita a casa pel maig. Al país de les rialles, on hi ha il·lusions a les palpentes, somnis dibuixats a l’aire i promeses a les orelles. I la paella de l’avi, és clar. I en tornar, una comunicació al Congrés d’Historiadors de la Comunicació, per fer-hi una mica de tot!

 Fet i fet, tocarà estrenar l’estiu a Eivissa, on ja he reservat vol per retrobar-me amb el boig de la ciutat, que m’espera amb lliris, deliris i abraçades de lletres i de sorra de la platja. I amb ell, que ara també escri-viu, la farem petar tot explicant-nos els vicis i les manies dels personatges parits, cada vegada més apamats. I li parlaré d’ells amb la peculiar seguretat que m’ha fet trobar-los respostes a qüestions que jo encara no he resolt. Esborranys de la vida, em sembla que ja n’hem parlat algun cop. I ja que hi som, compartirem batalles d’aquesta guerra que és l’escriptura: parlarem de tancar fronts oberts, de trinxar idees, de focalitzar problemes i cercar estratègies resolutives perquè tot acabe amb punxa… i tot, és clar, al servei d’una esperada victòria d’aquestes peripècies narratives.

Entre les petites coses hi ha també la descoberta d’Anna Gavalda, que m’ha encandilat amb la història d’una barreja de draps i tovallons que troben l’equilibri en la complementarietat. Perquè diu que el que fa que les persones no puguen estar juntes (i prou) és l’estupidesa i no pas les diferències. Caldrà també la motivació justa per acarar el repte de Proust i la seva recerca del temps perdut. I l’últim premi Sant Jordi de l’Alzamora, que pressent una bèstia tan apassionant com abassegadora. I els secrets del talent amb què Nopca s’estrena com a novel·lista i que també vaig desembolicar fa pocs dies. Gustós, si més no, l’esdevenidor literari…

 I amb tot hi ha, imperdonables, els dies que s’escolen. Però avui me’ls mire amb certa indulgència. Perquè tanquem hiverns, però obrim primaveres…

Això de les llistes s’està convertint en un vici. Vici sa, però. Encara busquem l’equilibri rutinari post nadalenc que ja ens escarrassem a fer inventaris. Avui en llegia un ben original: un inventari de gojos. I ha estat com una espurna que ha encès un foc i encara hi sent l’escalfor de les brases. Què hi farem! Sense voler-ho, m’he sorprès regirant l’agenda que ja fa uns dies que he tancat, a la recerca dels meus propis comptes. Un exercici entretingut que m’ha valgut alguna punxada i molts somriures. No compartir-ho m’ha semblat servir massa l’interès propi, i ja no hi estic acostumada, d’ençà que vaig obrir aquest abocador de cabòries…

Del dia a dia

Festejar amb la llengua, que diu V. que faig sovint. I m’entristeix tancar projectes amb qui m’he barallat tant que fins i tot hi he trobat estima. Quants, de vespres d’estrès compartit i d’estrès solitari. Provant composicions sintàctiques ‘reeixides’ i pensar que sí, que si torne a escoltar l’adjectiu ‘reeixit/ida’ em posaré a plorar…

I gràcies que hi ha projectes que continuen el seu curs, com el d’escriviure. Viure de l’escriptura, el lloc on els esborranys de la vida són possibles, diuen. Vindran encara dies d’il·lusionar-me amb una història canviant, cada dia més pròpia. I també d’emocionar-me amb aquestes inseguretats que guanyen en seguretat i acaben convencent-me després de passar el sedàs de dotze advocats del diable que dediquen part del seu temps als meus deliris. I de jugar amb uns personatges inventats, i cercar-los esquerdes, i fer-los créixer i estimar-los amb amor de mare.

I també vindran encara passejades i cafès de diumenge amb l’M., que cada dia parla millor el català i em fa feliç. I m’entendreix quan m’agraeix, de forma ensucrada i des d’un trosset de món llunyà, les estones que compartim. I classes amb la S., que també progressa millor cada dia i m’ho paga amb eufòria i cerveses. Aprenc i desaprenc i és tot tan constructiu pel meu ara que és aquest dia a dia, que tant de bo el festeig dure!

Del cel i de l’infern

El temps passa i són ja vint-i-set els que aviat bufaré. Reconec que he baixat el ritme, que també em retreu V. sovint, però no he baixat la guàrdia. I estones sota la llum de la lluna n’han estat unes quantes, enguany. Fent bondats, maldats i allò que ens ha permès el rom. Faig recompte i recorde uns Reis generosos fa ja un any. I nits fredes als Alps italians escalfades amb vin brulé. I barbacoes d’hivern al ritme de la saviesa festiva d’Orxata Sound System, amb petons precipitats dels que aixequen expectatives. I una festa d’aniversari per emmarcar per sempre més. I Berlín, sota l’empara de l’ídol, que amb el temps s’ha guanyat un títol vitalici per ser tan i tan gran. D’aquest viatge no esmente res en particular perquè els escàndols venien de la mà, i és sempre una mica així quan ens ajuntem. La sorpresa, Estefa de Castefa i Xisco ‘de la noche’, que van contribuir a l’enderrocament de Tacheles. L’empremta no podia faltar-hi! I així encetàvem la primavera, que també va portar-nos el coratge d’Obrint Pas i l’estrena a Cerdanyola. I amb la calor, les ganes de rodar, sempre vives en aquells que pequem de ser culs de mal seient. I ens aprofitem dels amics que tenim a Penyíscola, a Lleida, a Venècia. I a l’estiu tot el món riu. I l’inaugurem amb La Troba a l’Apolo. Sempre amunt, sempre amunt! I a partir d’aquí els motors no paren, i ja n’hem parlat, alguna vegada: aquí, aquí, o aquí! Sort d’aquests  dies d’amor i de guerra, que deia Galeano. No puc estar-me de tancar l’apartat fent apologia d’aquestes incoherències esporàdiques, que ens ajuden a situar-nos i a dreçar la coherència constant del nostre camí. 

D’absències i de presències

Algú (C.), em va dir un dia, lluny d’aquí, que sono le persone che fanno i posti. Hi estic d’acord. Els meus tres anys aquí són les estones amb els imprescindibles. Alguns han migrat, altres han restat, i no deixen d’arribar-ne de nous. Presències com la de la F. i la S., que ja són absències, però que han deixat un llegat important. Altres com la S., que no marxa gaire lluny, però que deixarà un buit notable en el petit espai que ens acull cada dia. I la I., amb el somriure inesborrable i els ànims infatigables. I el F., que fa aquestes meravelloses fotos i ens les regala. I el M., que m’ha desmuntat tòpics típics i m’encén una curiositat prudent. I amics del sud, com V., un més dels ‘ja n’hi ha prou!’ que cerca una drecera en aquesta terra germana, més agraïda que la nostra. De tot això està feta la meva B., i així es mereixen un espai a l’inventari i un dels tants xin-xin que farem ara i més endavant.  

Parlarem també d’absències, amb un rampell de nostàlgia. D’aquells que ja no hi són i que envien de tant en tant un paquet de cafè des d’aquella terra una mica meva, doncs saben quant em fa feliç saborejar-lo a punta de dia. I d’aquells que transmeten pensieri únicament per recordar-me com d’especial va ser trobar-nos i saber-nos encara. I d’aquells que espatllen sovint el son i fan que et despertes amb el gust de sal que t’ha deixat el somni d’aquella nit tan irreal i real alhora en què els dos, sense voler, volguérem.

Del que sempre hi és

Faig comptes ara del que sempre hi és. Els ploms que ens subjecten i ens fan créixer alhora. Seria injust no citar-los únicament perquè ni els hem trobat ni els hem perdut, enguany. Però els hem tingut, aquí i allà. Amb la tossuderia natural de fer més còmoda i suportable la rutina. Muntant i desmuntat, mobles i plans. I contant batalletes,  mentre ja ens aventuràvem en una de nova. I fent la mala hora, que és la nostra creu i la nostra salvació, ja ho he dit més amunt. I amenitzant vacances. I dormint a la meua vora i compartint paratges d’ensomni en obrir l’ull. I temptant amb els ‘tal vegada’, que de vegades s’acompleixen tot i que la voràgine dels quefers ens aigualeix sovint l’esperança. I no vull oblidar tampoc companys de grans evasions que van i vénen i sempre són bons per a l’ànima. Pacients, esperant la seva hora de lectura o relectura. Alguns més grossos, altres més fins; alguns més punxants, altres més lleugers; alguns més propers, disparant directe al cor; altres més exòtics…

Del que hi serà

Potser és la deformació professional que m’obliga a incloure un apartat d’hipòtesis en aquest inventari. Però, com diuen els Antònia, qui em sabria contestar com és un dia just a punt d’acabar?  El costum, però, és començar l’any amb propòsits. I enguany s’oloren canvis. I ja hi ha la il·lusió de decidir el color de la pintura d’una cambra i la  futura distribució d’espais, perquè compartida, la vida és més. I ja que hi som, hi ha també la sorprenent troballa d’una frase animosa en un anunci d’una companyia telefònica…

Apunten amb força idees de futurs casaments que ens han captivat amb la promesa de ser poc glamourosos, però molt alcohòlics. Felicitats una altra vegada, L.! I pronòstics de penjar banderetes en nous indrets, amb noms que fan que valga la pena deixar-se la pell a diari. I el comboi de Senior i De Gregori al Barnasants. També fa olor d’època, amb vista a commemoracions on tindrem I Righeira i Celentano com a mestres de cerimònia.

I també hi ha el deler de dolces nits de somnis curts, amb promeses de vida sense espines i de vida al punt de sal…, i el desig d’un gran cabàs de nous gojos ,i la certesa que no ens ho acabarem, tot  allò que hi ha per descobrir, encara…

‘No tinc pressa.

Pressa, de què?

No tenen pressa el sol i la lluna: estan segurs’

(Fernando Pessoa)

Així és. Arriba que tot s’acaba i arriba que tot comença de nou. I ens ho estimem així: amb caducitat. Per desitjar-ho per sempre més.

Enguany l’estiu l’he allargat una mica, fins les mànigues llargues, com aquell qui diu. I havia promès una entrada per cadascuna de les etapes, però les vacances són vacances amb totes les conseqüències, i l’allau de feina em planta una cara imbatible. I és que han estat un munt de llocs i un munt de gent! I tot en la dosi justa per quedar-ne satisfeta però no tipa! Així que seran menys ratlles, però espere capaces de concebre una crònica estival de les que fan justícia!