Quan voltes per segons quins racons del nostre
ample i sobretot llarg territori et confonen amb una persona de Lleida. Alguna
vegada, perquè provincians te’n trobes a tot arreu, algú m’ha dit que si parlant així, intentava
imitar el parlar oriental, però que no ho aconseguiria (algú, és clar, amb la
mirada posada en el seu melic i en un intent de fer-me parlar castellà, cosa
que com a molt m’ha “esvarat” o m’ha reafirmat en el meu parlar).
Al concert mateix de l’Auditori de la UdLl un dels tècnics, acabat
el concert i havent escoltat el comentari entre cançó i cançó (envers a les
variants occidentals del català), puntualitzava que tenia entès que la
“repoblació” s’havia donat en gran part des de la Franja de Ponent. És més, a
ell per la zona oriental el confonien per valencià (“eixir” i “ací” n’eren
testimonis).
Una història d’anades i tornades, un fet que quan pares una miqueta d’atenció, “encà que siga”, ho
veus reflectit en la gent mateixa que t’envolta o en tu mateix, és a dir, fàcilment pren forma.
Pau Romero (guitarres i veus) és fill de Biar i de Barcelona (BiarCelona, en
aquest sentit, és un nou topònim que VerdCel reivindica), Daniel i alfOnS Olmo
(videoprojeccions i veu-guitarra respectivament) som fills d’Alcoi i Granada,
Ramon Vagué al baix elèctric d’Euskadi i Barcelona, etc.
Una cosa no treu l’altra, és més, la reforça.
I com de PetjAdeS va el disc i espectacle que presentem, d’espardenyes l’etapa aquesta del bloc, i d’anades i tornades l’entrada present, ací vos deixe al respecte una referència:
El text final, recitat magníficament per Juli
Cantó, de la cançó ‘A mans besades’, (i
de pas podeu escoltar-veure el clip del tema sencer).
A mans besades – VerdCel from Octavi Masiá on Vimeo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!