VerdCel

Entre pedres, ens perdrem...

20 de novembre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Les passes amb sabates d?anar per casa

 

De
sobte, tanques la pantalla del portàtil i s’obri tot un món, disposat dins els
límits de la porta de casa, com si es tractés d’una nova dimensió; la qualitat
del temps que s’estén davant teu, un temps no cronometrat, tot un vast espai
per descobrir.

 



Ara que la pluja ens visita més habitualment, que es fa de nit a poqueta
tarda, ara, “quan la gent camina entre el fred, que comença a tallar, en ple
hivern
”, ens ve de gust estar a casa, replegadets, enrotlladets en una
manta, gaudir dels plaers casolans, d’allò íntim, del treball quotidià, de
l’escalfor, la calidesa interior, l’escalfor.

Passes
que avancen a l’espai intramurs, a la llar, amb espardenyes d’anar per casa i
que enllacen pensaments, referències que plouen com fora del cel.

Referències
pròpies, un text, el de “la xicoteta república de casa”, text editat
i recitat al disc PaisViatge (VerdCel 2006). Anotar, per possibles suspicàcies
publicitàries, que aquest és anterior i al marge de l’eslògan encara en ús de
la gran empresa:

“A
la xicoteta república de casa hi ha les coses justes per viure: la ploma, uns
papers i les paraules, les eines per treballar… a la xicoteta república de
casa sóc lliure, tot és autèntic, les espardenyes d’anar per casa i les
paraules, les eines per treballar. No, no és que em tanque a res ni a ningú és que m’obric per dins i veig el món des d’ací. I
la mirada després del viatge torna a la xicoteta república”.

I
una cançó publicada també al treball PaisViatge (primer Lp de VerdCel):

Referències
d’altres, que em recorden, que m’inspiren, que acompanyen en aquest post: 

-Una lletra de Los Planetas que ve a dir: “…alguna
cosa nova, alguna cosa encara per descobrir, alguna cosa dins de mi, dins meu.
Quant temps he perdut allà fora, és tan vast… i trobar dins meu alguna cosa
nova”.

-Una peli, Dogville (Lars Von Trier), en què unes
línies de guix al terra marquen els límits del rodatge, a dins  l’espai
domèstic, composar un món de vida interior, erigit esquemàticament, i a fora,
per eliminació, un espai sobrant, on s’esbossen cases voltants, simulant un
poblet… destaquen les misèries humanes, en primer pla, i la resta el decorat,
un paisatge dibuixat.

-Uns altres versos d’una cançó, una de Nacho Vegas: “Y vivo así en mi palacio de papel. Se
está bien aquí, se está bien. La mujer del tiempo anuncia un vendaval, pero no
me iré, resistiré… Como un rey en mi palacio de papel”.

-O una altra peli, la de “Com
ser John Malkovich
”, que ens transporta pràcticament a altre estadi,
un pas més enllà, al submón, on l’Alícia cau al túnel de mans que mai
l’agarren, el no-lloc de portes que s’obrin i ens duen a un univers fantàstic,
altres portes que s’amaguen dins d’elles; així continuadament, portes i
portes,  fins caure sobtadament a la pura realitat.

Però això ja em condueix cap a altra referència
musical, la del títol d’un disc de Manta Ray, que ve a dir: “Petites
portes que s’obrin i petites portes que es tanquen
”.

Penjaré aquest post i cercaré el disc de Manta Ray,
per l’Spotify mateix. Per fer una miqueta de memòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!