VerdCel
Entre pedres, ens perdrem...
Conseqüències: la inconsciència de l’autoodi *
Unes sabates que m’eStime, velles, però que
m’estime. Unes sabates que m’estime, però que en sóc conscient que les
he de renovar. Al cap i a la fi, no eren de tela grossa, de sola
duradora; més aviat m’han salvat durant un temps, però els peus se’ls
ha de cuidar, se’ls ha de saber “portar”: és una qüestió de prioritats.
ens poden dir, com argument, com es pot arribar a ser tan ignorant de forma
voluntària o, si més no, voluntàriament inconscient, que “és el pes de les
coses”; que la nostra llengua – per exemple – tendeix a desaparèixer perquè “és llei
de vida”?
«Qui em rescabalarà dels meus anys de desinformació i desmemòria!?» deia Raimon,
que va patir el desert i la duresa eterna de la dictadura.
Ara
queda l’herència de tot allò, d’aquesta negació constant, d’aquesta prohibició
total, persecució, desprestigi, autoodi; una dinàmica que és més que un llastre.
Encara ha passat poc temps, el temps i sobretot l’esforç que no s’ha fet en
aquests anys, i la dissecció i l’empeny en fer-nos desaparèixer. Hem
d’adonar-nos que, quan va acabar la dictadura, tothom volia canvis
desesperadament. I es va permetre, es va fer de manera precipitada i en molts
aspectes poc seriosa; si més no, ara s’ha de renovar, actualitzar, hem de ser
conscients entre altres coses que eixos canvis van ser parcials, sobretot per
la magnitud de la tragèdia (que s’arrossega encara, amb totes les conseqüències
inherents a la societat que li prossegueix) i per la feblesa d’una transició
que no ens ha portat al cap i a la fi a l’alliberament, i molt menys ha fet per
compensar la balança; lluny d’això, som contínuament qüestionats i rebutjats. I
els primers d’adonar-se d’aquest odi i rebuig, hem de ser nosaltres: autoodi; i
després fer-ho entendre a la gent, que d’alguna manera sembla els fem nosa, que
ens odien (ells, que mai no han trencat un plat).
Posem
per cas: diuen ara que hi ha mesures exclusivistes pel català… Per començar,
això no és del tot cert (més aviat el contrari), però i si ho fos, què!? Volem
avançar de tot aquest infern de 40 anys, començar a deixar vertaderament enrere
aquest forat negre, aquest retard anacrònic i genocida, amb les seues
conseqüències (minoritzats fins la sacietat)? Conseqüències que evidentment
arrosseguem i arrossegarem si no les atenem com es mereixen; ara tenim la
responsabilitat de posar-ho al seu lloc amb sentit comú i justícia. Aquest és
el prisma amb què mirar-se més d’un comentari, més d’una actitud inconscient;
accions i pensaments que, per desgràcia, porten les rendes dels mitjans i
poders, de gran part de l’opinió pública.
Qui
necessita unes mesures que conserven o vetllen pel castellà?
Qui
recolza un argument semblant (el castellà en perill) o n’és contrari al català
en qualsevol de les formes, siga quin siga el seu plantejament, d’una manera o
altra – conscient o no – es recolzarà i impulsarà les conseqüències d’una
dictadura que sembla que emparen, en són còmplices o, dit d’altra manera: pel
que els convé són antifranquistes, i pel que no, ells són els vertaders
demòcrates alhora que justifiquen el genocidi (o siga, que són els mateixos).
I el
mateix diré envers al suposat progrés d’una societat, que sembla que tenen a
les mans i ben agafat uns pocs, els “únics” que ens poden conduir en aquest
sentit.
Progrés
ho és, si ho és en tots els sentits: els valors d’una societat i la seua
llibertat, la justícia social, etc. Però avui dia els suposats valors semblen
estar ben vestidets, tapadets (disfressats) per la mancança total que hi va
haver en un passat, que recordem no és tan llunyà. Síndrome d’Estocolm, o
potser una enganyifa que va bé als grans grups de comunicació, governs
majoritaris (que són dos com a molt, o en alguns casos un sol i amb divisions),
grups econòmics i de poder.
Traiem
la disfressa i comencem a treballar per una justícia social, per a tothom,
sense excloure ningú, ni cap situació física, social i/o econòmica, ni cap
territori; comencem a treballar per uns valors i unes llibertats construïdes
des del seny/sentit comú i la diversitat.
Conseqüències,
la inconsciència de l’autoodi vS La nova era de l’autoeStima i el progrés.
alfOnS
Olmo
*In
Memoriam – Joan Solà
(escrit fruit d’unes converses tingudes el cap de setmana del 23 d’octubre de 2010 a Liverpool, amb gent d’arreu de l’estat espanyol i de l’àmbit de parla catalana)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No faches faltes d’orografia y hescriu vons posts per que
estás participan en els 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del País
Valencià
Sord y que Deú te pille confeçat!