VerdCel
Entre pedres, ens perdrem...
Arbres, jetlags i castells
Com qui mou l’hèlix d’una avioneta, o amb un rem intenta travessar l’oceà…
Aquest cap de setmana llarg – vàrem començar el dijous – hem estat per terres mallorquines. Ens trobàvem tots a Palma, eixiem a hores i llocs diferents. Pau des de Barcelona, i la resta des de l’aeroport de Manises… en horaris també variadets.
Com sabeu portar la documentació en casos dels vols, per molta frontera enderrocada, etc. és quelcom imprescindible. Això va transformar una cosa quotidiana i més o menys còmoda (com és ara tindre una hora de facturació, embarcament, etc.) en un dia carregat d’emocions i aventures: companyies de low cost, comissaries de policia, caixers automàtics i altres bèsties dels dimonis. Un cop a Palma tot estava correcte, al seu lloc; com deia, ens trobàrem tots ala ciutat de Mallorques, o la Medina Mayurqa (l’urbe, el monstret de la major de ses illes).
Dos nits i dos bolos més o menys atzarosos, més o menys distrets. Un a la sala assaig (gracis a la gent que us vau acostar, amb qui vam poder compartir aquest nou treball, Sàmara) i altre a Inca, concretament a Sart Club. Hi havia públic d’altres indrets, com ara de Binissalem i altres pobles voltants… i sorprenentment d’altres indrets del Països catalans… de Biar. Devanits estàvem de trobar aquesta unitat de diversitats… això realment ens fa sentir com a casa.
A voltes després de la feina feta diem que hem passat un bolo més, o un bolo menys, segons haja estat, altres voltes diem “Xe, quin bolet!”… En aquest periple prop de casa, però amb mar pel mig, podem dir que ha estat un viatge aprofitat, ens ha conegut nova gent, a la qual us donem la Benvinguda (als móns VerdCel) i sobretot hem trobat noves excuses per tornar com sempre (aquesta ha estat la tercera volta que VerdCel aterra, desembarca en el seu quefer discogràfic i escènic) a terres illenques.
Salutacions a tothom i ens trobem pel periple Samarenc.
GràciS
Pd: Per cert el castell de Bellver i l’entorn està de categoria, una meravella que això estiga enmig la ciutat… endavant!! (em recordava, salvant les distàncies històriques al nostre alcoi natal, i al parc de Guinardó, prop d’on visc ara)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
estes coses de mirar-se les roques aixina de prop les fem molt els geòlegs, no serà el pau un?
benvinguts a la blogosfera, anirem entrant per seguir els vostres passos.