VerdCel

Entre pedres, ens perdrem...

19 de febrer de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Un post Urgent: Recolzem l?oposició política real!

Ahir vam actuar a Benissa, comarca de la Marina Alta, presentant el
nostre darrer treball PetjAdeS, i amb motiu de la celebració del dia mundial de
la llengua materna. Un concert molt bonic, un públic molt entregat i pense que
un bolo que recordarem molt i molt gratament. Gràcies per convidar-nos i
gràcies per ser-hi!

Va ser vital, un concert per celebrar, el que
us deia, el dia de la llengua materna, per així almenys desintoxicar-nos una
miqueta dels darrers temps viscuts……

Durant la setmana escoltes per part de
l’entrenador de futbol del Girona que aquella acció que va fer darrerament no
vol que s’utilitze políticament, per cap banda, “ni espanyolista, ni
independentista”, que ell sols és un entrenador de futbol. Aquesta persona es
va alçar enmig d’una ofensiva periodística intolerant, irrespectuosa i intransigent (recordem, van de no nacionalistas), i va dir
alguna cosa semblant a: “doncs si no puc contestar en la meua llengua, no hi ha
roda de premsa”, i va marxar, després d’haver-se indignat sobre manera; es veia
clarament cansat de “posar l’altra galta” en aquets casos (la tenia ja massa
escaldada, per desgràcia com tantes persones diàriament ho estem).

No hi ha utilització política? és a dir, no hi
ha política en aquestes coses? segur?

La mateixa setmana pràcticament se n’assabentem
que el des-govern valencià canvia una llei, així com així, perquè s’incrementen
exponencialment les multes a ACPV per tenir els repetidors de tv3 “encesos”
(els dos únics que han deixat vius els peperos,
em sembla); dels 600.000€, ara, cada quinze dies que passen, 60.000€ seran
afegits al “deute”. Això forma part d’un atac de guerra, un joc més que
brut  i més que fosc; aquest gentola posa
el dit a la llaga, el refrega i després clava una daga amb tota la mala llet.

Em sembla  igualment injust – aquest abús de poder immens
(manipulen tot allò que poden i més), corrupte, violent i d’un despropòsit
brutal tota aquesta estratègia, el tarannà d’aquesta colla de cacics – com
d’incomprensible, que hagen estat votats i reconfirmats
en tantes ocasions. Igualment. I és una paradoxa en tota regla, que es
retroalimenta a ella mateixa, propiciada per la situació que hi ha, el context, que ho explica una miqueta. Una situació que es manté a nivell general pel farciment de gent amb poder mediàtic que es volen “neutrals”, “asèptics” i “escèptics”,
coste el que coste, que desvincula els fets de la política, és més, que nega
qualsevol relació, fins i tot en les situacions més evidents i que tots hem
pogut veure, viure, escoltar, etc.

I per altra banda un desavantatge clar, de
poder, mitjans, recursos, per combatre aquell caldo de cultiu d’on sorgeix tot i on tot roman, instaurat, al poder; el populisme banal dels vertaders intolerants, irrespectuosos, intransigents, manipuladors, cacics i corruptes, els
abans esmentats i tots els que passivament en són partícips.

Una situació que es beneficia d’un ‘menfotisme il·lustrat’ que sembla no tenir límits, i alhora una
majoria (votant) que ja els està bé aquesta situació (en tot cas dormen
tranquils agafats al coixí, amb el conte de por que els han contat sobre catalanistes/independentites,
i són així un clar reflex d’aquella transició que no ha estat acabada, en tot
cas molt mal feta).

Hi ha una altra cosa que no voldria deixar
passar en aquesta reflexió. Sembla que al llarg dels anys, en paral·lel, hi ha
una oposició, una nova opció cada cop més real, una eixida, social i també política,
estesa al llarg del territori, cada dia més forta, molt conscient de la seua rellevància,
i és aquesta la que ens dona les claus, amb una feina ben feta, de base, autocrítica
i crítica, a llarg termini, àgilment i amb seny, pense, per donar la volta a
eixa situació incomprensible que parlàvem, i que tant ens queixem que costa
canviar. És clar, s’ha de continuar treballant a nivell social, per descomptat, però també és
el moment en què hem de donar-los confiança a la branca política, que el gruix
de votants siga molt més elevat i que sobretot la qualitat d’aquest haja
trencat la baralla, eixa que no volen que juguem per a res (ja els està bé que
quedem dividits i fora de joc: “o juguem tots o estripem la baralla” canta
encara l’Ovidi!).

Ara la nostra veu és la que s’ha de sentir i
hem d’encomanar aquest sentiment.

N’estic cansat d’aquesta situació que hem de
començar a trencar, pense, de deveres. N’estic cansat de l’autoindulgència i la
satisfacció eterna, de l’autoodi, del complex infinit i de la desconfiança en
nosaltres mateixos, però també d’aquesta autocomplaença provinciana, d’un peu
ací i altre a l’altre país, d’una part del pensament en el suposat progrés i
l’altra en el clar conservadurisme ranci, al cap i a la fi de la doble moral,
poregosa, de la dreta – de capelletes i familietes – burgesa “catalana”. Altres tenim
(#quetenim) molts més quilòmetres de litoral, entre d’altres, i sobretot
reconeixem el #quenotenim, perquè hi ha molta desigualtat i feina per fer,
també entre d’altres.

Tot plegat, aquesta consciència del que som,
del que serem, com n’estan de lligats els fets i la política, i actuar en
conseqüència, està molt lluny de la baixa autoestima i l’exigència
compulsiva; si sentim tot això, és perquè volem anar més lluny, perquè ens
estimem molt i valorem el que hi ha.

Repetisc, gràcies per convidar-Mos al concert,
i gràcies per ser-hi; per vosaltres i sols amb vosaltres és que existeix la
màgia de la música, l’espectacle i la poesia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!