Del verd al marró

El ritme adequat de les passes, de la pròpia respiració, per a que escoltem quan ningú parla; per saber – un cop la pantalla i la fulla en blanc – apreciar cada idea, cada sentiment, cada color, cada forma, per saber olorar cada essència, la humitat pels clivells del nas i la frescor a la pell. El ritme adequat de les coses per copsar l’esplendor que ens obri quan ens cau a cau d’orella un xiuxiueig, d’algú qui ens el llença, algú a qui potser no ho sabem però estimem.
Despassa el pestell, obrim la porta, … magnífica la vida que ens dona belleses per on passem; ve voltes que tan sols cal veure amb certs ulls que tot es pot portar millor, segons es mire tants problemes, tan grosses impossibilitats s’esvaeixen i amb quina facilitat.

I és quan tot senzillament es converteix, com renèixer, des d’aquesta perspectiva que trobem la veritat com despertar-nos amb la llum del sol, humilment amb aquest ritme natural de les coses, sense forçar.

Tot era foscor, i no sabiem apreciar la llum, tot era encapotat, i el cel encara ens donaria la riquesa de la plutja; tot era adreçat per l’avinguda grisa i urbana de l’hivern,  mentres s’acostava el precedent del naixement (la mort que prepara la vida), i arriba i ens inunda la degradació colorida, del verd al marró, tot un mostrari cromàtic de la boniquesa i l’alegria… i clar està, per arredonir-ho la màgia que ens propicia a cos i ànima el moviment… moviment… moviment!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *