VerdCel

No ens neguem les tradicions, malalts de modernitat
No repetim errades que ancestres ens mostren generosos cada cop que han errat, com camins que hem d’evitar

En el món que vivim no ens acaba d’agradar aprofundir. Pot ser ho fem tot a mitges. Un poquet d’açò, i un altre d’allò. Barreges que enmascaren potser el vertader sentit, el poder beure de l’essència de les coses, arribar al final del túnel malgrat la foscor, depassant la por, agafant major confiança en nosaltres mateixos, establint unes bases més sòlides del que som, humilment, sense majors pretensions, aprendre a riures de les pròpies errades, de les situacions desagradables fer-ne una dansa sobre la que navegar, majorment adaptant-nos al fluir de la vida.

Ser tan moderns potser no s’identifica amb el més interior del nostre ser, però tot i així ens fem els valents fent vore allò que volem ser (però no som, ho projectem) i així ens contradiem; i voler ser tan tradicionals resulta que al cap i a la fi, vist així sense més i assumint el que no dessitgem, anul·lant gran part del que som, evidentment ens empresona. Potser caldria acceptar que som gent de tradicions, que ens enganxem a les coses, a les persones, i alhora que la llibertat (la manca de dependència i les seues conseqüències) respecte parella, feina, grup o família, és vertaderament necessària i enriqueix precisament a l’altre si ens la permet i ens la permetem. Potser el paradís, el gran oasi, l’instant de felicitat eterna deriva d’aquesta gran troballa, una illa hàbitat de sexe i amor, de seducció i afecte, de llibertat i compromís, de modernitat i tradició.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!