Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

3 de gener de 2013
0 comentaris

Vida d?un no culpable (semblança de la (in)gesta política de Francisco Camps), de Francesc Viadel BLOC

     Ací us deixe l’article publicat pel periodista Francesc Viadel al seu BLOL ahir mateix. Va precedit d’aquestes paraules: 

*Article de Francesc Viadel, recordant la (in) gesta política de Francisco Camps.

Francisco Camps es crià entre cotons, al sí d’una família benestant amb aires d’artistocràcia provincial. Hom creu que pels temps grisos de la transacció, ignorant del destí que li esperavaes limità dòcilment a ser un xicot d’anar a missa deu vestit amb pantalons i camisa color toffee, mitjons blancs fins els genolls i sabates de xarol negres com un escarabat.  Potser va ser també un d’aquells infants sempre constipat, de berenar molt poc i de rampells a la panxa, escanyolit, amb la veu aflautada, al que totes les noietes del veïnat es miraven de reüll amb una desconfiança amarga. Un d’aquells nanos, diríem, que mai no baixava a jugar al carrer per estalviar-se batusses o bé per no pelar-s’hi els genolls i que, si de cas ho feia, procurava portar pantalons llargs i la pilota de casa.  Potser va ser  ‘papi’, que només parlava en indígena-indigent quan estava molt content o molt colèric, qui li va inculcar un amor profundíssim per aquella “rechió” espanyola que s’estenia més enllà del Camí de Trànsits i amb aquest amor, també,  un cristià menyspreu pels pobres només comparable al que es té en les cases bones a la temuda veritat nua. Com sigui, des de ben menudet, respirà valenciania per tots els porus de la pell. Una valenciania fervorosa de rotllets d’anís, primaverals paelletes de conill i pollastre sota l’ombra d’un gesmiler, Mestalla, bous, Plaça Redona i ofrena fallera a una Geperudeta avui atònita, meravellada per la cohort de devotíssims pecadors que la imploren. El patriotisme valenciano és així, tot fet de llums, olors i sorolls, breu i intens com la deflagració d’un tro de bac.

De més gran Camps s’anà a la ‘mili’ a servir a Espanya la gran i a fer-se un home i encara, una mica més tard, ingressà a la Universitat, on va estudiar dret entre falangistes brutals i alguns grenyuts de poble, tots més rojos i catalanistes que un titot. A uns els hi temia per la claredat d’idees, als altres els avorria per enemics i forasters. Fou per aquells anys quan va sentir la temptació per la política. I vés per on s’hi fixà, com no podia ser de cap altra manera, amb les rectes esquadres de don Manuel i Rita Barberà, els aconstitucionals, una mena de falangistes assuavits i malhumorats de besamans, de fartons i orxata en Santa Caterina les tardes de diumenge. I en això, Barberà, matrona sense fills, se’l va afillar igual que una masovera solitària fa seu el cadellet d’un gos ferotge sense amo. I un dia arribà el naufragi de l’esquerreta local amb els seus funcionaris de vestits color verd cogombre i la seva colla d’escriptors sense lectors i sindicalistes sense treballadors, el final de l’esquerreta alegre que feia somriure a Joan Fuster. Arribà, doncs, amb aquella derrota la reedició de la victòria dels d’ahir i llavors Camps, ajupit sota les faldes de Rita, pujà com l’escuma i li començaren a caure càrrecs, privilegis, els llocs més preeminents en les processons sense que hagués pegat brot en tota la seva correcta existència.

El cas és que un dia el verí del poder li va entrar per les ungles dels dits dels peus i lentament li va anar pujant al cap com mercuri excitat dins d’un termòmetre, i injectant-li els ulls i enterbolint-li l’ànima… I aquell verí, unit a la sort de les circumstàncies especials que es congriaven en el context d’un país malalt, va fer que es cregués un heroi hel·lènic, un gran estadista, i el mateix verí féu que busqués l’amanyac de corsaris de tebeo que miren l’hora en pesants rellotges impossibles de molts milers d’euros, s’alimenten de caviar de contraban i t’estimen un ou o dos. President d’un autonomia camí d’esdevenir aquell territori devastat a l’altra banda de la Illa Tortuga (Manolo Jardí dixit), es dugué a casa seva a Ratzinger pensant-se que era un Borja, asfaltà els carrers de València a major glòria d’un Eccleston que es passejà pel país com el propietari d’una plantació esclavista d’Atlanta, transformà TVV en un enorme ull nefand, viatjà a Califòrnia (‘el muy gilipollas’) cercant el Dorado del neoliberalisme…   I, finalment, cec i sord, envoltat de pinxos i llepaculs, dugué el seu poble a la ruïna mentre l’acompanyava un estol d’alegres bandes de música, clowns i contorsionistes. Un poble que, nodrit pel mateix verí que va engolir ell amb una ració d’enveja, l’ha volgut declarar no culpable de la desgràcia i la vergonya de tothom. Clamen ara els bojos al manicomi que guanya l’Espanya neta. El diari de la petita bourgeoise, canviant el paper de dimoni emplomallat pel d’exorcista, pica un enorme titular sobre les restes de l’orgia: Valencia, es más.

Aquest és l’enllaç del seu bloc:  http://francescviadel.wordpress.com


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.