Aquest llibre em fou recomanat i vaig saber de la seua existència pel Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat i valencià. De seguida, com que he penjat algun article sobre la figura del cardenal Enrique i Tarancon al meu bloc, vaig intentar aconseguir-lo. Em va ser molt fàcil. Encara que editat per l’Agrupació Borrianenca de Cultura i l’Ajuntament de Borriana, a OCCC (llibreria 3i4) el tenen. I ja l’he acabat de llegir.
És un conjunt d’articles de diversos col.laboradors: Jordi Bort Castelló fa de coordinador i escriu dos articles bellíssims sobre el cardenal, Emili J. Marín, de Saó, Josep M. Soler, abat de Montserrat, August MOnzón i Arazo, professor de la Universitat de València i sacerdot, Vicent Sanchis, exdirector de l’AVUI, i Joan Garí, escriptor i president de l’Agrupació Borrianenca de Cultura. Sols pels col.laboradors ja paga la pena llegir el llibre. Però t’ajuda a comprendre millor la Transició política, els anys de postguerra, etc. (sobretot des del punt de vista de la reconciliació). I el que més m’ha cridat l’atenció és que diu les coses amb els seus noms: vull dir, si un bisbe era o és d’extrema dreta s’hi diu, si un bisbe se l’ha "patit" i se’l pateix encara en la diòcesi en què està també ho diu, si va haver dos bisbes que van renunciar a la seua seu (Castellanos i Buxarrais) també podrem llegir per quin motiu ho feren. En definitiva, que el subtítol que duu el llibre està molt ben triat perquè, de veritat, el cardenal Vicent Enrique i Tarancon fou un caerdenal per a la llibertat: aqueixa llibertat que ara uns polítics ens treuen tancant repetidors de TV3, dient-nos el nom del porc (passeu-me l’expressió) perquè volem ser el que som: VALENCIANES I VALENCIANS i escriure, treballar, llegir, pregar, estudiar, etc. en la nostra llengua. Llengua que compartim, com molt bé digué el cardenal i membre de l’AEL (Academia Española de la Lengua), amb balerars, catalans, andorrans, i uns poquets més.
Bon dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una abraçada.