Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Aquest és un dels llibres que acabe de llegir i que recomane a totes i tots els que volen saber per què tenim aquesta societat valenciana “que veuen desfeta i hostil” (com podem llegir a la contraportada i per als catalans). A partir del segle XVI, segons l’autor, vam començar a ser una altra cosa, i com sóm i què volem avui. Però si solament Sanchis es quedara ací no avançaríem gaire. El llibre ajuda a fer pensar els valencians, a nosaltres, els que encara diem “gairebé i doncs” i País Valencià (senyor Maluenda, una altra pastilleta, les farmàcies amb vosté es faran d’or, perdó, no, que la GValenciana no els paga) sobre els camins que hem de triar si no volem deixar de ser valencians. 

Aquest llibre complementa allò que Joan Fuster no va preveure, i convida a reflexionar-hi. Aquest llibre, i ho dic de debò, és un llibre necessari per tal de comprendre i “pair” la realitat valenciana, aquesta realitat que ens envolta, que deixa abandonades les víctimes del Metro fins que un dia un programa de televisió recupera la notícia i en parla… 

El País Valencià als anys setanta vivia en plena ebullició d’esperances. Tot semblava possible, com diu el poeta. Anys d’eclosió del valencianisme cultural i polític. I el País Valencià d’aquests deu anys que acabem de passar (segle XXI) és una societat DEVASTADA. Com diu l’autor, quinze anys (dèsset, millor!) d’hegemonia del PP han “ARRASAT” el sistema financer, i han “CORROMPUT” tota l’economia. Els valencians, tret d’honroses excepcions, i en som més dels que ens pensem i ells voldrien, el PValencià actual és una “comunidad, una societat majoritàriament diluïda en un projecte nacional espanyol sense nord”. De nosaltres depén que deixe de ser-ho. Alguns no hi hem contribuït mai que ho fóra. A què espereu a unir-vos-hi per tal que tornem a ser allò que mai hauríem hagut de deixar de ser? VALENCIANES I VALENCIANS!

I us deixe un xicotet fragment del llibre: “Per exemple: “Es que piensen ustedes que mi hijo no se está de nada; ahora una gaseosa, ahora una cerveza”. O bé: “Guapo, por qué no le haces un beso a este señor?”. El cronista Nadal mencionava aquesta frase com a paradigma: “Cuando un chico se acuesta (en realitat pensava acosta) con una chica, enseguida dicen, dicen, y los casan”. En resum, un ambient que l’afinat observador Rusiñol no va dubtar a reflectir i, és clar, ridiculitzar, en un sainet escrit en català, però que significativament va titular així: Gente bien“. (pàg. 100)