Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

5 de maig de 2010
0 comentaris

Us penge l’article de Sergi Gómez i Soler sobre el CD de les Maedeus

recentment aparegut (té 5 dies). Pel seu contingut (el text i el CD) i perquè us en vull fer partícips (del text) i pregar-vos que el cerqueu (el disc) ràpidament… 

Gràcies, Sergi.

dilluns 3 de maig de 2010

Per fi se’ns apareixen (a tots) les Mâedéus, I baix del braç ens duen “Mohâtros les valencianes”

Ressuscitem el nostre blog per tal d’oferir-vos un inspirat sermó laic nostre en homenatge a l’aparició atrevida de les Mâedéus. Que vos siga de profit…

“Les Mâedéus vindran, i mos portaran cosetes,
un cd novet que diu com som les valencianetes”
Estem d’enhorabona. Per fi, les Mâedéus s’han aparegut en forma de cd propi i genuí, res de rellogar lledoners i moreres alienes per tal de seguir fent-se presents entre els seus enfervorits seguidors. Alabat siga, el cd, perquè és cosa digna de lloança…. en un món tan quadriculat com el nostre on no ets ningú si vas de grupet i no tens cap cd amb què empapussar a cada bolo d’aquells de xuclar carretera per actuar davant de vint o trenta i provar de lligar en qualsevol post-soparet amical amb alguna d’ells…

 

A més, si ets recatat com les Mâedéus, ni grupet ni res, capaços com han sigut de renunciar a fer actuacions perquè calia anar al cine amb la xoni de torn (per dir-ne alguna de mentida que oculte èpicament la mandra i l’assaonament del bonvivent del seu lider…). Per això, per la mateixa incorporeïtat, és gran nova que la seua música haja pres cos de policarbonat i plàstic i que habite des d’ara entre nosaltres en format de persones. Per més que el grup seguisca sent essència física il·localitzable…, sempre que els continguts no els facen ents a percaçar per les forces polítiques d’ordre públic. Que tot això té mèrit, i molt de mèrit, senyores, perquè costa, i costa molt d’encabir intel·lectualment tota una filosofia de vida, l’estranya i sorprenent manera deixada en què viuen, a base d’ambrosies espirituoses diverses, les Mâedéus, en una gravació d’estudi tan correcta i extraordinària com aquesta que ara ens han presentat: “Mohâtros les Valencianes”.
Ja ho veieu, que la cosa comença pel títol i segueix per la sorprenent caràtula… Provocació neta i planera i sant s’acabó?. No pot ser d’altra manera, insistim. o sí?

(segueix l’article) 


Tenim al davant un grup que no és que no toque vores, és que no saps on té el davant ni el darrere… Ves a veure qui t’ha pegat quan entre peticions moltes i la consegüent gran gresca complaent de la devota parròquia, es solta a cantar aquell qui deia que anava a folrar-se, i efectivament s’ha folrat. Quan, de manera premonitòria, ja anunciava anys fa que l’altre ens seria taujà espés, covard i sense voluntat –tampoc no és que la cosa tinga massa mèrit coneixent d’on ve el seu poder taumatúrgic-endevinatori-… I au, i com no, ací tens a altres que proven de fer tremolar de nou les essències pàtries tot declarant, per exemple, la recepta secreta de la veritable paella (la que ens agradaria fer-nos amb comandeta amb Sant Joan Fuster, Sant Robert Dylan i Sant Raimon –sempre que la seua senyora es quede al seu país d’Itàlia…-). Que sent com som uns acomplexats culturals i socials, tampoc no és que siga massa difícil fer-ho: només cal nomenar allò que ens fa dubtar en veu alta. Ja hi ha qui farà arribar el crit contrari al cel en menys temps que el que tarda el colombari en perdre de vista el seu colom horitzó enllà…

 

I per tot això i molt més, ens atrevim a anunciar-vos que, de moment, no trobareu informalitat més gran enllaunada. I perill constant també, perquè, si arreu del món civilitzat la rissa aprofita per aconseguir la benemèrita catarsi social i les societats intel·ligents són aquelles que més mecanismes aconsegueixen per a plorar del riure en nomenar els propis vicis i virtuts, ací, allò que denuncia amb ganes i voluntat de festa aquest grup i aquest cd el farà -i va a fer-ho sense dubte- una autèntica bomba. No podem esperar altra cosa del país que ens ha tocat viure i que hem ajudat a construir com és, i consentim, i mantenim… I ja podeu anar posant-vos el cilici penitencial les hores que vos toquen per pagar la part que vos pertoca de la culpa, de la gran culpa i de la grandíssima culpa social que compartim en comunitat, que per acció, pensament i omissió, a tots ens en arriba.
Vejam: En la nostra societat poblenciana i capitalentina postmoderna i plenigurtèl·lica, aquesta dèria per la imatge pública impecable, pel mira’m i no em toques, pel nou despotisme populista que en lloc de ser il·lustrat presumeix de garrulo com si això fos senyal de criança en bóta vella, les folclorades són el pa nostre cultural del cada dia i prou. Ai què se n’haurà fet de l’humor tradiciònic dels valencians..!, eixe humor-lavativa bròfec i sa, per catàrtic, que creà uns ninots de mitjan quaresma, unes ambaixades satíriques, unes falles…, per tal de donar corrent física comunicativa -en la globalitat interessada de cada poblet i rodal- a aqueixa mala bava que rota veritats i inunda, sanador, i fertilitza els carrers i callarissos de la quotidianitat aixafadora. 

Els mateixos governants que duen l’arada tan recta com pot ser-ho de recta l’ombra ens són virtuós exemple processional. Des del campetxà de dalt de tot al virrei de torn, enlluernat pel vestit nou que, solidari com no ho és -més aviat exhibicionista banal-, considera que pel bé comú cal que tothom l’admire –i regalat de trinca per trincaires sense escrúpols que hagen pres tanda-, ara quan isca nu en la propera compareixença diària de l’autotelevisió; passant per les alcaldesses “destroier”, ja siga amb versió jaqueta vermella pelfadeta o amb arracades de perleta, però sempre demagògiques i bilioses… Tots ells han ignorat en la seua pujada triomfal la importància que els bufons tenen en una societat que es vol tècnicament lliure i avançada, de boqueta o de façana almenys. No, a tall de condottiero persegueixen qualsevol humorada feta dissidència als seus ulls hipermètrops, temerosos de perdre poltrona i prebenda. 

I això, tampoc no és que l’haja afectat en massa a un poble com el valencià, vençut i banalitzat (autovençut i autobanalitzat, tampoc no ens confondrem ara i atorgarem mèrits excessius als dèspotes-demòcrates quan som nosaltres, els i les valencianes, els primers en canviar de jaqueta pel que fa a l’allò que som i que dissimulem dient ser que no, que tampoc…). Les falles, les “Noches de fiesta” televisives, ves per on, conciten un humor asèptic amb el poder, tòpic i fava, i cada vegada menys enginyós, totalment tapat pels altres mil aspectes que una macrofesta planetària -o una televisió colonitzadora- demana. El riure sota el nas, i de tapat, és, de vegades i cada vegada més a sovint, l’única eixida possible a quanta barbaritat valenciana veus perpetrar impunement. I pobre de tu si se sent com rius…

 

Sort, però, que ens darrers temps, amb això del reviscolament de la música de base en valencià, encara han alçat l’aleta grupets que mantenen l’esperit aquell de la burla i l’escarni popular de sempre, i per tant de debò. Potser siguen els més autèntics de tots, i no perquè beuen directament de la saba social, sinó perquè encara alenen llibertat. No han estat ofegats per les llumenetes de l’èxit que els pot oferir el Nord enllà i que els fa tornar només per a fer obres de proselitisme disfressat de caritat o ni tant sols els ha acabat d’ofegar el ferri control que tenen les mínimes expressions de cançó per a joves en llengua aborigen que per ací es fan en festivals de pati d’escola vigilada amatentment per les forces aquelles de seguretat que ens envien per protegir-nos de nosaltres mateixos –no siga cosa que no hi haja els extintors que cal o les portes de seguretat no estiguen practicables i no puguem eixir quan ens diguen ells- tant des del govern autonòmic d’uns com des de la delegació del govern dels altres. 

No. Són seguidors del vell friquisme valencià de les revistes satíriques i de l’entremés burgés topiquista del XIX, dels esquetxos de revista atrevida i de gents més modernes i més friquis encara que ho intentaren en el seu temps, L’Empastre, els Pavesos, l’Orquestra Català…,  i que ens han encomanat la seguida… Sant Monleon que en el cel descanse i a qui va dedicat el disc de les Mâedéus, i altres tan vius -cartró pedra en el temps del poliuretà- com el Sifoner i companyia… I la coca de recapte en va plena de grupets d’aquests, i al front de tots, les invisibles Mâedéus, i els Lilith i Dionís, i Amanida Peiot, i altres que van eixint, com el magnífic Mi sostingut… (la seua cançó del sac de Portland caldria que fos himne intergeneracional ja mateix…). 

 

I heus ací mateix les Mâedéus. Tampoc no inventen res, que ja vos dic que la tradició, la tradició… Imagina’t que t’has passat tota la vida cantant que al senyor alcalde li poden donar pel cul gràcies a la cançonella que normalitzà per a les nostres borratxeres la gent d’Al Tall… Agafes i canvies l’alcalde pel nom de l’alcaldessa actual i ja la tenim muntada. És, només, un pas endavant… I ací, ens perdonareu, reben bastonada tots… (garrotada cantarem… la vida és deliciosa, que diria Sant Ovidi d’Alcoi). Des de les dives que ara tornen a casa pel Nadal de la vellea i que s’escolten cantar l’ Al Vent en intens alemany fins el senyor aquell que en un tres per quatre treu subvencions pel poble valencià del Nord enllà i se les poleix en cera pel bigot. I igual et trobes temes que coneixes de tota la vida i, a la manera de la “riproposta” -però amb so Beatles-, li la fan cantar a una vella glòria local i a un sanguango que està tan devanit per haver-li fet els cors que no caga dur des de fa els tres anys que ha tardat a aparéixer el ditxós disc dels collons (Creative Collons n’és l’editora…, per això ho diguem…), o bé la sents cantar en country nord-americà mentre penses que queda de puta mare la cosa, tant bé com queda també l’himne més himne de la festa valenciana en travestir-se de “corrido” mexicà…. 

Humorada, atreviment, límits a superar, poc trellat molt pensat… Una glòria el Misirloufet marxa mora tant de boato alcoià, eclèctic però vestit de purista… cantada en grec… Ja et veus la Uma Thurman com si dansara Sant Nicolau avall en una vesprada d’entrada, ignorant que tot ve d’abans de Xavier Cugat, i de molt abans encara. I el cant enorme als prostíbuls valencians a la voreta d’una lloança adormidora del Tirant lo Blancentonada per prestigiosos mestres valencians de la ploma, mentre els estudiants Erasmus lloen la mistela del Benimaclet encara Califat independent i els columbaris -Déu ens els guarde i la Fortuna els acompanye, i el Marlboro també…-, entonen un preciós tema dels de rondalla i cantaor de tota la vida que guanya en surrealisme i mala bava qualsevol de les perles dels Antònia Font… 

I això és, tota la vida nostra i de la nostra gent: tan rebonica a l’hora de pintar-la a l’oli i tindre-la al Nova York aquell per tal de donar-nos el plaer de dur-la cada cent anys uns dies a casa, on fliparem una estoneta amb el què som capaços de crear abans que s’ho tornen a endur, com solem fer amb els Sorolla. Però que quan la gires, la truita, et trobes que hi concita una altra múltiple realitat i no sempre lluminosa. Eixe és el secret de la portada i la contraportada… I això que el lider volia posar mamelles, o valencianes d’aquelles de mullar a l’esmorzar. Xe, els llocs comuns literaris i els jocs d’idees que hauríem perdut en tal cas…

I el millor de tot. No canten les Mâededeus. No, no, no, ja fan prou feina posant les bases i negociant amb l’explotador del comercial editor. Ho fan molts, els molts amics que tenen arreu. Moltes valencianes i molts valencians que prenent la veu de les cançons que tan llargament han circulat per iotubes i maiespeixos tuiterians i facebuquins canten. I a tu et sembla que ho fan farts de la situació actual de falsa llibertat d’expressió, de mangoneig constant amb impunitat absurda, de denigració absoluta de la llengua i dels que la parlen, a mode de simbòlica venjança còsmica contra el tot que no vol que riguem del tot mateix i del “moâtros” exactes… Però no us enganyeu que ho han fet per eixir en el disc, els tios tunos. Perquè saben que és una autèntica fita, rarament adobada i perfectament arrodonida. 

Trobareu veus conegudes, consagrades com a caps d’altar de capelleta de poble, altres que van pujant, i altres d’amics desconeguts que també volien dir la seua o bé cantaven barat a un dinar en un xino. No ningú sap qui són ni existirà llista sencera fins que prove a redactar-la algun ponent del Tribunal Constitucional ara quan algun amargat salvapàtries presente denúncia davant l’autoritat incompetent. Llavors la major part dels encausats pel cd ja hauran mort, com també la llengua que usen. El més intel·ligent de tots ells, i el més identificable també, ja ho ha fet i això que s’endú per endavant respecta a tota la colla de forasenyats i vagarins, Sant Joan Monleon de València, que ha tingut un enterro tan digne com els que contava que solem fer sant Joan Fuster i encara recorda a cada sopar sant Paco Muñoz…

Diuen que les Mâedéus s’apareixeran segur segur el dia del seu sant, el del Monleon que s’ha guanyat la palma del cel, el 28 de desembre proper. Però abans, i ja ho xarrarà la supervigilada xarxa internètica, més segur és que els podreu trobar en aparició venerable -si no sobre el lledoner tan cómode- sobre una palmera vinalopolera, sobre un senillar de marjal o una carrasca surera de l’Alcalatén. La xarxa supervigilada encara dóna aire als vençuts en deixar-los avisar-se de momentets com aqueixos, i els pocs arbres que ens queden ací i allí d’aquesta terra sagrada que només els constructors poden dir encara “seua”, saben fer l’ombra suficient per tal d’acollir a gent amb ganes d’oir històries sacres embastades i de riure’s de si mateixos tot i esperant una nova aparició salvífica on aprendre de doctrina i accedir a comprar aquest disc, que és d’aquells que cal tenir a tall de relíquia original ben visible a casa, res de còpia falsificable, per tot allò que significa…

“Arre, haca, anem a casa que es fa de nit i vull dormir…”

3 comentaris:

Moisès Llopis i Alarcón ha dit…

Va, a veure si algun dia d’aquests el podem escoltar i passar-ho bé encara que siga un ratet!

TdlH ha dit…

M’acaba vosté de dîxar mocat…

Valldalbaidí ha dit…

I a mi mocat i mig! (I no sóc Maedeu… encara)

Sort i endavant!

PD: Si no em dius que no te’l penjaré (l’article) al meu bloc.

Des de Plasència (Càceres)
15.08.2006 | 1.21
A Sense categoria
HUI UN SOMRIURE
01.03.2006 | 8.18
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.