(segueix l’article)
recentment aparegut (té 5 dies). Pel seu contingut (el text i el CD) i perquè us en vull fer partícips (del text) i pregar-vos que el cerqueu (el disc) ràpidament…
Gràcies, Sergi.
(segueix l’article)
Els mateixos governants que duen l’arada tan recta com pot ser-ho de recta l’ombra ens són virtuós exemple processional. Des del campetxà de dalt de tot al virrei de torn, enlluernat pel vestit nou que, solidari com no ho és -més aviat exhibicionista banal-, considera que pel bé comú cal que tothom l’admire –i regalat de trinca per trincaires sense escrúpols que hagen pres tanda-, ara quan isca nu en la propera compareixença diària de l’autotelevisió; passant per les alcaldesses “destroier”, ja siga amb versió jaqueta vermella pelfadeta o amb arracades de perleta, però sempre demagògiques i bilioses… Tots ells han ignorat en la seua pujada triomfal la importància que els bufons tenen en una societat que es vol tècnicament lliure i avançada, de boqueta o de façana almenys. No, a tall de condottiero persegueixen qualsevol humorada feta dissidència als seus ulls hipermètrops, temerosos de perdre poltrona i prebenda.
I això, tampoc no és que l’haja afectat en massa a un poble com el valencià, vençut i banalitzat (autovençut i autobanalitzat, tampoc no ens confondrem ara i atorgarem mèrits excessius als dèspotes-demòcrates quan som nosaltres, els i les valencianes, els primers en canviar de jaqueta pel que fa a l’allò que som i que dissimulem dient ser que no, que tampoc…). Les falles, les “Noches de fiesta” televisives, ves per on, conciten un humor asèptic amb el poder, tòpic i fava, i cada vegada menys enginyós, totalment tapat pels altres mil aspectes que una macrofesta planetària -o una televisió colonitzadora- demana. El riure sota el nas, i de tapat, és, de vegades i cada vegada més a sovint, l’única eixida possible a quanta barbaritat valenciana veus perpetrar impunement. I pobre de tu si se sent com rius…
No. Són seguidors del vell friquisme valencià de les revistes satíriques i de l’entremés burgés topiquista del XIX, dels esquetxos de revista atrevida i de gents més modernes i més friquis encara que ho intentaren en el seu temps, L’Empastre, els Pavesos, l’Orquestra Català…, i que ens han encomanat la seguida… Sant Monleon que en el cel descanse i a qui va dedicat el disc de les Mâedéus, i altres tan vius -cartró pedra en el temps del poliuretà- com el Sifoner i companyia… I la coca de recapte en va plena de grupets d’aquests, i al front de tots, les invisibles Mâedéus, i els Lilith i Dionís, i Amanida Peiot, i altres que van eixint, com el magnífic Mi sostingut… (la seua cançó del sac de Portland caldria que fos himne intergeneracional ja mateix…).
Humorada, atreviment, límits a superar, poc trellat molt pensat… Una glòria el Misirloufet marxa mora tant de boato alcoià, eclèctic però vestit de purista… cantada en grec… Ja et veus la Uma Thurman com si dansara Sant Nicolau avall en una vesprada d’entrada, ignorant que tot ve d’abans de Xavier Cugat, i de molt abans encara. I el cant enorme als prostíbuls valencians a la voreta d’una lloança adormidora del Tirant lo Blancentonada per prestigiosos mestres valencians de la ploma, mentre els estudiants Erasmus lloen la mistela del Benimaclet encara Califat independent i els columbaris -Déu ens els guarde i la Fortuna els acompanye, i el Marlboro també…-, entonen un preciós tema dels de rondalla i cantaor de tota la vida que guanya en surrealisme i mala bava qualsevol de les perles dels Antònia Font…
I això és, tota la vida nostra i de la nostra gent: tan rebonica a l’hora de pintar-la a l’oli i tindre-la al Nova York aquell per tal de donar-nos el plaer de dur-la cada cent anys uns dies a casa, on fliparem una estoneta amb el què som capaços de crear abans que s’ho tornen a endur, com solem fer amb els Sorolla. Però que quan la gires, la truita, et trobes que hi concita una altra múltiple realitat i no sempre lluminosa. Eixe és el secret de la portada i la contraportada… I això que el lider volia posar mamelles, o valencianes d’aquelles de mullar a l’esmorzar. Xe, els llocs comuns literaris i els jocs d’idees que hauríem perdut en tal cas…
Trobareu veus conegudes, consagrades com a caps d’altar de capelleta de poble, altres que van pujant, i altres d’amics desconeguts que també volien dir la seua o bé cantaven barat a un dinar en un xino. No ningú sap qui són ni existirà llista sencera fins que prove a redactar-la algun ponent del Tribunal Constitucional ara quan algun amargat salvapàtries presente denúncia davant l’autoritat incompetent. Llavors la major part dels encausats pel cd ja hauran mort, com també la llengua que usen. El més intel·ligent de tots ells, i el més identificable també, ja ho ha fet i això que s’endú per endavant respecta a tota la colla de forasenyats i vagarins, Sant Joan Monleon de València, que ha tingut un enterro tan digne com els que contava que solem fer sant Joan Fuster i encara recorda a cada sopar sant Paco Muñoz…
Diuen que les Mâedéus s’apareixeran segur segur el dia del seu sant, el del Monleon que s’ha guanyat la palma del cel, el 28 de desembre proper. Però abans, i ja ho xarrarà la supervigilada xarxa internètica, més segur és que els podreu trobar en aparició venerable -si no sobre el lledoner tan cómode- sobre una palmera vinalopolera, sobre un senillar de marjal o una carrasca surera de l’Alcalatén. La xarxa supervigilada encara dóna aire als vençuts en deixar-los avisar-se de momentets com aqueixos, i els pocs arbres que ens queden ací i allí d’aquesta terra sagrada que només els constructors poden dir encara “seua”, saben fer l’ombra suficient per tal d’acollir a gent amb ganes d’oir històries sacres embastades i de riure’s de si mateixos tot i esperant una nova aparició salvífica on aprendre de doctrina i accedir a comprar aquest disc, que és d’aquells que cal tenir a tall de relíquia original ben visible a casa, res de còpia falsificable, per tot allò que significa…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
3 comentaris:
Moisès Llopis i Alarcón ha dit…
Va, a veure si algun dia d’aquests el podem escoltar i passar-ho bé encara que siga un ratet!
TdlH ha dit…
M’acaba vosté de dîxar mocat…
Valldalbaidí ha dit…
I a mi mocat i mig! (I no sóc Maedeu… encara)
Sort i endavant!
PD: Si no em dius que no te’l penjaré (l’article) al meu bloc.