Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Si he d’escriure menys, avui, perquè el text no quedi com una pasta comprimida potser és millor triar un tema modest. Les agulles d’estendre roba, per exemple.

Des que era nen sóc un enamorat d’aquestes peces, sobretot de les de fusta, que són les clàssiques. El plaer infantil consistia a desmuntar-les, i aleshores es posava en marxa la imaginació. Perquè mitja agulla era –és encara– una petita fusta prima i llarga, amb unes ondulacions al mig. La imaginació es posava en marxa, i allò podia ser un vaixell, un vagó de tren, un cotxe de carreres, i si hi afegíem dues petites ales de cartó era un avió fantàstic.

I aquell tacte una mica raspós, una fusta de poca qualitat però càlida, que es deixava manipular. Encara, avui, de tant en tant estenc alguna peça de roba i em meravella el seu mecanisme tan senzill, tan eficaç. Els lectors joves es quedaran parats, però en cas d’urgència, a l’hora d’un part, es posaven les agulles d’estendre roba en aigua bullent, per desinfectar-les i aplicar-les al cordó umbilical.

Ara hi ha màquines que assequen la roba. Però encara veig, des del meu àtic, com en un terrat apareix de tant en tant una dona, amb un gran cubell ple de roba. Desplega les peces i les va penjant amb uns moviments ràpids i precisos. Aquestes agulles d’estendre són com uns dits de confiança. Ha de fer molt de vent perquè flaquegin.”