Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
UNA REVISTA I UN LLIBRE
El núm. 328 de la revista SAÓ, corresponent al mes de maig ve, com és habitual, molt ple d’articles saborosos i interessants. A part de les col.laboracions habituals de Vicent Josep Escartí, Rafa Roca, Josep A. Comes, Francesc de P. Burguera, el recentment fitxat Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat i valencià de l’Alcúdia -en aquest núm. fa un comentari al voltant del cardenal Tarancon, i el que més m’ha agradat és la contraposició entre com veu els homenots de la bona Església el nostre cardenal Agustín i el P. Abat-*, el Quadern ha estat dedicat als Quaranta anys del Maig del 68. És un quadern imprescindible per entendre aquells fets des del dia d’avui. HI escriuen Ernest Garcia, Antonio Duato, Maite Larrauri, Joan Álvarez i Ramon Lapiedra.
També hi ha una entrevista a Antoni Signes, excapellà i una referència al llibre de Luis F. Marco Benlloch, també excapellà, Don Dico, Cura de Barrio. La Iglesia de los pobres. També podrem trobar els articles habituals sobre música, teatre, cinema, etc. Una revista que no pot faltar a la cita mensual amb aquelles i aquells que encara volem un País millor i més humà.
El llibre que acabe de llegir és El meu ofici, de Josep M Espinàs, Editorial La Campana. Com diu el títol és una reflexió sobre l’ofici d’escriure, de deixar les teues idees -o el que tingues a bé dir- per escrit. És un llibre quev fa de ben llegir, com tots els que ha escrit l’Espinàs. Són com xicotetes reflexions sobre aquesta tasca tan humana de barrejar una lletra al costat d’una altra fins formar un mot, i així seguidament una frase, etc. Us deixe el final del llibre:
Jo, afortunadament, no tindré cap mena d’epitafi. Seré enterrat en una tomba on, a la làpida, només hi figuren aquestes dues paraules: “Família Espinàs.”
és una informació concisa. NO hi ha cap adjectiu, cap títol, cap ofici, cap data. Hi són -hi serem- unes quantes persones anònimes. Com canta Brassens, incorporats a la fossa comuna del temps. (pàg. 160)
*El nostre cardenal Agustín digué de Tarancon quan moria: “ÉS UNA TORXA QUE S’APAGA”… i el P. Abat, Josep M. Soler ha deixat escrit al llibre d’homenatge: “LA SEUA FIGURA POT IL.LUMINAR EL MOMENT PRESENT DFE LA VIDA ECLESIAL I LA RELACIÓ ENTRE ESGLÉSIA I ESTAT”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bellreguard és considerat de forma oficial i avui en dia un poble espanyol valencià que és sota la jurisdicció de la Corona d’Espanya sota el regnat de Joan Carles I encara que no vullgam.
I si ara es contaren els habitatges es diria que a banda de les cases valencianes naturals del poble hi hagut un creiximent amb un nombre considerable d’orige castellà al nucli del poble i al nucli de la platja d’orige turistic espanyol.
I tothom obvia el seu passat principal iberic-romà o el morisc de les seves terres alhora d’indetifircar-se i simplemnt es reconeixen com a valencians en general sense manies.