Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

31 de desembre de 2013
0 comentaris

Una passejada per la poesia de Vicent Andrés Estellés (el Ràfol de Salem

Era diumenge passat. Jo havia d’estar una miqueta lluny d’ací. De fet, no comptaven amb mi per a l’acte. Però ja sabeu que els camins de Déu són com són. I alguna vegada planifiquem una cosa i hem de deixar de fer-la. És el que em passà aquests dies, després de Nadal.

Aleshores, ja que tenia tan al costat de casa l’acte, i el presentava i conduïa el nostre amic i poeta de la Vall d’Albaida, Salvador Jàfer Sanchis, natural del Ràfol, i hi assistien altres amistats, m’hi vaig acostar.

L’acte fou d’un senzillesa (com el poeta) i d’una profunditat (com el poeta Andrés Estellés) impressionant. Comencaren bastant puntuals, com sé que li agradava a l’enyorat Josep Lluís Bausset, uns cinc minuts de retard.

L’acte estigué acompanyat de música en directe a càrrec del guitarrista Rubén Parejo. I començà amb una breu salutació de l’alcaldessa del Ràfol, Carolina Mengual (PP), en què end donava la benvinguda i donava pas al moment en què Salvador ens contà, per tal de trencar el gel -era el primer acte que feia al seu poble- que ens trobàvem al pati de les antigues escoles, on les i els xiquets d’aquella època jugaven quan anaven a escola. El primer que féu fou una recompte de qui havia estat Vicent Andrés Estellés fins a la seua mort, ara fa vint anys. I després ens llegí alguna valoració de les moltes que duia preparades sobre la seua obra, fetes per crítics literaris.

Un cop acabada la primera part, començà la segona: el recital de poemes. Ací des de xiquets de vuit anys fins a persones de més de seixanta anys recitaren poemes d’Estellés, acompanyats a la guitarra per Rubén Parejo.

A mi em tocà una Horaciana que després us penjaré. L’acte acabà, com comença, amb unes paraules d’agraïment de l’alcaldessa del Ràfol, Carolina Mengual (PP), i de Fernanda, una amiga comuna que, segons ens han explicat, foren qui anaren pel poble planificant les lectures amb les persones que van recitar. 

Com a finalització de l’acte, ens obsequiaren amb vi d’honor. A les persones encarregades d’enllestir-lo i dir-lo endavant se’ls regalà un ram de flors. i Salvador tingué la deferència de regalar la seua obra publicada a la Biblioteca del poble.

La poesia que vaig recitar fou aquesta:

US DEIXARÉ, A LA MEUA MORT, UNA ÀMFORA

Us deixaré, a la meua mort, una àmfora.

Si no pot ser una àmfora, serà almenys un perol.

Us pregue que la trenqueu i tragueu comptes,

quantes pedretes blanques i quantes de negres contenia.

Únicament llavors

podreu escriure honestament la meua nota necrològica,

podreu saber com fou la meua vida

més enllà dels poemes.

Horacianes

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.