Els Papers de Santa Maria de Nassiu

De vegades m’arriben papers que contenen textos diversos (alguna vegada… algun conte). Els contes, moltes vegades, ens obrin els ulls a la realitat que ens envolta… crec jo. Ací teniu aquest que he trobat avui:

El talp verificà que totes les entrades del seu cau estigueren tancades, com feia cada nit. Bé, en el seu món sempre era de nit perquè la llum no trobava cap badall per tal de poder entrar-hi, tot romania permanentment tancat i ell mateix no eixia a l’exterior. De fet, comprovar contínuament que les entrades estigueren tancades quan ningú no havia entrat ni eixit obeïa més a una mania instal.lada per la por i la rutina que a una amenaça real. Tan acostumat estava a no trobar-se amb ningú que havia perdut la capacitat de parlar, i tan obscur era el seu cau que havia perdut la capacitat de veure. Tanmateix el talp no sentia haver renunciat a res. Mut i cec, el seu únic interés a la vida era trobar el menjar per tal de seguir desplaçant-se en el seu laberint de galeries. A això es reduïa el seu món.

Però, per a la seua desgràcia, aquell any estava sent particularment sec i la terra s’havia tornat tan dura que les seues ungles ja no aconseguien escarbar el terreny per aconseguir el menjar, que per a súmmum s’havia tornat escàs.

Així que, contra el seu costum, es va veure obligat a eixir a l’exterior, a aqueix món hostil en què no sabia desenvolupar-se, i a desplaçar-se per la superfície per tal de cercar terres més humides. En el seu camí trobà de tot: hi hagué qui, aprofitant-se de la seua ceguesa, li va fer un cop de peu o se’n va riure; però hi hagué també qui, veient-lo tan impedit el va ajudar, i endevinant el que cercava el va guiar a terres millors, on tornà a soterrar-se.

Novament sol, el talp féu balanç del seu viatge. Ja sabia que seria tractat malament (era el que s’imaginà abans d’eixir), però no esperava que algú se’n compadira i això també s’esdevingué…

Aquest record emocionà el talp. I si el món no estava tan podrit com sospitava? I si hi havia motius per a l’esperança? Sí, seguiria al seu món subterrani, però la seua imatge del món exterior ja no anava a ser tan negativa. És com si una veu li estiguera dient: “PAU, PAU” i el seu cau s’omplira de llum…