Malgrat el títol, no es tracta d’un
article eròtic poc adequat per a aquestes dates tan familiars i més o menys
suportables. És la constatació que aquí ens omplim la boca en defensa del
català i, en canvi, a la trinxera de les aules, li tenim un respecte miserable.
El nét de la senyora Clixé, de quinze anys, m’ensenyava fa poc un examen de
català. Era un test en què s’havia de respondre amb una creueta preguntes sobre
Verdaguer. També hi havia frases amb espais en blanc per posar-hi les paraules
que només es podien saber si s’aprenia la teoria literària de memòria. Sobretot
no els ensenyem a pensar ni a gaudir de la literatura. Naturalment, el noi odia
català. Li vaig demanar per les classes de castellà i em va respondre
que feien exactament igual, fins al punt que, en una ocasió, li van demanar,
també tipus test, quina era la bona interpretació d’una llegenda de Bécquer que
la gràcia que té és la diversitat de conclusions. La seva mare, que va anar al
Liceu Francès, recorda que aprenien els temps verbals llegint textos de Proust
i Balzac, que l’anàlisi sintàctica la feien a partir dels versos de Baudelaire,
que així aprenien a tenir respecte per una llengua que ni tan sols era la seva.
Aquí, no. Com si anéssim sobrats, permetem que generacions de joves surtin de
les aules sense saber que la llengua no només és un signe identitari i patatim
i patatam sinó que és un instrument per sentir-se acompanyat, per fer art i, si
es vol, país. Sort que encara hi ha ànimes excèntriques que ni ens mereixem. El
carnisser, Feliu Novell, de Vilassar de Mar, cada any regala a les clientes un
poema de Nadal. Quan era jove no li feien posar creuetes en una assignatura que
estava prohibida, però algú li va ensenyar a estimar la llengua. Va ser un bon
regal.
P.S.: Us puc assegurar que hi ha mestres i professors d’un tipus i d’un altre. No cal dir-vos amb quin dels dos em quede. Ara bé, quan veus que a l’ESO et donen grups en què més de la meitat han promocionat AUTOMÀTICAMENT, o que no van (perquè no poden, pobrets)… què podem fer? Doncs, el que fem: paciència i molta dedicació. Però també vull afegir que la major part dels càrrecs directius (almenys, dels que en tinc coneixement) encara no han impartit classe a grups d’ESO ni en pensen impartir. I són, moltes vegades, els que als claustres diuen com s’ha de dur la disciplina, l’autoritat, etc. I, ja que hi he fet referència, també vull dedicar unes parauletes a aquelles i aquells (que un dia deixaren les aules per un càrrec polític o per una comissió de serveis) JA NO HAN TORNAT A L’AULA MÉS. Però, tranquils, millor perquè, per a fer el que feien, ja estan bé on estan. Bona vesprada. I HO DIC DE BON ROLLO.
Àngel
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig començar a estudiar català amb els primers professors que hi sortien amb el títol sota el braç. Era l’època de la recuperació i el redreçament. Tots els professors i professores de català era gent entusiasta i jove, i es notava. AIxò va servir de molt en uns barris com el meu on predomina el castellà i a una generació com la meva que no va tenir una classe (oficial) de català fins als 13/14 anys . Hi havia molta cosa a fer però també moltes ganes.
Això contrastava amb la majoria de professors de castellà de l’època : gent de la "vella escola" quan no directament fatxes (i això que alguns eren també joves) que