Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Cal afrontar ja d’una vegada:

Resistir els atacs feroços contra l’Estat del Benestar: sanitat, educació, dependència. La seua defensa és imperativa.

Reclamar una altra economia, basada en l’equilibri entre els tres tipus de treball: el remunerat, cada vegada més escàs que cal redistribuir-se, per una minva del seu horari; el cívic, de tipus voluntari, en tots els aspectes socials; i el domèstic, a compartir plenament entre barons i mullers.

Assenyalament tant d’un salari mínim inperprofessional a nivell europeu i d’un màxim, dins de cada centre de treball.

Un consum responsable amb productes produïts el més properament possible, dins d’una austeritat compartida.

Una renda bàsica de ciutadania, propera al llindar de la pobresa.

Un sistema impositiu progressiu, amb base en els impostos directes, que assegure que les càrregues del funcionament de l’Estat es repartisquen equitativament entre tots els ciutadans, d’acord amb el seu nivell d’ingressos. I persecució energètica del frau fiscal.

Un altre desenvolupament que no cerque el creixement il.limitat, sinó la satisfacció de les veritables necessitats humanes, el respecte a la natura i l’ús d’energies renovables.

Una aposta per la vida lenta, lluny de la pressa estressant, basada en l’equilibri entre el treball i l’oci, la promoció de l’art i la cultura i la reconquesta d’espais públics com a llocs de trobada ciutadana.

L’aprofundiment de la democràcia a través de vies participatives, la viabilitat d’iniciatives ciutadanes per tal de promoure canvis legislatius i controlar l’acció governativa. Solament així podrem evitar l’abast de forces NEOFASCISTES, XENÒFOBES i RACISTES.

Una espiritualitat, religiosa o no, que presente la vida com un do a compartir amb la resta i anime les energies necessàries per tal de transformar la societat.

I tot això, per què? perquè, com deia el Canto a la Libertad de Labordeta que tantes vegades, militants de tota mena, cristians o no, hem entonat tots plegats: es posible que esa hermosa mañana, ni tú, ni yo, ni el otro lleguemos a ver, habrá que empujarla para que pueda ser”.