Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
7 d'agost de 2013
0 comentaris
TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR JUBILEU MONÀSTIC DEL P. LLUÍS DUCH Homilia del P. Josep M. Soler, abat de Montserrat 6 d?agost de 2013 2Pe 1, 16-19; Lc 9, 28-36
Jesús es transfigura, és a dir, deixa veure la seva glòria de Fill de Déu. Ho
fa, segons que hem sentit a l’evangeli, mentre prega. L’evangelista sant
Lluc, del qual és el text que hem llegit, és l’únic a remarcar-ho entre tots els
relats de la transfiguració que trobem al Nou Testament. La pregària,
germans i germanes, era per a Jesús el moment més intens de la seva
relació filial amb el Pare. I en l’escena evangèlica d’avui, veiem com Jesús
involucra en la seva pregària els tres deixebles amb els quals ha pujat a la
muntanya. Deixant-los veure la seva glòria al moment de pregar, els
ensenya, a ells, i a tots els qui coneixerem el fet a través de la predicació de
l’Evangeli, l’eficàcia transformadora de la pregària. No sols pel fet que
pacifica el cor, sinó, i sobretot, perquè ens posa en una relació confiada
d’amistat amb el Pare del cel units al seu Fill estimat, Jesucrist.
L’escena de la transfiguració s’esdevé després que Pere ha reconegut Jesús
com a Messies de Déu (Lc 9, 20) i s’emmarca entre dos anuncis de la
passió (Lc 9, 22. 44). A més, en el diàleg de Jesús amb Moisès i Elies
parlen del traspàs d’ell que s’havia de complir a Jerusalem. En aquest
sentit, podem dir que la transfiguració ens presenta la síntesi entre el
present de la vida de Jesús, home entre els homes i que haurà d’assumir la
mort violenta, i el seu futur gloriós. Però, semblantment, podem dir que la
transfiguració ens presenta, també, la síntesi de la nostra existència en el
seu dia a dia i el futur al qual estem cridats. I, encara, entre el present i el
futur del món creat. Nosaltres, i també la creació, ens encaminen cap a la
transfiguració, cap a la transformació (cf. Rm 8, 22-23). Com a persones,
tot al llarg de la nostra vida, ens anem transformant. No sols el nostre cos
va canviant des del punt de vista biològic, sinó que també espiritualment
ens anem transformant. Per la vivència de la fe, que inclou la pregària, ens
anem transformant, anem madurant cap a la identificació amb Jesucrist i
ens anem obrint així cap a la vida eterna que la transfiguració de Jesús ens
prefigura.
El relat evangèlic relaciona la transfiguració amb la futura mort de Jesús
per tal que els deixebles comencessin a intuir la resurrecció pasqual.
Quelcom semblant es va esdevenint a través del nostre donar-nos a la
pregària; ens va fent madurar, ens va purificant, ens va ensenyant a prendre
la pròpia creu, a assumir la nostra realitat i la que ens envolta; i ens va
predisposant així vers la vida futura, la vida en plenitud que, per Jesucrist i en Jesucrist, serà gloriosa i joiosa. Jesucrist deixa veure en el seu cos la
Llum divina no tant per fer-nos saber una veritat, sinó per fer-nos viure, per
transformar-nos, per salvar-nos. Revela la seva realitat donant-se i es dóna
per transformar-nos en ell (cf. J. Corbon, Litúrgia fonamental, 2000, p.98).
A l’escola de l’Evangeli, la pregària és una relació d’aliança, de comunió,
amb el Pare, per mitjà del Crist i impulsada per l’Esperit Sant. Ara bé, la
pregària cristiana no és sols parlar per lloar o per demanar, sinó, i sobretot,
és escoltar; escoltar la veu de Déu que ens parla. Escoltar per posar en
pràctica la Paraula. Per això, la veritable pregària consisteix a unir la nostra
voluntat a la del Pare, de manera que no ens porti a defugir la realitat ni les
responsabilitats, sinó a assumir-les com va fer Jesús. La seva pregària en el
moment de la transfiguració, tindrà la seva continuïtat en la de la Muntanya
de les Oliveres el vespre abans de la seva passió (Lc 22, 42). I, si la
pregària és posar en pràctica la Paraula, vol dir que la relació íntima i
confiada del creient –la nostra, per tant- s’estén més enllà dels moments
específicament dedicats a l’oració i impregna tota la jornada, tota la vida.
Com s’esdevingué d’una manera eminent en Jesús.
El misteri de la transfiguració té una continuïtat espiritual en la litúrgia de
l’Església. Ens ho recorda, per exemple, la representació del Crist
transfigurat que hi ha sobre la seu presidencial d’aquest presbiteri i que els
fidels podeu contemplar com a rerefons pasqual del Crist crucificat que hi
ha damunt l’altar. Aquesta relació entre la transfiguració del Senyor i la
litúrgia és profunda, perquè en la litúrgia, que és el cimal de la pregària
cristiana, ens unim al culte de lloança que el Crist ofereix al Pare, a la seva
intercessió, al seu “sí, Pare” pronunciat eternament. I, alhora, en la litúrgia
contemplem en la fe la glòria de Jesucrist, escoltem la veu del Pare i, si ens
hi obrim, som transformats en el nostre interior com a persones individuals
i com a Poble de Déu per anar formant el cos eclesial del Crist. En la nostra
realitat feble i mortal, ja podem participar de la Llum i de la força que
emanen del Cos gloriós del Senyor que se’ns dóna, i així, de mica en mica
va transformant el nostre pobre cos i el configura al seu cos gloriós (cf. Fil
3, 21).
Els monjos sempre hem estimat la festa de la transfiguració del Senyor,
perquè hem rebut una vocació especial a la pregària, a retirar-nos al lloc de
silenci i de solitud que és el monestir per dedicar-nos a escoltar en la
pregària la Paraula de Déu i per contemplar en la fe el misteri de Jesucrist,
particularment en la celebració litúrgica, i d’aquesta manera deixar que el
nostre interior es vagi transformant i l’Esperit Sant ens vagi identificant
amb Jesucrist, tot anhelant de veure’l cara a cara en la seva glòria de
ressuscitat. No és, però, una vocació que ens desconnecti dels altres germans en la fe i ni de la humanitat entera. I, menys encara, en el cas de
Montserrat, on hem rebut una missió d’acolliment, de compartir les alegries
i les tristeses de tanta gent, de reflexionar sobre el que viuen els nostres
contemporanis per il·luminar-ho des de la fe i des de la pregària,
particularment des de la vivència de la transfiguració que és cada
Eucaristia. Per això la data d’avui sol ser un dia particularment significatiu
per a la professió monàstica. Avui celebrem precisament el jubileu de
professió del P. Lluís Duch i Àlvarez. Fa cinquanta anys es va consagrar a
la recerca de Déu en el seguiment de Jesucrist per posar tota la seva
persona al servei del Senyor a partir de la missió que li fos confiada en la
comunitat. Fonamentalment s’ha centrat, aquesta missió, sempre des d’una
preocupació antropològica, en la reflexió, en la docència al monestir i a la
universitat, en la predicació de la Paraula de Déu, en la publicació de les
seves recerques com a servei a l’Església i a la societat. Avui ens unim a
l’acció de gràcies del P. Lluís Duch i l’acompanyem, amb l’afecte i la
pregària, en el moment de la renovació del seu compromís monàstic. Una
renovació que s’uneix a l’actualització que, en l’Eucaristia, Jesucrist fa del
seu do al Pare i a la humanitat.
PD: Amb l’homilia que el P. Abat de Montserrat pronuncià ahir amb motiu de la Transfiguració del Senyor i el Jubileu Monàstic del P. Lluís Duch en unim a la joia dels 50 anys de monjo del P. Duch. La imatge és del bloc: http://dempeusperlasalut.wordpress.com/2012/01/07/el-desgobierno-de-la-salud/
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!